Satèl·lit que té una òrbita polar síncrona i que, per tant, passa pràcticament pels pols. Aquest tipus d’òrbita fa que el satèl·lit mantingui sempre la seva relació angular amb el Sol i que el seu pas per una mateixa latitud sigui gairebé invariable en el temps. Aquests satèl·lits es troben a una altitud d’entre 500 km i 1000 km i el període de revolució és inferior a les dues hores.
nota:
Els satèl·lits NOAA i els satèl·lits Landsat, per exemple, són satèl·lits d'òrbita polar.
Qualsevol dels quatre satèl·lits més brillants i més grans de Júpiter (Ió, Europa, Ganimedes i Cal·listo), batejats en el segle XVII per Galileu Galilei, que va ser el primer que els va observar.
Satèl·lit que es manté sempre al damunt d’un mateix punt de la superfície terrestre i que per tant acompanya la Terra en el seu moviment. L’altitud d’aquest tipus de satèl·lits és de 36.000 km i tots estan situats sobre l’equador terrestre, per la qual cosa la seva latitud és 0°, mentre que la longitud és variable.
nota:
Els satèl·lits Meteosat són satèl·lits geostacionaris.
Satèl·lit destinat fonamentalment a mesurar els recursos naturals de la Terra, que es troba a una altura de 705 km i amb una resolució espacial de 30 m al nadir. Els satèl·lits Landsat es fan servir principalment per a la cartografia d’aigües costaneres, l’estudi del sòl i la vegetació, l’elaboració d’inventaris agraris o els usos del sòl. Són satèl·lits heliosincrònics.
Satèl·lit meteorològic situat a una altura aproximada de 850 km que té una resolució espacial d’1,1 km2 al nadir (en les zones més allunyades del nadir la resolució és de 2,5 × 7 km2. Els satèl·lits NOAA són geosincrònics.
Satèl·lit que produeix un efecte gravitatori sobre un anell planetari que ajuda a conservar-ne la forma. En són un exemple els satèl·lits de Saturn, Prometeu i Pandora, que segueixen òrbites localitzades a ambdues bandes de l’anell F.
Quocient entre la quantitat de substància d’un component i la quantitat de substància d’aquest component quan satura el sistema a temperatura constant.
nota:
Un cas important en bioquímica clínica és la saturació d'oxigen de l'hemoglobina.
Manca d’absorció de radiació electromagnètica pels nuclis d’una mostra deguda al fet que la població en un nivell energètic superior excedeix la població d’un nivell energètic inferior.
