Entrevista de Sandra Vicente a Asun Llena (Facultat d’Educació, UB) per al
El Diari de l’Educació (20 d’abril de 2023)
El món canvia i amb ell els reptes als quals ens enfrontem. La tecnologia digital, la pandèmia i les noves formes de violència són problemàtiques que tenen poc a veure amb les que es donaven fa mig segle. I els adults, aquells que suposadament han de fer-hi front, estan mancats de recursos. Així ho assegura Asun Llena, doctora en pedagogia social i investigadora de la UB sobre empoderament juvenil. Ella aposta per escoltar els joves i fer-los partícips dels processos decisoris, tal com va apuntar durant la seva intervenció al Fòrum Transformacions, organitzat per la Diputació de Barcelona el passat mes de març.
Venim d’uns anys de pandèmia que ens han trasbalsat i que van fer evidents els reptes que tenim com a societat. Però sembla que d’alguna manera ja hem oblidat les consignes que ens vam fer durant aquella època. Com hem de gestionar aquests reptes?
Tenim reptes complexos, que no són qüestions de municipi, província o país, sinó que són col·lectius, globals. Però tenim dificultats a l’hora d’articular un diàleg entre les problemàtiques locals i l’anàlisi global. No acabem de veure la complexitat dels nostres reptes, com d’interrelacionats estan amb els dels altres. Llavors fragmentem. Ho compartimentem tot: les generacions, el gènere, l’origen i, inclús, els sabers i aprenentatges.
I això es nota molt a l’escola: ens omplim la boca parlant de competències, però no deixem la compartimentació a través d’assignatures o carreres universitàries. I això es deu al fet que qui ha de formar als qui formaran en competències té una altra lògica. Ens equivoquem molt quan situem l’expertesa de l’acadèmia en un lloc privilegiat. Els nens i nenes tenen un coneixement i mirada que són dignes de qualsevol acadèmic. Hem d’obrir més espais de diàleg per poder-nos plantejar preguntes diferents. Hem de coproduir el coneixement de manera que tots els implicats hi participin.
Per què no escoltem els joves?
Perquè ens fa por el que diran, perquè segurament no mantindrà les mateixes lògiques que ara estan instaurades. Posar això a debat és trencar la seguretat amb la qual els adults s’agafen als seus espais de poder. Però el que veiem al nostre voltant ens demana a crits canviar aquestes lògiques. La supervivència del planeta i d’una generació de joves molt preocupada està en joc. La societat de la postveritat, del postureig i dels ‘fakes’ posa en crisi valors molt essencials i deriva en més assetjament i problemes de salut mental. Només cal veure les xifres de suïcidi entre adolescents, que estan més altes que mai.
El problema és que els adults que hem de gestionar aquestes problemàtiques estem a anys llum de veure alternatives. I és que potser no som els adults els qui hem de donar respostes, sinó els mateixos joves, que són els qui pateixen aquestes situacions. Però ens costa molt sentir-nos qüestionats i molt més pels joves.
I doncs, com canviem aquesta mirada adulta?
Reforçant la idea de l’acompanyament mutu. No soc jo qui acompanya el jove, sinó que ell o ella també m’acompanya a mi, donant-me una perspectiva nova. Això implica reconèixer l’altre com a algú amb competències i capacitat d’acció. Però no competències latents que jo haig d’activar, sinó capacitats reals. Pregunta a un nen per què serveix un clip, que et donarà mil respostes diferents. Però, a mesura que creix, es va morint la seva capacitat de creació. És ara que necessitem aquest coneixement intuïtiu i la mirada possibilista dels infants i joves. Els hem d’escoltar, però escoltar-los de veritat. Ens omplim la boca amb la participació, però sempre acaba en un exercici de maquillatge que no es tradueix en canvis profunds.
La mirada que jo puc tenir del futur és de curt termini. Ara faré seixanta anys, però un noi de quinze té una mirada més llarga perquè té dipositats somnis i idees en el futur. I també por i incertesa, perquè cada dia veu l’horitzó més negre. Parlo amb molts joves que no saben si tenir fills o si s’han de sacrificar tant estudiant. Hi ha joves amb idees molt interessants, però no les incorporem perquè fer-ho suposaria trencar les dinàmiques de poder.
Creu que els adults no consideren important allò que preocupa els joves?
Sovint sabem que ho és, però tenim por al canvi, perquè som animals de costums. Soc molt conscient que les macrogranges són nocives, però em costa molt canviar els meus hàbits alimentaris. Si ja és així amb coses petites, com se suposa que hem d’alterar dinàmiques globals? Parlem d’engranatges que funcionen sols i els adults, les persones amb poder, no tenen ni el temps ni les ganes d’asseure’s a veure com es poden canviar. Aquesta missió és dels joves i cal que facilitem espais en què es puguin trobar amb polítics, pensadors i acadèmics per no arraconar el seu coneixement.
Ens hi juguem molt, perquè estem davant d’una generació molt trencada.
I que no tindrà eines quan siguin adults: no creuen que puguin aportar res perquè ningú no els ha dit el contrari. Si jo no et dono mai veu i el futur no pinta bé, per què t’hi hauries d’esforçar? A més, els qui s’esforcen no necessàriament obtenen resultats positius. Hem de tendir ponts, necessitem aquesta visió disruptiva i provocadora, les propostes que, encara que siguin impossibles de dur a terme, ens puguin obrir la mirada. I, sobretot, deixar que els joves s’equivoquin. I que tornin a començar. No és que nosaltres ho haguem fet massa bé, així que no hi tenim gaire a perdre.
Ara deia que qui s’esforça no necessàriament és recompensat. Això els joves ho veuen i, com que posen més la salut mental al centre que els adults, sovint se’ls diu que no s’esforcen prou. És veritat?
Venim d’una història meritocràtica. A mi se’m va inculcar la cultura del sacrifici i de l’esforç. Se’m va dir que em destrossarien, però que havia de seguir en peu. I no necessàriament ha de ser així. Hi ha joves que potser, per les seves circumstàncies vitals, no estan preparats per treballar. Cadascú té els seus ritmes. Ells han après que som éssers vius amb necessitats i que no hem de passar ‘per l’aro’ d’aquesta cultura de l’esforç mal entesa. No parlem d’esforç sinó de sacrifici, d’abús i de maltractament. El problema és que jo pertanyo a una generació capaç de treballar catorze hores encara que això sigui molt nociu. I és aquesta generació la que ostenta el poder.
Com podem fer entendre a un adult que cal treballar menys, però millor?
És molt difícil. Hem construït una relació amb el món en base a uns elements que, si es trenquen, derivarà en por i inseguretats. Acceptar que, potser, allò que ens van presentar com a veritat no ho és costa. Quan era educadora de carrer hi havia una dona a la qual vam acompanyar perquè anés a l’escola d’adults. De cop i volta va desaparèixer i no volia parlar amb ningú Al cap d’un temps va arribar a Serveis Socials i em va dir que estava fatal i que era culpa meva, que fer-la anar a l’escola d’adults l’havia trasbalsat, que s’havia adonat que tota la seva vida l’havien enganyada, que el seu marit l’havia ‘xulejat’ i que el seu fill era un ‘capullo’. Amb aquestes paraules.
Aquesta dona va començar a llegir, a pensar i a treballar la seva autoestima i allò la va superar. Però ja era tard. Anar a l’escola d’adults va desmuntar tota la seva vida i no hi ha res més complicat de gestionar que la incertesa. Els adults ens hem agafat a un model que hem pres com a vàlid i no el deixarem anar, perquè fer-ho pot significar adonar-nos que hem malgastat tota una vida. I mai no ens han ensenyat a gestionar la incertesa, perquè ens han educat pensant en la roda: estudies, treballes, et cases, tens fills i et mors.
I ara se’ns obren tantes opcions que ens saturem. Per això hi ha tanta problemàtica amb la identitat de gènere: posa en dubte elements que havien estat molt canònics. Igual que la gent que no vol tenir fills o que qüestionen el valor del treball. Aquests arguments nous generen por perquè fan trontollar allò sobre el que hem assentat el sistema. I ara? Doncs cal que pensem col·lectivament, escoltar-nos i no caure en l’absurditat de la confrontació generacional.