2on premi – Conte del mussol i el pingüí

Hi havia una vegada un mussol que es deia Pol. El mussol Pol vivia amb el seu pare i la seva mare a la vil·la de Sant Goril·la. A Sant Goril·la, tots els animals petits anaven a l’escola d’infants que es deia Elefants i aprenien a parlar i a escriure en la seva llengua materna.

Com que eren uns animals molt llestos, van aprendre a parlar en un tres i no res. I llavors, un bon dia, va arribar el pingüí Agustí. L’Agustí venia d’un país molt llunyà i no parlava el mateix idioma que els altres animals i com que no hi podia parlar, no podia fer amics. El mussol Pol, que sempre havia estat un animal molt amigable, es va intentar comunicar amb el pingüí, però, és clar, no s’entenien. Aquell dia, en Pol, molt trist pel que havia passat, va decidir que aprendria tots els idiomes del món per poder fer amics de tot arreu.

Per sort, el pingüí Agustí també era un animal molt espavilat i al cap de pocs dies ja sabia parlar en la mateixa llengua que els altres animals i es va fer molt amic d’en Pol. De tota manera, l’experiència d’aquell dia havia deixat una marca d’allò més profunda a les plomes del mussol Pol i no hi havia marxa enrere: en Pol volia aprendre a parlar en tots els idiomes del món.

Anys després, quan va haver acabat l’escola, el mussol Pol va decidir marxar cap a la ciutat de Babelínia perquè havia après a classe que a Babelínia hi havia una torre que arribava fins als núvols en què s’hi podien aprendre totes les llengües del món. Quan ho va dir als seus pares, evidentment, li van dir que ni parlar-ne, que havia de seguir amb el negoci familiar de rellotges despertadors. Però en Pol tenia un somni més gran que seguir fent despertadors, ell volia parlar en tots els idiomes.

Mes rere mes, el mussol Pol preguntava als seus pares si podia marxar de casa i mes rere mes, els pares li deien que no. Fins que un bon dia, el pingüí Agustí, el seu millor amic de la infància, es va presentar a la botiga dels pares d’en Pol. L’Agustí, que sabia des de feia anys quin era el desig del seu amic, va parlar amb els pares d’en Pol. Els va dir que ell l’acompanyaria i que així segur que no hi hauria perill i, després d’una conversa molt llarga, van accedir a deixar-lo marxar. Quan el mussol Pol va tornar-ho a preguntar al cap d’un mes, els seus pares finalment li van dir que sí. A la tarda d’aquell mateix dia van celebrar una festa de comiat pel mussol Pol i el pingüí Agustí i després de moltes llàgrimes i milers d’adeus, van agafar les maletes i van marxar.

De camí a Babelínia, van haver de passar per la ciutat Can Ratpenat, però allà no tots els animals eren tan bons com ells. Tan bon punt hi van arribar, van topar amb el cocodril Nil i la lleona Ramona. En Nil, que era un cocodril marí, feia més de cinc metres de llargada i pesava una tona i la Ramona era una lleona de més de dos metres i uns cent cinquanta quilos. En Pol i l’Agustí no havien vist mai uns animals tan grossos i es van espantar una mica. Van intentar fugir cames ajudeu-me, però no havien fet ni dues passes que ja els havien engrapat. Els van dir amb veu amenaçant alguna cosa que no van entendre perquè era un altre idioma i se’ls van endur cap a casa seva, on pensaven menjar-se’ls per sopar.

Un cop a casa, la lleona Ramona se’n va anar a la banyera i va deixar al cocodril Nil preparant el sopar. Els volien bullir en una olla amb verdures, però en Nil no tenia aigua a casa perquè la Ramona l’havia gastada per la banyera, així que hauria de sortir al riu Perdiu a buscar-ne. En Nil va dir adeu a la Ramona en el seu idioma i va marxar.

El mussol Pol i el pingüí Agustí estaven lligats a una de les columnes de la casa, però com que ni el cocodril Nil ni la lleona Ramona no eren gaire espavilats, els nusos de les cordes es van deixar anar amb una mica de moviment i en Pol i l’Agustí van poder sortir. En Nil, que tornava a casa amb l’aigua i un pernil, es va creuar amb el mussol Pol i el pingüí Agustí, però com que li van dir adeu en el seu idioma, no els va reconèixer i els va deixar fugir.

D’aquesta manera, els dos amics van poder continuar l’aventura fins arribar a la ciutat de Babelínia. Era una ciutat preciosa, plena de cases fetes amb petites rajoles de colors que feien brillar arcs de Sant Martí amb el reflex del sol. Es van endinsar al municipi encegats per tanta bellesa i no es van adonar que ja havien arribat a la torre fins que no hi van topar amb el bec. Després de milers de quilòmetres eren davant la torre de Babel. La torre era tan alta que si miraven amunt no en podien veure la punta, però sabien que a dalt de tot hi havia la guineu Pompeu.

La guineu Pompeu era l’animal més savi del món i coneixia tots els idiomes que existien, però per arribar-hi calia pujar al capdamunt de la torre de Babel. A cada pis de la torre es parlava un idioma diferent i n’hi havia un per cada idioma del planeta. Hi havia un ascensor a la planta baixa, però el mussol Pol i el pingüí Agustí estaven tan nerviosos que no s’hi van fixar i van començar a pujar per les escales.

El primer dia de pujada en un dels pisos els va semblar sentir una paraula coneguda, però no era en el seu idioma. Van acampar a la planta número quaranta i van dormir fins que va arribar el matí.

El segon dia de pujada van seguir sense reconèixer cap dels idiomes, però aquest cop no en van reconèixer ni una sola paraula. A la nit, van acampar al pis setanta-sis i van somiar que arribarien al capdamunt l’endemà.

El tercer dia de pujada per fi es van creuar amb el seu idioma. Com que els va fer moltíssima il·lusió poder parlar amb algú altre després de tant de temps, van acampar a l’apartament que feia cent i van decidir que ja hi arribarien al matí.

El quart i últim dia van arribar a la fi a l’últim pis i van poder parlar amb la guineu Pompeu. El mussol Pol li va explicar la seva història, el motiu de la seva visita i l’aventura que havien viscut. La guineu Pompeu, commoguda, els va oferir viure a la torre de Babel amb la resta d’animals plurilingües. Però després de tant de temps fora, van decidir tornar a casa perquè poder-se comunicar amb tothom no té cap valor si no pots parlar amb qui estimes.

I vet aquí un gos i vet aquí un gat, aquest conte s’ha acabat.

Pseudònim: El Petit Príncep