Diccionari de bioquímica clínica

© Autoria: Xavier Fuentes i Arderiu
© Edició: Serveis Lingüístics. Universitat de Barcelona, 2020 (Primera edició, 1999)

Les informacions d’aquest diccionari es van publicar per primer cop l’any 1999 en l’obra titulada Bioquímica clínica, dins la col·lecció Diccionaris d’Especialitat. Aquesta obra en paper, actualment exhaurida, va ser publicada conjuntament pel Servei de Llengua Catalana de la UB, Edicions Universitat de Barcelona i Eumo Editorial. ISBN: 84-7602-346-4 (Eumo Editorial), ISBN: 84-8338-152-4 (Edicions de la Universitat de Barcelona), ISBN: 84-931001-1-0 (Universitat de Barcelona).

Aquest diccionari forma part d’una col·lecció d’obres terminològiques que els Serveis Lingüístics de la Universitat de Barcelona (aleshores Servei de Llengua Catalana) van impulsar sota la direcció de Teresa Cabré Castellví i la coordinació de Mercè Lorente gràcies al suport econòmic del Departament d’Universitats, Recerca i Societat de la Informació de la Generalitat de Catalunya.

Han participat en l’elaboració d’aquesta obra:

Com a especialistes

Xavier Fuentes Arderiu (Servei de Bioquímica Clínica de la Ciutat Sanitària i Universitària de Bellvitge i professor associat mèdic del Departament de Bioquímica i Biologia Molecular de la Facultat de Farmàcia de la Universitat de Barcelona, responsable principal de l’obra)
Helmut Dubois, Georges Férard, Alessandro Ortisi (selecció dels termes equivalents)
Fernando Martínez Brotons (hemostàsia i coagulació sanguínia)
Maria Antònia Vilaseca Buscà (malalties metabòliques hereditàries)
Jaume Miró Balagué, M. José Castiñeiras Lacambra (revisions puntuals)

Com a lingüistes (Serveis Lingüístics)

Mercè Lorente (coordinadora del projecte)
Carles Tebé, Àngels Egea (tècnics responsables de terminologia)
Marta Juncadella (responsable d’assessorament)
Teresa Granados (responsable de documentació)

Tasques diverses de suport

Mercè Vázquez, Irene Gálvez (becàries dels Serveis Lingüístics)
Víctor Pàmies, Isabel Obradós (col·laboradors dels Serveis Lingüístics)
Lidia Arroyo (estudiant en pràctiques del grau de Traducció i Interpretació de la UPF)

Els especialistes són els responsables de la selecció terminològica i de la redacció de les definicions. Els lingüistes són responsables de l’assessorament metodològic, de la revisió lingüística i de l’edició de l’obra.

Avís legal

Tots els continguts d’aquesta publicació estan subjectes a la llicència Reconeixement 3.0 (CC BY 3.0) de Creative Commons si no s’indica el contrari. Se’n permet la reproducció, la distribució, la comunicació pública i la transformació per generar una obra derivada, sense cap restricció, sempre que se’n citi el titular dels drets. La llicència completa es pot consultar a creativecommons.org/licenses/by/3.0/es/legalcode.ca.

Presentació de l’obra i arbre de camp
per Xavier Fuentes i Arderiu

Les ciències de la salut són el conjunt de disciplines cientificotecnològiques que tracten de la preservació i restauració de la salut, i el seu camp d’estudi està constituït, fonamentalment, per les propietats dels sistemes biològics humans i d’alguns animals i de les substàncies que hi poden interaccionar.

Una de les diverses disciplines que constitueixen les ciències de la salut és la bioquímica clínica —també anomenada química clínica— que, mitjançant les tècniques de la química analítica, la bioquímica i la biologia molecular, estudia in vitro magnituds bioquímiques el valor de les quals és útil per a la prevenció, diagnòstic, pronòstic i control del tractament de les malalties.

A les nostres universitats, la bioquímica clínica s’ensenya com assignatura troncal en els ensenyaments de Bioquímica i de Farmàcia, i com assignatura optativa o de lliure elecció als ensenyaments de Biologia, Medicina, Odontologia i Química; també existeixen cursos de tercer cicle sobre aquesta matèria. Els llicenciats en Biologia, Bioquímica, Farmàcia, Medicina i Química poden especialitzar-se en bioquímica clínica als hospitals docents mitjançant les oposicions corresponents. Als ensenyaments no universitaris, la bioquímica clínica forma part del currículum de la formació professional de Tècnic superior en Laboratori de Diagnòstic Clínic.

Des del punt de vista conceptual, la bioquímica clínica és eminentment
interdisciplinària: es nodreix majoritàriament dels conceptes propis de disciplines molt diverses, tals com l’automàtica, la bioquímica, l’estadística, la metrologia, la patologia, la qualitologia o la química. Aquest fet afavoreix que en la terminologia de la bioquímica clínica la relació entre conceptes i termes no sigui, en molts casos, la desitjable; així, és freqüent que diversos conceptes siguin designats per un mateix terme (fenomen anomenat polisèmia)i és encara més freqüent que un concepte sigui designat per diversos termes (fenomen anomenat sinonímia). Aquests fenòmens en els llenguatges d’especialitat no tenen cap aspecte positiu, ans al contrari, creen problemes de comunicació i consumeixen memòria (humana o artificial) que es podria estalviar.

Afortunadament, la polisèmia i la sinonímia, que afecten a totes les disciplines científiques i tecnològiques, es poden combatre seguint les terminologies i nomenclatures recomanades per les diverses organitzacions científiques i normalitzadores internacionals que s’ocupen de problemes terminològics. D’aquestes organitzacions, les que han publicat recomanacions terminològiques relacionades amb la bioquímica clínica són les següents:

Federació Internacional de Química Clínica
Unió Internacional de Química Pura i Aplicada
Unió Internacional de Bioquímica i Biologia Molecular
Organització Mundial de la Salut
Organització Internacional de Normalització
Comitè Europeu de Normalització

Vull destacar que, afortunadament, l’Institut d’Estudis Catalans, la Societat Catalana de Biologia i l’Associació Catalana de Ciències de Laboratori Clínic han publicat versions en llengua catalana d’algunes de les recomanacions esmentades.

En aquest diccionari s’han seguit les recomanacions de les organitzacions internacionals, amb la qual cosa es contribueix a la normalització de l’ús de la terminologia científica recomanada internacionalment; normalització que, si reeixís, facilitaria la feina tant als estudiants com als professors de bioquímica clínica.

Finalment, tornant a la interdisciplinarietat conceptual de la bioquímica clínica, em fa l’efecte que aquest fet, des del punt de vista docent, és especialment rellevant si es té en compte que segons quin sigui l’ensenyament dins del qual s’imparteixi la bioquímica clínica no es troben les disciplines esmentades: a l’ensenyament de Química no s’estudia patologia, ni dins de l’ensenyament de Medicina no s’estudia química analítica, per exemple. Per això un diccionari com aquest, que recull aquesta diversitat terminològica, pot facilitar l’estudi de la bioquímica clínica.

Arbre de camp

L’arbre de camp presentat a continuació representa l’estructura conceptual
d’aquest diccionari i ha estat la base per a la selecció de termes, de
manera que tots els termes inclosos en aquest diccionari pertanyen conceptualment a algun dels punts indicats en l’arbre de camp.

1. Bioquímica analítica
1.1 Generalitats
1.2 Aspectes quimiomètrics i metrològics
1.3 Mesura de les magnituds bioquímiques
1.3.1. Tècniques separatives
1.3.2. Tècniques espectromètriques
1.3.3. Tècniques electroquímiques
1.3.4. Tècniques immunoquímiques
1.3.5. Tècniques de biologia molecular
1.3.6. Analitzadors
2. Bioquímica semiològica
2.1 Aspectes biomètrics
2.2 Aspectes bioquímics, fisiològics i fisiopatològics
2.3 Aspectes toxicològics
3. Monitoratge de la terapèutica farmacològica
4. Qualitologia
5. Direcció de laboratoris clínics
6. Components de les magnituds biològiques

Presentació de la col·lecció Diccionaris d’Especialitat
per M. Teresa Cabré Castellví

Les necessitats de comunicació del món actual, marcades pel plurilingüisme i per la importància de l’especialització, exigeixen que les llengües que vulguin sobreviure en condicions de plenitud disposin de registres propis dels usos específics i d’una terminologia moderna, contínuament actualitzada.

La comunicació especialitzada posseeix una singularitat que la fa diferent de la comunicació general, singularitat que rau tant en els factors que intervenen en el procés d’interacció comunicativa com en les característiques intrínseques dels missatges que genera.

Els tres elements destacats del procés de comunicació especialitzada són la temàtica que vehicula, els interlocutors que hi intervenen i les situacions en què es produeix.

Els temes especialitzats, a diferència dels coneixement generals que s’adquireixen de manera inconscient per experiència directa, no formen part del coneixement general dels parlants d’una llengua, sinó que han hagut de ser objecte d’un aprenentatge explícit, ja sigui a través de la transmissió verbals dels coneixements per part dels especialistes o de la transmissió de l’experiència per contacte amb el medi professional. En aquesta transmissió no solament s’aprèn el contingut d’una especialitat, sinó també la perspectiva des de la qual aquesta matèria és conceptualitzada pel grup o per l’escola científica que la imparteix. Adquirir, doncs, una formació especialitzada implica interioritzar-ne els continguts i l’òptica de la seva significació.

Els productors de discurs especialitzat són els que tenen els coneixement sobre la matèria. Només poden ser emissors de comunicacions tecnicocientífiques o professionals els qui tenen un coneixement específic de la temàtica. En canvi, poden ser-ne receptors els especialistes del tema, que alhora poden actual interactivament com a emissors en qualsevol acte comunicatiu, els aprenents d’especialista i el públic en general, que rep passivament en qualitat d’aprenent molt genèric les comunicacions especialitzades. En cada una de les tres situacions, però, es produeix un tipus de discurs diferent: en la primera, el discurs pròpiament especialitzat; en la segona, el discurs didàctic, i en la tercera, el discurs divulgatiu.

La comunicació especialitzada es caracteritza també per la restrictivitat de les situacions en què es dona. Els continguts especialitzats no se solen transmetre al marge de situacions referencials i informatives, i sempre dins d’un marc de formalitat.

Al costat d’aquests tres factors de tipus pragmàtic, l’especificitat de la comunicació especialitzada es manifesta també en les característiques lingüístiques dels textos que genera, centrades sobretot en dos plans: el pla textual i el pla lèxic.

Textualment, els textos especialitzats es caracteritzen per una configuració global específica, diferent de la que presenten altres tipus de textos, com els periodístics, els religiosos, els literaris, els jurídics, els publicitaris, etc., per l’absència de recursos freqüents en altres situacions de comunicació o per la presència de recursos infreqüentment usats en textos no especialitzats. Es tracta de textos organitzats internament, i habitualment sistemàtics.

L’especificitat, però, més rellevant dels textos especialitzats rau sens dubte en l’ùs de la terminologia i en la fraseologia pròpies de cada matèria. La terminologia té un paper crucial no solament per caracteritzar el llenguatge especialitzat, sinó també per establir i classificar els diversos llenguatges d’especialitat i per diferenciar-los entre si. I això almenys per tres raons:

  • perquè el vocabulari és el punt clau de la comunicació especialitzada, ja que els termes són les unitats discursives que concentren una major densitat de coneixement especialitzat;
  • perquè el coneixement especialitzat no coincideix totalment amb el general, i, en conseqüència, el significat dels termes pot no coincidir amb el significat de les paraules del lèxic general, tot i que puguin coincidir en la forma;
  • perquè la precisió d’un text especialitzat i, per tant, un dels punts de mesura de la seva qualitat, només s’aconsegueix fent ús de la terminologia que usen els especialistes quan es comuniquen entre si.

La terminologia és una peça imprescindible de la representació de coneixement especialitzat i de la seva transferència, molt més important com més especialitzat és un text. No hi ha dubte que, com més alt és el nivell de consolidació i estructuració d’una matèria, més alt és el grau d’estandardització, univocitat i sistematicitat de la seva terminologia.

Amb aquesta col·lecció, els Serveis Lingüístics de la Universitat de Barcelona entra en uns àmbits terminogràficament innovadors en català. La terminologia que conté cada vocabulari és el resultat d’una recerca molt qualificada, a partir del buidatge d’obres originalment redactades en altres llengües i en els usos reals dels especialistes.

El procés de treball en què recolza la qualitat de les obres d’aquesta col·lecció és proporcional i adequat, tècnicament sistemàtic i cognitivament segur; i això perquè l’equip de treball que s’ha organitzat en cada cas mostra un equilibri entre les tres competències requerides pel treball terminològic: una competència en la matèria centrada en l’especialista, que ha estat l’autor de l’obra; una competència lingüística, que han aportat els filòlegs i les filòlogues que han assistit els especialistes, i una competència social d’adequació a la situació, per la qual han vetllat els Serveis Lingüístics, coneixedors de les necessitats terminològiques que requereix la normalització lingüística.

 

Error: No s'ha trobat el formulari de contacte.

Resultats trobats per a obra Bioquímica clínica (1076)

aspartat-aminotransferasa Bioquímica clínica

aspartat-aminotransferasa

Bioquímica clínica
  • ca
    aspartat-aminotransferasa f
  • ca
    aspartat-transaminasa f
  • ca
    l-aspartat:2-oxoglutarat-aminotransferasa f [nom sistemàtic]
  • ca
    AST f [sin. no recomanat]
  • ca
    glutàmic-aspàrtic-transaminasa f [sin. no recomanat]
  • ca
    glutàmic-oxaloacètic-transaminasa f [sin. no recomanat]
  • ca
    GOT f [sin. no recomanat]
  • ca
    transaminasa A f [sin. no recomanat]
  • ca
    transaminasa glutamicooxalacètica f [sin. no recomanat]
  • es
    aspartato-aminotransferasa
  • fr
    aspartate aminotransférase
  • it
    aspartato aminotransferasi
  • de
    Aspartat-Aminotransferase
  • en
    aspartate aminotransferase
  • codi EC 2.6.1.1
  • Enzim que catalitza la reacció l-aspartat + 2-oxoglutarat = oxaloacetat + l-glutamat, que es troba principalment al citoplasma i als mitocondris de les cèl·lules del fetge, del miocardi, del cervell, del múscul esquelètic, de la mucosa gàstrica, dels ronyons, dels testicles i dels eritròcits.
  • nota:
    La mesura de la seva concentració en el plasma és útil per al diagnòstic i seguiment de l'evolució de les malalties hepàtiques, especialment les agudes.

auditoria qualitològica Bioquímica clínica

auditoria qualitològica

Bioquímica clínica
  • ca
    auditoria qualitològica f
  • es
    auditoría cualitológica
  • fr
    audit de la qualité
  • it
    verifica di qualità
  • de
    Qualitätsaudit
  • en
    quality audit
  • Examen metòdic i independent que es realitza per esbrinar si les activitats i els resultats relatius a la qualitat satisfan les disposicions prèviament establertes, i per comprovar que aquestes disposicions es realitzen efectivament i que són adequades per assolir els objectius previstos.

avaluació externa de la qualitat Bioquímica clínica

avaluació externa de la qualitat

Bioquímica clínica
  • ca
    avaluació externa de la qualitat f
  • ca
    control de la qualitat interlaboratorial m [sin. no recomanat]
  • ca
    control extern de la qualitat m [sin. no recomanat]
  • es
    evaluación externa de la calidad
  • fr
    évaluation externe de la qualité
  • it
    valutazione esterna di qualità
  • de
    externe Qualitätsbewertung
  • en
    external quality assessment
  • Sistema de comparació de resultats de diferents laboratoris, realitzat de manera objectiva i retrospectiva per una organització externa.

basòfil Bioquímica clínica

basòfil

Bioquímica clínica
  • ca
    basòfil m
  • ca
    basofilòcit m
  • es
    basófilo
  • fr
    basophile
  • it
    cellula basofila
  • de
    basophiler Granulocyt
  • en
    basophil
  • Cèl·lula sanguínia polinuclear amb grànuls citoplasmàtics que tenen afinitat pels colorants bàsics i que contenen heparina i histamina, responsables, quan són alliberades, d’activar la lipòlisi plasmàtica i de produir símptomes al·lèrgics, respectivament.
  • nota:
    La seva concentració en la sang, o fracció de nombre respecte dels leucòcits, pot augmentar en la leucèmia mieloide crònica i en la policitèmia vera.

bentiromida Bioquímica clínica

bentiromida

Bioquímica clínica
  • ca
    bentiromida f
  • ca
    BTPABA f [sin. no recomanat]
  • es
    bentiromida
  • fr
    bentiromide
  • it
    bentiromide
  • de
    Bentiromide
  • en
    bentiromide
  • m. mol. M = 404,4 g/mol
  • Agent diagnòstic que correspon a l’entitat molecular àcid 4-(N-benzoïl-l-tirosilamino)benzoic.
  • nota:
    En bioquímica clínica és usada per estudiar la secreció pancreàtica, mitjançant la mesura de l'excreció urinària d'àcid 4-aminobenzoic i els seus metabòlits, unes hores després de l'administració oral, la qual cosa és útil per al diagnòstic de la pancreatitis crònica.

bilirubina Bioquímica clínica

bilirubina

Bioquímica clínica
  • ca
    bilirubina f
  • es
    bilirrubina
  • fr
    bilirubine
  • it
    bilirubina
  • de
    Bilirubin
  • en
    bilirubin
  • m. mol. M = 584,6 g/mol
  • Tetrapirrole lineal, que correspon a l’entitat molecular 8,12-bis(2-carboxietil)-3,18-divinil-2,7,13,17-tetrametilbiladien, procedent del catabolisme del grup hem, que constitueix el principal pigment de la bilis.
  • nota:
    1. Al plasma, abans d'arribar al fetge, circula unida a l'albúmina, i se l'anomena bilirubina no esterificada; al fetge s'esterifica, i llavors se l'anomena bilirubina esterificada. 2. En bioquímica clínica, el terme bilirubina s'utilitza per designar conjuntament la bilirubina esterificada i la no esterificada, ja que la mesura de la seva concentració en el plasma es fa de manera indiferenciada. 3. La mesura de la seva concentració en el plasma és útil per al diagnòstic i seguiment de l'evolució de la icterícia.

bilirubina esterificada Bioquímica clínica

bilirubina esterificada

Bioquímica clínica
  • ca
    bilirubina esterificada f
  • ca
    bilirubina conjugada f [sin. no recomanat]
  • ca
    bilirubina directa f [sin. no recomanat]
  • es
    bilirrubina esterificada
  • fr
    bilirubine esterifiée
  • it
    bilirubina esterificata
  • de
    verestertes Bilirubin
  • en
    esterified bilirubin
  • Bilirubina que ha sofert una esterificació amb una o dues molècules d’àcid glucurònic.
  • nota:
    1. L'esterificació es produeix al fetge entre els hidroxils del C-1 de les molècules d'àcid glucurònic i els dos carboxils de la bilirubina. 2. La seva concentració en el plasma augmenta principalment en la colèstasi, en la síndrome de Dubin-Johnson i en la síndrome de Rotor.

bilirubina no esterificada Bioquímica clínica

bilirubina no esterificada

Bioquímica clínica
  • ca
    bilirubina no esterificada f
  • ca
    bilirubina indirecta f [sin. no recomanat]
  • ca
    bilirubina no conjugada f [sin. no recomanat]
  • es
    bilirrubina no esterificada
  • fr
    bilirubine non estérifiée
  • it
    bilirubina non esterificata
  • de
    nicht verestertes Bilirubin
  • en
    non-esterified bilirubin
  • Bilirubina plasmàtica unida a l’albúmina abans d’esterificar-se al fetge amb una o dues molècules d’àcid glucurònid.
  • nota:
    La seva concentració en el plasma augmenta principalment en les malalties hemolítiques, en la síndrome de Crigler-Najjar i en la síndrome de Gilbert.