Història

Historia

Perspectiva històrica de la Facultat de Química

Joaquim Sales Cabré


Inici de la disciplina de química a la Universitat de Barcelona: la Llei Moyano
Una conseqüència de la victòria borbònica en la Guerra de successió, l’any 1714, fou el trasllat de la Universitat de Barcelona a la ciutat de Cervera. El retorn a Barcelona no es produí fins l’any 1837, i  coincidí amb l’establiment de matèries que tractaven de química, tant a la Facultat de Farmàcia com a la Facultat de Filosofia, on Agustí Yáñez (1789­­­­-1857) impartí l’assignatura de Física Experimental i Elements de Química.

 La Llei Moyano de 1857 fou la primera proposta d’organització global de l’ensenyament universitari a Espanya. Fixà l’existència de les  cinc facultats tradicionals: a les  antigues de Medicina, Farmàcia i Dret , s’hi afegiren les noves de Filosofia i Lletres i la de Ciències Exactes, Físiques i Naturals. L’aplicació de la nova llei comportà la dotació de les primeres càtedres de química a les facultats de ciències. En aquest sentit, s’ha d’esmentar Joan Agell (1809-1868) com a primer catedràtic de Química General —que fou rector els anys 1864 i 1865—, i la introducció posterior de càtedres per a àrees més específiques. A partir del curs 1867-1868, Miguel Maisterra (?-1897) es féu càrrec de les càtedres de Química Inorgànica i de Química Orgànica. En traslladar-se  el 1876 a la Universitat de Madrid, s’incorporà com a catedràtic de Química Orgànica Victorino García de la Cruz (1850-1906), substituït posteriorment per Miquel Bonet (1855-1914). Destaca també la figura d’Eugenio Mascareñas (1853-1934), que ocupà la càtedra de Química Inorgànica. Se’l  considera un dels introductors de la taula periòdica a Espanya; així mateix, fou el primer a impartir Química Analítica quan aquesta assignatura s’introduí a la llicenciatura el 1900.

 

La Universitat en l’època de la República
L’adveniment de la República va obrir pas a un període brillant per a la nostra institució (1933-1939), que  passà a anomenar-se Universitat Autònoma de Barcelona. Durant aquesta etapa, la universitat assolí uns nivells d’autonomia insòlits: tenia competències per contractar professorat al marge del sistema tradicional del cos de funcionaris de l’Estat; per establir els plans d’estudi; per conferir el títol de doctor —el doctorat s’impartia exclusivament a la Universitat de Madrid, situació que durà fins a l’any 1955—, o per crear instituts de recerca, entre d’altres.

La llicenciatura es dividia en dos cicles que contenien matèries obligatòries i, per primera vegada, optatives. S’ha d’assenyalar, també, la creació el 1936 del Seminari de Química Antoni Martí i Franquès, que aplegava els fons bibliogràfics de les càtedres de les Facultats de Ciències i de Farmàcia, precedent de l’actual Biblioteca de Física i Química. En aquest període destaquen, dins de l’ensenyament de la química, dos noms: Antonio García Banús (1888-1955) i Emilio Jimeno (1886-1976), catedràtics, respectivament, de Química Orgànica i Química Inorgànica. De fet, són els que comencen a fer recerca de manera planificada i poden considerar-se, doncs, com els primers professors moderns de la disciplina. Garcia Banús, format a Zuric, fou impulsor de l’Institut de Química, constituït a partir de les càtedres de química de les facultats de Ciències i de Farmàcia. Jimeno, format a Leipzig, fou l’introductor de l’ensenyament de la metal·lúrgia a Espanya i també el fundador, el 1933, de l’Institut de la Mecànica i la Metal·lúrgia que aplegava les principals indústries metal·lúrgiques de Catalunya. En acabar la Guerra civil fou anomenat rector, per la seva amistat personal amb el general Franco, càrrec que ocupà només uns mesos.

 

La Universitat durant la dictadura franquista

La victòria franquista en la Guerra civil representà l’anul·lació absoluta del règim d’autonomia, el retorn al centralisme més intens i l’homogeneïtzació completa de totes les universitats; la repressió comportà l’expulsió de pràcticament la meitat del professorat universitari. En tenim un exemple en l’àmbit de la Química física: Miquel Masriera (1901-1981), que fou expulsat de la Universitat  i que posteriorment treballà com a periodista científic de La Vanguardia Española.

La situació de l’ensenyament de química a començaments dels anys quaranta era desoladora. De fet, només «quedava» un catedràtic, Josep Pascual Vila (1895-1979), que l’any 1941 passà a ocupar la càtedra de Química Orgànica, tot i que durant el període republicà havia estat professor agregat de Química Tècnica. El 1941 José Ibarz (1905-1972), deixeble de Jimeno, aconseguí la càtedra d’Electroquímica, que posteriorment  s’assimilà a la de Química Física.  A destacar la figura de Francisco Buscarons (1906-1989), que fou el primer especialista a impartir Química Analítica. Ocupà el Rectorat de 1951 a 1957, durant la primera fase d’obertura del règim, però dimití per la repressió policial que hi va haver com a resposta de les protestes estudiantils antifranquistes. El 1951 Joan M. Coronas (1912-2007), deixeble de Jimeno, obtingué la càtedra de Química Inorgànica. La càtedra de Química Tècnica l’ocupà Ferran Calvet (1903-1988) a partir de 1951. Calvet, que en una estada a Estocolm, s havia fet el pas a la bioquímica, aconseguí la càtedra  d’aquesta disciplina l’any 1961. L’any 1967 s’incorporaren José Costa López (n. 1936) i Felipe Calvo (1919-1991) com a catedràtics de Química Tècnica i Metal·lúrgia, respectivament, i Ricard Granados (1917-2006), que substituí Pascual quan es jubilà. Aquests professors dirigirien els set departaments que es crearen durant el període entre 1962 i 1965 a partir de les respectives càtedres, pràcticament, fins als anys vuitanta, moment en què s’inicià un procés de transformació significatiu de la universitat espanyola.

 

Del final del franquisme a la democràcia
A finals dels anys seixanta es va engegar el projecte de traslladar la Facultat de Ciències al nou edifici de Pedralbes. Finalment, es va aprovar la construcció únicament de l’edifici corresponent a la Secció de Química amb la condició que s’hi ubiqués temporalment  la Secció de Física. El trasllat es va completar al llarg del curs 1969-1970. A les noves instal·lacions, que multiplicaven l’espai destinat a aules i laboratoris, s’hi van afegir unes dotacions econòmiques que van permetre equipar els laboratoris amb un mínim d’instrumental i contractar personal. Aquestes circumstàncies expliquen el salt espectacular en docència i recerca que va experimentar la nova Facultat de Química, creada a partir de la Secció de Química de la Facultat de Ciències el desembre de 1973.

El creixement econòmic de la dècada dels seixanta generà un augment de la població estudiantil —la UB triplicà l’alumnat—, fet que obligà a una contractació ràpida, i, per tant, gens estructurada d’una quantitat important de nous professors: els professors no numeraris (PNN). Aquests joves professors són la base del creixement espectacular que experimentà la Facultat als anys vuitanta. Eren temps conflictius i durs, de lluita universitària antifranquista. Les reformes introduïdes pel govern, com ara la creació de nous cossos de professorat, departaments, fins i tot de noves universitats, resultaren insuficients.

La Facultat de Química va quedar constituïda pels set departaments ja existents a la secció, als quals s’incorporaren Enric Casassas (1920-2000) i Josep Castells (n. 1925) com a catedràtics de Química Analítica i Química Orgànica, respectivament, i Josep M. Costa (n. 1932) de Química General. Posteriorment a la seva creació, n’han estat degans Juan Batista Vericad (1973-1974), Ricardo Granados (1974-1976), José Costa (1976-1988), Enrique Pedroso (1988-1991), Claudi Mans (1991-1994), Gemma Rauret (1994-1998), Fidel Cunill (1998-2004), José Barbosa (2004-2008), Pere Lluís Cabot (2008-2017) i, actualment, Miquel Vidal.

L’arribada de la democràcia no representà una millora immediata. No va ser fins a la Llei de reforma universitària de 1983 que les universitats aconseguiren una certa autonomia. Es modificaren els plans d’estudi i s’augmentà de manera significativa el nombre de professors funcionaris. La creació i l’increment de nous programes de recerca impulsaren un canvi radical en els departaments, que començaren a adquirir un nivell de recerca com no s’havia assolit mai abans, comparable al de l’entorn europeu.
La Facultat de Química a l’actualitat

La Facultat de Química a l’actualitat

Miquel Vidal. Catedràtic de Química Analítica i degà de la Facultat de Química

En els últims 25 anys la Facultat de Química ha experimentat canvis significatius en el seu edifici, en els ensenyaments que imparteix i en la seva organització interna. 

L’edifici actual (inaugurat en el curs 2005-2006) va permetre tancar l’illa que ocupa conjuntament amb la Facultat de Física i pràcticament va duplicar la superfície disponible.

Pel que fa als ensenyaments actuals, tenen com a base la reforma de les titulacions endegada el curs 1992-1993, amb la qual les llicenciatures es van reduir a quatre anys i per primera vegada van aparèixer assignatures només experimentals. A partir de l’any 2000, a més de reformes de menor pes, la integració en l’espai europeu d’ensenyament superior (EEES) —amb l’objectiu primordial de garantir el reconeixement recíproc de titulacions obtingudes en universitats europees i d’afavorir la mobilitat dels estudiants— va suposar un replantejament i reestructuració dels ensenyaments. En aquest context, va ser clau l’aplicació del Reial decret 1393/2007, de 29 d’octubre, pel qual s’estableix l’ordenació dels ensenyaments universitaris oficials i un nou marc normatiu que pretén adaptar totes les titulacions universitàries a les directrius de l’EEES. L’entrada en vigor de l’EEES ha comportat un augment significatiu de l’autonomia universitària: són les mateixes universitats les que han de crear i proposar, d’acord amb la normativa establerta, els ensenyaments i els títols que imparteixen i expedeixen sense estar subjectes a cap catàleg previ establert.

En els nous ensenyaments, la metodologia docent se centra en l’estudiant, que ha d’assolir uns resultats a partir de l’aprenentatge i unes competències generals i específiques que assegurin el reconeixement recíproc entre titulats de diferents països europeus. En aquest nou marc, les titulacions han de passar abans d’implementar-se per una etapa d’avaluació externa (verificació),  acompanyada al cap d’un temps preestablert d’un procés de seguiment i reavaluació (acreditació), en què el Sistema de Qualitat Intern ajuda a garantir la qualitat dels programes formatius que s’imparteixen.

El disseny en paral·lel del Marc de qualificacions, que facilita el reconeixement de la formació acadèmica i professional d’una forma coherent i ordenada, va permetre establir tres nivells d’ensenyament d’educació superior, com són els ensenyaments de grau, màster i doctorat. A la Facultat de Química, s’ofereixen els graus de Química, Enginyeria Química i Enginyeria de Materials —tots amb un segell d’acreditació favorable i els dos primers, a més, amb el segell d’acreditació excel·lent—, i un nombre significatiu de títols de màster i doctorat relacionats amb totes les disciplines de la química i l’expertesa en recerca del professorat.

Després de la reorganització administrativa de la Universitat de Barcelona l’any 2016, que va comportar la fusió dels departaments, la Facultat de Química va quedar estructurada en tres departaments: el de Ciència dels Materials i Química Física; el d’Enginyeria Química i Química Analítica, i el de Química Inorgànica i Química Orgànica.

La Facultat de Química de la Universitat de Barcelona és, en aquest moment, la de major i millor producció científica en l’àmbit estatal, tal com demostra la seva posició consolidada en els últims anys en rànquings estatals i internacionals. Han crescut els departaments, s’han intensificat i internacionalitzat les activitats de recerca i s’han incrementat les relacions amb el món empresarial.

Malgrat tot, la Facultat s’ha d’enfrontar a molts reptes, com ara el relleu generacional del professorat; l’increment de la internacionalització; la formació i el dimensionament adequat del personal d’administració i serveis; la renovació de les infraestructures dels laboratoris de docència i recerca; l’afavoriment de la transferència de coneixement, entre d’altres. És responsabilitat de tota la comunitat de la Facultat que, tot i les dificultats, es mantingui en aquesta posició de referència.  

Per conèixer a fons la història de la Facultat de Química de la Universitat de Barcelona, us recomanem la lectura de dos llibres que tenen com a coautors o autors únics professors de la nostra facultat:

- Mans, Claudi. «L’ensenyament de Química». Fullola, Josep M.; Gracia, Francisco; Casassas, Jordi (coord.), La Universitat de Barcelona. Libertas Perfundet Omnia Luce. Història dels ensenyaments (1450-2010). Publicacions i Edicions de la UB, 2010.

- Sales, Joaquim. La química a la Universitat de Barcelona. Publicacions i Edicions de la UB, 2011.

Comparteix-ho: