El món envelleix i, al mateix temps, s’urbanitza. Més de la meitat de la població mundial viu a la ciutat, i es preveu que el 2030 ho faci almenys una de cada tres persones. Es tracta de dues tendències inexorables i interrelacionades —a mesura que creixen les ciutats, creix la proporció d’ancians que les habiten—, que conflueixen en un nou repte per a la humanitat: saber adequar els entorns urbans al canvi demogràfic que s’apropa.
L’Organització Mundial de la Salut (OMS) ja va alertar d’aquesta situació fa anys i, com a resposta, va constituir la Xarxa Mundial de Ciutats Amigues de la Gent Gran. El projecte es va presentar durant el XVIII Congrés Mundial de l’Associació Internacional de Gerontologia i Geriatria, dut a terme a Rio de Janeiro el juny de 2005. Una ciutat amiga és la que té en compte les necessitats específiques de la gent gran, amb la finalitat de pal·liar el declivi físic i mental associat a l’envelliment, i també la que aprofita el potencial que representen les persones d’edat avançada per a la comunitat.
Diversos grups de treball es van comprometre a documentar les característiques dels seus municipis per detectar les bones i males pràctiques que ajuden a definir l’ideal de ciutat amiga. En aquest procés de recerca, hi van intervenir administracions públiques, cuidadors, proveïdors de serveis i, sobretot, ciutadans de més de seixanta-cinc anys, els quals havien de descriure les dificultats i les facilitats amb què es trobaven en el seu dia a dia. A partir del diagnòstic, es van elaborar plans d’acció per resoldre els problemes que s’havien identificat i aconseguir, així, municipis veritablement accessibles, inclusius i segurs per a la gent gran.
L’any 2007, amb motiu del Dia Internacional de la Gent Gran, l’OMS va publicar Global age-friendly cities, una guia que recopila les conclusions que es van obtenir de l’estudi de trenta-tres municipis de vint-i-dos països diferents. El text és també un manual de les característiques que han de complir les ciutats que vulguin considerar-se amigues, i que afecten aspectes socials, sanitaris, urbanístics, econòmics, culturals, etc. S’hi recomanen mesures com ara garantir la seguretat dels ciutadans; facilitar-los la mobilitat eliminant obstacles de la via pública; promoure els desplaçaments a peu, o fomentar la integració social.
L’envelliment actiu com a marc
La idea de ciutat amiga es basa en el paradigma de l’envelliment actiu. De fet, la guia introdueix aquest concepte en la definició mateixa: «una ciutat amiga de la gent gran fomenta l’envelliment actiu mitjançant l’optimització de les oportunitats de salut, participació i seguretat a fi de millorar la qualitat de vida de les persones a mesura que envelleixen». I, si entenem l’envelliment actiu com un procés que s’allarga durant la vida, una ciutat amiga ho és de les persones de qualsevol edat, no només de la gent gran: qualsevol habitant en gaudeix.
El cas de Barcelona
Amb un total d’1.619.839 ciutadans, la gent gran representa actualment una cinquena part de la població que viu a Barcelona. Els habitants de seixanta-cinc anys o més han augmentat un 17 % les dues últimes dècades i, en conseqüència, s’ha multiplicat també la proporció de residents d’edat avançada. Barcelona, per tant, seguint la tendència que presenten les grans urbs d’arreu del món, és una ciutat que envelleix.
El Ple del Consell Assessor de la Gent Gran de Barcelona es va anticipar al problema que pot derivar d’aquest envelliment i l’any 2009 va proposar a l’Ajuntament que s’incorporés a la iniciativa de l’OMS. I, efectivament, des del març de 2011, el municipi forma part de la Xarxa Mundial de Ciutats Amigues de la Gent Gran. Això s’ha traduït en una sèrie de mesures i projectes que intenten fer de Barcelona una ciutat que afavoreixi l’envelliment actiu i saludable dels habitants.
«L’any 2012, que va ser el de l’envelliment actiu, al municipi es van fer més de nou-centes activitats relacionades amb aquesta iniciativa. El 2013 es va continuar als districtes el Pla que s’havia iniciat el 2012 i aquesta dinàmica, al final, va cristal·litzar el 2013 en el Pla municipal per a les persones grans, que incorpora formalment tots aquests compromisos adquirits».
«Aquest no és un pla fet des dels despatxos, sinó que neix de la mateixa gent»
Assumpció Roset és comissionada de la Gent Gran de l’Ajuntament de Barcelona. A cada moment, insisteix en el fet que el procés ha estat col·lectiu i participatiu. «Aquest no és un Pla fet des de l’Ajuntament, des dels despatxos, sinó que neix de la mateixa gent. Ens han arribat 17.000 propostes que hem convertit en 218 accions concretes».
Una de les accions que funciona més bé és el projecte Radars, un sistema de prevenció de l’aïllament social que mantenen els veïns i comerciants de barri que, de manera voluntària, es comprometen a avisar els serveis socials quan detecten ciutadans en situació de vulnerabilitat. Entre la resta de projectes, Roset destaca els Àpats en companyia, un servei per promoure la socialització de la gent gran a l’hora de menjar; els apartaments amb serveis per a les persones que encara poden viure amb autonomia, o el programa d’activitats Activa’t per millorar l’estat físic de les persones que, sota la supervisió d’un monitor, es troben als parcs per fer exercici conjuntament.
Actualment, l’Ajuntament es dedica a identificar els projectes significativament amics per estendre’ls a tots els barris, i encetarà un nou procés participatiu obert a la ciutadania amb el propòsit d’avaluar i de millorar contínuament les accions que duu a terme. Perquè, cal no oblidar-ho, la iniciativa es basa sobretot en la participació activa de la gent gran, que ha de ser la protagonista —i també impulsora— dels canvis necessaris al seu entorn.