Cas Josep Pla i el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes←
A càrrec de Ramon Civit i Llort
La present investigació pretén donar una visió de la cultura catalana en les acaballes del franquisme i primers anys de la transició a través de la figura de Josep Pla i la polèmica a ell associada amb motiu de la reiterada no concessió del Premi d’Honor de les Lletres Catalanes.
Prenen com a punt central de referència la polèmica que es va desfermar al voltant de la figura de Josep Pla i la reiterada no concessió del Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, aquest treball pretén donar una visió de la cultura catalana en els anys seixanta i setanta del segle XX; varen ser els anys finals de la dictadura franquista i els inicis de la transició. Eren anys de crispació i d’esperança; la sensibilitat era molt acusada i la impaciència pels nous temps de llibertat que s’intuïen, també. Eren temps d’efervescència d’un nou catalanisme incipient, que pugnava per fer-se present a la societat, i que anaven acompanyats per una embranzida de la cultura catalana d’oposició; una nova Renaixença, en paraules de Joan Triadú. Ambdues iniciatives perseguien el mateix objectiu, la recuperació de la dignitat com a poble i la reconstrucció moral, cultural i política del nostre país. Escriptors, crítics literaris i intel•lectuals en general prenien posició de manera clara enfront dels esdeveniments polítics i culturals.
En aquest entorn cultural i polític, l’escriptor català més prolífic i llegit del segle passat escrivia i arribava al seu públic, mitjançant l’article setmanal a Destino, i la publicació de les seves Obres Completes per la mateixa editorial. I no ho feia amb indiferència de lectors i crítics, sinó ans al contrari, despertant passions ben enfrontades. Uns l’acusaven de col·laboracionista amb el règim, altres lloaven al cronista de la societat i la geografia catalanes. La seva prosa és vulgar, deien aquests; els de més enllà veien en el seu estil diàfan, la normalitat i el to planer de la seva obra que trenca amb l’encarcarament i la sofisticació dels escriptors de la generació anterior. És, doncs, un assaig d’història cultural, d’història de les idees, petites si es vol, però què al cap i a la fi són les que mouen la Història.
El plantejament dels objectius d’aquest treball, un cop escollit el tema, ha estat el d’aproximar-se a cada un dels protagonistes de la polèmica, tractant de veure i analitzar les motivacions que els portaren a actuar com ho varen fer, a defensar el que creien que s’ho mereixia i a condemnar el que rebutjaven. No cal dir que la figura de Josep Pla ha merescut especial atenció; ell és el subjecte d’atenció, és el centre de la polèmica. Però no he volgut descuidar, per l’altre costat, a la resta de participants en aquests fets: el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, la seva finalitat, i l’Omnium Cultural, l’entitat que el va instituí; sense oblidar finalment l’entorn cultural en el què es movien tots plegats.
Respecte a Josep Pla he intentat una doble aproximació: per un costat, la vessant humana sobre la qual es construeix tota personalitat, especialment complexa en el cas de l’escriptor de Palafrugell. Com es va anar perfilant el seu caràcter, la seva manera de fer; quines persones i quins fets el varen influenciar més; els seus viatges com a corresponsal; el món que va veure i va viure. Fem un repàs ràpid, però necessari, sobre la seva biografia més contradictòria. I així parem especial atenció en els tres fets més significatius, i que li seran retrets quan esclati la polèmica sobre la no concessió de Premi d’Honor: la col•laboració amb el SIFNE de Bertran i Musitu; la forma de tornar a Catalunya al final de la guerra civil, amb la idea de dirigir “La Vanguardia”; i la col·laboració posterior amb la revista Destino. Aquests aspectes els revisem amb un cert deteniment, encara que dins del marc d’un treball com aquest.
Per l’altre costat no podem passar endavant sense donar una pinzellada sobre la seva vessant professional, la d’escriptor. Quina valoració en fan els crítics, de la seva obra; quin valor literari li concedeixen els companys de lletres; què en diuen els estudiosos. Tracto de situar a Josep Pla dins del context literari en el què es va produir, separant clarament el Pla dels anys vint i trenta, del Pla de desprès de la postguerra, que és un escriptor ben diferent, potser més lúcid però també més dolgut, més amargat i bastant de tornada de tot. Naturalment aquest viatge el faig de la mà dels escriptors i intel•lectuals que han escrit sobre ell.
També em crec obligat a donar unes referències sobre la creació de l’Omnium Cultural, una de les institucions més importants, si bé no va ser la única, per la recuperació de la cultura catalana, en aquell entorn d’efervescència política i cultural dels anys seixanta. El projecte i l’arrancada van ser obra d’uns pocs industrials catalans, que se sentien vinculats amb el país i amb aquell nou nacionalisme incipient que s’estava fent present a la societat. Es tractava d’una voluntat ferma de recuperació nacional, però matisada per la falta de llibertats. Ja s’havien anat creant una sèrie de premis literaris, però mancava l’entitat que coordinés i donés impuls a aquells esforços, i tanmateix mancava el premi final que glorifiqués al guardonat, a la vegada que l’exemplificaria davant la societat. Aquest objectiu el va cobrir el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. Un element final: l’entorn polític i cultural en el què es produïen tots aquests fets, marcant als seus protagonistes. Fem una mena “d’estat de la qüestió”; un repàs ràpid a la situació cultural de Catalunya a la dècada dels seixanta.
I arribem a la polèmica: la reiterada no concessió del Premi d’Honor de les Lletres Catalanes a Josep Pla. Aquest aspecte el tractem amb profunditat, ja que és nucli central del treball. Per la seva anàlisi la divideixo en dues parts: la primera des de l’inici de la concessió, l’any 1969, fins a la mort de Josep Pla, l’any 1981, encara que la polèmica no va esclatar fins l’any 1972. La segona part anirà des de la mort de l’escriptor fins avui. La divisió respon al fet de què és molt diferent, mentre l’escriptor era viu i per tant hi havia l’opció de què fos distingit amb el premi; o una vegada mort, en que aquesta opció ja no és possible i cada vegada que surt, és pels retrets d’uns o d’altres, i possiblement també per un interès en restablir les coses al seu lloc. En aquest últim cas podríem situar les jornades organitzades per l’Omnium Cultural, a la tardor de l’any passat 2005, dedicades a Josep Pla, donada la proximitat del vint-i-cinquè aniversari de la seva mort; si bé cal fer esment de què aquest pas és fruit d’una nova junta de l’entitat, encapçalada ara per un renovador Jordi Porta.
Acabo el treball, amb les meves conclusions, donant-me compte, i posant sobre el paper, els errors que penso que van cometre tots plegats. Tots en van cometre molts, des de l’Omnium Cultural, volent minimitzar l’obra d’un escriptor que no s’adequava al seu esquema, i que no estaven d’acord amb la seva manera de veure el món. Aquest, Josep Pla, com diu ell mateix, també en va cometre molts, però sobretot en les seves apreciacions polítiques; i finalment Vergés i Destino van aferrissar una polèmica, que en lloc d’acostar l’escriptor al premi, crec que més aviat l’allunyava.
Respecte a la metodologia del treball, una vegada fixat el tema i els objectius inicials, he procedit començant per establir i consultar la bibliografia més ajustada al tema escollit i als personatges i institucions implicades. Això m’ha permès conèixer i situar persones i fets en el seu context, aprofundir en el coneixement de les posicions de cada una de les parts, per poder anar, a partir d’aquí, a les fonts documentals directes de la polèmica, que en aquest cas és van donar a través de premsa diària i les revistes (Destino, Serra d’Or,...). És a dir, una revisió en profunditat de la hemerografia, anant als escrits i manifestacions que cada personatge implicat va fer. Aquests articles signats formen part de l’annex documental del treball; és l’eix al voltant del qual gira tota aquesta investigació. Evidentment no hi són tots els articles que es van dirigir als altres, però sí una mostra prou completa dels més importants; hi ha els principals escrits. La informació continguda a la xarxa (internet, webgrafia) també ha estat molt útil, especialment per les manifestacions més recents. En l’apartat corresponent de l’annex del treball es relaciona tot un seguit d’adreces que toquen el tema i s’han emprat en més o menys extensió. La relació no és, ni de bon tros, exhaustiva, però dona una bona mostra del grau d’interès per tot el què fa referència a Josep Pla.
Totes aquestes fonts esmentades fins aquí són públiques, recollides a la bibliografia, o les publicacions diàries o setmanals incloses en la hemerografia, i així com també tota la informació continguda a la xarxa, referida en aquest tema, que és de lliure i pública consulta. Però, al mateix temps, també he fet l’esforç d’acudir a fonts privades (fonts Josep Pla, fonts Manuel Ortínez, de l’arxiu Montserrat Tarradellas, correspondència privada,...). I per acabar m’ha semblat important poder incloure el testimoni d’una de les persones que va viure la polèmica de primera mà: l’economista i membre del jurat del Premi i de la Junta Directiva d’Omnium, Josep M. Muntaner.
Per acabar aquest resum d’urgència he de manifestar el què ja he deixat escrit en el treball. Després de tot el què he vist i llegit, no n’estic tan segur que les coses a hores d’ara serien completament diferents. A mesura que he anat avançant he pogut comprovar que l’escriptor de Palafrugell encara desperta opinions molt radicals, passions desfermades, i actuacions possiblement més guiades pel cor que per la raó. És sorprenent comprovar com, després de vint-i-cinc anys de la seva mort, encara reapareix de tant en tant, i amb força, la polèmica que el va acompanyar en vida; demostració una vegada més que l’important no són les persones que passen, sinó l’obra que deixen. El temps, la gran preocupació de Josep Pla, anirà col•locant a tothom al seu lloc.
Ramon Civit i Llort és doctorand del Departament d'Història Contemporània de la Universitat de Barcelona.
Carrer
Montalegre, 6-8 - 08001 Barcelona 
Tel.:
93.403.77.99 
Fax:
93.403.78.00 
Email: dep-hiscont@ub.edu