Els psicòlegs intentem mesurar allò que no es pot veure ni te dimensions físiques
Una de les preguntes que poques vegades ens fan als psicòlegs, és la pregunta fonamental que tothom ens hauria de fer sense excepció i que no en no fer-nos indica, segons la meva opinió, les moltes coses que hauríem de poder explicar millor del que fa la psicologia científica. La qüestió és simple de formular. Que ho fa que un valor derivat d’una prova (test en diuen alguns/es) psicològica representi un determinat estat psicològic de la persona avaluada? Quina confiança s’ha de tenir en aquests valors? Quina és la justificació de la seva generació i en que es fonamenta la seva aplicació?.
La qüestió més complicada d’explicar és que aquestes preguntes fetes a la majoria de psicòlegs, molt probablement no obtindríem respostes reeixides i això s’explica per que fa molts temps que als estudiants de psicologia no els mostrem com cal (excepte algunes poques excepcions entre les que no hi soc) que és i en que consisteix la Psicofísica i com ens ajuda a mesurar l’intangible i com esdevé la base fonamental de l’actual Psicometria.
La psicofísica intenta definir de forma sistemàtica la relació que existeix entre la intensitat i magnitud d’un estímul (per exemple un so) i la resposta que aquest genera en nosaltres. Un exemple molt senzill per mostrar això és si pensem en una situació en que a una persona li presentéssim diferents intensitats de llum o de so, o de pes. Hi ha una mínima diferència entre dos estímuls que permet a la persona diferenciar entre els dos estímuls, és dir, hi ha un valor de diferència entre dos estímuls que som capaços de discriminar. Això permet que una persona mínimament entrenada pugui ordenar estímuls des de el menys intens fins el més intens. Dit d’altre manera, hem posat la base del escalament ordinal que una persona pot fer a partir d’estímuls dels que no saps la seva intensitat real (no li hem donat el pes de cada estímul ni els lúmens, ni cap dimensió física per que faci una ordenació a partir de dimensions físiques). L’escalament ha estat fet en base exclusivament a la apreciació de la persona.
La Psicologia científica ha destinat molts treballs a sistematitzar aquest tema i sota el nom de psicologia matemàtica hem agrupat bona part d’aquests esforços. Noms com la llei de Weber (http://es.wikipedia.org/wiki/Ernst_Heinrich_Weber) o de Fechner (http://es.wikipedia.org/wiki/Gustav_Theodor_Fechner) haurien de ser conegudes per tot psicòleg per a poder respondre amb solvència les anteriors preguntes.
Però no tot resulta tan senzill i fàcil de mostrar. En efecte, la idea que una persona es capaç d’ordenar estímuls es raonable i assumible, però hi ha dues qüestions com a mínim a tenir en compte. La primera és que aquesta feina resulta més eficient quan la persona està entrenada per a fer-la, de manera que no tothom està en les mateixes condicions i davant de la mateixa tasca, cadascú de nosaltres podríem obtenir resultats diferents. La segona problemàtica rau en que inclús en les millors condicions ideals, cometem errors, és a dir, les persones millor entrenades cometen errors d’ordenació. I és aquí que, a més a més dels models matemàtics, ens ajuden els models estadístics i la concepció estadística de la natura.
I ho fa de la següent manera. Primer ens permet assumir que els errors (errors de mesura) tendeixen a seguir una distribució normal a la població, de manera que E(errors) = merror @ 0. Aquest supòsit permet poder estudiar estadísticament el comportament d’una determinada distribució observada o estimada d’una determinada mesura. I en segon lloc el raonament estadístic implica definir que els estimadors estadístics de les respostes d’una mostra de persones homogènies entre elles és un representant adequat de la intensitat i magnitud d’allò mesurat. Dit així és difícil de seguir. Veiem un exemple senzill. Si triem una mostra prou gran de dones de 25 anys (homogènies en relació a edat i sexe) la mitjana, per exemple, del seu pes és un estimador adequat del que ha de pesar una dona de 25 anys. És dir la distribució estadística d’una mostra prou gran la farem servir de referència per identificar si el resultat d’una determinada persona encaixa o no en els valors poblacionals de referència. Aquesta és la base remota del que anomenem Teoria Clàssica del Tests (TCT). Per tant, l’aproximació estadística ens ajuda i permet mesurar el que no veiem.
Però els problemes sembla que no s’acabin. Clar, tot això està molt be però no ens acaba de resoldre un problema. Tot això és aplicable a tasques que puguin tenir una certa solució “correcta”. Vull dir que una cosa és ordenar pesos o intensitats de sons i un altre molt diferent és que el pes d’un objecte sigui ara substituir per una tasca del estil “Valori d’1 a 10 el grau de satisfacció que te en assistir a classes d’Estadística”. Tot i que aquesta tasca és senzilla doncs la immensa majoria de persones avaluades triarien, com és sabut, entre 9 i 10, és cert que potser i nomes potser, algú es situï per sota del 9 (molt poc probable realment segons el pensament estadístic) i també és cert que la resposta està mediatitzada per factors molt difícils de controlar. El grau de coneixement de la matèria, els antecedents en aprenentatge de matemàtiques, tenir un professor o professora com cal (no pas com jo vull dir) i altres mil detalls fan que això de mesurar allò que no es veu sigui un pel més complicat.
I aquí altre cop ens ajuda el pensament estadístic en mostrar-nos un model de generació d’estructures de mesura no observables que no estan basades en la TCC. En efecte, la Teoria de Resposta al Ítem (TRI) ens ofereix un model estadístic que ens permet estimar la veritable baremació d’una resposta d’una persona tenint en compte la seva habilitat i competència en allò que se li demana fer, la dificultat de la tasca que se li presenta i un component d’atzar en resoldre la tasca. Diguem que si jo i en Messi llencem un penalti no podem ser avaluats sota el mateix criteri. I aquest model estadístic derivat per Rasch als anys 60 s’ha mostrat molt interessant per millorar el sistema d’escalament d’allò que no veiem i que tampoc te dimensions físiques. Us proposo algunes lectures interessants:
Primi, R. et al. (2013). The use of the bi-factor model to test the uni-dimensionality of a battery of reasoning tests. Psicothema 25 (1), 115-122.
Abad, F.J. et al. (2011). Medición en Ciencias Sociales y de la Salud. Madrid: Síntesis.
Chiesi, F. & Primi, C. (2010). Cognitive and non-cognitive factors related to stdudent’s ststistics achievement.Statistics Education Research Journal, 9, 1, 6-26.
I especialment el darrer, treball de les col·legues de la Universitat de Florència sobre un tema que algun dia haurem de tractar amb detall, això del pensament estadístic i dels heurístics estadístics de Gerd Gigerenzer o els treballs sobre escalaments dels companys de la Universitat Rovira i Virgili, els Professors Lorenzo, Ferrando i Vigil. Altament recomanables.