Jaciment: Els Altimiris (St. Esteve de la Sarga, Pallars Jussà).
Campanyes: 2004 – 2022.
Direcció: Marta Sancho (2004-2022), Walter Alegría (2007-2022), Núria Artigas (2017) i Jordi Valverdú (2019-2022).
Inclòs en els projectes: Comunitats de muntanya a l’alta edat mitjana: Pirineu i Prepirineu català (s.V-IX) (2014-2017); Muntanya viva: assentaments, recursos i paisatges a la Catalunya Medieval (s. IV-XIII) (2018-2021); In Territorio Orritense (2022-2025)
Descripció:
Els Altimiris, ubicat al capdamunt (c. 900 m) d’una de les contraescarpes del Montsec d’Ares (Prepirineu de Lleida), en un context de boscos i pastures i en un enclau situat entre els primitius bisbats d’Ilerda, Urgellum i Osca, es presenta com un exemple dels primer establiments monàstics que es fundaren a cavall de l’Antiguitat i la Primerenca Edat Mitjana.
Les fonts escrites de l’Antiguitat Tardana es refereixen amb relativa freqüència a aquests cenobis de muntanya, però tot i així existeix un gran dèficit pel que fa a la seva identificació arqueològica. Això és degut a que sovint la configuració estructural intrínseca d’aquests establiments monàstics, no difereix gaire de la d’un assentament o poblat de caràcter laic. Per altra banda, molts d’aquests primitius monestirs segueixen actius durant la Plena Edat Mitjana i segles posteriors, fet que comporta canvis i modificacions que afecten les estructures fundacionals fins el punt de fer-les quasi invisibles dins del registre arqueològic.
El jaciment està assentat en una superfície més o menys triangular, amb una acusada pendent, delimitada per dos precipicis (E i W) i per un extens mur de tancament (N). Les línies dels precipicis interseccionen en un vèrtex on es localitza el ‘Pas de Santa Cecília’, un estret corredor entre roques, en part natural i en part retocat per la ma humana. Aquest pas obligat garantiria el control de l’accés pel costat sud i a la vegada podria fer la funció de comptador de caps de bestiar, dins la intensa activitat ramadera pròpia del lloc.
Suposem que l’hagiotopònim amb què s’anomena aquest pas, estaria relacionat amb l’advocació de l’església del jaciment, de la que no es té cap referència documental coneguda. El lloc presenta un arc cronològic que va de finals del segle V a inicis del segle IX, amb un moment àlgid en els segles VI-VII i una certa continuïtat com a lloc de pas i refugi de pastors, bosquerols, caçadors i senderistes fins pràcticament l’actualitat.
Les dades arqueològiques revelen l’existència, en un punt central del jaciment, d’un complex conjunt d’edificacions fetes a base de blocs units amb morter de calç i arena, amb enlluït interior i exterior, distribuïdes entorn d’una església de nau única i absis semi-circular inscrit en un rectangle; aquesta església fou fundada cap a finals del segle V o principis del VI. A nord i sud del temple, en una disposició quasi simètrica, trobem edificacions annexes connectades per portes i passadissos, que tenen com a característica principal les seves dimensions similars a les de la mateixa església. Més enllà d’aquest nucli principal, es distribueixen un seguit de fons de cabana semi excavats en el substrat rocallós. Destaca un edifici rectangular de caràcter comunal construït amb tècniques de tradició tardorromana (opus caementicium i opus signinum) que probablement va ser la primera edificació construïda en aquest indret. Tant a les proximitats d’aquest edifici com a tocar de l’església, trobem dues cisternes globulars de grans dimensions, excavades a la roca que recollirien l’aigua de les teulades. A aquestes, hem de sumar una tercera ubicada en una zona més perifèrica, excavada en una roca plana que actuaria com a superfície de captació de l’aigua de pluja.
Aquestes restes són les evidències arqueològiques que relacionem amb el període àlgid del jaciment, però disposem de restes anteriors que datem de finals del segle V i que consisteixen en traces de fons de cabana situades sota les edificacions del conjunt central esmentat.
També disposem d’evidències de cronologies posteriors com les dels segles VIII i IX, que van suposar una amortització de les estructures annexes a l’església, que encara es mantindria en peu i tres enterraments de la primera meitat del segle XI que se situen sobre els enderrocs dels murs de les fases anteriors. A partir d’aquest moment les evidències es limiten a restes de focs situats en els nivells més alts dels enderrocs i que correspondrien a la transitació per la zona de persones que hi anirien a realitzar alguna activitat. Cal recordar que de les tres cisternes localitzades, en vam excavar una, la més propera a l’església i podem afirmar que es va mantenir en ús fins a mitjans del segle XX. La disponibilitat d’un punt d’aigua en aquesta zona era essencial per al bon desenvolupament de determinades activitats com ara la ramaderia i això explicaria el manteniment d’aquesta cisterna.
Entre el fragmentat material arqueològic destaquen un petit morter i l’estructura de ferro i el plat de bronze d’una balança de precisió; les analítiques al fons del plat han revelat l’elaboració de productes de farmacopea i derivats de les resines arbòries. Entre les formes ceràmiques, abunden els recipients d’ús quotidià com gerres i cassoles, i en menys proporció apareix vaixella de luxe (DSP, TSHT, ARS). Destaquen també les àmfores per a vi i oli. Els metalls estan representats per nombrosos claus de construcció relacionats amb els sostres, una petita esquella, i varies agulles pertanyents a sivelles de cinturó. Completen el catàleg moble petits fragments d’objectes de vidre, escòries de ferro i vidre, així com materials lítics (afiladors, pedrenyals i lasques de sílex).
L’estudi de les restes de fauna mostra un predomini dels ovicaprins, seguits en menor percentatge pels lepòrids, els suids i els bòvids; i de manera molt residual cèrvids, èquids i cànids. Però la troballa que més ha cridat l’atenció és un conjunt d’ostres localitzades en una de les estances de l’entorn de la basílica, atès que la zona del Montsec es troba força allunyada de la costa, a gairebé 200 km.
A la vista dels resultats arqueològics, caracteritzem la seva economia com a silvo-pastoril, amb un intens aprofitament dels recursos forestals que inclou activitats com la ramaderia, la cinegètica, la mineria i la recol·lecció. No obstant, els habitants dels Altimiris comptavem amb recursos suficients com per porta terme una activitat d’intercanvis que els permetien adquirir productes de cert luxe dins les xarxes de comerç existents. Això explica la presència d’articles procedents de la Mediterrània que, fins al segle VII, arribaven a les costes catalanes a través de ports, com el de Tarraco, per després distribuir-se pel territori a través de la xarxa de mercats de ciutats com Ilerda.
