Pseudònim: Dàlia

Cada dia més comentaris. Si parlava molt, una pesada; si no parlava, una sonada. Massa prima, massa grassa. Massa alta, massa baixeta. Granets a la cara. Ulleres horribles, però sense elles, pitjor. Rara i lletja. Lletja i, a més, rara.

         Per això els seus pares li havien pres el mòbil, i s’havien desfet dels miralls de casa. Però ella, en secret, guardava un de butxaca. Sempre el portava a sobre. Dormia amb ell dins el pijama. El portava d’amagat a l’institut.

         Igualment, no el necessitava. Es mirava a les finestres, als aparadors de les botigues, als bassals els dies tempestuosos. A la cara de la gent. Els atacs més dolorosos, provenien d’ella mateixa.

…

Una tarda d’abril, mentre florien els cirerers, al seu cor plovia. Estava sola, dins la seva habitació. Es mirava al mirall. Un cop i un altre. Amb cada parpelleig, queia una llàgrima.

         De cop, quelcom inexplicable li va recórrer el cos, des del cap fins als peus. Va llençar un crit i, amb el crit, va llençar el mirall, que va quedar destrossat i fet bocins a terra.

         Es va ajupir i va continuar plorant, tapant-se les galtes vermelles amb els braços. No va ser fins que va sentir un soroll màgic, acompanyat d’una dolça olor de flors, que va aixecar el cap. No s’ho podia creure. Una fada, blanca i rossa, no gaire més gran que el seu polze, havia aparegut del no-res, i li va dir:

         – Hola. Ja soc aquí.

         Del mirall m’ha fet sortir el teu patir.

         Ella va quedar bocabadada.

         – Qui ets, tu? Què fas aquí? Dec estar somiant.

         – No, això que veus és real.

         Tant com la teva sang.

         Soc una fada, i si d’esperança et queda un esquitx,

         et podré concedir un desig.

         – Què dius? Això no és cap conte de fades. No sé què està passant, però si és una broma no fa gràcia. Em ficaré al llit, a veure si així s’acaba tot.

         – Escolta, sé que no estàs d’humor,

         però estic aquí per fer fora el dolor.

         El teu desig puc complir.

         Tu, només, confia en mi.

         No tenia cap intenció de sentir el patètic discurs d’aquella criatura. Ni tan sols creia que fos real. Però va pensar que, si estava somiant, així s’acabaria el malson.

         – Està bé. A veure si em desperto d’una vegada… Vull… M’agradaria… –va sospirar–. Desitjo ser bonica, que la gent m’admiri i m’accepti, que envegin la meva aparença. Això és l’únic que desitjo.

         – No em pertoca dir-ho a mi,

         però… segur que vols aquest camí?

         La bellesa és passatgera,

         sent objectiva i sincera.

         La veritat, que no es veu fora,

         és la qüestió més duradora.   

         – M’és igual el que diguis. Volies un desig i aquí el tens. Ara fes-lo realitat i desapareix d’una vegada. Vull estar sola…

         – Està bé… Per la rosa roja

         i la blanca margarida,

         aquí tens el somni de la teva vida.

         De sobte…

         Foscor.

…

Es va llevar. El mirall, bocins inclosos, havia desaparegut. Tot semblava igual al seu voltant, però ella se sentia diferent. Es va tocar la cara. Semblava més suau i fina. Els seus cabells eren sedosos i el seu cos, perfecte. El seu desig ja era real. Per fi, era bella. La noia més bella de totes.

         Es va posar una samarreta de ratlles i una faldilla que mai no s’havia atrevit a vestir, i va sortir corrents perquè feia tard a classe.

         Quan va arribar, va començar a saludar a tothom amb el seu millor somriure. La miraven esbalaïts. “És ella?” “Apa, està increïble!” “Sembla una altra persona…” “Com ha canviat!” “Tant de bo jo fos igual!”        

Sentia els xiuxiuejos i les exclamacions al seu voltant, però no li importaven. S’estimava, es valorava i s’acceptava, com ho feia la gent.

…

Des del rebedor, va veure una cosa inesperada: havia aparegut un mirall gegantí a la paret de la seva habitació. No podia esperar per veure el seu nou rostre perfecte.

…

No entenia res. Res no havia canviat. Continuava tenint la seva cara horrible de sempre i el seu cos fastigós. El seu desig no s’havia complert?

         Què havia passat? A l’institut, l’havien admirat i somrigut.

         Aquells miralls li havien tornat una imatge que no havia descobert abans, li havien dit que era bonica.

         Llavors, ho va entendre.

         Sempre ho havia sigut.

         Va mirar-se de nou al mirall. Per primer cop va veure que irradiava una llum pura i sincera. “La veritat, que no es veu fora, és la qüestió més duradora.” Va començar a plorar, sense deixar de somriure.

…

La nostra protagonista no té nom. Podria ser Natàlia, Cecília, Cristina o Teresa. Podria ser jo. O podries ser tu.

         No importa, perquè totes som vàlides.         

Sempre.

…

D’aquí poc tornaran a florir els cirerers.

         Qui sap.

         Un dia, fins i tot tu, podries florir.

Pseudònim: Agatha

El pom de la porta girava: era la senyora. “Déu meu, quina olor d’espígol!” Donà un cop d’ull al seu voltant i dirigint-se a la Lluïsa digué: “No es descuidi de planxar-me el vestit crem i l’abric marró de seda; ho necessitaré demà a la tarda”.

El meu enuig és triangular. Isòsceles. Els vèrtexs es mouen i canvia el sentit de la recta. El triangle, però, és el mateix.

La incomunicació de les emocions en el meu nucli familiar m’incomoda, em fa sentir estranya i em provoca neguit. Les victòries a casa es celebren sense moure un múscul de la cara. Mai saps si aixecar o no les mans, si obrir el millor vi de la casa o si beurem aigua, com cada dia. En canvi, quan apareix el problema, l’expressivitat creix a la velocitat de la llum. Sempre he suportat millor la derrota que la felicitat. 

Aquest aspecte fa ballar el triangle. Però també hi ha d’altres. 

Els membres de la meva família sembla que visquin en competició. Hi ha una rivalitat que ve de bressol. El meu pare per ser el germà gran, la meva tieta per ser dona i el meu tiet per demostrar que és el més llest dels tres. Creen una tensió que és un problema no resolt entre ells, però que ens esquitxa a totes. I a mi, particularment, em fa sentir desvinculada del concepte de família. Per això vaig marxar, vaig que sí de fugida, que és un mal camp.

L’única persona que abraça el que ens fa bé és la meva àvia. Per què cap dels que hi són han après? Ella és llum i pateix, per cadascun de nosaltres. És l’únic nexe que sento, que encara viu, que ens uneix si l’alegria cau a casa. Ara ja no la tinc prop. Disposo de trenta minuts, un cop cada dos mesos, per fer un truc. Les trucades amb la meva àvia sempre tenen un patró: riem com a mínim dues vegades durant 10 minuts. Això fa viure. És la persona que escullo per perdre i guanyar el temps.

Crec que va ser en un moment que em vaig anar fonent sense adonar-me. He deixat anar a una persona, ara en soc una altra. He de tornar a construir i em fa por no cimentar prou bé. I davant del mirall:

M’he desviat del camí que tenia pensat per a mi. No sé si he anat massa lluny, però m’estic cansant d’on estic ara. Sovint penso en fer un gir de timó, sortir de matinada. Quantes vegades estarà permès començar de 0? No em sento preparada per arriscar i perdre després de tot. Començo a no ser feliç i només penso en com em quedaria a mi el seu vestit:

Entenc on és l’origen del teu dolor. La diferència i la manca d’escalfor. La normativitat que no tens t’esclafa el cervell. Somies sovint que voles: obres els braços, t’impulses lleugerament amb els peus i ja hi ets, sobrevolant el cel, sentint que el teu cos és poderós i no et limita, que ho tens tot i t’és fàcil. Però, en la realitat, no ho és.

Les arrels no es poden modificar.

T’aniria bé saber dir que no més vegades. Encara no la tens, la força. És una maduixa verda. T’asseguro, però, que enrogirà i serà un dels vermells més bonics que hauràs conegut mai. Vermell interior, brillant. I quan els nos comencin a sortir d’entre les dents, que l’atrapen, quan del pensament, de l’aire imberbe, en facis so: Quina alegria més viva!

Et reconeixeràs i ens reconeixerem.

Pseudònim: Fuet de la terra