INTRODUCCIÓ
Després de la segona guerra mundial i en el marc de la reconstrucció europea es van establir els Acords de Postdam que internacionalitzaven la conca del Ruhr; zona de rivalitats per la producció de productes bàsics per la indústria com el carbó i l’acer.
Seria a partir d’aquesta administració internacional1 que es pensaria en un procés d’integració europea que neix2 amb la creació del tractat de la CECA (Comunitat Europea del Carbó i l’Acer). Seria França qui desencadenaria el procés a partir de la Declaració Schuman3, el nou de maig de 1950. La CECA es fonamenta a partir d’uns pilars bàsics: la posada en marxa d’un mercat comú, uns objectius comuns i unes institucions dotades de poders efectius i immediats.
L’evolució cap a l’actual Unió Europea ha estat a partir d’una cooperació econòmica i tècnica primer (anys 50), fa 20 anys que va quedar reforçada per la legitimitat democràtica que residia exclusivament en el Consell amb l’elecció directa del Parlament Europeu, i els darrers 13 anys on s’ha anat construint l’embolcall d’una unió política.
Durant tots aquests anys Europa s’ha anat ampliant i ho ha fet a partir d’uns criteris establerts en el Consell Europeu de Copenhaguen (juny de 1993). Els països aspirants a formar part de la Unió Europea havien de respondre a tres categories diferents5, però també a una estratègia de preadhesiò que tenia com objectiu coordinar un conjunt d’iniciatives i relacions entre la UE i els països susceptibles d’incorporar-s’hi que constava de dues fases: la fase de preparació i la fase de negociació.
Si tenim en compte que no hi ha fronteres per definir on comença i on acaba Europa, cada nova ampliació de la UE ha portat nous veïns, els quals, poden acabar demanant la seva adhesió. D’aquí doncs que sorgeix la primera pregunta: és bo per la UE anar-se ampliant sense parar? Si és així, i caben projectes polítics i institucionals? O només es podria pensar en una UE del lliure comerç a escala continental?
L’11 de març del 2003, la Comissió Europea va adoptar una Comunicació en la que s’establia un nou marc de relacions amb els països de l’est i del sud veïns de la Unió Europea per poder crear un “cercle d’amics” basat en la pau i la cooperació: Bielorrússia, Ucraïna, Moldàvia, Rússia, Argelia, Egipte, Israel, Jordània, Líban, Marroc, Palestina, Síria, Tunísia. D’aquesta manera i amb aquest nou estatut del veí es volen posar uns límits que sense voler dir que es tanquen de manera definitiva les portes a noves adhesions, sí que és una via indirecta de fixar fronteres.
En el debat: el futur de la UE, el cinc de desembre del 2002, Romano Prodi6, President de la Comissió Europea, deia: “ Compartir-ho tot excepte les institucions”.
El 2004 es desenvolupa la Política Europea de Veïnatge (PEV) en el context d’ampliació de la UE (l’u de maig del 2004 i amb l’entrada de 10 països més, neix la Unió Europea dels 25) amb l’objectiu de col·laborar amb els Estats que comparteixen fronteres terrestres o marítimes a fi d’evitar l’aparició de noves línies divisòries entre la UE ampliada i els veïns, i, intentant consolidar l’estabilitat, la seguretat, el desenvolupament econòmic i el benestar de tots. El nivell d’ambició de la relació dependrà de la mesura en què aquests valors són compartits. La PEV no té res a veure amb l’ampliació i no ofereix cap perspectiva l’adhesió.
L’element central de la política europea de veïnatge són els plans d’acció bilaterals, convinguts mútuament entre la UE i cadascun dels països socis. Javier Solana7 y Chris Patten8 dibuixen en aquest sentit una Europa amb tres grups de veïns: el Mediterrani (Procés de Barcelona9), els Balcans Occidentals (Procés d’Estabilització i Associació) i els altres veïns orientals ( Acords d’Associació i Cooperació).
OBJECTIUS
A partir de diferents preguntes: Que és la PEV? Com neix? Quins són els objectius de la nova política Europea? Es vol substituir amb la PEV el Procés de Barcelona? Em plantejo els següents objectius:
Objectiu general:
– Conèixer la Política Europea de Veïnatge.
Objectius específics:
– Conèixer el seu funcionament i finançament.
– Conèixer quins progressos hi ha hagut des del seu inici.
– Comparar la PEV amb el Procés de Barcelona.
METODOLOGIA
Tècnica de recollida de dades qualitativa.
– Fonts documentals.
– Pàgines web de la Unió Europea.
– Pàgines web d’instituts de recerca.
Ha estat un treball potser massa descriptiu però per a mi necessari per poder conèixer la PEV de manera general, el seu funcionament i finançament. Si tenim en compte que l’element central i que defineix aquesta política és la bilateralitat, he trobat pertinent conèixer les propostes per cada país i els progressos d’aquests de manera general. Tanmateix, hi ha la part de discussió que intenta contextualitzar (en àmbits com la migració i la seguretat) i analitzar i comparar amb el Procés de Barcelona alguns dels elements del procés amb unes conclusions finals.
CONCLUSIONS
La implementació de la política Europea de Veïnatge (PEV) té el propòsit inicial de crear una zona de pau i prosperitat compartida on s’han de combinar les estratègies regionals amb les de bilateralitat tenint en compte l’objectiu , però sense oblidar la coherència política.
La PEV és una eina nova, per això han estat descrites amb més o menys detall les seves línies generals en l’exposició del treball. La PEV agafa una zona geogràfica més amplia que la zona Euromediterrània, el mètode adoptat és pragmàtic: concentrar-se en les relacions entre la Política de Veïnat i el Procés de Barcelona per així consolidar el Partenariat tenint en compte elements polítics i socials. Tanmateix, s’inclou un concepte innovador, la participació en el mercat interior amb elements específics del marc jurídic comunitari i la bilateralitat amb negociacions directes amb cada soci. Per tant, el modus operandi de la PEV és la bilateralitat que substitueix la lògica regional per les negociacions cas per cas, soci a soci. La idea de la bilateralitat queda justificada pel desig de respectar la voluntat i les especificitats de cada veí, i tant els països de l’Est que formaven part del programa TACIS com els del sud del mediterrani del programa MEDA queden dins del mateix marc.
Els plans d’acció específics de la PEV volen donar l’oportunitat de posar en marxa un procés integrat de desenvolupament polític, econòmic i social a més d’obtenir uns sistemes educatius més eficaços, uns sectors privats més forts i uns entorns democràtics14 i governamentals més consolidats a més de la resolució i prevenció de conflictes15 per obtenir així un espai més coherent.
El Procés de Barcelona que semblava suficient i adequat per a fer front als problemes de la regió mediterrània s’hi afegeix la PEV que en el seu inici sembla crear més confusió i la possibilitat de doblar esforços i iniciatives.
El Procés de Barcelona ha portat importants millores institucionals en les relacions euromediterrànies, però, per què el Procés de Barcelona segueixi endavant és necessari activar la voluntat política i implicar a tots els socis amb els al·licients necessaris per poder portar a terme les reformes pactades.
El 13 de juliol del 2008 és va celebrar a París una Cimera per aprovar la creació de la Unió pel Mediterrani (UPM), un nou marc per potenciar la cooperació entre la Unió Europea i els seus socis del sud. L’impulsor de la trobada va ser el president francès Nicolàs Sarkozy, arreplegant a 43 caps d’estat o de govern de la Unió Europea i la regió mediterrània.
L’objectiu de la trobada era el de donar un nou impuls al procés de Barcelona mantenint i reiterant les ambicions de la Declaració de Barcelona a través de l’establiment de mecanismes permanents que asseguressin l’execució dels projectes d’integració regional.
Tanmateix, les innovacions que s’han produït, algunes ja s’estaven desenvolupant dins del marc del Procés de Barcelona (educació superior, energia, medi ambient, …) d’altres com la dimensió institucional (cimeres regulars, comitè permanent d’alts funcionaris, …) queden encara pendents per la conferencia de ministres d’assumptes exteriors que hi haurà el proper novembre a Marsella, però que tenen l’objectiu de donar més impuls polític, més visibilitat, i intentar agilitzar decisions. Tanmateix, si ja hi havia un Procés de Barcelona, els canvis es podrien haver inclòs en el seu marc sense necessitat de canviar-li el nom que pot ajudar a aportar encara una mica més de confusió.
Com a conclusió d’aquest esdeveniment, grans declaracions però cap compromís financer ferm. Amb un Sarkozy impulsor de la trobada que sempre s’ha oposat a l’ingrés de Turquia a la UE, considerant que Europa sí té fronteres clares i Turquia forma part d’Àsia menor, i manifestant obertament que s’oposaria al seu ingrés. Tanmateix, ha manifestat la voluntat d’oferir a Turquia un estatut d’associació privilegiat. Per tant, tot i manifestar que no s’oposaria a les negociacions d’adhesió de Turquia a la UE si la resta de països membres ho decideixen, ell sempre optarà per l’opció “d’associació” abans que “d’adhesió”. D’aquí l’interés d’impulsar de nou el Procés de Barcelona – Unió pel Mediterrani i voler potenciar la cooperació entra la UE i la Mediterrània.
L’èxit de la cimera però, no va ser tant la declaració final ni la renovada estructura institucional ni els projectes, sinó que l’èxit va ser poder reunir en el mateix aforament a Israel i els seus veïns àrabs (Líban, Síria), per tant en la nova etapa l’objectiu seria de continuar reunint a enemics a priori irreconciliables.
