La publicació del DIEC (1995) fixa els canvis ortogràfics respecte al DGLC aprovats per la Secció Filològica. Això comporta modificacions de diversa naturalesa, algunes de les quals són les següents:

• Els noms acabats en -es
  
  Es fixa la grafia dels noms en -es, malgrat que etimològicament acabin en -as, i també les dels noms de persona hebreus, grecs i llatins que tenen -as en les formes gregues i llatines.
  
  

  àlies pàncrees Pitàgores

  àlias pàncreas Pitàgoras

  
  
  
• Els mots compostos i prefixats que contenen formants amb una essa inicial seguida de consonant
  
  Es manté la e protètica en compostos formats amb dos mots catalans preexistents i en mots catalans als quals s’aplica un prefix disponible i productiu en la nostra llengua, encara que tingui un origen culte.
  
  

  autoescola infraestructura poliesportiu

  autoscola infrastructura polisportiu

  
  
  No es manté la e protètica en formacions fetes en una altra llengua o seguint els procediments de formació d’una altra llengua (normalment el grec o el llatí).
  
  

  contrastar prescriure restablir

  contraestar preescriure reestablir

  
  
  
• L’adverbi rere
  
  Per la pronúncia que en fan determinats dialectes, s’ha imposat la forma de l’adverbi rere en detriment de la forma rera (que inicialment fou la forma proposada per Pompeu Fabra). L’adverbi ha d’acabar, doncs, amb e.
  
  

  rere

  rera

  
  
  Aquesta forma també afecta els derivats enrere, darrere, endarrere.
  
  

  No estudia, per això es queda enrere.

  
  

  Vas darrera meu, per parlar amb el professor.

  
  
  En el cas dels compostos formats amb rere, s’aplica el mateix criteri: rerecor, rereduna, rerefons, rereguarda, rerepaís.
  
  

  Aquesta novel·la té un rerefons dramàtic.

  
  
  En el mot reraltar, la e final cau quan entra en contacte amb la a inicial del mot altar.
  
  

  Al reraltar hi ha una creu.