Existeix una paraula per tot allò que sentim? Tots els termes que la societat necessita estan ja inventats?

Les paraules permeten que les persones expressem els nostres pensaments, però encara no hi ha una paraula per designar tot allò que existeix. La societat evoluciona a un ritme accelerat, i amb l’aparició de les xarxes socials i noves maneres de fer i pensar, sorgeixen també noves realitats que necessiten el seu terme i la seva definició. Un món que evoluciona exigeix que el llenguatge també evolucioni, per això paraules com purplewashing, guilty pleasures, mansplaining, mainstream o ghosting es comencen a escoltar entre les generacions joves.

El llenguatge és el marc pel qual les persones definim el món. Alguns termes representen objectes que podem veure i tocar (com “taula” o “ampolla”), mentre altres tenen significats més abstractes. Un exemple és la paraula “hipocresia”, que no designa un cos material. Només cal imaginar un infant que, per primer cop, es troba amb la hipocresia. No coneix el terme, però d’alguna manera sent que allò que ha viscut el fa sentir malament. Més endavant, escolta algú utilitzar la paraula “hipòcrita” i pregunta pel seu significat. Quan aprèn la definició, descobreix que li resulta familiar: ja s’havia vist de cara amb la hipocresia, però simplement no sabia que ho era.

Moltes persones ens sentim com aquest infant: hi ha situacions en la societat que ens molesten i ens incomoden, no obstant això no trobem paraules per expressar-nos. Potser el lector troba consol en descobrir els termes que s’expliquen en aquest text.

 

Purplewashing: no és feminisme, és un rentat de cara lila

És habitual arribar a dates com el 8M o el 25N i, de cop i volta, veure com totes les grans corporacions tenyeixen el seu logotip de lila en suport de la lluita feminista. Aquestes campanyes fan que el públic associï aquella empresa o institució com a feminista perquè “s’ha posat el logotip lila”, però s’hauria d’investigar si aquests principis s’apliquen en el dia a dia o si, per contra, estan servint com un simple blanqueig d’imatge.

Purplewashing (rentat de cara lila) és un terme anglès que descriu les estratègies que fa servir una empresa, una institució o fins i tot una persona, per fer-se passar per feminista quan, a la pràctica, no ho és tant. Empreses que posen banderes de l’orgull o consignes feministes, però no garanteixen la igualtat salarial. La paraula beu de termes cosins com pinkwashing (referent al col·lectiu LGBT+) o greenwashing (sobre l’ecologisme) i critiquen que la societat només recordi del feminisme, la lluita LGBT+ o l’ecologisme quan interessa.

Aquest blanqueig sense miraments no només es fa des de les grans empreses; qualsevol persona pot fer purplewashing. Es pot trobar amb companys de feina o de classe que afirmen ser aliats de la lluita feminista i comparteixen publicacions feministes a Instagram, però interrompen constantment les companyes quan parlen. També es descobreix en mitjans de comunicació que posen una dona com a cara visible d’un programa, però accepten que qui prengui les decisions a l’ombra sigui un home. Fins i tot en produccions cinematogràfiques que posen dones en certs càrrecs de poder simplement per gaudir de les subvencions que s’ofereixen per fer-ho.

Evidentment, veure dones com a cara visible de programes, veure dones directores i caps de producció en el cinema i tenyir els logotips de lila el 8M i el 25N està molt bé. Animar el futbol femení i fer programes paritaris també està molt bé. Però només està bé si és de debò i si aquests principis també es segueixen quan no hi ha un públic que mira. Perquè si no, es queda en un blanqueig; en “purplewashing”.

Guilty pleasures: són la culpa i el plaer compatibles?

Com pot ser que un plaer, quelcom tan vital i instintiu, pugui remarcar-se en la categoria de la culpa? Aquesta pregunta és, a la vegada, la resposta a un terme avui present en les dinàmiques del nou jovent connectat: el guilty pleasure. Provinent de la parla anglosaxona, el terme significa literalment “plaer culpable”.

Aquesta expressió fa referència a aquells productes culturals de gran popularitat, consumits per la massa i negats per l’individu, que a priori tenen un gran significat col·lectiu i representen la victòria de l’alineació enfront de l’originalitat i la brillantor d’allò que és únic. En canvi, ens agraden. Molt. Aquella cançó de Reggaeton, el nou senzill de la Rosalía, el Dancing Queen d’Abba… tantes vegades que les hem volgut ignorar en públic i tot el que les hem gaudit resguardats a la nostra habitació o sota la protecció dels nostres auriculars.

Però, a què respon tal dinàmica? És una qüestió d’ego? O d’inseguretat? Ambdues, potser? Les respostes no són clares, però l’essència del terme dona en sí la solució a través de la clara contradicció entre el terme “plaer” i el terme “culpable”: no existeix. O almenys, no hauria d’existir. Malgrat que la seva pròpia existència ja està delimitant un fet que potser no hauria de ser -com és el fet de sentir-se culpable amb quelcom que ens agrada, independentment del seu estatus o tipologia- també és un acte de consciència que pot trencar les barreres entre el que és canònic i el que és més terrenal. Escoltar les variacions Goldberg de J.S. Bach o veure The Sopranos no priva que podem gaudir de la innocència d’un Baby one More Time de Britney Spears, d’escoltar Camela, portar samarretes de Tarantino o mirar-te en bucle Moulin Rouge. Si ens agrada, per què no mostrar-ho? Realment som el que ens agrada.

La cultura és cultura, existeix, es produeix en un context i és el resultat d’una dinàmica que està transformant el nostre entorn. Nodrir-nos per igual de tots els seus productes sense jerarquitzar-los és abraçar el que som sense additius.

Mansplaining: explicacions paternalistes que ningú t’ha demanat

El terme mansplaining és una de les branques del masclisme. És un exemple més d’actituds subtils que, encara que molts cops passen desapercebudes, contribueixen a consolidar les desigualtats entre homes i dones.

La paraula ve de man (home) i explaining (explicació). Fa referència a quan un home assumeix que, pel simple fet de ser home, sap més que una dona. Per tant, decideix explicar-li coses amb un to condescendent o paternalista sobre un tema de què la dona no ha demanat explicacions i del qual ella és especialista. L’home assumeix que ha d’explicar alguna cosa a una dona, perquè ell (com a home) en sap més i ella necessita els seus consells.

Aquestes actituds pretenen accentuar la relació de poder de l’home sobre la dona i es poden trobar en la vida quotidiana. El psicoterapeuta Giorgio Nardone ho explica així en el seu llibre Corrígeme si me equivoco: Estrategias de diálogo en la pareja:

«Una ayuda no requerida no sólo no ayuda, sino que perjudica. Esto es así porque el acto, si bien a un nivel superficial de comportamiento comunica una buena intención, a un nivel emocional más profundo significa: “Déjame hacer a mí porque tú no eres capaz»

Ghosting: l’ego de la irresponsabilitat

Molts ho hem viscut: comencem parlant amb algú que ens agrada. Ens agrada tant que ens passem hores davant del mòbil buscant allargar la conversa i les sensacions. Un dia quedem i tot va genial, però… a partir d’aquell dia l’altra persona no et torna a contestar els missatges. Primer posa excuses, fins que ja no contesta sense cap explicació. Aquesta forma de desaparèixer, de manera escalonada i sense motiu, és avui un tòpic indiscutible: el ghosting.

Apropant-se a una traducció literal de “fantasmejar”, consisteix a deixar de parlar algú intencionadament, de manera molt pautada, per finalment no xerrar més, normalment de manera virtual. Aquesta situació es pot aplicar a molts contextos diferents, però és especialment present en aquelles converses entre dues persones que es criden l’atenció sexualment. Aquesta acció, unànimement, està molt criticada.

La popularització del terme ajuda a indagar en l’autoconeixement: quan una persona és conscient que fa ghosting, pot reflexionar sobre què l’ha induït a fer-ho. És una por al compromís? És una falta de responsabilitat afectiva? Parlar de la por al compromís no és senzill, però només podem solucionar el problema quan l’identifiquem, i tenir un nom facilita el procés. Potser és un terme incòmode, però la incomoditat és necessària. La víctima d’aquest ghosting també troba consol en el terme: quan es popularitza i tothom en parla, per fi sent que no és l’única persona que pateix aquest problema.

Tots aquests termes tenen una simple raó de ser: materialitzar una idea. Totes i cadascuna d’aquestes realitats han estat presents des de fa molts anys, però no han estat definides fins fa un temps. Són idees reals encara que no hi hagi una paraula per a elles, però fins que no s’inventa aquesta paraula, es queden en un espai més abstracte que no tothom és capaç de veure. En el moment en què es creen aquestes noves paraules, s’atorga un espai a aquella realitat; s’accepta i es visibilitza.

Diversos filòsofs han fet múltiples teories sobre els límits del llenguatge i el poder que té la llengua d’emmarcar la nostra realitat. El llenguatge és una eina poderosa -molt per sobre del que podem creure les persones- i quan ampliem el vocabulari, ampliem també els límits de la nostra consciència. El filòsof Ludwig Wittgenstein defenia que «els límits del meu llenguatge signifiquen els límits del meu món». És precisament això el que busquen aquests nous conceptes: obrir el llenguatge i ampliar aquests límits. Parafrasejant a Nietzsche, els éssers humans deixem d’observar allà on no tenim paraules per anomenar. Dit d’una altra manera, si no tenim paraules per descriure una realitat, tendim a invisibilitzar aquella realitat, per molt que existeixi.

El fet que no hi hagi una paraula per descriure una situació, no vol dir que aquella situació no sigui real i vàlida. En definitiva, és necessari utilitzar la llengua, no només per posar nom a tot allò que ens envolta, sinó per poder transformar dinàmiques tòxiques del nostre dia a dia que ens influeixen molt més del que ens sembla. Per sort, les noves generacions estem molt interessades en l’autoconeixement i l’autocrítica, i aquests termes són només un altre exemple de la necessitat que tenim d’entendre el que ens passa i de sentir-nos compresos.

Imagen destacada: Il·lustració de Javier Royo, @javirroyo a Instagram