Sortida de l’Institut del Teatre i del Galliner de Girona, la Maria Hernández és actriu i cofundadora de la companyia de teatre i productora “El Eje” juntament amb l’Eric Balbàs i la Mar Pawlowsky.

En els últims anys ha actuat en obres com “Masticar Hielo” de Marc Ribera al Teatre Tantarantana, la “Segona Eva”, dirigida per Beatriz Bonet i Eric Balbàs o “Carne Viva” de Desnis Despeyroux a Buenos Aires. L’últim projecte en què ha treballat s’anomena “Demà” i és una pel·lícula produïda per El Eje amb El Terrat que s’estrenarà a Tv3. Parlem amb ella sobre la situació del sector teatral, la precarietat dels actors i sobre com han creat un curs formatiu per ensenyar als sortits de nou de l’Institut del Teatre a “portar una companyia de teatre i no morir en l’intent”. 

Què és El EJE? 

El Eje és una companyia de teatre que es va fundar l’any 2015 a l’Institut del Teatre, quan vam començar érem 7 persones i ara som tres. La companyia ha canviat molt, actualment en formem part l’Eric Balbàs, la Mar Pawlowsky i jo. Portem deu espectacles a l’esquena.  

Si només sou tres persones, com us organitzeu? Tots feu de tot? 

A l’inici vam provar de dirigir-nos i escriure, però ara volem tornar a les nostres arrels com a actors. No hi ha una persona que es dediqui a la direcció o la dramatúrgia, normalment ens dirigeix una persona externa a la companyia. L’organització canvia molt depenent de l’espectacle.

La pandèmia va posar de manifest la importància de la cultura (tots consumíem cultura), però també la va fer perillar. Com ho vau viure vosaltres? 

Nosaltres vam haver d’anul·lar l’estrena d’un espectacle un parell de vegades. Com que els teatres van ser l’últim que van obrir estàvem molt desesperançats. Vam poder sobreviure gràcies a les subvencions. L’administració i la política no saben que estem tant malament econòmicament com realment estem. Això fa que, a vegades, les subvencions siguin més altes i acabem rebent més diners dels que cobrem amb les actuacions. La precarietat ens va salvar. 

Vosaltres vau manifestar aquesta preocupació per la cultura i en concret per la precarització del sector teatral molt abans. De fet, a la vostra web escriviu que formeu la companyia de teatre per donar-vos la feina que no us donaven els altres.  

Sí, el món del teatre està fatal i fins que no surts de l’Institut del Teatre no saps quina és la realitat del sector. Actualment, fem obres externes a la companyia, però és gràcies a El Eje que la gent ens ha conegut. El treball a les companyies de teatre és tan precari que gairebé tothom té altres feines fora i no es dedica al 100% a les obres perquè no hi ha diners.  

A l’Institut del Teatre us preparaven per a aquesta realitat? 

A l’Institut ens creaven expectatives molt altes i no ens van preparar gens per la situació real. De fet, és tan complicat entrar a l’escola del teatre que, un cop entres, et creus que ja has aconseguit tot el que et feia falta per ser actor. A més, és molt individualista, no reforcen la idea de la col·lectivitat, volen que siguis bon actor tu sol. I des de la meva experiència, sol no vas enlloc.   

«Volen que siguis bon actor tu sol» 

Vau fer una formació de com crear una companyia de teatre. Per què?

A l’Institut del Teatre t’expliquen com vendre el teu projecte, però abans de vendre res t’han d’agafar el telèfon i no te l’agafen. Vam veure que hi havia un buit en el mercat, a nosaltres ens hagués encantat tenir algú que ens expliques què fer quan surts de l’Institut, com per exemple com fer factures o com demanar una subvenció. Així que ens vam organitzar per ser nosaltres aquestes persones i, de moment, hem fet unes quatre formacions en línia. Expliquem la nostra experiència i funciona molt bé.  

Hi ha molta competència al món del teatre? 

Nosaltres intentem que no hi hagi. Ara bé, individualment sí que hi ha més competència perquè als càstings s’ofereix una plaça. És impossible no tenir enveges, però la gent sap dissimular-ho. 

Creus que existeix una certa tendència a associar el teatre amb l’elit?

La gent que ha estudiat teatre, són gent rica normalment o almenys tenen uns pares amb una estabilitat econòmica prou gran. És així perquè la majoria de les escoles són privades i a l’escola pública només ofereixen 40 places. A l’Institut veus classes socials més baixes perquè accedeixes a través d’unes proves, però quan t’endinses a la vida laboral tot és tan precari que has de tenir un sou extra perquè, si no, viure del teatre és impossible.  

I pel que fa al públic?

Pel públic el teatre és caríssim i no hi ha una cultura estesa d’anar al teatre, per tant, s’acaba associant a les classes altes. També crec que a Barcelona hi ha poc teatre alternatiu, tot el teatre és molt “mainstream”. És evident que si treballes al Teatre Nacional o al Teatre Lliure cobraràs molt, però és molt difícil que et contractin. 

Jo recordo que quan anava al teatre amb l’escola veiem obres avorridíssimes.

Tens tota la raó, a l’escola et porten a veure unes merdes que fan que avorreixis el teatre i no vulguis tornar mai més. Aconsegueixen l’efecte invers, en comptes de fer que als nens els hi agradi el teatre fan que no vulguin tornar. És cert que a Barcelona hi ha una oferta teatral limitada, però no hi ha una educació bona en el teatre pels adolescents. 

«No hi ha una educació bona en el teatre pels adolescents» 

Vosaltres com a companyia, heu aparegut als mitjans? 

Ens costa molt sortir als mitjans, el més fàcil és aconseguir que et vinguin a fer crítiques. Per exemple, a TV3 vam sortir un cop perquè ens van censurar un cartell i, amb la pandèmia com que no vam estrenar també ens van fer promoció. Quan passen coses més “heavys” sabem que ens vindrà a veure més gent. De totes maneres, ara també estan sorgint mitjans alternatius com Fila Zero i Nova Veu que estan intentant fer un altre tipus de divulgació del teatre allunyada de les obres convencionals. 

En general, la cultura està molt centralitzada. Com us perjudica això a vosaltres? 

És molt complicat aconseguir bolos als pobles. És molt difícil perquè sempre hi ha un regidor de cultura a qui no li agrada el teatre o que no en sap. El polític vol que el poble estigui content i agafa paquets de teatre clàssic produït per grans empreses com Focus. Volen comèdia i gent que surti a la televisió, és difícil trobar pobles amb un bon programador que busqui coses diferents. El públic està acostumat a un teatre més clàssic i és difícil fer que vinguin a veure obres experimentals, però hem d’intentar-ho si volem canviar la manera de consumir teatre. 

Röbota (Assajos) Companyia: El Eje / Fotògraf: © Aitor Rodero.