El gran objectiu d’aquesta tesi és reconstruir i analitzar la relació entre els arxius i el conflicte polític en el segle XX, tot presentant l’exemple dels arxius catalans durant el període comprès entre els anys 1931 i 1939. En primer lloc, cal destacar que els arxius entesos com els documents generats per un govern, una administració o un particular en base a la seva activitat, prenen uns valors complementaris en situacions de conflicte polític. Els arxius i els documents són com l’ADN que caracteritza i individualitza al seu productor i es converteixen en un element estratègic en un conflicte bèl•lic. La recerca s’inicia en el desenvolupament de la política cultural de la Generalitat de Catalunya, en matèria d’arxius, en el període entre 1931 i 1936. L’any 1931 la Generalitat de Catalunya crea el Consell de Cultura que alhora encarrega una ponència d’Arxius, Biblioteques i Belles Arts. A proposta d’aquesta ponència es publica un projecte d’organització dels arxius documentals de Catalunya que posa les bases d’un sistema d’arxius català. Com a precedents s’analitzen les pioneres actuacions en arxius de l’Institut d’Estudis Catalans creat per la Diputació Provincial de Barcelona l’any 1907. A continuació, el salvament dels arxius catalans durant la Guerra Civil espanyola (1936-1939) és el tema principal de l’estudi. La Secció d’Arxius del Servei de Patrimoni Històric, Artístic i Científic de la Generalitat de Catalunya, dirigida per Agustí Duran i Sanpere, du a terme la gestió del salvament. Els objectius de la Secció d’Arxius, la seva organització, els seus recursos humans, els dipòsits documentals en l’evolució del conflicte, ens permeten comprendre la dimensió del salvament del patrimoni documental català. S’acaba la guerra, els arxius retornen a Barcelona. Quins foren els arxius protegits ? Quines varen ser les actuacions de la Secció d’Arxius arreu del país ? I la seva gestió econòmica ? La conferència de Duran en el VIII Congrés de Ciències Històriques a Zuric, l’agost de 1938, presenta pràcticament el balanç de l’obra realitzada. L’altra cara de la moneda és l’acció de les tropes franquistes en l’ocupació de Catalunya, consistent en l’espoli i la confiscació de documents de l’administració, d’entitats i de particulars catalans, que tenia com a objectius la depuració i repressió del bàndol republicà, una vegada finalitzat el conflicte. Els processos judicials a Duran posen de manifest la imparable maquinària depuradora del règim franquista imposat. La depuració com a funcionari de l’Ajuntament de Barcelona i el consell de guerra pel càrrec que desenvolupà com a Cap de de la Secció d’Arxius a la Generalitat de Catalunya foren els esculls que va haver de superar finalitzada la guerra. És també aclaridor comprovar quins són els diversos usos dels documents i dels arxius a través de la premsa durant la guerra. Control de l’Estat i l’administració de la població a través dels documents, la seva manipulació i utilització, la propaganda, la memòria històrica, la confiscació, l’espoli, etc. són accions i conceptes que protagonitzen els documents i que destaquen més que mai en una situació de conflicte bèl•lic. Finalment, s’analitzen les vicissituds dels arxius dels presidents de la Generalitat de la Catalunya de la Segona República Espanyola i a l’exili, així com el seu estat, contingut, accessibilitat i ubicació actuals. Les conclusions que es deriven de la tesi són: – La pionera obra de l’Institut d’Estudis Catalans i la política activa de la Generalitat republicana sobre patrimoni documental. – Els arxius identificats amb el poder: la seva destrucció i el seu salvament. – Els arxius com a eina identitària. – Els arxius com a eina de repressió. – Els arxius com a memòria històrica. – Els arxius com a portadors i reveladors de la veritat, la justícia i els drets humans. Les fonts emprades han estat les documentals, orals, hemerogràfiques, bibliogràfiques i legislatives.
