Candela Ollé
Ciències de la Informació i la Comunicació - Universitat Oberta de Catalunya (UOC)
Aurora González-Teruel
Departament d'Història de la Ciència i Documentació - Universitat de València
Membres del projecte “Ciència Oberta a Espanya: la transició cap a un nou model de recerca”
Jornada de Ciencia abierta, ciencia ciudadana: impacto y beneficio social. València: Universitat de València. 4 vídeos. Disponible en: <https://www.youtube.com/watch?v=zgJqZRMsFFM&list=PLxHTIX0tYDtPDhEbeaoQG_quOLKhD5Qin>
El seminari “Ciència oberta, ciència ciutadana: impacte i benefici social”, celebrat a la Universitat de València el passat 6 de juny de 2025, s'emmarca en el projecte de recerca “Ciència Oberta a Espanya: la transició cap a un nou model de recerca”, finançat pel Ministeri de Ciència, Innovació i Universitats (Projecte d'I+D10-2+2 MICIU / AEI /10.13039/501100011033 i per FEDER, UE). La jornada va reunir acadèmics, gestors i representants d'institucions públiques amb l'objectiu comú de reflexionar sobre les transformacions contemporànies a la pràctica científica, derivades dels principis d'obertura, participació i impacte social.
La sessió va ser inaugurada per Aurora González i María Francisca Abad, professores del Departament d'Història de la Ciència i Documentació de la Universitat de València, que van contextualitzar el seminari dins dels debats actuals sobre el model obert de producció científica i, en particular, sobre el lloc creixent que ocupa la ciència ciutadana a l'agenda investigadora. L'obertura va comptar amb la intervenció del vicerector de Recerca de la Universitat de València, Carlos Hermenegildo, que va presentar el compromís institucional amb les polítiques de ciència oberta, mitjançant iniciatives com la creació d'un portal de producció científica, l'increment de l'accés obert a publicacions i la constitució d'una comissió universitària sobre ciència oberta.
El seminari es va estructurar en dos blocs de ponències. En primer lloc, Maite Pelacho va oferir una fonamentació exhaustiva del concepte de ciència ciutadana. Lluny de considerar aquesta pràctica com una simple estratègia de divulgació o recopilació de dades, Pelacho va defensar la ciència ciutadana com una manera de fer ciència basada en la col·laboració activa de persones no pertanyents a l'àmbit acadèmic. La seva intervenció va recórrer exemples històrics i contemporanis que mostren com la ciutadania hi ha contribuït —i continua contribuint— de manera decisiva al desenvolupament del coneixement científic, des de l'astronomia fins a les ciències socials. Una de les aportacions més rellevants de la intervenció de Pelacho va ser l'exposició del treball desenvolupat a l'Observatori de Ciència Ciutadana a Espanya, i especialment l'eina d'avaluació d'impactes dissenyada per mesurar la contribució científica, educativa, política i social dels projectes ciutadans. La ponent va emfatitzar que aquests impactes són múltiples, no sempre fàcilment quantificables, però sí rellevants en termes de transformació de les relacions entre ciència i societat. Va destacar també els vincles entre ciència ciutadana i ciència oberta, enteses no només com a estratègies, sinó com a pràctiques amb profundes implicacions ètiques, polítiques i culturals.
En segon lloc, Josep Perelló va presentar el projecte “CoActuem per la Salut Mental”, una ambiciosa iniciativa de ciència ciutadana social que va implicar en la investigació persones amb problemes de salut mental. El projecte, desenvolupat des del grup OpenSystems de la UB, va plantejar una ciència ciutadana participativa i transformadora donant valor al coneixement fruit de les vivències dels coinvestigadors –persones afectades i familiars– i el rol actiu en la producció de dades, anàlisi i interpretació. Perelló va destacar que a través d'eines com ara quaderns personals, tallers en línia i un chatbot de Telegram, es van recopilar més de 200 històries. L'enfocament va prioritzar l'escolta activa i la generació de coneixement orientat a l'acció. La iniciativa va ser reconeguda amb un premi europeu de ciència ciutadana, subratllant-ne l'impacte transformador tant en la recerca com en les comunitats implicades.
Al bloc d'intervencions, titulat “Impacte i benefici en els projectes de ciència ciutadana a Espanya” i moderat per Candela Ollé, es van presentar dues experiències: el projecte “Tarsis Science i Tarteso en comunitat”, centrat en el patrimoni arqueològic a Guareña (Extremadura), i el projecte GERONTEC, orientat a la intel·ligència artificial aplicada.
Sabah Sbeinati (CSIC) i Juanjo Pulido (La Underground Col·lectiva) van compartir “Construint Tartesso”, localitzat al jaciment de les Cases del Turuñuelo, i que s'ha convertit en una plataforma de transferència de coneixement, on la ciutadania participa activament. En aquest sentit, allò veritablement revolucionari no és només la troballa de rellevància internacional relacionada amb la cultura tartèsica, sino la manera com s'ha construït comunitat al voltant d'això. El projecte impulsa una ciència ciutadana ecofeminista i rural, amb processos de mediació patrimonial, tallers escolars, rutes literàries, sopars rituals i creació artística.
Per part seva, Óscar Belmonte (Universitat Jaume I) va abordar una problemàtica contemporània des d'un vessant tecnològic i social: la solitud no desitjada en persones grans. El seu projecte GERONTEC –també conegut com a Serena– va buscar apropar la intel·ligència artificial a la ciutadania a través d'una eina digital capaç de detectar el risc de solitud mitjançant l'anàlisi del llenguatge natural. Les dades recollides en el marc d'aquest projecte van permetre l‟entrenament d‟algorismes d'aprenentatge automàtic capaços de predir sentiments de solitud amb un 83% de precisió. GERONTEC serveix com a exemple de com un problema social pot actuar com a porta d'entrada per implicar la societat en la tecnologia, fent accessible la intel·ligència artificial des d'una dimensió humana.
Al llarg del seminari es va subratllar la necessitat de generar aliances entre institucions científiques, organitzacions socials i ciutadania, en un model de recerca que transcendeix la tradicional divisió entre experts i llecs. La ciència ciutadana, en aquest sentit, no sols promou la inclusió de nous actors en la producció de coneixement, sinó que proposa formes de cooperació més horitzontals, èticament compromeses i socialment rellevants. A més, el seminari va evidenciar que la ciència ciutadana és una dimensió clau del paradigma de ciència oberta, i que el seu desenvolupament exigeix no només marcs normatius i financers adequats, sinó també un canvi cultural en la manera com concebem la investigació científica. Es tracta, en definitiva, d'avançar cap a una ciència entesa com a bé comú, en què el coneixement no només es comparteix, sinó que es construeix col·lectivament amb i des de la societat.
Podcast
Vinculat amb el projecte i la jornada teniu disponible el podcast Parenthesis L'impacte de la Ciència Ciutadana a la societat, on entrevistem Rafael Vidal, delegat del rector en ciència oberta i ciència ciutadana de la Universitat Politècnica de Catalunya, i Isabelle Bonhoure, investigadora i coordinadora del grup OpenSystems de la Universitat de Barcelona. Podeu escoltar-lo a les plataformes: ivoox; spotify y apple.
NOTA: El text ha estat publicat amb subtils diferències al COMeIN i OpenScience.
Fotografia cedida per Jorge Franganillo
Aquesta ressenya combina l’informe del MIT (Massachusetts Institute of Technology) i també l’editorial que se’n deriva, publicada al Proceedings of the National Academy of Sciences on s’afirma que «necessitem urgentment un enfocament científic per elaborar el futur de la publicació de la recerca».
Durant les darreres dècades, s’ha enaltit l’accés obert a la bibliografia científica com un bé global. La lliure disseminació del coneixement es percep com una font de beneficis a l’accelerar el progrés científic i facilitar l’actuació de professionals i gestors públics. No obstant, en els darrers anys, l’accés obert també ha estat objecte de crítica, i no sempre per part d’editorials comercials que veien perillar el seu model de negoci, sinó que a vegades els retrets procedeixen d’alguns dels seus suposats beneficiaris.
La pregunta que dona títol a aquesta ressenya està ocupant un considerable espai a blogs i xarxes socials,1 revistes científiques2 i, fins i tot, mitjans de comunicació generalistes.3 La pregunta sembla donar a entendre que ara no (però abans, sí) el sistema a través del qual es difonia la recerca funcionava bé. Situem-nos, però no massa lluny, trenta anys enrere; els resultats de la recerca es difonien en revistes impreses que eren subscrites sota cost per les poques institucions que, en l’àmbit mundial, podien pagar-ne una col·lecció àmplia i els articles es publicaven al cap d’un temps considerable respecte la seva redacció, per posar dos exemples. No era tampoc un sistema gaire «científic», però era un sistema acceptat.
Es tracta d’un informe elaborat per l’EOSC Association Task Force «Data stewardship, curricula and career paths» que pretén oferir un panorama de com s’està abordant la incorporació de gestors de dades dins dels centres i equips de recerca.
