Jaciment: Castell d’Orrit (Tremp, Pallars Jussà).
Direcció: Xavier Costa i Walter Alegría.
Campanyes: 2021 – 2022
Inclòs en els projectes: Muntanya Viva (2018-2021); In Territorio Orritense (2022-2025)
Descripció:
El Castell d’Orrit és una de les fortificacions més destacades del comtat de Ribagorça en època carolíngia i, alhora, un dels casos més suggeridors per conèixer l’origen i els antecedents dels centres de poder dels comtats catalans altmedievals. No en va, la seva presència està ben documentada des de principis del segle IX en la documentació del monestir de Santa Maria d’Alaó, que esmenta reiteradament tant el castell com el pagus que en depenia. Tanmateix, diversos indicis apunten que aquest centre podria tenir un origen molt més reculat.
En els darrers anys, dues troballes han reforçat aquesta hipòtesi. D’una banda, la localització d’una estela epigràfica d’època romana reaprofitada a l’església de Sant Pere d’Orrit suggereix l’existència d’ocupació antiga a la zona (Espejo i Florensa, 2019). De l’altra, la troballa d’un document de l’any 522 procedent del monestir de San Martín de Asán, on es menciona el territorium Orritense, indica que aquest indret ja constituïa una demarcació territorial rellevant en època visigoda (Tomás-Faci i Martín-Iglesias, 2017). Tot plegat, per tant, fonamenta la hipòtesi que Orrit fos un centre d’organització del territori amb anterioritat a la conquesta franca i permet atribuir-li una perdurabilitat extraordinària en el temps.
Amb l’objectiu d’explorar aquesta possibilitat, el jaciment del castell d’Orrit es va incloure en el projecte de recerca «Muntanya viva», fet que va propiciar la realització de dues campanyes d’intervenció arqueològica al llarg de l’any 2021, una a la primavera i una altra a la tardor. Ambdues actuacions es van concentrar a l’interior de la torre mestra, una estructura quadrangular situada al punt més elevat del conjunt castral, i van permetre excavar íntegrament la seqüència estratigràfica d’origen antròpic conservada al seu interior, aportant una visió completa de l’evolució constructiva i funcional d’aquell espai.
Els treballs es van iniciar amb la retirada de la vegetació i d’un nivell superficial format per aportacions recents, on es barrejaven materials d’èpoques molt diverses, inclosos elements contemporanis. Per sota d’aquest estrat, es van poder identificar dos nivells d’enderroc successius, formats per l’acumulació de blocs de pedra i terres argiloses procedents del progressiu col·lapse de la torre després del seu abandonament. Aquests nivells, tot i presentar característiques similars, evidencien dinàmiques diferenciades de degradació i reompliment. Així mateix, en el contacte entre ells, es va documentar un probable retall d’espoli, que hauria alterat parcialment la seqüència estratigràfica. Aquest fet s’ha de posar en relació amb la recuperació de materials constructius per part dels habitants de l’entorn i, potser, també amb una reutilització puntual de l’espai en fases posteriors al seu primer abandonament.
Sota aquests nivells, es va localitzar una gran estructura circular, d’uns dos metres de diàmetre, situada al centre de la torre quadrangular. Es tracta d’un element molt singular, la funció del qual encara genera més dubtes que certeses, però afegeix una complexitat estructural inesperada al conjunt. Així mateix, al volant d’aquesta estructura, es van identificar diverses estructures i estrats d’ús que evidencien successives reorganitzacions de l’espai interior de la torre. Totes aquestes transformacions, però, s’han de situar cronològicament després de l’any mil.
Aquesta datació es fonamenta en un punt de combustió localitzat sota seu, just sobre la base de la torre, un massís de pedres lligades amb morter de calç disposat directament sobre la roca mare per regularitzar-la. No en va, les restes orgàniques d’aquell petit foc es van poder analitzar mitjançant carboni 14, oferint una datació absoluta compresa entre els anys 1031 i 1175 dC. Això implica que tots els nivells documentats per sobre d’aquest punt han de ser necessàriament posteriors a aquesta cronologia. En conseqüència, només poden ser anteriors els murs perimetrals de la torre, la seva base i, amb menys seguretat, l’estructura circular central, que també es recolza directament sobre la base massissa i no té relació directa amb el foc.
Pel que fa als materials recuperats, aquests abracen una cronologia molt àmplia, però amb un predomini clar de les ceràmiques d’època carolíngia i feudal. Només tres peces, totes elles procedents de nivells superficials, poden situar-se en una cronologia anterior a la conquesta carolíngia de la Ribagorça. En conseqüència, en l’estat actual de la recerca, no es pot confirmar arqueològicament un origen precarolingi del Castell d’Orrit; més aviat al contrari, tot apunta que aquesta fortificació s’hauria erigit a finals del segle VIII o principis del IX. Amb tot, sembla evident que hauria substituït un centre de poder més antic i encara per localitzar. Aquesta hipòtesi permet explicar la presència d’indicis materials d’època antiga a l’entorn immediat, així com les referències documentals al seu terme, malgrat que, fins ara, no s’hagin identificat nivells estratigràfics atribuïbles a aquestes cronologies dins del recinte castral.
Tenint en compte aquesta possibilitat, l’any 2022 el jaciment es va integrar en el projecte de recerca anomenat, de forma molt eloqüent, «In Territorio Orritense». En aquest marc, a partir de notícies orals i d’un estudi detallat del territori circumdant, es van identificar diversos indrets propers al Castell d’Orrit susceptibles de contenir restes d’època antiga i, potencialment, correspondre al centre del ja esmentat territorium. Així mateix, en un d’aquests punts s’hi va dur a terme una prospecció invasiva. Tanmateix, els resultats obtinguts fins ara no han estat concloents i, en conseqüència, la localització del centre del territorium Orritense en època visigòtica continua sent una qüestió oberta que caldrà abordar en futurs projectes de recerca.
