Radiació electromagnètica que té la propietat de modificar l’estructura química de les emulsions fotogràfiques i que comprèn les radiacions visibles, les ultraviolades, les infraroges, els raigs X i els raigs γ.
Feix d’electrons emesos pel càtode d’un tub electrònic i accelerats per un camp elèctric que, quan incideixen sobre un anticàtode, provoquen l’emissió de raigs X.
Pluja de partícules carregades que colpeja les capes més exteriors de l’atmosfera terrestre a un ritme de 1000 partícules per metre quadrat per segon. Aquest flux de partícules, provinents en la seva major part de la Galàxia, consisteix en un 90 % de protons, un 9 % de partícules α i un 1 % de nuclis més pesants que l’hidrogen.
Radiació pròpia de l’espectre electromagnètic que comprèn longituds d’ona de 100 pm a 1 pm i que s’emet en la desintegració de certs nuclis radioactius.
Sistemes de raigs que emanen d’alguns cràters lunars, com ara Copèrnic i Tycho, procedents de les restes del material expulsat pels impactes que van formar aquests cràters.
Regió de l’espectre electromagnètic corresponent a radiació de molt alta freqüència (longitud d’ona molt curta) situada entre l’ultraviolat i els raigs γ.
