El sector audiovisual s’enfronta a seguir mostrant la realitat que hi havia abans de la pandèmia o a exhibir-ne una de nova
El 2020 ha estat un any marcat per la pandèmia de la Covid-19. Aquest fet ha capgirat el món i les formes de comportar-se. La distància social, les mascaretes i la higiene constant han passat a ser un element més de la quotidianitat, però quan es veuran aquests canvis socials en les produccions audiovisuals que es consumeixen diàriament?
Al llarg de la història hi ha hagut pandèmies de tota mena. Les més destacades són la pesta negra, entre el 1346 i el 1353, i la grip espanyola, entre el 1918 i el 1920. Cap d’elles, però, havia coincidit amb una indústria audiovisual consolidada.
La publicitat, pionera a mostrar la pandèmia
De moment, els anuncis han estat els primers a mostrar la realitat que s’està vivint. Les setmanes posteriors al decret de l’estat d’alarma, a Espanya es va poder veure com els anuncis que sortien a la televisió van començar a modificar els escenaris. Seguien venent productes i serveis a la gent, però el context s’havia igualat: mostraven la realitat que tothom estava vivint en aquell moment. Ensenyaven famílies que eren a casa, que feien videotrucades amb els familiars i que, fins i tot, deien els mantres emotius que la majoria de població repetia: «Tot anirà bé», «Tornarem a abraçar-nos»… En definitiva, la majoria de publicitat audiovisual va fer un canvi ràpid, adaptant els missatges i les peces a la conjuntura de la crisi actual. Alguns exemples són els següents:
El cinema, les sèries i la realitat
En el cinema o a les series la realitat de la pandèmia s’ha mostrat més tímidament. On es pot veure sobretot és als primers productes audiovisuals que es van enregistrar amb urgència i que es van estrenar en el primer confinament. Tenien un format molt senzill i, fins i tot, eren enregistrades pels mateixos actors des de casa seva. Algunes d’aquestes produccions són la minisèrie Diarios de la cuarentena, de Televisió Espanyola; la recopilació de cinc històries a En casa, de la plataforma HBO; o els cinc curtmetratges de Hecho en casa de Netflix. Tots ells van sorgir durant el confinament i, a més, es narraven des de la perspectiva del tancament domiciliari. És més, des que va arribar el desconfinament no s’han tornat a estrenar productes audiovisuals que parlin sobre la nova normalitat que ens vam trobar a fora.
La qüestió és: s’acabaran mostrant històries que succeeixin en la realitat que estem vivint, en la «nova normalitat»? Els espectadors veuran, per exemple, una història d’amor on hi hagi mascaretes, proves PCR i rentat de mans constant amb gel hidroalcohòlic? Una història on es passegin pels carrers de Barcelona i facin cua per entrar a una botiga? És tan impossible com possible que s’arribi a veure això en els productes audiovisuals que consumim. Tant pot ser que la campanya de vacunació actuï d’esborrador cinematogràfic d’aquesta època com que no. La incertesa d’aquests temps fa que tot pugui ser damunt la taula.
Per una banda, tal com comenta Mª Idoya Zorroza, doctora en Filosofía per la Universidad Pontificia de Salamanca, en el seu assaig Ficción, experiencia y realidad ¿Qué tiene que ver el cine con la vida?, s’ha de tenir en compte que el cinema ha estat marcat des del seu naixement com a mitjà d’entreteniment i evasió. Durant els minuts que dura el film, se surt de la pròpia existència i del món que ens envolta per tal de gaudir d’una història totalment paral·lela a la dels espectadors; i com Zorroza comenta «la realitat cinematogràfica fa un parèntesi momentani en la nostra existència». Tot i això, aquesta narració s’ha de recrear en un món conegut, que tingui certs factors reconeixibles per a les persones; si no la història deixa de tenir sentit. Això ho enllaça amb el que ella anomena «realitat en ficció», la qual és una realitat dinàmica de certes accions que imita la naturalesa en allò que té de realitat. Per tant, és molt probable que el cinema prengui de referència els moments que s’estan vivint ara, perquè ja contenen factors que modifiquen la nostra realitat actual.
D’altra banda, segons Endika Rey, doctor en Comunicació Social i professor del Grau en Comunicació i Indústries Culturals de la Universitat de Barcelona: «Elements com la mascareta quedaran vinculats a aquest 2020-2021, cada cop que una ficció futura situï allà els seus relats». Tanmateix també exposa: «El cinema no és únicament un instrument d’evasió, sinó que també permet analitzar la realitat i detallar-la, ajuda les seves audiències a superar el seu dia a dia». És a dir, des del punt de vista de Rey, pot donar-se el cas que una ficció que reflecteixi gent amb mascaretes i que, al mateix temps, permeti evadir-se més que una que no ho faci: «Tot depèn de l’obra», conclou.
Com es mostrarà la pandèmia a les pantalles?
Si al final es decideix mostrar la realitat de la pandèmia, pot ser que es produeixin dos escenaris. El primer és que la representació de la pandèmia recaigui en la realització de pel·lícules i sèries amb el tòpic de virus mutant i apocalíptic que arrasa amb la meitat de la població. De fet, actualment ja hi ha productes que segueixen aquest patró. El més conegut és la pel·lícula Songbird, estrenada l’11 de desembre del 2020 als Estats Units. El film explica com l’any 2024 el virus Covid-23 pateix una mutació que comporta un nou confinament mundial.
L’altre escenari, que és el més probable que veiem, és la possible normalització de la situació que estem vivint. Un clar exemple és Locked Down, produïda per la plataforma HBO Max i que es va estrenar el 14 de gener de 2021. En aquesta pel·lícula es narra la història de la Linda i el Paxon, una parella amb problemes que decideixen interrompre la seva separació amb un objectiu: aprofitar-se del confinament a causa de la pandèmia mundial i intentar dur a terme un robatori de joies als magatzems Harrods de Londres. En el cas de Locked Down trobem que l’escenari és un confinament, però que aquest no pren protagonisme a la vertadera història, que és el robatori. Apareixen els elements distintius de la pandèmia com la mascareta, però es releguen a simples marques de reconeixement per situar l’espectador en un espai-temps determinat com és l’actual. Un altre producte audiovisual que segurament mostrarà la pandèmia i la nova normalitat són les sèries ambientades en hospitals. De les primeres a confirmar que tractarà el tema de la Covid-19 és la sèrie de metges Anatomia de Grey. La seva guionista, Krista Vernoff, va confirmar que la 17a temporada tractaria sobre el coronavirus, però centrant-se en els aspectes més humans, en com els pacients han viscut la malaltia i en els efectes secundaris que els ha deixat, tant a ells com als professionals de la salut.
Està la covid suficientment arrelada com per representar-la amb normalitat?
Tanmateix, que s’acabi representant o no la nova normalitat depèn en gran part de la petjada psicològica que deixi la Covid-19 en la població. Aquest factor depèn també de la durada de la situació pandèmica: com més llarga sigui, més possibilitats tindrà d’arrelar en la ment humana la realitat que s’està vivint.
Es podria arribar a considerar que les pràctiques que s’han adoptat per viure en temps de pandèmia podrien arribar a instaurar-se en el nostre inconscient, semblant al concepte encunyat pel psicòleg Carl Jung «l’inconscient col·lectiu», format per arquetips. Aquests són una imatge, idea o forma immaterial que es considera existent des dels principis de la humanitat, els quals són comuns a tots els éssers humans independentment del seu origen i cultura. Tot i que l’inconscient col·lectiu de Jung està determinat des del principi de la nostra existència, té un punt en comú amb l’exposat anteriorment: independentment de l’origen o cultura, actualment la majoria de les persones tenen presents les normes sanitàries establertes per evitar la Covid-19.
Tal com exposa el doctor en Filosofia per la Universitat de Barcelona, Juan Evaristo Valls Boix: «Els nous protocols porten annexos noves concepcions de tot això, i reconfiguren així el llenguatge no verbal amb què ens comuniquem». En aquesta línia, sembla que sí que podria ser concebible que la pandèmia tingués repercussions, si no tant en «l’inconscient col·lectiu», sí en els prejudicis que una societat ens transmet i en els quals ens assentem per ordenar la nostra vida ordinària. Cada societat atribueix un valor simbòlic al cos (siguin els ulls, la boca, les espatlles, els peus, la cintura o el sexe), i certament això està joc cada vegada que les mediacions que ens uneixen -avui dia, especialment tecnològiques, però en general rituals i lingüístiques- canvien, diu Valls.
El doctor en Filosofia opina que l’ésser humà és summament adaptable als canvis que la història li imposa i els nous contextos als quals ens enfrontem. Sobre si la suposició científica que la Covid-19 acabi remetent a un refredat comú pot provocar canvis en el comportament, creu que no tindrà cap influència. Tanmateix, comenta que la pandèmia sí que pot comportar canvis notoris i persistents en la vida humana com, per exemple, la ràpida adaptació a una vida sense gairebé cap contacte. Aquesta adaptació ha exigit el desenvolupament i implementació de certes tecnologies per seguir mantenint i articulant relacions a distància en tots els aspectes.
En la mesura que tots aquests factors que ens està deixant la crisi del coronavirus s’estableixin com a normatius, hi haurà un canvi efectiu en la manera en què ens comportem les persones i, per tant, s’acabarà reflectint en les produccions audiovisuals i en tota la cultura que consumim.