«Si peses més de 50 quilos, estàs grassa». «Molt guapa de cara, però a veure el teu abdomen». Marina Yers i el seu «Me encanta vomitar, siento que me limpio por dentro».
Missatges com aquests circulen per les xarxes socials cada dia, juntament amb vídeos sobre dietes abusives, reptes estètics impossibles i models que, tot i tenir 45 anys i 2 fills, conserven una figura 90, 60, 90 i no tenen ni una estria. Aquests reptes i modes són el pa de cada dia per a molts usuaris de xarxes socials com Instagram o TikTok. Cada cop hi ha més gent que se suma a aquests trends, que es converteixen en estímuls perillosos per a totes les dones, però especialment per a les menors d’edat que pateixen Trastorns de la Conducta Alimentària (TCA).
Montse Sánchez Povedano, psicòloga i especialista en TCA i fundadora de la clínica Eātica, descriu l’adolescència com a «un període de construcció de la identitat, on ens comparem contínuament amb els altres per a construir la nostra identitat pròpia». L’alta exposició de la població menor d’edat a les xarxes socials fa que aquestes comparacions no es facin només amb l’entorn social més proper (amics i companys de classe), sinó amb models i influencers que segueixen l’ideal estètic normatiu. Povedano explica que no arribar a aquest model estètic «genera una gran frustració en les pacients». Quan la comparació esdevé tan important en la vida de la pacient que fa que canviï les seves conductes en relació amb el menjar i l’exercici físic, és quan es parla d’una «interiorització de l’ideal de bellesa».
Els Trastorns de la Conducta Alimentària van augmentar un 264,4% durant el confinament per la Covid-19, amb un increment del 826,3% després de les primeres sortides de la població al carrer. Les últimes investigacions mostren que aquests trastorns afecten principalment a la població jove: l’edat mitjana en què es produeixen ha baixat fins als 12,5 anys. Povedano afegeix que «l’augment de xifres ha afectat especialment a les noies» i ho relaciona directament amb «una creixent exposició a xarxes socials durant el confinament», que ha potenciat l’aparició de nous casos i «ha empitjorat els ja existents».
El problema dels influencers del món de la nutrició.
Tothom que disposi d’un telèfon mòbil i accés a Internet pot crear el seu propi canal de comunicació i aconseguir grans audiències sense passar per cap mena de filtre informatiu. El contingut més impactant és el que genera més visites, per tant, no mana la informació contrastada ni el rigor, sinó els estímuls atractius, siguin rigorosos o no. Cada cop són més les persones que, com Marina Yers, envien missatges perillosos a una gran audiència, fins al punt de dir públicament, l’any 2021, que li encanta vomitar, que ho fa més o menys cada dos dies i que és «molt guai» perquè la fa sentir «neta per dins». De la mateixa manera va passar amb la tiktoker que afirmava que «Si peses més de 50 quilos, estàs grassa».
Aquest tipus de missatges poden tenir conseqüències fatals per a persones amb TCA. Tal com explica Sánchez Povedano, «es diuen autèntiques bajanades que arriben a una població jove incapaç de jutjar de manera crítica», un context que ha generat «conductes molt obsessives i ritualistes entorn de l’exercici físic i les dietes».
Un ideal estètic femení cada cop més allunyat de la realitat.
Les xarxes socials ensenyen a les noies que, per a ser “guapes” i acceptades per la societat, cal que compleixin uns requisits molt concrets. Modes com el thigh gap (diu que les noies han de tenir un espai entre les cames per mostrar que estan “prou primes”) o el bikini bridge (anima a les noies a aconseguir que hi hagi un espai entre la calça del biquini i la panxa) han fet molt de mal a les adolescents. Però no són les úniques: les noies també han de demostrar a tothom que poden arribar-se al melic passant el braç rere l’esquena i que els seus pits poden aguantar un llapis sense que caigui per guanyar-se la seva validesa. O aquesta moda, on es mesura si les noies tenen “prou cul”:
@lapsicocamilatorres Si la barra no pasa entonces tienes un buen culo 💪🏽🥰🍑 ¿Te atreves a intentarlo? #barrachallenge #pompischallenge #gym#lentejas #viral #personalgymtrainer
♬ Nathy Peluso: Bzrp Music Sessions, Vol. 36 – Bizarrap & Nathy Peluso
Apareixen nous reptes com aquests dia a dia. Fins i tot, s’han arribat a trobar pàgines web i perfils que fan apologia de l’anorèxia i la bulímia, animant a les noies a perdre pes, fent carreres de perdre quilos i compartint trucs per ocultar la malaltia a pares i amics. Aquests perfils promouen els TCA com a “estils de vida” i fan referència a l’anorèxia i la bulímia com a “Ana” i “Mia”, com si fossin dues amigues. Així ho explica l’Associació contra l’Anorèxia i la Bulímia (ACAB) en la seva pàgina web, on també disposen d’un formulari per a denunciar aquest tipus de pàgines i perfils.
Júlia Barceló, actriu i activista contra la grassofòbia i la pressió estètica a les xarxes socials, critica aquestes modes que van perfilant l’ideal estètic normatiu que sembla que han de seguir totes les dones. En la seva entrevista per a Angle, Barceló denuncia que «aquest ideal estètic és cada cop més irreal, perquè cada cop es necessiten més operacions estètiques per aconseguir-lo». Diu que avui dia estem regits per un tipus de corporalitats i formes gairebé impossibles i que «volem obtenir uns cossos que només són possibles si tens molts diners».
Barceló explica que la pressió estètica «són actituds que venen d’una grassofòbia interioritzada que ens diu a les dones que per a estar guapes, ens hem d’aprimar, com si fos una obligació moral». Aquest ideal de bellesa femení es cultiva des que som nens petits. Irene Ruiz, una adolescent de 15 anys que va ser diagnosticada amb anorèxia, bulímia i trastorn dismòrfic corporal després del confinament, recorda que, quan veia pel·lícules Disney, «totes les princeses estaven primes». En la seva entrevista per a Angle, exposa que, encara que «pot semblar una tonteria», veure exclusivament aquest tipus de cossos «fa que et comparis amb aquest ideal de bellesa». Reivindica que en el món real, «les persones tenen cossos diferents, una cosa que s’hauria de reflectir en les pel·lícules».
Amb la seva activitat a xarxes socials, Júlia Barceló recorda a les usuàries que «no li deuen el fet d’estar prima a absolutament ningú». Es mostra fidel defensora del body neutral, un moviment que anima a no valorar les persones pel seu cos i que sigui un aspecte neutral que no defineixi la validesa de ningú.
Per sort, cada cop hi ha més perfils com el de Danae Mercer, una model i periodista que es dedica a revelar els trucs que fan servir les influencers per ocultar el que es consideren “defectes físics”, com les estries o la cel·lulitis. En les seves publicacions, mostra les dues versions d’una mateixa fotografia segons la posició i la il·luminació. També explica que, durant anys, s’asseia de forma incòmoda en públic forçant les postures per “veure’s bé”, però que ha deixat de fer-ho i que tothom hauria de fer el mateix.
El paper dels algorismes de TikTok.
TikTok és una de les xarxes socials més utilitzades per la població jove, amb una gran presència d’usuaris menors d’edat. Però, tots els usuaris veuen el mateix contingut? No. Les xarxes socials estan basades en un model de negoci que busca maximitzar els beneficis. TikTok guanya molts diners a través de la publicitat pagada que es mostra dins la plataforma, per tant, el seu objectiu és mantenir cada usuari connectat el màxim de temps possible perquè vegi el màxim de contingut publicitari. Així, pot obtenir estadístiques que mostrin la quantitat de persones que veuen un anunci a través de la seva app i seduir més anunciants.
La mateixa aplicació explica com funcionen les recomanacions que apareixen en el “Para ti” a la seva web. Segons detalla TikTok, l’usuari té una «experiència personalitzada», ja que «el feed de cada persona és únic i s’adapta a aquesta persona específica». L’algorisme que s’utilitza es basa en les dades obtingudes de cada usuari per a mostrarli contingut personalitzat. Analitza els “m’agrada” que dona cada usuari, els temes que busca i els comptes amb qui més interactua (amb comentaris, seguint-los o compartint el seu contingut). També analitza els hashtags (etiquetes #) que l’usuari segueix i, fins i tot, cronometra el temps que triga a passar de vídeo i quins es queda a mirar sencers. Amb totes aquestes dades, TikTok crea un perfil de cada usuari i el fa servir per mostrar cert tipus de contingut o publicitat. Una investigació de The Wall Street Journal explica que TikTok és capaç de crear perfils de cada usuari amb molta més rapidesa que altres plataformes.
Amb aquesta informació, es pot comprovar que, si una persona amb un TCA o en procés de caure en un es para a veure vídeos relacionats amb #dietes, #mètodesperaprimar o segueix moltes influencers amb una bellesa normativa, TikTok li ensenyarà continguts similars contínuament. Irene Ruiz explica en l’entrevista que, durant el confinament per Covid-19, entrava a TikTok i li apareixien contínuament vídeos sobre dietes i esport. Parla de la frustració que sentia quan es trobava amb vídeos de noies que deien coses com «Si no faig esport durant aquests dies de pandèmia, m’engreixaré molt» o «Avui m’he saltat el dinar per aprimar». Recalca que «no podia descansar d’aquest tipus de missatges, perquè estaven a tot arreu».
Les xarxes socials han vingut per quedar-se.
Júlia Barceló considera que tenir una bona relació amb les xarxes socials pot ajudar a combatre l’efecte de la pressió estètica. Defensa que la solució no implica negar l’accés dels adolescents a les xarxes, sinó que «els hem d’ensenyar de quina manera hem de relacionar-nos amb elles». Tal com diu en l’entrevista, «les xarxes han vingut per quedar-se», així que hem d’aprendre a reeducar-les.
Barceló parla de «lluitar contra l’algorisme» i ens dona diversos consells per a aconseguir-ho: «és important limitar el temps que passes les xarxes socials i també seguir a més gent que t’aporti coses bones». A més, recorda que en totes les xarxes hi ha «un botonet que diu “Deixar de seguir”» i que hi ha un munt de perfils fantàstics sobre autoestima i salut mental que poden aportar moltes més coses bones. Proclama que tenir un Instagram que no et faci sentir malament cada cop que hi entres és possible.
L’actriu i activista explica que, si una cosa bona tenen les xarxes socials, és que «ens permeten tenir referents que no són normatius». A les xarxes hi ha molts cossos normatius, però, en ser un espai públic, també ofereixen la possibilitat de seguir a moltes persones no normatives o que lluiten activament contra la grassofòbia i l’ideal de bellesa. Una cosa que «seria impensable en l’època de la meva adolescència», apunta Júlia Barceló.
“Hem de deixar de seguir a tot aquell que faci contingut que ens generi una frustració cap als nostres cossos” – Júlia Barceló
No tot és culpa de les xarxes socials.
La pressió estètica està molt present (però no exclusivament) a les xarxes socials. Júlia Barceló explica que és molt positiu fer una crítica de les xarxes socials, però centrar-nos només en elles «és molt perillós, perquè fa que deixem de responsabilitzar-nos per la resta de coses». Tenir present l’impacte de les xarxes socials en la pressió estètica «és igual d’important que mirar quina relació hi ha amb el menjar i amb els cossos dins l’àmbit de casa, dels amics o de la feina».
Les xarxes socials són, cada cop més, un àmbit rellevant de la nostra vida, però no ho són tot. Barceló recomana analitzar tots els factors de risc, com fer dietes nocives davant els més petits i procurar de no fer comentaris com «T’has d’aprimar» o imposar dietes als joves. També diu que cal vigilar amb comentaris que, de manera més indirecta, també relacionen els cossos grassos amb un tret lleig i que cal canviar per a ser acceptat. Preguntar a les criatures «Aquests pantalons em fan gras/ssa?» n’és un exemple. Povedano també parla sobre la prevenció dels TCA des de l’àmbit familiar: comenta que «tenim molt costum a valorar els nens pels seus tributs estètics» i afegeix que cal vigilar amb aquests tipus de comentaris que fomenten una validació de la persona basada en l’aspecte físic.
Els adults han normalitzat tant la pressió estètica que la tenen interioritzada: tal com diu Júlia Barceló, «les persones adultes ens passem tota la vida fent dieta, depilant-nos, posant-nos un munt de cremes a la cara per no envellir… Això també és pressió estètica». Per a l’activista, no es tracta de culpar a les persones que fan aquests comentaris, perquè també són víctimes d’aquest sistema. Cal entendre que són el fruit d’una pressió estètica i una grassofòbia interioritzades i que «cal qüestionar-los i reflexionar-hi de manera conscient».
La psicòloga Montse Povedano també parla del paper que poden tenir les escoles, un espai on els adolescents passen gran part del seu dia a dia. Reclama que cal fomentar l’educació emocional i ensenyar a reconèixer i fer front de manera equilibrada a les emocions negatives.
La conclusió de totes les fonts consultades és la mateixa: és necessari un canvi estructural, que comenci per una bona educació emocional, continuï amb una bona gestió de les xarxes socials i, sobretot, que qüestioni aquells comentaris i ideals estètics tan arrelats en les famílies i en l’imaginari col·lectiu del cinema i les campanyes publicitàries.