L’època de la Dictadura del general Miguel Primo de Rivera no ha estat encara prou estudiada. Altres temes de la nostra història contemporània han acaparat més l’atenció dels especialistes. Només en aquests últims anys s’ha detectat un major interès per analitzar més a fons la seva naturalesa i característiques. Es tracta perquè, en el present treball, d’intentar avançar una mica en el coneixement d’uns anys que, segons el parer d’alguns historiadors, van cobrant cada vegada més importància.
En aquest intens període i fruit de la crisi de la Restauració, ara dirigida per la monarquia d’Alfons XIII, apareix en escena un règim militar que després d’instaurar-se de manera provisional, a poc a poc va agafant aspectes de continuïtat al mateix temps que va generant un projecte polític de major vol encara que en clara contradicció amb l’esperit inicial. Després d’uns anys de Directori militar i amb el prestigi aconseguit amb la victòria del Marroc, el moment de retirar-se era idoni, però potser pels èxits reals o imaginats d’aquests anys, el règim es transformarà mitjançant un Directori civil, en un afany per transformar un sistema que a ulls de Cosí de Rivera ja no pot sobreviure com fins llavors. Per a això s’intentarà fer una nova Constitució, un nou partit polític, noves cares en els ministeris que no obstant això, per falta d’experiència i suport (doncs els suports que tenia el règim, els anirà perdent amb el pas dels mesos, fins a perdre els últims: el de l’exèrcit i el del mateix Rei) no arribaran a bon port. Finalment, el general Cosí de Rivera cobrarà consciència d’això i es decidirà a demanar la dimissió.
A més, el context internacional de l’època és d’una enorme densitat: reconstrucció dels països que van participar en la Primera Guerra Mundial, un nou mapa europeu amb la finalitat dels antics Imperis i la novetat de la Rússia Soviètica amb els temors i esperances que suscita, el desenvolupament de les diverses democràcies i el gradual ascens dels totalitarismes, la Societat de Nacions, els feliços anys vint amb tota la seva prosperitat i la seva ànsia de diversió en els quals es barregen un desbordat optimisme amb una frenètica fugida de la realitat. A això s’unirà una crisi i una incertesa en les consciències, en els sistemes filosòfics i en els valors estètics. Finalment, es produeix l’hecatombe econòmica i també ideològica de 1929, avantsala d’uns duríssims anys de la nostra història universal.
Situats ja en el moment precís de l’estudi, arriba el moment de presentar una eina en mans de l’historiador que amb el pas dels anys pot augmentar el seu valor en la mesura en què col·labori a un major coneixement dels successos històrics. Estem parlant del cinema. En els anys vint del passat segle ja portava uns quants d’existència. Caldria remuntar-se al segle XIX per a trobar els seus orígens. Després d’una etapa pionera, ja ben entrat el segle XX tindrà en l’època que ens ocupa un primer gran moment d’esplendor, que vindrà dau per la poderosíssima indústria nord-americana de Hollywood i per la riquesa dels diferents avantguardismes cinematogràfics que s’hauran produït a Europa en aquells dies: l’Expressionisme alemany, les escoles de cinema nòrdic suec i danès, l’Impressionisme francès o l’escola soviètica.
A Espanya també ha arribat aquest nou fenomen artístic, però no té ni des de lluny la importància que ja gaudeix en altres països. No obstant això, el fet que durant els anys de la Dictadura (1923-1930) s’hagin realitzat prop de 300 pel·lícules fa que no sigui en absolut menyspreable el seu estudi com a eina per a conèixer millor el període en què es van produir. Desgraciadament, bastants d’elles han desaparegut; però moltes altres es conserven, sobretot en la Filmoteca Espanyola. Durant les pàgines del treball es procedeix a fer una síntesi del que ha estat la història del cinema espanyol. Des dels seus inicis poc abans del començament de segle, passant per una etapa de producció artesanal més o menys fins a mitjan dècada dels vint, a uns anys de clar augment de la producció, donant motiu a una certa indústria cinematogràfica de baix relleu i encara menor pressupost, que no obstant això ens ha deixat unes quantes realitzacions interessants, ja sigui per la seva qualitat o perquè demostren unes inquietuds socioculturals fins llavors desconegudes i que, en qualsevol cas, poden ser un suport per a entendre millor els mecanismes de la societat del moment, les seves aficions, les seves preocupacions i esperances. No es pot defugir que en aquesta època hi ha expressions artístiques com la literatura o la pintura en les quals el nivell aconseguit és molt alt. El nou art pugnés per fer-se un buit entre elles.
D’altra banda, ja en l’època de la Dictadura, es descobreix el poder del cinema com a instrument ideològic de primer ordre. Així trobarem pel·lícules que defensaran diferents estructures o models polítics, o bé intentaran exercir pressió en relació a temes debatuts en el moment, o reflectiran esdeveniments de la vida quotidiana i dels seus personatges públics que curiosament en no poques ocasions seran part integrant d’algunes d’aquestes produccions cinematogràfiques.
