Alumnes del Grau CIC enfronten la incertesa tecnològica i ofereixen una retrospectiva als orígens de la fotografia mitjançant l’ús de la càmera estenopeica.

Conèixer la càmera estenopeica o pinhole camera és un dels continguts que entra dins els blocs temàtics de l’assignatura de (Post)Fotografia i Comunicació del Grau de Comunicació i Indústries Culturals de la Facultat de Filologia i Comunicació de la UB. Aquest projecte s’ha desenvolupat amb una prèvia adquisició de coneixements teòrics sobre fotografia. El resultat s’ha traduït en una mostra fotogràfica exposada a la mateixa Universitat a la planta baixa de l’Edifici Josep Carner. 

Aquesta exposició col·laborativa neix de la voluntat docent per voler transmetre un plantejament diferent de la concepció actual sobre la fotografia. «Estem acostumats a poder enregistrar-ho tot de manera indiscriminada, però la fotografia neix sent tot el contrari» són paraules de Jordi Hernández, professor de l’assignatura. L’avenç de la tecnologia ha deixat enrere tot un procés de producció fotogràfica molt més llarg i complex a través del qual sorgeix una implicació essencial durant tot el desenvolupament creatiu. Per Hernández, apropar el sentiment d’incertesa a l’alumnat ha estat primordial: la inseguretat de no poder saber si el resultat d’aquesta llarga elaboració generaria un producte final ben definit. No podem parlar d’un resultat a l’alçada de les expectatives perquè ha prevalgut la creació d’una consciència de tot el procés com a conjunt. «La idea que la fotografia ha de ser un document fiable és falsa: és una interpretació», afirma Hernández. 

La tècnica com a eix vertebrador

És així com el muntatge de les càmeres ha estat molt anterior a la presentació de l’exposició. Tot i facilitar el material i consells necessaris, des de la docència de l’assignatura s’ha volgut donar també la màxima llibertat i creativitat possibles, aconseguint que cada càmera sigui una eina única amb l’esperit artesanal cercat per aquesta experiència. Des de l’alumnat compromès amb aquest procés creatiu, es destaca la tasca d’entrega feta al llarg del semestre, on molts cops han hagut de reunir-se i preparar elements enfocats cap a l’exposició fora de l’horari lectiu per tal de comptar amb el temps i les instal·lacions pertinents. El principal requisit tècnic ha sigut construir una caixa quadrada de cartó que sigui estanca amb un únic forat el diàmetre del qual no superi la mida d’una agulla, i que compti amb un sistema de palanca capaç d’obrir i tancar l’obertura. «Un dels reptes més importants va ser controlar la quantitat de llum dins la càmera» afegeix Abel Cuartero, un dels participants d’aquesta exposició.  

En contrast amb l’omnipresència dels dispositius que tenim avui dia i podent fer fotografies de forma instantània així com revisar-les i editar-les en qüestió de segons, aquesta mirada al passat ha permès a l’alumnat connectar amb un sentiment d’incertesa absoluta on el resultat no queda clar fins al final del procés. Una selecció de fotografies que han quedat cremades en blanc són símbol d’aquelles que no han pogut completar el seu recorregut vital amb èxit. Així és la mostra de les dificultats i frustracions a què han hagut de fer front els creadors com a col·lectiu, motiu pel qual cap fotografia -completa o cremada- té l’autoria signada. D’aquesta forma, el veritable objectiu no és el resultat visible als ulls sinó el camí recorregut entre totes i tots, moltes vegades a cegues. «És per això que vam escollir aquest títol, perquè representa realment com ho vam viure» destaca Andrea Buedo, una de les implicades en aquest procés. El fet de desenvolupar aquesta tasca a les fosques permet a l’espectador connectar amb l’experiència incerta, obscura, però també emocionant que han encarat els i les joves encarregats de l’exposició. 

Des de la docència, el professor Hernández destaca la predisposició de la Facultat així com la satisfacció grupal que «s’hagi aconseguit un resultat artístic amb una justificació acadèmica plena que no era ni fàcil ni còmode». I és que l’experiment permet, no només als seus creadors sinó a tothom que s’hi ha acostat a veure’l, connectar amb una realitat bastant més oblidada per la senzillesa que ens aporta el constant desenvolupament tecnològic. Hi té cabuda l’art i la bellesa en processos que d’entrada poden sobtar o resultar incòmodes per la seva naturalesa arcaica i demostrant que, de vegades, només cal canviar el nostre enfocament per trobar llum en la penombra. 

 

PORTADA: entrada a l’exposició “A Cegues” / Joan Gas Serra i José Maria Guilera