Història de la Facultat

La compra dels terrenys, de la Universitat de Barcelona, corresponents a la ubicació de l’edifici actual de la Facultat de Química va tenir lloc durant el rectorat (1951-1957) del doctor Francisco Buscarons Úbeda, catedràtic de Química Analítica. Immediatament, es va iniciar el projecte de traslladar la Facultat de Ciències d’aquesta universitat al nou campus. Es tractava d’una sèrie d’edificis que albergaven les distintes seccions, secretaria, biblioteca, deganat, etc.

Sent ministre d’Educació i Ciència el doctor Manuel Lora Tamayo, catedràtic de Química Orgànica de la Universitat de Madrid, es va aprovar en Consell de Ministres, amb relació al projecte de la nova Facultat de Ciències de la Universitat de Barcelona, la construcció únicament de l’edifici corresponent a la Secció de Químiques amb la condició que s’ubiqués temporalment en el mateix edifici la Secció de Físiques. Per a això, es va adaptar en el projecte original de manera «provisional» una part de la que es denomina ala sud-est.

Les obres es van iniciar el curs 1966-1967. Durant els mesos de setembre i octubre de 1969 es va fer el trasllat corresponent i a principis de novembre de 1969 es van començar les classes i la resta d’activitats acadèmiques. A finals dels anys vuitanta es va fer una ampliació amb el denominat Aulari de Físiques. Més recentment es va concloure el tancament de l’illa i se n’ha duplicat pràcticament la superfície inicial disponible.

El curs 1973-1974 es va sol·licitar ―amb prioritat a la universitat espanyola― la divisió de la Facultat de Ciències, i les cinc seccions existents es va convertir ―Matemàtiques, Químiques, Físiques, Biològiques i Geològiques― en facultats.

En el període des del curs 1973-1974 fins ara, els rectors que han presidit la Universitat de Barcelona han estat: Caballero, Carreres (rector comissari), Estapé, Jiménez de Parga (en funcions), Obiols (en funcions), Badía, Bricall, Caparrós, Tugores, Rubiralta (exalumne de la Facultat de Química), Samitier (rector en funcions) i, actualment, Ramírez. A la Facultat de Química s’han succeït els degans següents: Vericad, Granados, Costa López, Pedroso, Mans, Rauret, Cunill i, actualment, Barbosa.

Des de la constitució com a Facultat de Química la plantilla de personal docent i de personal d’administració i serveis ha augmentat espectacularment com també el material docent, de serveis i de recerca; en canvi, no ho ha fet l’alumnat, la xifra global del qual està prou estabilitzada i adaptada actualment ―amb l’ampliació mencionada de la superfície― a la capacitat de l’edifici.

Un magnífic exemple d’aquesta evolució en matèria de serveis ha estat la conversió en tres etapes diferenciades de l’antic Seminari de Química en la magnífica Biblioteca actual. Així mateix, amb la construcció ―al voltant― de les facultats de Biologia i de Geologia ―amb l’Institut Jaume Almera del CSIC― i de l’edifici de Serveis Científics es completa pràcticament ―sols resta la Facultat de Matemàtiques a l’edifici de la plaça de la Universitat― el projecte inicial de construcció de l’antiga Facultat de Ciències al nou campus. Els actuals instituts de química del CSIC s’havien traslladat a final dels anys seixanta al carrer pròxim de Jordi Girona i han alliberat així els espais que ocupaven a l’antiga Secció de Químiques de la Facultat de Ciències a la plaça de la Universitat. Aquesta proximitat ha permès continuar una excel·lent relació entre aquests instituts del CSIC i la Facultat de Química.

La Llei universitària de 1965 havia iniciat la conversió de la universitat de càtedres en universitat de departaments, fet que queda consolidat en la Llei general d’educació i del seu finançament de 1970 junt amb les categories de professors de facultat: catedràtic, agregat i adjunt. Posteriorment la Llei de reforma universitària de 1985 (LRU) modifica les àrees de coneixement a què queda adscrit el professorat ―això afecta la denominació i constitució dels departaments― i modifica novament les categories de professorat de Facultat a dos únicament: catedràtic i titular. En les dues lleis es preveu també la possibilitat de tenir professorat contractat de diverses categories i dedicacions. També s’inicia la redacció d’estatuts d’autonomia de funcionament de les universitats. Entre altres mesures s’ha de destacar també que la LRU facilita una relació universitat-societat no existent en la legislació anterior i que ha permès superar el «divorci» existent fins a aquest moment i en conseqüència adaptar la «producció» a les necessitats actuals de la societat.

Barcelona, 11 de novembre de 2005
(actualitzat el 2009)

J. Costa López
Catedràtic d’Enginyeria Química