Objectiu
Avaluar el consum de oxigen (capacitat aeròbica) d'un individu i interpretar el valor obtingut.
Introducció
La VO₂ màxima (VO₂) és la quantitat màxima d’oxigen que l’organisme pot utilitzar per unitat de temps i es pot expressar en ml/kg/min (relatiu al pes) o en L/min (absolut). És un indicador important de l’estat de forma i de la capacitat aeròbica, ja que com més oxigen arribi als músculs, millor serà el rendiment en activitats de resistència, tot i que no és l’únic factor determinant. Aquest valor tendeix a disminuir amb l’edat, especialment a partir dels 25-30 anys, però la pràctica regular d’exercici aeròbic pot frenar aquesta pèrdua i permet mantenir nivells més elevats que en persones sedentàries.
El VO₂ màx es mesura idealment en laboratoris amb equips costosos (ergoespiròmetros) i portant a l'individu a un exercici intens màxim (fins l'esgotament), però sovint no es fa per la seva complexitat (noia de l'esquerra). Per això, Astrand i Rhyming van crear una prova submàxima i segura que permet estimar la capacitat aeròbica a partir de la freqüència cardíaca i la potència mecànica desenvolupada durant un exercici aeròbic (noia de la dreta).
Desenvolupament
S'avaluarà la capacitat aeròbica, a partir del consum de oxigen obtingut fent servir la prova d’Astrand amb un cicloergòmetre.
Es mesurarà el pes de l'individu experimental amb una bàscula, la seva freqüència cardíaca amb un pulsòmetre, i es controlarà el temps de duració de la prova amb un cronòmetre, durant la qual es registraran les dades pertinents.
Material
Cicloergòmetre
Per desenvolupar exercici aeròbic i determinar la potència mecànica desenvolupada
Pulsímetre
Permet mesurar freqüència cardíaca
Bàscula
Mesurar pes
Cronòmetre
Permet mesurar la duració de l'exercici
Procediment
Per fer la valoració s’utilitza un cicloergòmetre i un monitor de la freqüència cardíaca. La potència inicial és baixa i s’incrementa progressivament fins a assolir una freqüència d’entre 120 i 140 pulsacions per minut (per saber aproximadament la freqüència cardiaca màxima d'una persona es resta la seva l'edat a 220). Es registren una o dues freqüències en estat estable junt amb les potències corresponents i, posteriorment, es pot estimar el VO₂ màx amb el nomograma d’Astrand a partir de la freqüència submàxima i la potència de l’exercici.
Inicia el cronòmetre i demana a la persona que pedali a 100 W (dones) o 150 W (homes), registrant la freqüència cardíaca cada minut. Durant els primers dos minuts es pot ajustar lleugerament la potència per assolir una freqüència estable propera a l’objectiu (per exemple, 160 W per arribar a 135 bpm). Cal mantenir l’esforç durant 6 minuts i finalitzar amb 1 minut de recuperació a baixa intensitat.
Per calcular el VO₂ màx, es fa la mitjana de la freqüència cardíaca dels minuts 5 i 6 (per exemple, 166 bpm en un noi) i, amb el nomograma d’Astrand (figura de sota), es relaciona aquesta dada amb la potència assolida (200 W) per obtenir el valor aproximat, en aquest cas uns 3.6 L/min.
Pels valors obtinguts, si el pacient és menor de 17 anys o major de 35, cal aplicar un factor de correcció al VO₂ màx multiplicant-lo pel valor corresponent. Tot i això, la prova pot veure’s afectada per diversos factors com la temperatura, el soroll ambiental, l’estat emocional o el descans previ, ja que tots ells poden influir en la freqüència cardíaca.
Els valors de VO₂ màx obtinguts amb el nomograma d'Astrand corresponen a valors absoluts de consum d'oxigen. Per poder fer comparatives equànimes entre individus el valor que es fa servir de manera rutinària es la VO₂ màxima "relativa" (es a dir, corregida pel pes de cada individu en kg) i s'expressa en ml O₂ / (kg * min).
Valors de referència
A les taules següents es poden trobar els valors normals de VO₂ màx "relativa" en ml O₂ / (kg * min), per a diferents grups d’edat en funció del sexe:
Dones
Homes
