1r premi del concurs Emili Mira 2020 – “Jordi”

La Violeta respon.

—La solitud és l’oposat a la confiança. I malauradament, per confiar en algú… s’ha de decidir voluntàriament ser estúpida. L’estupidesa és la cura contra la solitud. Mai hi ha motius suficients per saber del cert si es pot confiar en algú o no. Tu mateixa saps que no mereixes, per alguns dels teus actes passats, tota la confiança que esperes que tinguin en tu. Tanmateix, confiar estúpidament és l’únic remei contra la solitud. És la fe que uneix a creients i ateus. I mentre el capitalisme ferotge ens aïlla i ens empeny cap a una solitud cada cop més profunda, l’estupidesa ens salva. Sí, d’acord, em podràs dir que aquesta mateixa estupidesa que ens salva alhora ens condemna a perpetuar el sistema i a alienar-nos. Però no estem parlant de revolució individual, sinó de comunitat; en una societat que gira entorn de l’individualisme, confiar en algú és un acte revolucionari.

La cambrera se la mira, desconcertada, insistint en la seva pregunta.

—Però… llavors, vens sola o no? Per a quantes persones preparo la taula?

—Sí, per una sola. Si pot ser, allà al fons, gràcies. Ah, i porta’m una copa de vi negre de la casa.

A la Violeta l’havien fallat incomptables cops. En aquella mateixa taula del König, fa un mes, la seva millor amiga Clara li havia esclatat a la cara un «entenc que et faci mal, però ho fa sense mala intenció». El Sergi, l’actual xicot de la Clara, agredia constantment a la Violeta tractant-la en masculí a propòsit i adreçant-se a ella mitjançant el seu nom antic, que era un nom de noi. La Clara sabia que això havia de canviar, i confiava que el Sergi deixaria de fer-ho. Mai va passar. La Violeta, farta, va decidir trencar el vincle amb ell i, de manera encara més dolorosa, amb ella.

—Aquí tens —li diu a la Violeta, col·locant la copa de vi amb delicadesa a la taula. La Violeta es queda mirant les seves mans, fosques i amb els dits esvelts.

—Gràcies. Com et dius? Gairebé sempre m’atens tu i mai m’he decidit a preguntar-t’ho.

—Em dic Glòria. I tu?

—Jo Violeta, encanta… —l’interromp una campana estrident i insistent que prové de la cuina.

—Ho sento, em criden per treure plats calents. En breus et prenc nota del menjar.

Tot i el sentiment de traïció, la Violeta n’estava ben enamorada, de la Clara. Van ser parella durant un any i escaig. Ja eren amigues des d’abans, i ho van seguir sent després de finalitzar la seva relació romàntica. Avui la troba massa a faltar i, amb mitja copa ja buida, obre el seu xat de Whats App i li escriu un missatge:

«Et trobo a faltar. Vull estar amb tu. Vull estar amb tu perquè vull estar sola. Vull retrobar-me amb mi mateixa, vull conèixer-me, vull ser jo, vull ser amb mi. Però amb tot això, l’única manera d’endinsar-me en aquest procés introspectiu és a través dels teus peus, ballant amb els meus. L’única llum que he trobat capaç d’il•luminar el camí cap a la meva solitud és la teva, càlida i parpellejant. Potser és dependència, però qui no depèn d’algú? Per què tanta porfídia en vanagloriar les persones en funció de la seva autonomia? Quan hem oblidat que per trobar la solitud es requereix buscar dins les nostres companyies? Qualsevol altra manera d’estar sola és patiment i falsa ataràxia. Ens necessitem els uns als altres per poder estar sols. Si no tenim a ningú de veritat, la solitud esdevé orfandat».

No l’envia. Tampoc l’esborra. La cambrera l’estava mirant, amb un somriure exànime, disposada a prendre nota dels plats.

—Que què vull? No tinc ni idea del que sóc ni del que serà de mi, sabré el que vull… En tot cas, voldràs dir què no vull. No vull amors a mitges. Estic farta d’esperar una resposta que sé que mai arribarà. Ni tan sols sé si vull que arribi. Estic cansada de veure transeünts poc lluïts que viuen en un mar de felicitat basada en la ignorància. No sents l’aversió? No palpes el desvari que convergeix entre la ingenuïtat silent i el pudor imbuït? Mira al teu voltant. Tot són mirades abstretes, atònites, mentre la solitud balla la dansa del deliri. I intentes brillar mentre t’extingeixes entre el clamor de la gent. Sí, ho sé, ho sé. Així sóc tot el dia. Convisc amb pensaments que no sé fins a quin punt ostenten un mínim grau de lluïssor. I tranquil·la, que amb això no pateixo: la lluïssor no és dolorosa, encara que resulti indefectible pensar que sí que ho és.

La Glòria, procurant no abandonar les seves funcions com a cambrera, no pot evitar endinsar-se en allò que li explica la Violeta.

—Em referia a què vols per menjar… D’on has tret aquesta manera de veure el món tan profunda, idealista i pessimista alhora?

—Del meu pare. Ell va ser qui em va voler ensenyar la cruesa del món, explicant-me les seves filosofades. Era pensador.

—Vaja, ho sento, no sabia que el teu pare havia mort…

—No és mort. És pitjor. Ell va ensenyar-me la cruesa del món a través de l’abandonament. Fa temps que no en sé res, d’ell. Mai es va preocupar per les meves emocions, per les meves necessitats afectives. Mai va voler exercir de pare, només em veia com un auditori on testar les seves reflexions grandiloqüents, no com una filla. Ell s’obstinava amb què havia d’aprendre a conviure amb la solitud. Segons ell havia de saber estar sola per ser una persona de profit, però el que no sap és que, per culpa seva, mai ho he pogut estar. De fet, ara que ho penso, sempre m’he sentit abandonada per ell i, potser això és el que m’ha privat d’estar a gust amb mi mateixa. La seva presència absent ha fonamentat la resta de relacions, construïdes a partir de la repetició de patrons a l’hora de relacionar-me afectivament amb la gent. Amb por a perdre a l’altra persona. Amb una necessitat impetuosa per aferrar-me a qui m’escolta, a qui em cuida. I…

La Violeta roman pensativa. La Glòria, amb els ulls oberts com plats, pregunta amb avidesa.

—I… què?

La Violeta se la mira sense prestar-li massa atenció.

—Em disculpes un moment?

La Violeta obre el Whats App. Entra al xat de la Clara, i copia el missatge que no li havia arribat a enviar. Surt d’aquella conversa. Busca el xat d’una persona que tenia guardada com “Jordi”, el qual estava buit, i li enganxa el mateix missatge. Només canvia l’inici, afegint:

“Hola, pare”.

Pseudònim: Vàlia

2n premi del concurs Emili Mira 2020 – “No estàs sola”

Es podria dir que la solitud m’ha acompanyat sempre, tinc records d’ella des que recordo alguna cosa. A vegades l’he culpada de la meva tristor, l’he culpada del fet que les altres em deixessin sola amb ella, però la veritat és que no hi ha millor certesa que la seva melodia.

Em recordo asseguda en aquelles cadires de fusta, suant nervis i envoltada d’unes 400 persones al vestíbul del CCCB. En Pol al meu costat, que em fa un petó al coll amb la seva inseguretat ben dissimulada i m’agafa la mà, com si d’aquell poema depenguessin les nostres vides. Recordo com la veu d’aquell home, petit i barbut, amb l’armilla negre arrapada al pit –de la qual en Pol riu entre xiuxiueigs, amb l’arrogància de qui és massa covard per a veure què hi ha més enllà de la roba-, m’encongeix els pulmons fins convertir-los en un petit globus desinflat. A mesura que les paraules cauen sobre nosaltres com una pluja de vidres trencats es fa un silenci sepulcral, tan pesat i solemne com aquella calor enganxosa d’incipient mes de maig. És aleshores, espantada com un esquirol i mirant d’entendre què hi ha rere els ulls clucs d’aquell personatge, que me n’adono que no són les seves paraules les que em fan plorar, sinó l’honestedat absoluta de la seva ben acceptada tristor. I és en aquell precís moment, sense ser capaç de moure una sola pestanya i sentint-me tot el cos eriçat, que me n’adono que és fora de l’escenari on estic s’està esdevenint un espectacle únic. Unes 400 persones han callat i de sobte es troben endinsades en una conversa muda amb la solitud; aquella que tant eviten, que potser havien oblidat, que fins i tot temen, a la qual han renunciat fa temps. La solitud flota sobre totes nosaltres com una boira freda i, mentrestant, aquell noi segueix despullant-se sense treure’s la roba i embruixant-nos sense pietat. Quan acaba l’últim vers i es trenca l’encanteri, aplaudeixo sense obrir la boca. Només puc mirar-me en Pol, que també plora dissimuladament, i enamorar-me de la seva solitud -que l’ha fet de sobte tan tendre i vulnerable-.

Així doncs, solitud, això no és un poema trist, sinó un poema d’amor. De tan esforçar-me a oblidar el teu nom vaig acabar conjugant-lo en primera persona, com si fossis un verb reflexiu qualsevol. Les teves lletres es van mudar a climes més càlids, però les he acabat trobant allà on vagi.

Ets els ulls d’en Pol aquella tarda. Ets l’escrit que s’ha perdut entre l’absència i la por.

Ets el marc sense porta que no porta enlloc, la cançó coneguda que sona quan tot calla, ets “Talk is cheap” de Chet Faker. Ets el tel que cobreix la mirada de la gent gran, el plor d’un no-nat, l’oblit de qui encara recorda.

Diria que ets llum rogenca d’un carrer ple de res, quan el Sol ja dorm i la lluna no em mira, però més aviat ets el meu somriure quan la miro jo a ella des de la barana del nostre balcó. Ets l’expressió de la ceguera, com pressionar l’aire que habita entre els teus somnis i la paret de la meva habitació.

Ets un habitatge buit,
el meu rebuig,
un record invisible,
els teus dits buscant-me quan ja no hi sóc.

Un auditori sense públic.
Una habitació sense mobles, l’aire pesat, el ressò d’un “no”.

Adoptes el tacte d’unes mans acaronant el propi rostre, d’allò que es veu tan sols quan ningú mira. Ets el dibuix d’una pedra en travessar la superfície de l’aigua -el que en queda d’ella-. Rius, amb la ironia de les estones mortes, i balles un vals amb els nostres monstres -els de totes-.

Ets la olor que ja no reconeixes
dels llocs que encara habites.
Ets el desig deshabitat, la fredor d’un cos desnonat.
El tacte d’un estrany, la propina d’una tristesa compartida,
la més llarga de totes les caigudes.

Ets la veritat que s’amaga entre milers de mentides, la claror d’un indret sense llum.
Ets un xoc de poders sobrenaturals,
una abraçada mortal.

Mai has estat tan nostra com jo teva
i és per això que vinc a regalar-te tres paraules insignificants:

no
estàs
sola.

Pseudònim: Fèlix

3r premi del concurs Emili Mira 2020 – “La genealogia dermare (pròleg a la segona edició)”

En la solitud encantada de la nit, aquella porta oberta feia feredat.

Solitud, Víctor Català

Estimada Mercè,

Qui va dir que el temps erosiona els racons afilats de la memòria? Jo, de fet, sé que aquest mes fa vint-i-tres anys del primer cop que et vaig veure entrar a l’aula de 1r C amb una pila de llibres entre els braços, els rínxols desperts i els passos més bells del món. El teu estil inconfusible en caminar era allò que em permetia distingir-te en la distància i saber que et tenia al meu abast: en la llunyania del passadís, a l’extrem del pati de sorra o a la cantonada del passatge Alexandra de l’Ordi quan tornaves cap a casa després d’una tarda esgotadora. Tenies les mans de setí i feies olor de llar quan un migdia, mentre fèiem els exercicis que ens havies demanat, em vas acariciar l’espatlla en forma de suport, afecte, o el que fos que sabies que et reclamava. Vivia per abraçar-te i romandre vora teu, sense cap mena de pudor perquè ningú no m’havia dit que no et pogués adorar. Per què et vaig escollir a tu, encara no ho he descobert: és potser per això que calia aquest llibre.

Aleshores no sabia com dir-ne, del nostre vincle, com dir-nos, i tu tampoc no ho aconseguies. Recordo aquell cop que una noia desconeguda d’un curs superior va venir a preguntar-me si era cert que per mi tu eres com una mare, que això li havia dit la Maria Fernández, de la meva classe. Em devia posar vermella quan li deia que no ben bé, que eres una amiga a qui podia explicar les coses i en qui em podia recolzar en moments difícils. Se’n va riure, és clar. Però al final, jo me n’anava feliç a casa. I que necessari era, sobretot en aquells mesos posteriors al meu viatge dolorós en què pensava, cada matí en obrir els ulls, si aquell dia em moriria. Si tindria un infart o un ictus i cauria rodona durant la classe de matemàtiques i ningú no mouria un dit. Compartíem casa durant el dia, Mercè, i així tenia la certesa que no em passaria res mentre tu hi fossis. Sempre tenia refugi al departament quan t’hi cercava, tan sovint, potser massa per tu i pels que ho veien, encuriosits. T’he de dir que també l’Antònia —que em feia biologia, te’n recordes?— em va dir anys després que semblava que estigués enamorada de tu. Que difícil és explicar-los allò que no han pogut anomenar mai. Per més que ho intentava, i ho havia provat de totes maneres, mai no arribava a definir això que tu ets per mi, en mi. Ara ja ho podem fer: amb aquesta obra inaugurem una nova etapa.

Durant l’últim curs a l’institut vaig fer tot el possible per deixar-te una empremta pregona, perquè seguíssim creixent juntes per sempre. No calia, perquè ja ens dúiem l’una en l’altra, i quan vaig començar la universitat i vaig encetar la majoria d’edat, era en tu en qui m’emmirallava. Volia ser professora de català com tu, ser una dona independent com tu, que vivies sola des de ben jove sense por, sense necessitar ningú més. Jo, en canvi, sovint t’he necessitat a tu, si bé és cert que vaig créixer autònoma i autosuficient durant aquells anys. No et deixava: escrivia fructíferament i en cadascun dels meus textos dialogava amb tu, amb tot el que havia après dels teus ulls i que llavors vessaven els meus. Les meves noves amigues també es preguntaven per què ens seguíem veient, però em divertia el seu desconcert, ja me’l coneixia. Hauries d’haver vist la seva reacció quan els vaig dir que ens n’anàvem de viatge a Florència, aquell que vam guanyar gràcies al teu enginy resolent l’enigma durant la presentació de Scaramouche amb el Bozzo i companyia al Poliorama.

T’he d’escriure, a propòsit de les pàgines que segueixen, sobre la crisi que vam passar tres anys després, aquella capritxosa i maleïda que, però, ens va donar la clau que havíem estat cercant des que ens vam conèixer. Quan la teva mare estava tan malalta havien de passar mesos abans no podíem veure’ns i, si ho fèiem, era en aquells famosos sopars que organitzàvem amb les altres professores i amigues en què no teníem espai per tu i per mi. El silenci accentuat entre nosaltres em va convèncer que havia d’escindir-me de tu definitivament, que tot el que havia viscut era una mera il·lusió dibuixada per la meva ment desviada i que no calia que esperés res més de tu. Llavors, després d’uns llargs mesos de plom, la teva mare es va morir. En l’eterna abraçada que ens vam fer al tanatori em vas dir “ara ja podrem trobar-nos”, i vaig notar el pit lleuger com l’aire, lleuger com el teu, alliberat a poc a poc de l’infern de la malaltia i la mort, lleuger com la successió de generacions a què acudíem. Aquell dia em vaig quedar amb tu fins al tancament i vam tornar en moto a casa teva, on vam dormir unes poques hores inquietes. A la matinada em va despertar el so de la televisió que havies encès per evadir-te de l’insomni i vaig venir a fer-te companyia. Va ser en la carícia d’agraïment a la galta que vaig trobar per fi la paraula: dermare. De “derma” i “mare”, mare de pell. La mare de sang t’omple de carn per dins, et farceix d’òrgans humits. En la pell, el més exterior, hi anem escrivint al llarg dels anys. Tu has imprès la teva pell en la meva, l’has tintat d’històries i hi has fet créixer un nou concepte a través del qual ens enfrontem al món, Mercè. És en la pell on vivim.

Vas ser la primera a saber que em publicarien La genealogia dermare, i qui més es va entusiasmar. Recordo l’alegria dels meus fills quan van saber que el presentaríem juntes. Ara, uns anys després, és el moment de celebrar-ne la segona edició, que té un tret especial respecte de la primera: inclou aquesta carta com a pròleg, que és alhora el meu comiat escrit cap a tu. Aquest volum agredolç marca l’inici d’una nova era, tristament sense tu, i és el meu sincer homenatge a nosaltres, Mercè. I, és clar, a tothom que ha trobat aquí dins la possibilitat de reconèixer-s’hi, de dir l’inefable, algunes pistes per existir altrament des del marge més preat, amb l’orgull i la dignitat que es mereix.

Amb afecte,

L’autora

Pseudònim: Alzina