Arts gràfiques

Pas dins del procés del revelat que dissol els halurs de plata no exposats durant el revelat.

La retícula modular és una eina de treball que permet maquetar projectes de manera controlada. Consisteix en una graella formada per columnes i files que generen subdivisions anomenades mòduls, cada un dels quals formen porcions d'espai.

El procés de fixat és el pas que es fa després de l'exposició d'un paper o pel·lícula que elimina halurs de plata innecessaris. Si no es fa aquest pas, la imatge no quedarà bé. 

Una retícula modular està formada per divisions horitzontals i verticals. Aquests mòduls poden contenir tant text com imatge.

Una retícula modular és un conjunt de línies verticals i horitzontals que generen una graella, els espais de la qual s'anomenen mòduls. Cada mòdul defineix un espai informatiu que, en agrupacions, es converteixen en zones espacials. La mida d'aquests mòduls determina el grau de control dintre de la retícula pel que fa a flexibilitat i precisió.

Bany que es fa durant el procés de revelat d'una fotografia amb l'objectiu de que la imatge quedi clara i permanent. El que fa aquest pas és eliminar el bromur de plata sobrant del procés de revelat (aprox. 75%).

Màquina de composició tipogràfica basada en tècniques fotogràfiques. Es fotografiaven caràcters d'impressió en plom i es feien servir els negatius per a crear els diferents texts.

Les primeres fotocomponedores utilitzaven el mètode d'ampliació òptic. Aquesta tècnica utilitzava la llum en negatius molt petits, de manera que quan s'ampliava el caràcter, li apareixien deformacions que s'havien de solucionar manualment. 

Fue uno de los métodos contemporáneos utilizados para producir impresiones en color. Con esta técnica se pudo lograr gradaciones de tonos mediante la creación de diferentes profundidades grabadas con ácido. La aguatinta puede imprimirse en uno o más colores y luego teñirse manualmente. Fue un proceso laborioso y costoso.

La composición digital se había usado por decadas en fotografía. Pero no fue hasta 1985 , cuando Adobe desarrolló PostScript (un lenguaje de descripción de página),  Aldus PageMaker creó la primera aplicación para maquetación basada en el proceso tradicional y Apple fabricó una de las primeras impresoras (más doméstica), cuando la tipografía vio hueco en la composición digital.  Empezaron entonces a diseñarse nuevos tipos especialmente para pantalla y a crearse todo tipo de composiciones.

 Hoy en día se compone y maqueta con el ordenador. Pero antes de la revolución digital (que fue el cambio de la tecnología analógica y mecánica a la digital) las composiciones tipográficas se hacían con un proceso manual. Actualmente se elige una fuente y un cuerpo, a su vez el usuario ordena al software unos valores de espaciado, kerning e interlineado (entre otros) antes de proceder a escribir el texto, en el cual el ordenador ajustará automáticamente las líneas.