El maig del 2007 vaig tenir l’oportunitat de fullejar una publicació del Parlament Europeu en la qual es recollien els discursos i les intervencions del seu president, Josep Borrell, en l’exercici del seu mandat que havia acabat pocs mesos abans. Era un volum de més de 650 pàgines farcides de declaracions institucionals, i em va semblar que mereixien certa atenció en el sentit de veure si hi havia pautes d’evolució en els continguts. La primera cosa que saltava a la vista eren les contínues referències a la “maduresa política”, a “l’exercici complert de les seves responsabilitats”, i consideracions similars que es trobaven en discursos adreçats a públics tan diferents com parlaments nacionals, reunions del Consell Europeu, o Universitats. La primera prevenció havia de ser, òbviament, la de l’autocomplaença de l’autor. Però si anàvem una mica més enllà es podia interpretar que, si estava remarcant amb tanta insistència aquestes circumstàncies, és que potser es donava per descomptat que el rol del Parlament havia estat fins llavors més acomodatici a les indicacions dels governs nacionals, i del Consell en particular. Sobre aquesta base em vaig proposar estudiar i analitzar en quina mesura el Parlament havia fet un salt qualitatiu en el període que abastava la presidència de Josep Borrell, és a dir, del juliol del 2004 al gener del 2007.
El president del Parlament no té les funcions d’un cap de govern, o de líder de la majoria parlamentària. Les funcions d’aquesta figura són més bé les d’animador d’iniciatives, promotor d’idees i per sobre de tot, forjador de consens, paraula clau en la cambra europea. Per tant la primera idea és que no hi ha un programa polític que es personalitzi en la figura del president.
En aquest treball volia dedicar atenció a aquells moments en els quals l’actuació del Parlament va ser decisiva, en la mesura que la seva posició es va consolidar dins l’entramat institucional europeu. Com a punt de partida la pròpia elecció de Borrell com a president podia aportar algunes claus d’interès, en el sentit que feia visibles corrents d’opinió implicats en el projecte d’enfortir el paper del Parlament com a única institució europea elegida per sufragi. Al cap i a la fi Borrell era un nouvingut en el Parlament, i els socialistes espanyols ja havien comptat amb un president, Enrique Barón. En política les decisions no es prenen mai per un sol motiu, i encara menys a Europa, però el paper protagonista de Borrell en la Convenció que va dissenyar la Constitució va ser probablement un argument de pes. Es buscava un president que hagués treballat les noves responsabilitats del Parlament.
El següent pas era fer una tria dels punts a tractar entre l’heterogènia activitat parlamentària. Em vaig decidir per tres casos que tenien a veure amb cadascuna de les principals responsabilitats del Parlament: El cas Buttiglione (pel que fa al control de la Comissió), les perspectives financeres (pel que fa al control pressupostari) i la directiva de serveis (pel que fa a l’activitat legislativa). En un principi tenia la intenció d’estudiar també el paper del Parlament en la negociació per l’adhesió de Turquia. El cas és que el desenvolupament posterior del treball em va fer veure que les actuacions del Parlament en el tema no eren rellevants. Cal dir que la cambra no té competències en la negociació, sinó al final del procés en la votació per l’admissió. Malgrat que hi havia documentació de gran interès, no es percebia cap paper protagonista. Per parlar de l’inici de negociacions era massa tard, ja que l’obertura del procés va ser alguns anys enrere; per parlar de l’adhesió era massa d’hora, ja que les negociacions s’havien d’allargar fins el 2015.
Dit això cal puntualitzar que no es pretén dibuixar un Parlament que avança cap a l’equiparació amb els Parlaments Nacionals. Europa no és una nació, ni tan sols una Federació. Per tant no es trobaran en aquest treball claus sobre si les competències del Parlament eren les apropiades, s’havien d’incrementar, o eren excessives. En canvi sí que sembla d’interès avaluar si aquest període representa un salt qualitatiu per a una institució que utilitza totes (moltes o poques, les que li atorguen els tractats) les seves capacitats en els àmbits legislatiu, pressupostari i de control.
Tampoc es pretén ressaltar ni minimitzar el paper de Borrell com a President del Parlament. El President del Parlament no té una política pròpia, sinó que, i no és poc, es limita a coordinar, animar i facilitar el consens en el treball dels eurodiputats. En aquest sentit el protagonista del treball és el Parlament, i no el seu President, encara que, com és obvi, les declaracions institucionals d’aquest en l’exercici del seu càrrec constitueixen una font d’informació de primera magnitud.
El mètode de treball va consistir en revisar els discursos institucionals per tal d’extreure’n pautes de comportament i localitzar els punts de conflicte. Hagués pogut triar alguns altres temes, com ara el rebuig de la directiva sobre serveis portuaris, que també va provocar una certa polèmica, però em va semblar que aquests tres punts donaven prou llum sobre els interrogants que em plantejava en les tres principals àrees de responsabilitat del Parlament. El segon pas conduïa a consultar diferents centres d’estudis i d’estratègia per tal de valorar els punts clau dels conflictes des d’una manera global. En particular aquest treball és deutor de les anàlisis publicades per l’“Instituto de Estudios Europeos” i el “Real Instituto Elcano”. El tercer graó em portava directament als arxius electrònics de la Unió Europea, especialment el del Parlament, que ha estat de gran utilitat i m’ha permès entrar amb detall en la posició dels diputats tant individualment com dins del grup polític. En menor mesura he utilitzat també documentació de la Comissió Europea i del Consell. Per últim els arxius de premsa em van permetre fer un seguiment de les posicions dels diferents actors en el dia a dia, així com tenir una aproximació a la percepció dels agents sobre els punts que estudiava.
Com a conclusió diré que no hi ha dubte sobre l’increment de competències del Parlament (aquest és un fet objectiu), i en conjunt es pot afirmar que com a institució ha cregut en els seus nous poders, i els ha exercit amb responsabilitat. El pes del Consell és molt gran, i en certa mesura la codecisió simbolitza la idea d’una construcció europea des dels ciutadans (Parlament) i des dels Estats (Consell). Els diputats van creure de debò que era el moment d’alliberar-se d’aquella mena de tutela condescendent que exercia el Consell, i es mostraven encoratjats pel plus de legitimitat que els donava ser l’única institució europea elegida per sufragi universal. N’hem trobat algunes proves. En particular són d’interès alguns documents de la comissió de pressupostos en els quals el Parlament reclama competències recollides a la Constitució però que encara no estaven vigents. Després del “NO” francès i holandès les coses canviarien una mica.
En el cas Buttiglione, amb la legislatura tot just començant, va explicitar que el seu paper de control de la Comissió no era un pur tràmit burocràtic a complir. La veu del Parlament es va fe sentir explicant que si la seva tasca era realitzar audiències als candidats, ningú no es podia estranyar que algun comissari no superés la prova. Si sempre s’havia de donar el vist i plau, el tràmit no tenia cap sentit. El debat de les perspectives financeres va mostrar dues cares d’un mateix Parlament. Més combativa la primera, quasi rebel; més flexible la segona. El punt d’inflexió entre l’una i l’altra el trobaríem, com ja he dit, en els referèndums francès i holandès. Per últim la tramitació de la directiva de serveis ens mostra un Parlament capaç d’actuar com a cambra de ressonància europea, permetent superar (això sí, a canvi d’una bona dosi d’ambigüitat) els diferents conflictes entre “esquerra – dreta”, “països rics i nou vinguts”, i “liberalització – drets dels treballadors”. Es pot afirmar que en aquest punt va ser el Parlament qui va treure un problema al Consell, i qui va mantenir la iniciativa, encara que en la recta final el Consell marqués els límits definitius.
El resum final és que malgrat totes les limitacions esmentades sí que es pot parlar d’un increment de la democràcia parlamentària. En els tres camps es perceben millores institucionals i un exercici seriós de les noves responsabilitats. Encara que en història això no es pugui dir mai, sembla que l’enfortiment i consolidació del Parlament en l’entramat institucional europeu no té marxa enrere.
