Jaciment: Vilavella del Castellet (Tremp, La Terreta, Pallars Jussà).
Direcció: Xavier Costa-Badia, Sabina Batlle Baró, Júlia Coso Álvarez i Walter Alegría Tejedor.
Campanyes: 2015 – 2023.
Descripció:
Vilavella del Castellet és un jaciment arqueològic d’època medieval que es troba ubicat molt a prop del poble d’El Castellet, dins de la subcomarca natural de la Terreta, adscrita actualment al terme municipal de Tremp. La situació d’aquest assentament, a més de 1.000 metres d’alçada sobre el nivell del mar, juntament amb les seves característiques urbanístiques i constructives, el converteixen en un jaciment molt singular dins del panorama de l’arqueologia medieval catalana.
Les intervencions al jaciment van començar l’any 2015 gràcies a l’empenta de l’Associació pel Patrimoni de la Terreta —Fem Terreta— per conèixer el passat d’aquesta subcomarca. Durant uns anys, el jaciment es va excavar en breus campanyes promogudes per aquesta associació i dirigides per l’arqueòleg Walter Alegría, cofundador de Walvia. Arqueologia, restauració i didàctica i membre del LAMUB. Els resultats d’aquestes campanyes van demostrar l’interès arqueològic de Vilavella del Castellet i, l’any 2018, el jaciment, llavors dirigit per Sabina Batlle, Xavier Costa i Júlia Coso, va ser inclòs en el projecte «Muntanya viva», aprovat dins del programa de Projectes Quadriennals de Recerca en Matèria d’Arqueologia i Paleontologia per al període 2018-2021. Això va permetre ampliar la durada de les campanyes i el nombre de col·laboradors, i, per tant, també els resultats obtinguts. Finalment, l’any 2022, va passar a formar part del projecte «In Territorio Orritense» (2022-2025), fins que el 2023 es dugué a terme la darrera campanya d’excavació al jaciment.
Fruit dels resultats obtinguts durant aquests anys d’intervencions podem afirmar que Vilavella del Castellet era un poblat d’una extensió considerable —vora 45.000 m2— i que estava conformat per diverses estructures edificades de manera dispersa al voltant d’una església central. Així mateix, hem pogut comprovar que aquest nucli de població d’urbanisme irregular i disseminat, que combina estructures d’ús antròpic i tancats ramaders, està envoltat, en les seves bandes nord, est i sud, per un mur de tancament de potència considerable.
Fins al moment, del jaciment de Vilavella de Castellet només s’ha excavat completament l’església (sector 300) i una estructura que podria tenir funcions d’emmagatzematge (sector 200). A part, però, s’ha intervingut durant diverses campanyes a dues estructures més (sectors 500 i 600), que, malgrat no haver-se excavat per complet a causa de les seves grans dimensions, sembla que podrien combinar estances d’ús habitacional amb d’altres més enfocades a la ramaderia, l’emmagatzematge o la transformació de productes. Cal destacar, també, els sondejos fets al mur de tancament per valorar‑ne la potència i profunditat (sectors 100 i 400), així com la prospecció de la roureda on s’assenta el jaciment, que va permetre identificar l’extensió total de la zona urbanitzada.
El sistema constructiu és una de les característiques principals de Vilavella del Castellet, ja que la major part de les seves edificacions estan construïdes de forma semi-soterrada i reaprofitant els grans blocs de la tartera que s’estén per tot el vessant. Aquest tipus de construcció dona com a resultat uns característics murs de grans dimensions i formes força irregulars. L’excepció n’és l’església, construïda a la part central del poblat amb carreus ben tallats. Les teulades, així com alguns paviments, haurien estat fetes amb lloses, recurs també obtingut a la zona.
Quant a materials, Vilavella del Castellet és un jaciment relativament pobre. La majoria de peces ceràmiques corresponen a fragments de ceràmica grisa (olles, gerres i sitres), tot i que també s’ha localitzat algun fragment de ceràmica vidrada. Així mateix, s’han trobat diverses fusaioles en dos sectors diferents del poblat, tant ceràmiques com lítiques. Les restes de fauna, per la seva part, són escasses i s’han recuperat pocs objectes metàl·lics, la majoria relacionats amb elements constructius (claus). En darrer lloc, destaca la troballa, la campanya de 2021, d’un diner jaquès d’Alfons el Cast.
Pel que fa a la cronologia, les evidències arqueològiques ens permeten apuntar a una ocupació plemedieval del jaciment (segles XI-XIII), una datació que es desprèn tant de l’estructura de l’església com de la majoria de material ceràmic localitzat en contextos relacionats amb l’ús de les estructures. Igualment, la datació per Carboni-14 de dos enterraments perinatals, localitzats a l’estructura 500, apunta a una forquilla que va de finals del segle XII a finals del XIII i la troballa, als estrats fundacionals de l’estructura 600, del diner jaquès d’Alfons II d’Aragó (datació post quem 1174) seria indicador que aquesta edificació tindria una cronologia semblant. Tanmateix, malgrat que no s’han identificat restes ceràmiques amb datacions cronològiques posteriors al segle XIII en contextos arqueològics, no es podria descartar la pervivència d’algunes estructures fins a l’època moderna. L’abandó del poblat al segle XIII, que sembla progressiu, podria estar relacionat amb la fundació del proper poble de Castellet. Aquesta possibilitat, transmesa per tradició oral, sembla de moment encaixar amb les evidències arqueològiques, tot i que la documentació conservada sobre la zona no permet ni assegurar-ho ni desmentir-ho.
Malgrat que el coneixement del jaciment de Vilavella del Castellet és limitat, les característiques del poblat i la seva localització apunten a un assentament medieval de caràcter ramader. Es tracta, d’entrada, d’un poblat en altura, situat en un punt estratègic dins de la xarxa transhumant que uneix les pastures d’alta muntanya i les terres baixes. L’activitat ramadera, a més, es fa evident en l’elevat nombre de tancats que ocupen l’interior del recinte i l’espai extramurs més immediat, així com en la troballa de materials relacionats amb el tractament de productes derivats de la ramaderia com, per exemple, les fusaioles. Això no obstant, la presència d’enterraments perinatals permet afirmar que l’ocupació del poblat era continuada i, per tant, no limitada a l’estacionalitat relacionada amb els moviments transhumants.
