Roger Canals: "Som conscients de l'omnipresència de la falsedat i l’engany visual. Malgrat això, seguim establint llaços de confiança amb les imatges"
- A principi d'any es va fer públic que el Consell Europeu de Recerca (ERC) li havia concedit un Consolidator Grant. Enhorabona! Ens podria explicar què suposa aquest ajut?
Moltes gràcies!!!!
L’obtenció d’una ERC-Consolidator Grant ha estat una gran notícia, que m’ha fet moltíssima il·lusió.
Cal tenir en compte que les ERC són projectes de 5 anys molt competitius i amb una alta dotació econòmica. Permeten crear un equip de treball amb doctorands i postdoctorands, adquirir material d’investigació, fer treball de camp i emprendre iniciatives per a divulgar la recerca en accés obert.
En aquest sentit, gaudir d’una ERC vol dir disposar de recursos per a dur a terme una recerca pública i de qualitat. Això és cada cop més difícil, especialment per a les ciències socials.
Un dels aspectes més interessants de les ERC és que valoren que els investigadors i investigadores experimentin amb nous mètodes de recerca i amb estratègies originals per a difondre el coneixement i incidir en la societat. Són ajuts que valoren el risc i la innovació, profundament transdisciplinaris.
En el meu cas, això significa que podré continuar fent cinema de recerca des de la universitat, i alhora establir ponts amb institucions culturals, centres de recerca i professionals del sector audiovisual.
En resum, aquest guardó és un enorme repte a nivell personal i professional. Una fita positiva no només per mi, sinó també per la meva Facultat i per la UB en general.
- El projecte que ha presentat i ha resultat guanyador s’anomena «Visual trust. Reliability, accountability and forgery in scientific, religious and social images». En què consisteix aquesta iniciativa?
Aquest projecte gira al voltant del concepte de “confiança visual”. El seu objectiu és analitzar les relacions de confiança i desconfiança que individus pertanyents a diferents contextos socials i culturals estableixen amb imatges de naturalesa diversa –com ara imatges científiques, religioses o socials. Confiar en les imatges significa considerar-les un mitjà legítim i honest per a conèixer el món i comunicar amb els altres. Actualment vivim en una època de gran desconcert visual. Ja no sabem si creure les imatges que ens envolten o no. Som conscients de l'omnipresència de la falsedat i l’engany visual. Malgrat això, seguim establint llaços de confiança amb les imatges. Per exemple: si el metge ens mostra una imatge del nostre cos, tendirem a confiar-hi, com també confiarem en una imatge de l’espai publicada en una revista especialitzada. Confiem en les imatges que ens envien els nostres amics així com en algunes de les imatges que veiem als media. Els creients confien en les imatges per a dur a terme certs rituals. Ja ho deia Umberto Ecco: ningú pot viure únicament en el règim d’allò fals. El que jo vull veure és com aquestes actituds de confiança i desconfiança cap a les imatges es materialitzen en pràctiques concretes i s’articulen amb la percepció de la mentida i l’engany visual. Per això cal fer una recerca qualitativa i a través de mètodes visuals.
Dues de les principals especificitats del projecte són la seva dimensió comparativa i el seu mètode de recerca. El projecte és comparatiu a diferents nivells: d’una banda, perquè es basa en investigacions etnogràfiques que es faran a Europa, el Carib i a Àsia, i, d’altra banda, perquè englobarà l’anàlisi d’imatges aparentment molt diverses (des d’imatges de l’espai exterior fins a icones religioses passant per imatges “fake” que trobem per internet). En relació amb la metodologia, és important subratllar el paper central que ocuparà la imatge com a tècnica d’investigació. Els investigadors i investigadores associats al projecte (i jo mateix) utilitzarem la càmera durant el treball de camp i està previst que el projecte doni lloc a diverses pel·lícules. Del que es tracta és d’estudiar la imatge a través de la imatge, i de fer-ho des d’una perspectiva antropològica.
A nivell teòric, aquesta recerca entronca amb els debats contemporanis al voltant del fake, la postveritat i l’engany visual, però també connecta amb temes clàssics de l’antropologia, la filosofia i l’art, com ara la qüestió de l’iconoclasme, el concepte de “representació” o el ritual. A més a més, el projecte pretén ser una contribució a les recerques actuals al voltant de “l’ètica visual”, així com una exploració, des de l’antropologia, del concepte de “confiança”, del qual avui tothom parla.
- En aquest sentit, quin paper creu que ha tingut la desinformació i manipulació visual, durant la crisi sanitària de la COVID?
El que ha posat de relleu aquesta crisi, és que la gestió d’una pandèmia implica també la gestió de les seves imatges.
La crisi de la COVID-19 ha estat la primera pandèmia hiper-visualitzada. Ja abans que el virus arribés a Catalunya, tots i totes havíem vist imatges de Wuhan amb els carrers deserts. A partir d’aquí, l’allau d’imatges que hem rebut ha estat imparable: hem vist imatges d’hospitals plens, selfies de metges i metgesses o fotografies esborronadores de cementiris improvisats. Fins i tot, el virus ha adquirit una identitat visual pròpia (tothom té al cap la imatge de l’esfera de colors vius envoltada d’una espècie de ventoses). No només hem rebut imatges, sinó que també n’hem fet. Hem fotografiat i hem fet circular imatges del nostre espai domèstic. A causa del confinament, la nostra presentació al món s’ha realitzat en gran mesura a través de la mediació visual. Jo mateix com a professor fa més d’un any que no dono classes presencials. Amb molts estudiants només hi he interaccionat telemàticament –és a dir, en tant que imatge.
Aquesta abundància d’imatges que hem rebut i que hem fet ha despertat sentiments de tota mena: horror, curiositat, sospita, fatiga, diversió, interès, angoixa...
En termes de manipulació i desinformació, l’heterogeneïtat d’imatges sobre l’evolució del virus i la pandèmia han creat un gran desconcert i han donat lloc, en efecte, a rumors, sospites i interpretacions de tota mena. Davant d’aquest desconcert hem tendit a “creure” en les imatges que rebíem a través de les nostres xarxes de confiança.
És fàcil dir que avui dia totes les imatges són falses o que no podem creure en res. Aquestes són però generalitzacions massa simplificadores. No totes les imatges són iguals, ni ho són les relacions que establim amb elles. Un dels grans problemes de molts estudis sobre les imatges és que tendeixen a caure en sentències totalitzadores. A més, rarament inclouen mètodes de recerca visuals en què es parteixi de l’anàlisi de les pràctiques de la gent. I això és precisament el que vull fer: un estudi de baix a dalt, en què, a través de la càmera i la fotografia, s’explori com la gent es relaciona amb imatges diverses. En el fons, del que es tracta és de contribuir a incrementar la nostra cultura visual. Cal saber discernir les imatges i pensar-les en els seus contextos de producció i circulació.
El que voldria analitzar és, en resum, l’ètica de la imatge.
- És especialista en antropologia visual i cinema etnogràfic. I com diu, des del confinament, s’ha disparat l’ús de tota mena d’eines virtuals per mantenir el contacte amb familiars i amics. Creu que això pot comportar un canvi en la nostra cultura visual? Com ho valora com a realitzador audiovisual?
La pandèmia ha intensificat el nostre consum i producció d’imatges, però també ha suscitat entre molta gent, una certa fatiga digital i visual. La crisi ha posat al descobert les paradoxes de la mediació visual. Quan fem una videoconferència tenim una sensació contradictòria, pel fet que la persona amb qui parlem és present i absent alhora. La imatge apareix com una extensió de la persona, però no n’és un substitut. La crisi ha mostrat la força de la imatge, però també les seves limitacions. Potser per això hem passat a valorar més la dimensió material i corporal de la vida quotidiana. En tot cas, és evident que les imatges formen part de la nostra quotidianitat, i que tenen una dimensió ètica: ens serveixen per a prendre decisions i accions, i per a determinar allò que és bo o dolent, correcte o incorrecte. Ara bé, no sabem prou bé com es construeixen aquests judicis.
És cert que avui tothom fa imatges i vídeos. Hi ha qui diu inclús que els realitzadors i realitzadores ja no hauríem de fer més imatges, sinó només reciclar o resignificar les imatges ja existents. Jo no hi estic d’acord. Tota imatge és l’empremta d’una mirada, d’una intenció. Tota imatge és també un compromís ètic. Des de les ciències socials podem i hem de fer imatges que es contraposin a les imatges existents. Hem de fer el que jo anomeno contra-imatges, és a dir, imatges que desafiïn els cànons icònics, orientades a entendre millor el món que ens envolta. Paradoxalment, aquest exercici pot passar, en el cas de les ciències socials, per un viatge cap a la ficció...
- És professor agregat del Departament d’Antropologia Social i fins ara, coordinador del màster d’Antropologia i Etnografia. Quina ha estat la seva trajectòria a la Universitat de Barcelona? I quin balanç pot fer de la tasca de gestió en l’experiència del PDI?
La meva vida acadèmica (i, en gran mesura, personal) estàs lligada a la Universitat de Barcelona. Vaig estudiar-hi la llicenciatura de filosofia i un màster d’antropologia i comunicació audiovisual. Després vaig marxar a l’EHESS de París per fer-hi un doctorat en Antropologia i Cinema, on vaig inscriure a la UB en règim de cotutela. Més tard, vaig treballar a la UB com a membre de l’equip docent d’un Màster propi d’Antropologia Visual. L’any 2009 vaig ingressar-hi com a professor associat, després com a BDR, professor lector i, finalment, professor agregat.
L’experiència de gestió com a coordinador del Màster d’Antropologia i Etnografia ha significat un aprenentatge per mi, i sens dubte serà valuosa de cara a la realització de l’ERC. Ara bé, també cal dir que és una tasca molt exigent, que implica moltes hores i dedicació, i que no sempre és prou reconeguda. La gestió és part de la nostra feina, d’acord, però no pot esdevenir un fre per a la recerca ni per a la qualitat de la docència. Cal més personal estable per a la gestió acadèmica.
- La darrera promoció del grau en Antropologia Social i Cultural, el va escollir com a padrí de graduació, tot un reconeixement a la seva tasca com a docent. Què considera indispensable per als antropòlegs i antropòlogues del futur?
Ser padrí de la promoció va ser un reconeixement molt important. Jo gaudeixo molt donant classe. Sovint és durant les classes que se t’acudeixen les millors idees per a articles, projectes o recerques. El contacte amb els estudiants és un estímul per a la investigació. Cal poder articular docència i recerca perquè totes dues en surtin afavorides. Per fer això cal òbviament recursos per a la recerca i condicions per a fer una docència pública i de qualitat.
Viure de l’antropologia no és fàcil, ni dins ni fora de l’acadèmia. Als antropòlegs i antropòlogues del futur els diria en primer lloc que cal tenir molta perseverança i tenacitat. També els diria que, facin el que facin a la seva vida, intentin aplicar la mirada crítica de l’antropologia, sempre atenta a relativitzar allò que es considera obvi i universal. L’antropologia es fixa en els detalls aparentment més ínfims per a qüestionar allò que és comunament acceptat. L’antropologia és un compromís ètic, polític i epistemològic amb el món i amb els altres.
- Una pregunta que s’acostuma a fer a les dones però no als homes sobre conciliació familiar: Com compatibilitza la feina (docència, gestió, recerca d’alt nivell) amb la cura de criatures petites?
Aquesta pregunta és molt important per mi. Jo tinc una família amb nens petits. El fet que la pregunta es plantegi ja és un símptoma d’un problema social. Sembla que per reeixir a la recerca cal sacrificar altres aspectes de la vida d’una persona, quan és totalment al revés: només tenint una vida feliç a nivell relacional (amistats, família, entorn laboral) es pot ser creatiu i productiu a nivell de la investigació. A nivell de recerca, la cura dels infants ha penalitzat i penalitza encara molt més a les dones que als homes. Però els homes també n’han pagat un preu (sovint sense adonar-se’n): per voler ser més competitius, s’han lliurat obsessivament a la feina, i han deixat de viure moments irrepetibles amb els seus fills i filles. Jo per aquí no hi vull passar.
El problema de fons és que tenim una visió quantitativa de la recerca. Cal publicar cada cop més articles, i en revistes més bones. Hi ha gent que té dos i tres projectes alhora, sense comptar la docència i la gestió. Això és una bogeria. Abans podies estar dos o tres anys sense publicar perquè preparaves un llibre o una pel·lícula. Ara això és impensable. Pensem a curt termini i en termes de rendiment. La gent no diu que no a res perquè ha de fer currículum, i al final és la vida familiar i afectiva la que en paga les conseqüències. És un model insostenible. La recerca exigeix un temps determinat, i aquest l’estem perdent.
Projectes a llarg termini com l’ERC permeten defugir d’aquest model basat en la immediatesa i articular (almenys això espero) la recerca amb la vida familiar.
Moltes gràcies pel seu temps i de nou: Enhorabona!
