L’obra de teatre estarà disponible fins l’1 de maig d’aquest any
El 15 de febrer es va estrenar “L’oreneta”, una obra de teatre produïda pel Grup Focus que dona vida a una història que basa el seu origen en l’atemptat terrorista homòfob a Orlando l’any 2016. Dirigida per Josep Maria Mestres i escrita per Guillem Clua, l’obra es desenvolupa en un escenari estàtic al teatre La Villarroel que compta amb dos protagonistes: l’Amèlia i el Ramon, interpretats per Emma Vilarasau i Dafnis Balduz.
Ella és una reconeguda professora de cant que rep a casa seva el jove, qui li reclama instrucció per poder cantar “L’oreneta” a l’enterrament de la seva mare. Després de lluitar per aconseguir que ella accepti, ambdós personatges inicien una conversa que anirà desengranant sentiments arrelats a un passat del qual comparteixen un dolor permanent.
Una conversa terapèutica
La insistència del Ramon per descobrir més detalls sobre la pena de l’Amèlia es fa palesa a mesura que ell li explica què sent pel que realment els uneix: la mort d’algú estimat. Així, les dues figures protagonistes omplen a poc a poc el buit que deixa la pèrdua en un assaig per construir-se l’un com a crossa de l’altre.
Això sí, no sense travessar primer un pas enfangat ple de desacords. Ell reclama drets socials, reconeixement i un vincle familiar sense tabús. A ella, reaccionària, se li obre un nou horitzó que trenca amb el seu convencionalisme i que alimenta la seva culpa. Mestra i alumne reflexionen sobre la importància d’expressar tot allò que no expressem i de fer-ho en el present, de manera urgent. La conversa fa el seu transcurs amb una connexió potent entre els dos personatges que no deixa espai entremig per desconnectar de què està passant. La mirada dels rostres acaba sent el factor que et permet endinsar-te en la trama i viure els mateixos sentiments que els protagonistes com si la teva presència fos a la mateixa sala de casa l’Amèlia.
Un espai ben escollit
La tria escenogràfica és reeixida: l’espai és íntim i la disposició del públic, a banda i banda, aconsegueix contagiar fàcilment l’espectador de les emocions que esclaten dins i fora de l’escena. La tensió va creixent al llarg de l’obra fins que es produeix la catarsi reveladora, provocada també per la poca distància que separa el públic −que es veu cara a cara− dels actors. L’escenari disposa de dues parets a banda i banda on se situen el piano de l’Amèlia i les estanteries dels records compartits. Al centre, un escambell que uneix professió amb història de vida i que és el punt de reconciliació on els dos protagonistes acaben resolent la relació d’inici precipitat.
El decurs de l’obra es manté a la sala d’estar de casa de l’Amèlia de començament a fi. Tot i ser un pis de Barcelona, el seu espai és prou gran per representar sense cap limitació gesticular les emocions dels dos personatges, primer des de la distància i després des de l’escalf conjunt. El silenci juga, durant tota l’obra, un paper tan important com les paraules. L’absència de so, a banda de la cançó de “L’Oreneta” i les notes musicals de piano interpretades per Vilarasau, és un element introductori a la connexió vital entre els personatges i la història.
Tot el públic en conjunt s’arriba a mimetitzar amb l’espai i el mocador és un recurs necessari en diverses ocasions. El resultat de l’obra és el descobriment d’una història de ficció, però perfectament real i que suposa, per a l’autor, el text més dolorós que ha escrit mai. Així, l’ovació del públic en el moment de cloenda de l’escenari és unànime. Cal aprofitar per viure-la abans no arribi la data de fi. L’emoció hi és tant, que els actors també necessiten desprendre llàgrimes pel que realment no és una mera interpretació. Recuperar l’atac terrorista i homòfob d’Orlando deixa de ser simplement un recordatori d’una injustícia més per arrelar i prendre forma en una societat gens llunyana: la nostra.