Lluís Anglada
Director de l'Àrea de Ciència Oberta
Consorci de Serveis Universitaris de Catalunya (CSUC)
Mendez, Eva; Lawrence, Rebecca; MacCallum, Catriona J.; Moar, Eva (2020). Progress on Open Science: towards a shared research knowledge system: final report of the Open Science Policy Platform. European Commission. Directorate-General for Research and Innovation. Directorate G-Research & Innovation Outreach. Unit G.4-Open Science. Luxembourg: Publications Office of the European Union. 61 p. ISBN 978-92-76-18882-7. Disponible a: <https://ec.europa.eu/research/openscience/pdf/ec_rtd_ospp-final-report.pdf>. [Consulta: 19/09/2020].
Si ens mirem els termes que el van precedir, el de «Ciència Oberta»1 no és el més descriptiu del que designa, i potser tampoc el millor, però ha tingut l’encert (o la sort) d’arribar en el moment que tocava i, indubtablement, s’ha consolidat com el que expressa aquest conjunt de canvis en la manera de fer ciència que s’estan vivint actualment.
La Ciència Oberta va passar per una fase inicial en la que van quedar més clares les seves intencions que els seus components. Mentre que les idees d’obertura, col·laboració i incidència social són constants en tots els papers inicials, els pilars o elements constitutius oscil·len i, a vegades, inclouen els recursos educatius en obert o el programari de codi lliure, i a vegades no.2
El 2018, però, l’Open Science Policy Platform (OSPP) ordena els temes dels que s’ocupa la Ciència Oberta sota vuit prioritats, o àrees clau de resultats.3 Aquesta classificació ha tingut una acollida important perquè és la que ha servit també a la LERU (League of European Research Universities) o a la LIBER (Ligue des Bibliothèques Européennes de Recherche) per establir full de ruta o agendes per avançar cap a la Ciència Oberta. Amb aquesta canonització dels seus components queden ja ben establerts els terrenys de batalla i els objectius a assolir.
Molts són els canvis i debats que s’estan produint a l’entorn de la publicació científica: costos i sostenibilitat, qualitat i processos de revisió, disponibilitat en accés obert i un llarg etcètera. No obstant, no sempre es qüestiona la seva forma o validesa com a mitjà de comunicació acadèmica. Per posar un exemple, els articles publicats en revistes científiques, malgrat trobar-se en el centre de molts d’aquests debats, no han modificat substancialment la seva forma, que és acceptada per la comunitat acadèmica.
El món anglosaxó ha encunyat en els darrers anys l’expressió «digital scholarship» per referir-se a l’ús de recursos digitals en la recerca acadèmica. L’informe que ressenyem defineix el terme com «the increasingly diverse application of digital technology to scholarly activity, with a particular emphasis on openness, cross-disciplinary collaboration, and challenging traditional and established methodological norms» (p. 7). Es tracta, doncs, d’un concepte ampli —sense un equivalent clar en castellà— que inclou la creació i manteniment de repositoris, l’adquisició de col·leccions digitals, l’organització d’exposicions virtuals, la preservació digital, la gestió de dades de recerca, el suport a l’accés obert o el desenvolupament de plataformes de descobriment.
