«Del laboratori al llit del malalt». El lema sintetitza l’objectiu de la recerca translacional: traslladar els coneixements derivats de la recerca bàsica a prevenir i tractar els problemes que es detecten a la clínica. Minimitzar la distància entre els resultats del laboratori i l’atenció dels pacients contribuirà, sense dubte, a millorar la salut de les persones. També contribuirà a la sostenibilitat del sistema, ja que s’aconseguirà amortitzar, en benefici econòmic i mèdic, els recursos esmerçats investigant. L’Institut d’Investigacions Biomèdiques August Pi i Sunyer és un centre de referència que participa en nombrosos projectes nacionals i internacionals d’investigació. El director, Ramon Gomis, és catedràtic de Medicina de la Universitat de Barcelona. Especialista en endocrinologia i nutrició, fa gairebé trenta anys que treballa a l’Hospital Clínic de Barcelona. És membre del Comitè per al Pacte Nacional per a la Recerca i la Innovació de la Generalitat de Catalunya, de la Confederació de Societats Científiques d’Espanya per a la Llei de la ciència i del Think Tank d’Innovació del Ministeri de Ciència i Innovació del Govern espanyol.
Què entenem per recerca translacional?
La recerca translacional apareix quan ens adonem que la recerca clínica i la recerca fonamental no poden funcionar independentment, perquè la recerca clínica necessita la col·laboració de la recerca fonamental, i la recerca fonamental necessita tenir un objectiu d’aplicació immediata en el camp de la salut. La recerca translacional es planteja que les preguntes que es fan al llit del malalt puguin tenir una resposta al laboratori, i que les descobertes que es fan al laboratori es puguin traslladar ràpidament a la clínica. D’aquesta simbiosi neix la recerca translacional.
És un viatge d’anada i tornada?
És un viatge d’anada i tornada. No es tracta, però, de respondre preguntes concretes sobre la salut d’un pacient. Aquesta és la gran diferència entre la recerca clínica i la fonamental, que estudia un problema de la ciència, però no resol un problema concret que afecta una persona determinada.
Podríem dir que investigació bàsica i pràctica clínica progressen a velocitats diferents, ja que el coneixement dels processos biològics no s’ha traduït en un increment de fàrmacs i tractaments nous? A què es deu aquest decalatge?
«Si la penicil·lina hagués passat pel rigor que ara apliquem a alguns medicaments, és probable que avui en dia no existís»
Fins ara, la recerca clínica s’ha basat en l’epidemiologia i la fisiopatologia. Hauria de poder anar més lluny amb els marcadors moleculars, amb els genètics, etc. Cal fer-se, però, algunes preguntes al laboratori amb cèl·lules, amb animals, i aquí és on entra la recerca translacional. El problema dels fàrmacs és un altre: avui en dia, qualsevol medicament, tant si s’origina al pensament de l’acadèmia com de la indústria, s’ha de sotmetre a una reglamentació complexa. Els medicaments tenen efectes secundaris, per tant, se n’ha de ser curós. Amb els que milloren una malaltia crònica s’és molt exigent, tant en l’eficàcia com en els efectes. Si la penicil·lina hagués passat pel rigor que ara apliquem a alguns medicaments, és probable que avui en dia no existís. Portar una idea al mercat clínic, però, implica assumir un risc important. És un procés llarg, que demana una gran quantitat de temps i de diners, i això és el que origina el retard en la transferència de coneixement.
Hi ha excepcions, i es fan amb els fàrmacs que poden se ser crítics amb la vida. Per exemple, ara, amb l’ebola, es fan aplicacions experimentals sense tenir gaires evidències, perquè ens hi juguem la vida de la gent. Normalment, però, el que fem és convertir malalties agudes en cròniques: hem cronificat la SIDA, hem cronificat la diabetis, estem cronificant el càncer. I per aconseguir-ho es necessiten estratègies molt complexes. La recerca translacional, però, va més enllà de treure un fàrmac al mercat. És un concepte lligat a l’aplicació del coneixement més fonamental a la medicina. Abans, la biomedicina només era cosa de metges. Avui dia, ja no ho és, hi ha professionals de camps molt diversos que la investiguen.
Ha esmentat dos obstacles que dificulten la transferència del coneixement. Un té a veure amb el finançament —desenvolupar medicaments nous requereix grans inversions— i l’altre, amb el rigor dels controls que els imposen. La solució és flexibilitzar el procés de comercialització?
No. Hi ha la reglamentació que hi ha i hi és per protegir la salut de les persones. No oblidem la talidomida… Si tirem endavant un fàrmac sense totes les garanties, arrisquem la vida de les persones. Per tant, hem de ser molt curosos. En què podem evolucionar? Potser la farmacogenòmica ens ajudarà a saber per què un medicament és eficaç en un grup de població i no ho és en un altre. D’altra banda, tenim l’opció de fer estudis preclínics que cada vegada ens donen més garanties del que passarà després a la clínica. Per exemple, trobar cèl·lules humanitzades a partir de porcs o d’altres animals ens pot permetre fer estudis de cèl·lules humanes i anticipar, d’alguna manera, quina en serà la resposta. La solució no ve de rebaixar els controls, sinó de la nostra capacitat de fer una recerca translacional molt més potent. I això sí que és al nostre abast.
Això és el que intenten des del centre que dirigeix?
L’Institut d’Investigacions Biomèdiques August Pi i Sunyer (IDIBAPS) neix de la voluntat d’agrupar els investigadors clínics de l’hospital i els investigadors bàsics de la universitat i del Consell Superior d’Investigacions Científiques (CSIC) sota el paraigua de la Generalitat de Catalunya. Gent amb voluntat i capacitat per a la recerca. També tenen habilitats per a la docència o l’assistència clínica, però mostren una definició personal més orientada a la recerca. Se’ls agrupa per donar respostes i, en certa manera, el que fem és fixar les condicions adequades perquè puguin potenciar aquesta recerca.
Al final, l’objectiu principal de la recerca translacional és que la recerca redundi en benefici de les persones. La proximitat amb el pacient pel fet que l’IDIBAPS s’ubiqui en un entorn hospitalari facilita aquesta finalitat?
És fonamental. En general, tots els grups de recerca translacional s’habiliten a prop d’hospitals. De fet, una part de la seva recerca gira al voltant del malalt o dels espècimens del malalt: les mostres, els teixits, etc. No tindria sentit un institut com aquest lluny d’un entorn hospitalari. L’IDIBAPS es va concebre per estar al campus de Casanova, al costat de l’Hospital Clínic.
En aquest propòsit de traslladar els coneixements científics al sector productiu, és imprescindible la col·laboració de la indústria? S’han de buscar inversions privades per desenvolupar fàrmacs, teràpies o dispositius nous?
Les empreses són importants perquè formen part del sistema que tenim: per fer eficient el traspàs de productes de tota mena a la societat necessitem la participació de la indústria. Fins ara, no ens hem inventat res millor que aquest mercat que ve dels temps ancestrals de l’ésser humà, de la revolució agrícola i ramadera. Evidentment, les empreses sempre han estat properes a les universitats. I les biomèdiques, segurament, obtenen moltes respostes que provenen de l’acadèmia.
És fonamental que les empreses, especialment les capdavanteres, entenguin que el coneixement que pugui sorgir d’un institut com ara l’IDIBAPS és útil, perquè els proporciona un saber fer. A vegades, no necessàriament han de ser patents i llicències: pot ser assessorament, formació, debat, un consell assessor. D’altra banda, els instituts i els hospitals també són capaços de promoure el que coneixem com a guies clíniques, és a dir, recorreguts. I és important que les empreses entenguin quines són les decisions clíniques per adaptar-s’hi. Si la indústria dissenya un estri però la decisió clínica no el veu clar perquè és incòmode per al pacient, perquè fa mal o per la raó que sigui, s’ha de canviar. L’empresa hauria d’estar a prop nostre, no només a l’expectativa d’una patent, d’una llicència o d’absorbir una empresa derivada, sinó també de la informació que generem.
Com prefigura el futur de la sanitat?
La inversió en salut és un negoci perquè l’humà, a les societats occidentals, posa recursos per tenir cura de la seva salut. Potser això també variarà, potser els homes del futur invertiran més en prevenció que en curar la malaltia, es faran responsable de la seva salut. En algun moment, l’home ha delegat aquesta responsabilitat a l’estat, però probablement hi haurà un canvi cultural. També haurem d’afrontar el gran debat sobre el procés d’envellir: què és envelliment i què és malaltia? Amb una bona prevenció tenim més opcions d’arribar a la vellesa amb poques malalties; però hi ha un període final de la nostra vida que és crític, i en tindrem. Hi ha xacres que són pròpies de l’envelliment, tot i que alguns problemes els podríem evitar amb prevenció. Per a una persona de setanta-cinc anys, el risc de patir un accident cardiovascular variarà molt poc si pren cinc pastilles on en pren deu. Relliscar a la dutxa o ensopegar amb una vorera, però, potser provoca més mortalitat. El risc d’una caiguda, per tant, és més greu que el cardiovascular.
«Amb la gent gran, els problemes propis de l’edat els assumim com a malalties»
Hem de pensar bé què fem amb les persones grans. Perquè sí que sabem què hem de fer amb els infants: sabem que tenen unes incapacitats, que tenen incontinència, que tenen molts problemes. Però s’assumeixen com a propis de l’edat. Ara bé, amb la gent gran, els problemes propis de l’edat els assumim com a malalties. A més a més, la càrrega dels nens la suportem bé perquè és una inversió de futur, mentre que ens costa més acceptar la càrrega que representa la gent gran perquè només es relaciona amb el present. Cal mantenir un gran debat sobre l’envelliment. I ha d’incloure qüestions sanitàries i socials, perquè hi ha solucions socials que segurament podrien millorar la salut de les persones.
Així, en el futur ens haurem de fer més responsables de la nostra salut i, segurament, això ens fa apostar per la prevenció. A la llarga, és més econòmic prevenir?
Els últims cinc anys de la nostra vida sempre són costosos. I cal saber el grau de solidaritat que està disposada a assumir la nostra societat, perquè algunes persones seran més costoses que altres. El senyor que es mor a l’acte per un accident cerebral és barat. En canvi, el senyor que té un càncer en la seva última etapa costa molt car. Però un dels factors que distingeix l’Homo sapiens de la resta d’animals és la relació de xarxa que s’ha establert entre els membres de l’espècie. Aquesta solidaritat hauria de perviure en el futur. Com també l’educació. Jo diria, però, que la prevenció és important per al benestar individual: reduir el risc d’infart de miocardi gràcies a les prevencions nutricionals i a l’exercici és en benefici propi.
No ens hem de plantejar la salut solament des del punt de vista econòmic. Els costos són els que són. La prevenció és al nostre abast i pot fer baixar la taxa de malaltia. En baixar la taxa de malaltia potser disminueixen els costos socials, o potser no. En tot cas, no crec que aquest sigui el gran problema. Els costos socials tenen a veure amb la societat que volem: si en volem una que procuri el benestar de la gent, o si en volem una altra que col·leccioni estris i objectes. No sabem si prevenint molt ens podem estalviar molts diners. Però no es pot plantejar la prevenció com un estalvi, sinó com un benefici indubtable, tant per a l’individu com per a la col·lectivitat.