Entrega de Premis del XVII concurs Emili Mira i de l’XI RodaGimcana

Ahir va tenir lloc l’entrega de premis del concurs literari Emili Mira i López i de la RodaGimcana, en un acte celebrat a l’aula Antoni Caparrós de l’edifici del Teatre. L’esdeveniment va ser presentat per Maria Casals, responsable dels Serveis Lingüístics del Campus, i va començar amb l’entrega dels premis Emili Mira i López, que enguany tenia com a tema un aforisme de Joan Fuster: «Res no uneix tant com una bestiesa compartida». En total s’hi han presentat 27 propostes. Els encarregats d’entregar els premis van ser Montse Celdrán, secretària acadèmica de la Facultat de Psicologia, i Josep Alsina, vicedegà de l’Àrea de Transferència i Relació amb la Societat de la Facultat d’Educació.

Els guanyadors van ser:
Primer premi: Dúnia Pulido, estudiant de la Facultat de Psicologia, per l’obra en format vídeo Algunes nits.

Segon premi: Oriol Rodríguez, estudiant de la Facultat d’Educació, per l’obra Cavalcant deliris i compartint bestieses.

Tercer premi: Aina Durán, estudiant de la Facultat de Psicologia, per l’obra La revolució de les Culleres.

Després, Juan Llanes i Mònica Sanz, presidents de les comissions de Dinamització Lingüística i Cultural de les facultats d’Educació i Psicologia, respectivament, van presentar la guanyadora del segon Concurs Musical Primavera de la Llengua, Marina Vidal, alumna de la doble titulació de Mestre d’Educació Infantil i Primària, que va interpretar la cançó Killing Me Softly With His Song, de The Fugees.  

Seguidament es van lliura els premis de la RodaGimcana. L’encarregada d’entregar-los va ser Mari Aguilera, membre de la Comissió de Dinamització Lingüística de la Facultat de Psicologia. Els guanyadors, que es van decidir per sorteig el 12 d’abril entre les 104 persones que havien encertat la totalitat de les preguntes, va donar com a guanyadores Anna Adillon i Lourdes Martín, del col·lectiu de l’alumnat, i Àlex Caramé i Marta Natàlia Torres, del col·lectiu PAS i PDI.

Per tancar l’acte, Marina Vidal, guanyadora del Concurs Musical 2022, i Gisela Quirós, guanyadora de l’edició passada, van interpretar juntes la coneguda cançó Boig per tu, de Sau

Finalment, aquest 3 maig es va realitzar el col·loqui amb l’autora Irene Pujadas sobre la seva obra Els Desperfectes. La xerrada fou a l’Aula Magna de l’Edifici Teatre.

Obres guanyadores 2022

Primer premi, dotat amb 175 euros, per a:
Dúnia Pulido
Estudiant del grau de Psicologia
per l’obra Algunes nit, escrita amb el pseudònim M

Segon premi, dotat amb 125 euros, per a:
Oriol Rodríguez
Estudiant del màster de Professorat de Secundària
per l’obra Calvalcant deliris i compartint bestieses, escrita amb el pseudònim Fusteria neurodiversió

Tercer premi, dotat amb 100 euros, per a:
Aina Duran
Estudiant del grau de Psicologia
per l’obra La revolució de les culleres, escrita amb el pseudònim Follet del bosc

Sorteig RodaGimcana 2022

Benvolguts concursants de la RodaGimcana,

Ha arribat l’hora de saber els guanyadors, després de setmanes de concurs! Tal com us vam anunciar, com que hi ha hagut moltes persones que han encertat les deu preguntes, el premi es decidirà per sorteig. Els hem generat en línia (un per a cada categoria), i els resultats sortiran en directe el 12 d’abril a les 12 h. Aquí teniu els enllaços:

Sorteig alumnat: https://echaloasuerte.com/raffle/5c0e67d8-a807-41e8-b92f-e63d1086a73f

Sorteig PDI/PAS: https://echaloasuerte.com/raffle/e4a9be84-87fb-4a39-9038-a163970aa364

Si teniu algun problema per accedir-hi no patiu, perquè un cop sapiguem el resultat publicarem els noms dels guanyadors i els avisarem per correu.

L’entrega de premis als guanyadors, i d’un obsequi per a la resta de participants del sorteig, es farà, tal com us hem comunicat per correu, el 21 d’abril a les 11.30 h a l’edifici Teatre (aula Antoni Caparrós)

US DESITGEM MOLTA SORT!!

El traç (obra concursant al Premi Emili Mira 2022)

Quan vaig llegir la frase, en un obrir i tancar d’ulls van venir a la meva memòria
d’una forma il·lusòria un munt de records. En aquestes imatges mentals apareixien les
meves amigues, les quals m’havien guiat cap a una versió millor de mi mateixa. Per aquest
motiu, la meva obra literària busca reproduir l’aforisme “Res no uneix tant com una
bestiesa compartida” de Joan Fuster en una experiència real i tangible, la qual em va
permetre gaudir d’una estona agradable i, al mateix temps, crear un espai de reflexió on
les protagonistes érem nosaltres i els nostres pensaments.

Per dur a terme aquesta activitat col·lectiva, vaig aprofitar el retrobament i, en
concret, el moment clímax del dinar. Vaig donar a cada una de les meves amigues un tros
de paper acompanyat d’una fotografia. Tant elles com jo havíem de replicar allò que vèiem
fent ús del material artístic prèviament proporcionat.


Malgrat que era una tècnica
lliure, totes vam optar per acolorir-lo ambels llapis de fusta. Cada una de nosaltres
estava pintant una part de la nostra imatge
preferida. Durant el procés, com és d’esperar, vam començar a conversar sobre aquell
viatge tan especial on havia tingut lloc la
fotografia. Aquesta activitat, a poc a poc, s’anava transformant en un espai de tertúlia on totes gaudíem compartint un mateix objectiu. Els records traspassaven el paper mentre es
convertien en somriures.
Ara, si hi penso, puc afirmar que l’únic moment on totes vam estar dialogant
envers una mateixa temàtica va ser durant la dinàmica, així doncs, puc garantir la força
de significat que té la cita de Joan Fuster: Res no uneix tant com una bestiesa compartida.
Gràcies a aquesta activitat, tinc el dibuix de la nostra imatge preferida fet per cada una de
les integrants del grup. Un record preciós que perdurarà en el temps.
A continuació, es revelarà el resultat final en el qual es pot apreciar la diversitat
artística que s’amaga darrere de cada persona.

IMATGE ORIGINAL


DIBUIX COL·LABORATIU

Pseudònim: Ninona

Cendra (obra concursant al Premi Emili Mira 2022)

El meu pare m’assegurà que seria l’estrella. Era de les poques coses que em deia. Ser com jo
no era gaire fàcil.

Tota la meva vida havia estat reclòs en el soterrani de casa. Era fred i fosc. La meva família
no era afectuosa i s’avergonyia de mi completament: mai em van portar enlloc, ni tan sols em
van escolaritzar.

El pare, de Catalunya, era un home de poder: s’encarregava de dirigir la fusteria més gran de
la ciutat. Em visitava cada cap de setmana: era aleshores quan realment tenia temps per
alimentar-me i polir-me. El meu germà, l’Eduard, sempre em deia que era molt lleig i fals.
Per acabar, la meva germana, la Daniela, quan em visitava m’ajudava a vestir-me, em parlava
sobre la seva escola i em distreia una mica del meu avorriment perpetu. Somiava a sortir al
carrer, tal com els meus germans grans, i relacionar-me amb altres nens com jo.

Mai vaig aprendre a caminar. La meva vida consistia a romandre quiet al soterrani, esperant
que algun d’ells es dignés a aparèixer. Hauria fet el que fos per sortir un dia. Tan sols un dia!
«Mama, on ets? Per què no vens a salvar-me?»

Mentre el pare em netejava i em repassava els ulls, vaig escoltar a la ràdio que els casos d’un
paràsit estaven augmentant de nou i que calia anar amb compte. També vaig sentir molta
propaganda sobre una festivitat que succeiria a la nostra ciutat: esperava amb candeletes que
el papa me n’informés.

Un dia, l’Eduard baixà per les escales amb una tela que li cobria la cara. Després s’uní el
pare, que també anava ben cobert de nas i boca. Duia un llit plegable. Després la televisió.
Després una taula. Després…

Una setmana amb l’Eduard tancats junts al soterrani. Era espaiós, no em malinterpreteu.
Nogensmenys, no el volia.

«Així que el papa malgasta el temps amb tu, tros de suro? Fas pena! Ets massa lleig!»
Els primers dies quasi no es fixava en mi.

El sisè dia el vaig sentir plorar. Les seves llàgrimes transparents regalimaven galta avall.
Somicava mirant el quadre de la mama, que l’havia baixat al soterrani. Pel que veia, era força
guapa. Mai la vaig conèixer. Potser per això ell m’odiava: perquè jo estava relacionat amb la
mort de la mama.

L’endemà vaig ser jo el ploraner. Les meves llàgrimes de colors regalimaven galta avall.
Somicava davant la meva solitud i la culpa d’haver ocasionat la mort de la mama. L’Eduard,
en assabentar-se’n, es tapà el rostre amb aquella màscara, pujà les escales tot cridant: «Papa, ha tornat a passar!». L’endemà l’Eduard abandonà el soterrani.

El pare, d’aspecte preocupat, baixà aquell diumenge. Mentre m’eixugava les llàgrimes, vaig
estar escoltant a la ràdio quelcom sobre un conflicte: dos pobles enfrontats. Les batalletes em
tenien distret quan vaig sentir un soroll darrere meu mentre el papa agafava un mesurador. La
claror del Sol m’inundà completament. Era càlida, era maca, era acollidora. Era la mama.

Dies després vaig escoltar el pare, que discutia amb la Daniela: «No penso fer-ho!». «No
veus que no s’assabenta de res, que té el cap ple de serradures?», defensà l’Eduard. M’hauria
agradat que el pare em protegís. Ni tan sols va venir a consolar-me pel rebombori que
m’havia estat espantant aquella setmana. De l’exterior no parava d’arribar el soroll dels
carrers, on no acabaven mai els maleïts petards.

El dissabte es repetí el procés: la porta de darrere meu s’obrí i el pare, amb ajuda del meu
germà, col·locà quelcom a sota meu: em movia!

L’exterior també era gèlid i ombrívol, però era decorat amb les estrelles al firmament. Em
miraven directament i jo, content, les saludava per primera vegada. La meva germana estava
moixa. Tanmateix, no m’abandonà en cap moment mentre em transportaren i, de sobte, ens
aturàrem en un lloc determinat. Esperàvem.

Tot d’una, uns desconeguts començaren a fotografiar-me. Estaven contents de veure’m.
Semblava que, per fi, era acceptat tal com era. M’estimaven.

Un home amb el nas de lloro, en un valencià perfecte, preguntà al pare si podia fer-se una
fotografia amb mi. Abans de marxar, va comprovar com aquesta havia quedat i fou aleshores
quan ho vaig veure: estàvem a 19 de març i, a part, hi havia quelcom de diferent entre els
rostres de la meva família, aquell home i jo. No ho entenia. Volia preguntar-ho al pare, però
ell estava massa ocupat rebent elogis de tothom.

Unes hores més tard em transportaren a una gran plaça. Em vaig fixar que hi havia altres
persones amb la mateixa condició que la meva. Estava extasiat per la felicitat d’estar envoltat
de gent com jo, amb qui em sentia identificat.

Hi havia una dona d’ulls grossos que ensenyava totes les dents; un que tenia els morros
inflats i una mirada seductora; un altre que semblava un paràsit amb diferents potes; un altre
que duia a la mà una paella, el plat típic de la ciutat… N’hi havia un munt! Tots tan diferents.
Tots tan semblants.

La resta de gent cridava d’emoció; semblaven embogits per l’eufòria i el goig de veure’ns a
tots junts. Desgraciadament, la Daniela estava plorant. Tenia ganes d’arribar a casa perquè
m’ho expliqués, però, alhora, estava massa absort gaudint del moment.

Un home desconegut, d’ulleres i cabell blanc, emetí un discurs i escollí aquella mena de
paràsit verd amb una desmesurada quantitat de potes. Semblava que supurava pus, pobret; de segur que aquella gent se l’emportava per assistir-li atenció mèdica. Després de moltes
fotografies, començà l’espectacle que tancava les festes de la ciutat.

No comprenia res. Els peus de l’home que tenia els morros inflats començaren a incendiar-se.
Vaig sotjar la situació i, en efecte, era una altra persona la responsable d’aquell crim. Què
havia fet la meva gent?

Les flames ascendiren pel seu cos mentre el pobre plorava llàgrimes negres. Gaire diferent no
fou la sort de la dona d’ulls grossos, el vestit de la qual es confonia amb el foc rogent que la
devorava.

La Daniela, plorant desconsoladament, em llançà quelcom als peus. Vaig intentar abaixar el
cap per fixar-m’hi, però el meu coll no tenia la llibertat de moviments per contemplar què era.
Convençut que era alguna peça de roba per cobrir-me del fred, no vaig ser conscient del que
em succeïa fins que la tímida xàldiga s’havia convertit en una gran flama i havia devorat les
meves cames fetes de poliestirè expandit.

«Mama, on ets? Salva’m de tot mal!», preguntava i suplicava contínuament, mentre les dents
de la dona d’ulls grossos ennegrien com el sofre i els morros inflats d’aquell home eren
consumits.

Tots els ciutadans s’havien unit en aquella enorme bestiesa humana. Aquella crueltat. Aquell
salvatgisme que consistia a reunir-nos a tots en un mateix indret per acabar amb nosaltres. Per aniquilar-nos.

No augurava cap salvació: moriria calcinat mentre tota la gernació, amb el mòbil, gravava
l’espectacle macabre. El món era testimoni de l’assassinat que s’estava cometent i no feia
absolutament res.

Amb un últim sospir d’esperança, vaig acabar comprenent que, malgrat que els meus ulls
caricaturescos s’estaven desfent per la calor de les flames infernals, em fondria amb la resta
del meu poble, consumit, però tenaç. Mai ens veurien sagnar perquè no corria sang per les
nostres venes, ni podrien acabar amb tots nosaltres: les nostres ànimes eren i sempre seran
eternes.

Pseudònim: Winter

Enamorar-nos (obra concursant al Premi Emili Mira 2022)

Quina bestiesa compartida
pot ser més bestiesa
que la d’enamorar-nos,
de nosaltres mateixes,
tu de tu i jo de mi, primer,
tu de mi i jo de tu, després.
Que estar al teu costat sigui conèixer-me més,
que en els teus defectes hi trobi els meus
i en les meves rialles hi visquin les teves.
Que perdem el seny entre llençols,
que siguem un viatge per tornar d’allà on som,
o potser,
per no tornar-hi mai.
Que encenguem una llar de foc en honor a les nostres ferides,
on cremem els cops,
fent-ne cicatrius a acaronar.
Perquè estant perdudes ens vam trobar
per no perdre’ns mai més.
I ara t’estimo perquè així ho vull,
no pas perquè et necessiti.
T’estimo perquè ara,
primer,
m’estimo a mi.
La bestiesa compartida que ens uneix,
és enamorar-nos,
un cop més.

Pseudònim: noméslletres

La bestiesa més gran: l’amor (obra concursant al Premi Emili Mira 2022)

La vida està tan plena de bestieses,
així com de colors,
però cap ni una és millor,
si no es fa amb amor.

Tu i jo,
ara estem sols,
no imagines com desitjo
perdre’m entre els llençols.

Una rere altra,
però aquestes mai s’acaben,
ell només m’idolatra
i elles encara ni ho saben.

Sí, tu,
la meva bestiesa preferida,
arribes en el moment menys oportú
sense cap proposta prèvia suggerida.

Com marxaràs,
ara que et tinc no et puc deixar,
sense mi no te n’aniràs,
i el nostre amor deixaràs d’ocultar

Pseudònim: Dukan

Les llimones donen molta vida (obra concursant al Premi Emili Mira 2022)

No podia deixar de pensar com n’és d’irònica la vida; tot i ser el pitjor dia de la meva vida, havia sortit el sol per primera vegada en molts dies i brillava amb força. Semblava voler dir “resisteix, aguanta, que entre tant hivern i gris, sempre acaba arribant la primavera”. Per mi, però, ja no hi haurien més primaveres, ni estius, ni dinars de Nadal. Per a mi, ja no hi hauria més vida.
Vaig aixecar el cap i vaig tancar els ulls amb força, una mica perquè em toques el sol, una mica per acomiadar-me, i amb el soroll de fons de la meva ciutat fent-se pols, vaig recordar el que seria el meu últim dia.

 Aquella nit, com totes les de l’últim mes, no havia dormit gairebé gens. El pensament de què en qualsevol moment ens podia caure una bomba i destruir el pis i amb ell, tota la meva vida, m’oprimia el pit i m’arravatava l’aire. Com cada matí, amb els primers raigs de llum, vaig respirar alleugerida. Com si a plena llum del dia no hi poguessin passar, de desgràcies. Com si tot el que és lleig i dolent del món només passes a la nit, amagat, com les bestioles que surten a caçar. El matí va ser un matí de gust de cafè, que en dic jo. Ara que ja tinc catorze anys la mare me’n deixa, de beure cafè. I és agre, però dolç, com aquell matí.
Agre perquè el constant soroll de fons de les notícies, com un brunzit, se’ns colava per la gola fent-hi un nus ben fort ben fort, tant que no podíem ni menjar. I es passejava juganer pels nostres ulls, i al principi ploràvem i ploràvem, i de tant plorar ens havíem quedat secs, i ja no ens quedàvem més llàgrimes que vessar. I finalment s’acomodava en el cor, es feia boleta i allà s’hi quedava, arraulit en la foscor. I nosaltres, a mesura que aquest brunzit de notícies se’ns ficaven en el cor, cada vegada ens anàvem tornant més i més grisos. I els ulls, més i més secs.
Dolç perquè avui l’avi ha tingut un moment de lucidesa i ha reconegut a la meva germana petita. L’avi té Alzheimer i la meva germana és rossa i té uns ulls blaus com el cel de primavera, i l’avi es pensa que és la mare, perquè la mare de petita també era rossa com ella. Els ulls els continua tenint del mateix blau, i a mi em fa molta enveja perquè jo els tinc marrons, i la Lesi, que és la meva germana i me l’estimo, però a vegades l’estrangularia, em diu que són de color caca per fer-me enfadar.
L’avi s’ha quedat mirant fixament a la Lesi, i juganer ha dit; “Lesi, avui et cuinaré un pastís de llimona, el teu preferit, els cinc anys s’han de celebrar en gran!”. La mare i jo ens hem quedat mirant, estupefactes, tant que ni tan sols escoltàvem les incansables notícies, recordant-nos, una vegada més, que la situació era crítica.
La Lesi ha obert els ulls com taronges, s’ha quedat callada uns segons i després ha esclatat a riure, “avi, com ets, si a mi no m’agrada el pastís de llimona, a mi el que m’agrada és el de xocolata!”. I l’avi, potser perquè l’Alzheimer li fa ballar les paraules, potser perquè avui s’ha despertat juganer, li ha dit, molt serio, “tu sí que ets una llimona”. Aquesta breu frase, que en principi no té gaire sentit, ha fet esclatar de riure a la Lesi, que s’aguantava la panxa amb les dues mans, i obria i tancava la boca, molt fort, molt ràpid, com si volgués agafar tot l’aire de la sala. La mare també va riure, i jo no la veia riure des que havia començat la guerra. Abans tot eren arrugues al front, “el pare ha de marxar a servir el seu país”, i apa una arruga al front, “no podem marxar de Kiev, que faríem amb l’avi?” i apa, una de nova entre la cella esquerra i la dreta. Ara per primer cop reia, i reia tant que ja no en quedaven, d’arrugues, i obria molt els ulls i els tenia tan blaus que a mi no m’estranyava gens, que el pare s’hagués enamorat d’ella.
I jo també vaig riure, i no reia per això de la llimona, reia perquè quan fa tant de temps que no rius, riure és com respirar quan portes molta estona a sota l’aigua, que els pulmons ja et demanen aire. És una sensació gairebé física, els pulmons no et parlen, però tu saps que necessites aire.
El cor no t’ho diu, tanmateix quan tens catorze anys i el teu país ha entrat en guerra, i ja no veus a les teves amigues, ni vas a classe de piano, ni veus a la teva família ser feliç, el cor et demana que riguis.
I l’avi ens mira a les tres amb un somriure, i puja a la Lesi a la falda i amb la mà esquerra agafa la mà de la mare, i amb la dreta, la meva. I penso que com unes mans poden semblar tan rugoses i a la vegada ser tan suaus. I a la cuina es fa un silenci i l’avi ens mira als ulls i penso que ara si, que ens reconeix, que se’n recorda del seu país, la seva llengua i cultura, de l’àvia i també del pare, però només ens diu “res no uneix tant com una bestiesa compartida”.
I jo penso que si, que l’avi té raó, que les llimones ens han tornat a unir, i que no en són tant, de bestiesa. Que entre el groc de la llimona i el blau dels ulls de la mare i de la Lesi s’hi forma la bandera més bonica de totes les banderes.
I de sobte el cel ens cau a sobre, i ja no hi ha groc, ni blau, ni llimones, només vermell, molt de vermell.
I penso com n’és d’irònica la vida, que tot just avui que celebràvem els cinc anys de vida de la Lesi, tot just avui que l’avi tornava a la vida, justament avui, ens arrabassen la vida entre les mans.
Vaig aixecar el cap i vaig tancar els ulls amb força, i amb el soroll de fons de la meva ciutat fent-se pols, em vaig acomiadar de la mare, el pare, l’avi i la Lesi. De les meves amigues i de les classes de piano. I de les llimones, també em vaig acomiadar de les llimones i de totes les bestieses insignificants que ara, em semblaven el tresor més valuós del món.

Pseudònim: Lesi

Moments especials (obra concursant al Premi Emili Mira 2022)

La nostra vida es troba definida per un conjunt de moments; moments que ens porten a
diferents situacions i experiències que hem de viure. L’eminentment part d’aquests
succeeixen en l’àmbit social, és en aquest precís instant en què les amigues, amics,
companys, companyes, coneguts i conegudes, entre d’altres, compleixen el seu paper
fonamental en la nostra existència.

Mai ens dediquem un moment per pensar i reflexionar sobre la importància que tenen
aquestes persones, si tots els moments que passem acompanyades i acompanyats els
haguérem de passar sols, no podríem concebre la vida del mateix mode. Quan, en comptes,
d’estar només acompanyats o acompanyades, estem al voltant dels nostres amics i amigues,
aquells que són una minoria perquè són en els i les que més confiem, gaudim a nivells
insospitats d’activitats quotidianes, com podria ser anar a un bar i exposar situacions que hem
viscut aquell dia o setmana. Ara bé, si en lloc de reunir-nos pel simple fet de fer-ho; deixem
volar la nostra imaginació, ens deixem portar per les ganes de viure i experimentem
situacions noves, ja us podeu imaginar les sensacions de llibertat, amistat, companyonia i
complicitat que es desperten vers els i les nostres amigues de bestieses.

És de vital importància que a la nostra vida fem bestieses, que de cop i volta, duguem a terme
plans que mai abans ni tan sols ens havíem plantejat perquè és en aquests instants, quan ens
preguntem ‘què estic fent’ o ‘com hem arribat a fer això’ amb un somriure a la cara en què
realment estem vivint al màxim la nostra vida, en què estem rodejats d’amics i amigues de
debò, en què estem compartint bestieses i moments íntims, bogeries que només faries amb les teves persones de confiança, atès que només conceps passar-los amb ells i elles.

Pseudònim: Eloina

Cavalcant deliris i compartint bestieses (obra concursant al Premi Emili Mira 2022)

Jo, humanoide de bestiar, fill d’una selecta progènie d’animalades i bestieses:

Cavalcant deliris

Per fi he trepitjat aquell llindar que abans ens separava per diferenciar minúcies:
i t’he trobat a soles
teòricament, entre raons i demències, entre accions i potències,

i, així, he trepitjat amb força, no fora que després ens reunissin màximes identitàries:
el sempre igual
pràcticament, Estats-animals policroms fets d’homes i de dones.

Per fi entre l’entre.

Entra (Per fi) a (per fi) l’entre.

Però, compte que:
El llindar era una fissura i la cama se m’hi ha endinsat.
I ara soc jo qui s’ha esquinçat: escindit i multiplicat
(I ara, soc jo?, qui en parli no es pot permetre de pronunciar-se a sí,
ni de jo, ni d’altre, però més bestiesa seria
pensar que qui riuria
fórem nosaltres).

Compartint bestieses:

Per fi he trobat la condició que, com
partíem,
ha deixat d’unir-nos.
I en va ha estat buscar en les meves (nostres?)
bestieses, poesies de poetes,
i en aquest propi poema
la unió que tant busquí en va en
l’esquerda,
límit
de planes d’homes i dones, d’éssers i no-éssers
que passegen, que patinen, que
s’ajeuen.

Per fi: he guipat aquella condició erràtica,
errant l’he fixada en una paraula
morta, com aquest poema,
morta d’una queixalada bestial, per la gana del poema,
La condició, humana.

Pseudònim: Fusteria Neurodiversió

«Res no uneix tant com una bestiesa compartida» (obra concursant al Premi Emili Mira 2022)

No, res: d’entrada, podríem dir-ne que és una «perogrullada», aforisme parit agudament amb aquella lúcida ironia de qui es pren seriosament allò que diu, amb la sorna d’esbalair i d’agradar a totes les oients, i que, ans sense riure-se’n del potencial lector, se n’està fotent en últim terme. Tal cosa que només Fuster podia fer, excel·lentment. L’oració es resol dient que la bèstia que cadascuna som sense haver d’admetre-ho és, irònicament i paradoxalment, en la seva manifestació còmica, la base de l’amistat o de l’amor o de la promesa d’aquests. Però amb això no s’ha dit res més que el que ja va dir Fuster. Aquest assaig és sols un intent d’aportar elements que eixamplin les interpretacions de la frase, d’esclarir a partir de la tènue llum que ens projectin algunes poques i ombrívoles referències filosòfiques i literàries que portaré a col·lació, i que hom en jutgi la pertinença o que simplement jugui a aprendre’n d’aquest bestiar de filòsofs.

Precisem primer el significat amb el qual volem treballar de «bestiesa», que distingirem de
«l’animalada» per conferir un sentit comú de la «bèstia» o «animal» que, fent exegesi del text,
compartim, així doncs, aquesta distinció servirà de base, més que no pas d’impediment, per a
comprendre que, ja s’ha avançat, som animals i bèsties, tot i no voler caure-hi. S’entendria
etimològicament que la bèstia correspon a la fera, destinada a ser domada pel gladiador a l’arena. Això no obstant, l’etimologia és confosa i les bèsties domades, per a complir funcions d’animals de càrrega o de companyia a les domus romanes no perderen el seu nom. La bestiesa, ara, fa referència a l’estultícia, l’estupidesa, la «burrada», allò que ens apropa a la més ruda de les passions còmiques, si bé l’animalada està més emparentada amb la bestialitat, amb allò que denota brutalitat, agressivitat, un «passar-se de la ratlla», expressió que he elegit per dictar el sentit compartit d’ambdues expressions, pel seu origen comú. Com pot observar-se en els tapissos d’El Bosco o en els gravats de Goya, la monstruositat, alhora animalada i bestiesa que suposa el gest tornat gesticulació, l’histrionisme grotesc de tensar al màxim els límits que separen i uneixen animalitat i humanitat.

Però, anem a cercar els orígens: va ser Aristòtil qui, a l’Ètica Nicomàquea, va descriure la naturalesa específica de l’home, la racional, la més pròpia i no compartida amb la resta d’éssers, mitjançant la distinció de les altres tres vitalitats (psyché), posant-hi a la base les plantes (bios), per sobre els animals (zóe). L’escolàstica medieval perpetuarà aquesta distinció, que ara pot semblar una bestiesa, i configurarà la relació que posteriorment els humans tindran amb els animals a la modernitat. Abans, però, de la gran bestiesa – i animalada – que la modernitat portarà a l’extrem, aventurant-se en caçar Moby Dick’s, tenim autors com Ramon Llull que, mitjançant la faula o el diàleg busca aquell jardí que tots els éssers habitem, perseguint llenguatges per comunicar-se, sempre impedits i que a qualsevol ara li semblarien bestieses: «Si no ens entenem per llenguatge, entenguem-nos per amor», que en el Llibre d’amic i amat diu l’amic a l’ocell en sentir-lo cantar, «perquè en el teu cant es representa als meus ulls l’amat», trobant aquí una de les lul·lianes correspondències sempre tan suggerents. Si, abans he dit tots els éssers que habiten el jardí, i semblarà una bestiesa, però Llull incloïa tant a l’ocell com a la pedra.

Els començaments de la modernitat mostren l’animal com una màquina, a la cartesiana, o en fa ús dels mites grecollatins o bíblics per conferir a l’humà aspectes i qualitats animals, fins al punt de confondre’s en la seva atribució: els casos de Maquiavel i Hobbes són paradigmàtics, especialment el d’aquest últim: el Leviatà, una animalada i una bestiesa (compartida) que suposa la bèstia que il·lustra la unió d’homes, la «representació del poble com el gran animal policrom», com va descriure Schmitt. La bestiesa, l’estultícia que Erasme elogiarà significa així en el renaixement i el barroc una relació ambigua entre la inferioritat moral i la superioritat de fortalesa, que desembocarà en la sàtira, la comicitat i la caricatura, que pertorbarien al lector modern, com els ogres de Rabelais. Com podria això unir? Recorrerem a Montaigne per entendre com l’amistat i la bestiesa van lligades. Per a Montaigne, l’animalitat era el pitjor defecte de l’home, perquè era una presumpció de barbàrie: mentre els reconeix una superioritat perceptiva, cosa que relativitza el coneixement humà des d’un empirisme escèptic, entén que la seva vida està dotada d’una simplicitat no trobada en els homes: «Cada home en si mateix porta la forma sencera de la condició humana» . La «bestiesa compartida» no li faria gaire gràcia al bordelès. Però, sí va compartir un amistat que durant quatre anys va definir com a perfecte, indivisible, «dues ànimes en un sol cos»: mentre que els bàrbars refereixen a l’altre com a «meitat», ell: «que em trobava tant fet, tan acostumat a ser sempre el seu doble en totes les coses i lloc, que ara no em considero més que la meitat de mi mateix». Aquest descentrament, no només en la persona per la pèrdua de l’amistat, sinó en el mateix desdoblament, el trasbalsament que Hamlet posa de manifest i que portarà als humans de la segona meitat de mil·lenni a cercar la raó de la condició humana «sencera» demanarà adonar-se, finalment, que l’humà, era massa humà. L’amistat, que per a Aristòtil existia per si mateixa, deliberada segons la virtuositat i justícia de l’altre, entre homes lliures i ciutadans, va ser posada a prova pel propi estagirita quan, seguint amb la diferenciació feta a l’inici de l’assaig, va assentar les bases per establir la possibilitat de l’amistat entre un home, lliure i ciutadà, amb un esclau. L’esclau era una bèstia, i l’amistat amb aquest una bestiesa, perquè resulta absurd imaginar què compartirien. Què uneix als humans, sinó bestieses, el seu aspecte bestial amagat? El lament per la pèrdua d’una alegre brutalitat, l’animal bestiesa que ens unia, culmina en la vuitena elegia de Rilke.

Mentre l’home modern tracta d’unir-se amb bestieses «massa humanes» compartides, com ho poden ser els himnes nacionals o de guerra, no és capaç d’obrir-se i mirar cap enfora, per la cara de l’animal, per(seguir) l’animal que donc je suis, seguint l’expressió derridiana: «el animal que luego estoy si(gui)endo». És imprescindible deixar enrere la dominació-denominació dels animals, que posa a l’humà en un lloc separat, aïllat, incomunicat. La bestiesa compartida ens revela el que seguim sent, i només en la nostra animalitat descoberta irònicament som capaços de «la unió», desconeixent-nos o reconeixent-nos humans, sia com sia, la nostra condició es veu intercedida per la bèstia que tenim dins nostre. La bestiesa es revela també invertint els termes: recursos humans, drets animals…, car que que sigui justament una bestiesa allò que ens uneix només pot revelar, també, la llunyania respecte dels estimats i dels oblidats, humans, animals, i d’altres éssers que ens constitueixen. Poc se n’ha parlat dels antics cultes i les religions, en aquest assaig, perquè en donaria per un altre, però: què no ha unit tant a la història com la brutalitat que ara se’ns presenta com a una bestiesa, aquella que suposaven els sacrificis d’animals (o d’humans)?

Pseudònim: Fusteria Neurodiversió

El darrer sospir (obra concursant al Premi Emili Mira 2022)

U

Semblava una d’aquelles cadires fetes perquè hi estiguessis assegut durant hores.
M’hi vaig asseure. Ella remenava uns papers metòdicament endreçats en un calaix
metàl·lic. I així transcorregueren 8 minuts. Quan el meu nivell d’atenció havia
descendit a pensar en qualsevol detall vital menys el que aleshores m’ocupava, va
clavar els seus ulls en mi

– Bon dia — Va dir.

Per primer cop els nostres ulls es van trobar. Em va gelar sencer. Els seus ulls em perforaven, creuaven la porta de cristall que separava el local amb el carrer i seguien molt més enllà. Vaig intentar empassar, com allò que sol succeir a les pel·lícules. Em vaig ennuegar.

– Vol aigua?

Vaig agrair el gest mostrant-li el palmell de la mà esquerra mentre accedia a la petita ampolla que sempre duia a sobre.

De sobte, era un home nou.

– Disculpi.

El seu esguard seguia travessant portes i edificis, però hi havia un reflex a la seva mirada un pèl més entendrit.

– I doncs? — Va demanar pacientment.

– Ahir em va arribar el darrer avís de culminació. Em repetia que culmino el dia 16, d’aquí a dos mesos.

-Ostres, vostè va una mica tard. Normalment, la gent s’encarrega dels preparatius amb mig any d’antelació, és a dir, amb el primer avís —Va replicar amb un posat inclassificable.

Aquella dona era com plantar-se davant d’un manual d’Ikea sense els seus dibuixos.
Pràcticament en blanc, amb aquelles paraules llargues plenes de vocals que
aguanten dos punts al damunt la sonoritat de les quals és absolutament escanyada.

La dona duia una samarreta de coll alt de color negre a joc amb unes arracades en
forma de triangle als lòbuls caiguts. Era realment esvelta. Els seus ulls, una mica
ametllats, aixoplugaven un verd melós colpidor a la mirada.

– Anem per feina.


Dos

Havíem quedat amb el Noguerola a l’indret de sempre, l’única cafeteria decent del
barri. Li explicaria que culminava en uns dos mesos. Havia fantasiat la situació
milers de vegades dins el meu cap, però tothom sap que, com més escenaris falsos
crees, menys probabilitats hi ha que el que passi s’acosti al que vols. Potser sembla
una absurditat, però preocupar-se per les coses de manera malaltissa no porta
enlloc.

Passaven cinc minuts d’un quart d’onze. El Noguerola va arribar suant. Em va donar
uns copets a l’espatlla.

– Què tal, Grèvol?

De cop i volta, vaig trobar-me explicant atropelladament la situació a la qual
m’enfrontava. Va succeir tot tan de pressa que el pobre Noguerola no va tenir temps
ni d’asseure’s. Quan finalment va decidir-se per plantar el cul a la cadira, suava més
que quan havia arribat.

– Mare meva, Grèvol, mai no hagués dit que avui em diries això. He d’assimilar-ho.



Tres

Vaig accedir al local. Allà dins, el temps avançava a una altra velocitat. Em vaig
trobar a mi mateix en un petit mirall que hi havia a la sala d’espera. Mai no m’havia
trobat gaire atractiu. Sovint pensava que el que em feia sobresortir era la meva veu
greu i mesurada, o això consideraven les qui m’havien tirat flors en el passat.

Vaig sentir el meu nom. Al despatxet no hi havia ningú. Em vaig asseure a la cadira
confortable que ja coneixia i vaig concentrar-me en un punt fix. Ella va aparèixer
com si fos un àngel. Avui tocava el blanc. Les arracades aquest cop eren rodones i
el coll triangular, el qual mostrava un escot pigat.

– Vostè de nou? Què desitja?

Vaig vacil·lar. Malgrat això, pres d’una força provinent de la bellesa que trobava en
aquella dona, el nom de la qual encara no coneixia, vaig relatar la meva veritat.

– Venir aquí va ser una imposició acceptada per les ganes que tinc de culminar. El
món se m’ha fet insípid i només desitjo satisfer la mort. Però des del moment en
què els teus ulls van clavar-se en els meus, va ser com si m’expandís. —Vaig
mirar-la mentre agafava aire per deixar anar la bomba.

– Abans de culminar, necessitaria dur-te a sopar al millor restaurant de la localitat.



Quatre

Després de setmanes d’una intensíssima simbiosi, el Grèvol, totalment deslligat del
seu imminent avenir, va gaudir com mai abans no ho havia fet. En un mes i mig, la
parella va congeniar fins a uns nivells inaudits. Aquells que se’ls havien creuat
passejant confirmaven, amb gran recel, la veracitat de l’estima que compartien.

En aquell moment, tan sols restaven deu dies perquè arribés el final. Va ser
aleshores quan a la Margarida, se li va ocórrer culminar alhora que el seu estimat.
És clar, pensava, serà preciós. Ho farem junts, el mateix dia. I seguirem
estimant-nos un cop morts, perquè les ànimes mai no moren. Ha de ser així. Com
que hi havia poca gent que solia demanar la culminació (sempre venia donada quan
menys te l’esperaves), la Margarida va haver de fer uns tràmits afegits per a
l’ocasió.

Després d’organitzar tot el paperam que allò li suposava, tot i tenir en compte que
era el seu ofici, la Margarida va demanar a la seva amiga Dolçamel que
s’encarregués de filmar la culminació. El món havia de tenir un record de l’amor més
pur al qual tan pocs havien arribat. La Dolçamel, profundament destrossada per la
notícia, va accedir a dur a terme les últimes voluntats de la noia.


Cinc

Havia arribat el dia. El Noguerola va acompanyar el Grèvol fins a la sala on, per
força, s’havien d’acomiadar.

Dins d’un barnús gris de tela fina, el Grèvol feia les últimes passes cap al final.
Desprenia una serenitat poc pròpia d’algú que culmina. Sovint, calia lligar la persona
per dur-la cap al final. Li van indicar la caixa rectangular que li pertocava, blanca
com el conjunt que portava la Margarida el segon cop que la va veure, blanca com
un ram de clavells.

L’home va agafar aire i va anar tancant suaument les parpelles. Dins el seu cap
flotava la imatge dels llavis de la Margarida.


Sis

A la Margarida, el barnús li quedava curt, a l’alçada dels genolls.

La Dolçamel plorava sense cap tipus de discreció. Als peus de la caixa, un
professional filmava l’esdeveniment. Enfocava l’objectiu al rostre de la Dolçamel,
que, de seguida, hauria de deixar la sala per encarregar-se de la part tècnica de la
culminació.

La Margarida, igual que el Grèvol, tenia el cap clar i sabia amb absoluta certesa que
aquell era el seu únic destí.

Va posar-se les mans damunt del ventre tot entrecreuant els dits i va agafar aire.


Set

Va sentir-se un esglai des de la sala on havia entrat la Dolçamel.

– Margarideta, què has fet! Vas demanar la culminació per a l’any 92 en comptes del
29…

Al mateix carrer, assegut sota un arbre que semblava un desmai, el Noguerola
fumava amb la mirada perduda, encara sense assimilar la mort del seu amic.

Pseudònim: Convencional

La revolució de les Culleres (obra concursant al Premi Emili Mira 2022)

Les culleres remugaven entre elles mentre les forquilles descansaven. Es preguntaven per què les seves companyes podien sortir del calaix tantes vegades, quan elles amb prou feines veien la llum del dia. Tenien la sensació que només les treien un cop cada quatre primaveres. 

Aquesta injustícia les enfurismava i n’estaven fartes. Havia arribat l’hora de fer rebombori. Enrere quedaven els dies en què deixaven passar les hores, esperant discretament a ser escollides per poder caçar allò que s’escorria entre els forats de la forquilla. Ara dedicarien tot el seu temps a presentar-se dignes, elegants i a fer-se imprescindibles.

El senyor ganivet, portaveu de tots els ganivets, que havia restat mut, va decidir trencar el seu silenci i intervenir-hi. Volia ser al capdavant del procés de resolució del conflicte. Tenia una veu que ressonava per les parets i intimidava els altres utensilis. Però les forquilles s’havien despertat i havien aconseguit afegir al seu equip les tisores. Aquestes no tenien por als ganivets i tan bon punt van començar a parlar, el calaix es va convertir en una olla de grills. Tothom parlava alhora, ningú escoltava i els decibels anaven en augment.

Al fons del calaix hi havia l’obreampolles, abandonat des de feia molt de temps perquè la majoria d’ampolles tenien tap de rosca. No sabia si fer un fort crit, romandre en silenci i observar l’espectacle, o fer mitja volta i posar-se a dormir. 

Al seu costat, hi havia l’obrellaunes, que ni tan sols recordava la darrera vegada que havia sortit del calaix. Encara tenia sort que no l’haguessin tirat al contenidor groc. Feia anys que les llaunes de tonyina portaven un sistema d’obertura que el feia del tot prescindible. I en aquella casa no es consumia cap altre tipus de llauna. 

L’obrellaunes va xiuxiuejar una iniciativa a cau d’orella a l’obreampolles. Aquest va dir-ho a les culleretes, qui van transmetre-ho a les grans. Les forquilles van sentir-ho i van dir-ho a les tisores, que finalment van fer arribar el missatge al senyor ganivet. De sobte, tots els utensilis estaven en silenci. Aquella idea els havia atrapat a tots.

Van decidir organitzar-se. Cada cop que es tanqués el calaix és reorganitzarien, fent que cada estri de cuina tingués l’oportunitat de sortir-ne. A vegades, es barrejarien forquilles i culleres, fent difícil agafar-ne només una d’elles i d’altres es camuflarien entre els coberts de peix. Així, podrien treure el cap encara que fos només un segon. 

Aquesta feina es va convertir en una aventura diària. Cada dia els ganivets enganxaven les seves puntes a les escletxes de l’obrellaunes, mentre que les pinces s’intercanviaven amb l’obreampolles. D’altra banda, les tisores intentaven arreplegar el major nombre de coberts possible i s’hi situaven al damunt. Les culleretes s’escampaven al llarg del calaix i el més sorprenent, les forquilles col·laboraven amb les culleres o s’hi posaven entremig o es situaven al fons del calaix, fent que algunes vegades els habitants de la casa es rendissin i acabessin utilitzant una cullera enlloc d’una forquilla. 

I vet aquí un gos, vet aquí un gat, aquesta història ja ha acabat.

Pseudònim: Follet del bosc

El corrent que em guia (obra concursant al Premi Emili Mira 2022)

Em dic Iana, tinc tretze anys i visc a Girona, junt amb un home i una dona els quals se suposa que haig d’anomenar “pares”. Dic que se suposa, ja que jo no ho faig pas. No entenc com esperen que tracti de pares a dues persones amb les quals convisc des de fa no més d’un any. Un pare o mare és un referent, algú amb qui has crescut, algú a qui t’estimes. Jo ni espero ser com ells ni me’ls estimo. Tothom em mira malament quan parlo així d’ells. De fet, gran part de les nostres baralles són causades per la meva manera de parlar i comportar-me amb la gent. Diuen que sóc una maleducada, irrespectuosa, i que tinc una conducta inadequada. Per això vaig al psicòleg, amb una dona que pretén preocupar-se pels meus problemes, però que està clar que només ho fa perquè és la seva feina, i perquè un cop acabada la sessió cobrarà, però que després desapareixerà com fa tothom. Ella em diu que haig de ser bona amb els altres, que sinó mai aconseguiré l’estima i l’amabilitat d’aquests. Ja ho sé jo tot això, però no penso ser agradable amb gent que acaben d’aparèixer a la meva vida i que un dia o altre tornaran a marxar-ne. Gent a qui no estimo ni estimaré. Perquè tinc clar que no els estimaré. Sempre que he acabat estimant a algú m’ha portat més mals que alegries, tant aquí Espanya com a Mali, el meu país d’origen.

A Mali hi vaig viure fins als sis anys. Vivia allà junt amb la meva mare. No tinc molts records sobre aquella època de la meva vida però el que sí que sé és que era feliç. Anava a una escola prop de casa, on hi tenia molts amics amb els quals ens passàvem les tardes corrent i jugant pel jardí. A la meva mare em costa més recordar-la. Sé que a vegades tenia mal geni, però que ens estimàvem moltíssim. Era una persona alegre, espontània, i somiadora, que sempre m’invitava a emprendre amb ella projectes forassenyats. “Res no uneix tant com una bestiesa compartida”, em deia. Aquest era el seu lema de vida.

Però un dia tot això va canviar. La meva mare em va enviar amb el Ronaldo a emprendre un gran viatge. El Ronaldo era un home que vivia a tres cases de la nostra, i que ens visitava de tant en tant des que era petita. Tot i que sovint ens portava menjar, mai m’havia caigut bé.

Ningú em va explicar res. Ningú es va preocupar de com en sentia. Ningú em va avisar prèviament de com la meva vida anava a canviar. Ningú em va deixar despedir de la meva vida a Mali. Simplement, aquell dia em van donar una motxilla amb quatre peces de roba i em van obligar a anar junt amb el Ronaldo cap a Espanya.

Unes setmanes després arribàvem a Espanya. Jo encara no havia tingut temps de sentir tot l’estrès i por davant el perillós viatge que acabàvem de realitzar. Seguia amb xoc. No entenia res i només volia tornar a casa amb la meva mare.

Un cop a Espanya, em van separar del Ronaldo i em van portar cap a un centre d’acollida, a Barcelona, on hi havia altres nens i nenes com jo. Allà hi havia un munt d’homes i dones que em miraven i em feien preguntes, tot xiuxiuejant coses entre ells. No m’agradava que em miressin i em parlessin. Em sentia incòmode, confusa i desubicada, i a més em sentia un destorb pels altres nens, que ja es coneixien tots entre ells.

Tampoc m’agradava ser a Barcelona. Veia a la gent molt diferent de mi i això em feia sentir fora de lloc i amb més ganes de tornar a Mali on hi havia la meva gent i la meva cultura.

A poc a poc, em vaig anar adaptant al centre. Vaig fer amics i vaig anar agafant més confiança cap a alguns dels educadors. Però no va servir de res, ja que uns mesos més tard em feien tornar a agafar la meva motxilla amb les meves quatre peces de roba per a portar-me cap a un altre centre. Si depengués de mi, no m’hauria volgut canviar, però la meva opinió ningú l’escoltava. Tothom anava conduint la meva vida a la meva esquena.

Tot just complia set anys que entrava en un centre de menors, situat també a Barcelona. Recordo que la meva mare solia fer una festa molt gran pels meus aniversaris on hi convidava tot el veïnat. Ballàvem, cantàvem i menjàvem pastís tots junts. Aquest cop, ningú més que quatre o cinc educadores del centre, em van felicitar. És clar, ningú em coneixia.

Quan esperava a la recepció que em portessin cap a la meva habitació va aparèixer la Jenny, una dona molt jove, de cabell castany i estatura mitjana. . Tenia una veu i una manera de parlar que transmetia confiança. Ella va ser la meva tutora fins als dotze anys. Va ser la persona a qui li confiava tot, com si fos una millor amiga o encara més, una mare. Ella em comprenia quan tenia una mala conducta i no es limitava a mirar-me amb menyspreu o a renyar-me.

Els anys anaven passant i vaig acabar adaptant-me mínimament a aquella nova vida, encara que mai més tornés a ser aquella nena alegre i espavilada la qual era a Mali. Anava -i segueixo anant- a un ritme acadèmic inferior a la resta de companys i no tenia grans relacions d’amistat. Sense poder-ho evitar, tenia una actitud desagradable que feia que els altres es cansessin fàcilment de mi. L’única que no semblava cansar-se de mi era la Jenny, ella era l‘única a qui estimava de debò.

Un dia, quan jo ja tenia dotze anys, la Jenny em va fer seure el seu costat per comunicar-me una cosa; . La meva reacció va ser immediata: I doncs vaig callar. Ara ho veia tot clar. Jo només era un usuari més per a la Jenny, mai m’havia estimat. Com tothom feia, ella m’havia enviat cap a un altre lloc a la que havia pogut. Em sentia rebutjada; per ella, per la meva mare, pels educadors amb qui havia confiat en el centre d’acollida, etcètera. I el pitjor és que només m’enviaven de banda en banda sense explicar-me res, sense demanar-me la meva opinió.

Però la decisió ja estava presa. No vaig aconseguir canviar res, però tampoc m’hi vaig esforçar, ja que no esperava aconseguir-ho. Les coses eren així i prou, i jo com havia après només havia de limitar-me a deixar-me portar pel corrent que em guiava.

Pseudònim: Nigala

Bestiesa x Bestiesa = gran poesia (obra concursant al Premi Emili Mira 2022)

Res no uneix tant com una bestiesa compartida;
indagaré una frase tan divertida.
No només amb frases; amb bellesa instruïda,
tant com pugui jo i la vellesa de ma vida.
Res no em vull deixar, començaré pel sida.

Estava jo en un joc d’iniciació,
el qual tracta de fer-se diversió,
compartint una bestiesa feta de gran dimensió,
dient cadascú si l’ha feta o no;
quan un bordegàs digué contraure el sida, fruit de la unió,
de la bordegassa del seu cantó.

Perdoneu l’exemple anterior, però bestiesa compartida és,
en ambdós sentits, un d’ells repetit a més a més;
la bestiesa mútua, contar-la al grup i el fet que jo us la contés;
però d’aquests, només de Joan Fuster un segur l’és:
haver fet la bestiesa una persona o més.
Contar-la a d’altres no necessàriament n’és,
doncs podria ser que un dels afectats no volgués
o que la neciesa en fos, un sentit molt dolent;
tot això, depenent de com ho avaluï cadascú a la seva ment,
mitjançant el propi estat de consciència i enteniment.

Haver fet la bestiesa m’és d’un,
també només uneix en sentit un;
mínim, s’ha de compartir pensament, un;
si tenen pensaments dos
o més, en sentits dos
o més, radicalment oposats:
els unirà tant com un pet, tu i jo.

Imaginem un ateu, un cristià i un pagà;
pensant tan distint es poden arribar a donar la mà
si, per exemple estan junts en un equip de debat:
El poder està en la raó! No, en la irracionalitat! No, en l’individu! No, en Déu!
Però el poder de la seva unió no està esmentat;
perquè han d’unir-se en molt poc, estret: ajustat,
sobre una bestiesa d’assumptes, una gran quantitat.

En canvi, si per exemple, dos han matat
i l’un està penedit, però l’altre satisfet,
llavors no s’entendran en aquest punt concret,
per la raó que ja s’ha assenyalat,
però la trauré per si algú no se n’ha assabentat:
és per no compartir el “logos, la veritat.

Mínim: dues bestieses s’uneixen més que la resta;
doncs imaginem que hem d’endinsar una bola en una cistella,
i fallem per moltíssim, una bestiesa, una distància vasta.
Ara transformem aquesta distància en una línia recta;
unim fallades més petites entre si, igual amb aquesta
i observarem que la nostra entre si s’uneix en quantitat més bèstia
i deduirem que com més gran la bestiesa, més unió abasta.
Fallar en la “vida” bé pot ser encertar en plena “canasta!1

Abans d’entendre el màxim exponent, hem de conèixer el ponent.
Igual que el sol es mou d’orient a ponent, així es mou el nostre enteniment;
científic no és, però més igual, endins o enfora funciona igualment,
una funció i sa inversa convergeixen en perfecta creu, matemàticament.

La unió pot ocórrer perquè és el millor.
Nou eix, fruit d’una incoació;
“ocorreix”1 així, no m’ho invento jo.
Es ocorreguda amb una forma que causa passió;
Oh! Escorreguda, així vam néixer, o no?
Català i espanyol: llatí, bo.
Simpatia en fi: en el si, amb el sí, perquè sí, oh!

He corregut cap enfora, m’he excedit;
perdó per ser tan explícit;
però és que tenim un dèficit;
ens oblidem del que és lícit,
i no parlo només moralment, m’entens?

Hem vist la unió, ara el que més uneix
Per què la bestiesa crea el més fort eix?
Què té el marge que al centre conflueix?
No sé per què, aquest mot, però, es repeteix.

Abans, considerem la bestiesa, del neci, neciesa;
de qui no sap el què es pot o es deu saber;
això pot ser mal assignat per l’avidesa
o ben dit a l’obstinat en un sol parer
i, tanmateix, al mancat de fermesa.

El nou heroi pot ser vist com un boig;
Sòcrates i Jesucrist són un exemple que fa goig
que tot i ser vius van manar-los morts;
tot i ser els més vius els van manar els morts.
Una bestiesa bé pot ser la més gran saviesa.

La veritat pot semblar tant de bèsties com la més pura mentida;
el “defensor” de la cultura persegueix a qui l’ha produïda.
Recordo novament que depèn per qui és recollida.
En veritat no importa ajuntar religió, sexe, filosofia, ciència i sida,
si per aquest mitjà, millor amb poesia, la veritat es esclarida.

Els més avisats tenen una visió més elevada;
que sembla boja per qui no l’ha avisada;
heretgia perillosa per la ment tancada,
quan en realitat són qui ressusciten la cultura estancada.
El boig de veritat, poc encerta, però on encerta ho fa de passada,
perquè en certa manera l’ha ben encertada;
no volent encerta la manera més ben trobada;
rimar, rimar, no l’ha rimada,
però la teva ànima, per exemple, l’ha ben robada.
La realitat ben vista és una bajanada.

Quan una cosa es fa bé, una altra es passada;
ben fet és perfet, una cosa acabada;
perfecte pot ser, una perfecta errada;
una eina perfectament llaurada pot no ser la més avançada.
Cosa ben feta és ben sabuda, uneix bé però de forma menuda.

Els psicodèlics “disrompen”3 la “realitat”,
perquè no la veus tota, ets un discapacitat;
t’uneix més a aquesta ho has observat?
En realitat ho és més que aquesta, veritat?
Però ho has de fer bé o et quedaràs encantat,
sinó, t’hi unirà més, sí, però on has acabat?
En dir això, en la llengua i no només, he pensat;
tot i així ho entenc, n’estem tots afectats.

La bestiesa està a una pregunta de tu, com pot ser?
De sobte sents la màgia, la infinitat del què?!
Amb tot, ens perdem preguntant-nos com? On? Quan? Qui? I Per què?
Creiem cegament, “el que sabem és el que hi ha”
i acusem d’insensat al d’esperit més vertader.

Bona o dolenta, la bestiesa és la que més enceta;
és normal que encerti més que una sensatesa,
és normal que uneixi més que una cosa normal.
Quin tipus d’unió és més bona i perenne és una altra meta.
He acabat, però el meu cor sofreix, heus aquí la treta:
de no existir el dolor i la mort, cap cosa no quedaria satisfeta,
però jo no ho puc saber tot, heus aquí la meva retreta:
No sé res, però:
el cel, el dia; la nit, la terra; l’eternitat i tot,
són la meva alegria completa.
Saviesa? Bé, potser: la més refinada bestiesa.

Notes:

1Canasta: barbarisme del castellà, escoltat per mi en patis i altres llocs; cistella en català. L’utilitzo per propòsits literaris i filosòfics.

2 “Ocorreix”: inventat per mi a partir de la segona persona del singular d’ocórrer i l’increment -eix-. A certes formes de verbs de la tercera conjugació i alguns de la primera i segona se’ls hi posa l’increment -eix-. Incoatiu prové del llatí inchoativus: començament d’una acció progressiva i en gramàtica adopta el significat de començament i desenvolupament creixent d’un procés verbal. Per tant, “ocorreix” vol dir començar a ocórrer i el seu desenvolupament creixent.

3“disrompre”: verb adaptat al català per mi de l’anglès disruption del llatí disruptio (‘trencament’, ‘fractura’). A l’anglès el significat està estès a tot tipus d’àmbits, però, en principi, al català només té una accepció a l’àmbit de la física i no és pot conjugar.

Pseudònim: Psicodèlictiu

El petit joc de la gran guerra (obra concursant al Premi Emili Mira 2022)

La pluja ho era tot. Era com si el meu cos hagués deixat de sentir-se limitat pel llindar
de la meva pell i hagués distès la meva ànima perquè cobrís de les meves emocions tot
allò que la meva mirada podia arribar a percebre. Tot aquell dolor, tota aquella entropia,
tota aquella por.

El fred i la humitat entelaven la brillantor dels vidres del cotxe i feien que aquest
esdevingués translúcid fins al punt d’esborrar-ne el paisatge. A través de les gotes que
lliscaven per la finestra podia comptar paral·lelament les persones que, gairebé sense
assabentar-se’n, havien experimentat un temor com el que no havien viscut mai, un dol
com el que mai viuran i una cruenta mort que mai ningú hauria arribat a augurar. Una
infinitat; gairebé tantes persones com gotes de pluja.

Sentia que el món s’estava acabant. És que potser s’estava acostant una pandèmia
encara més letal, nascuda des de la més primordial bestiesa humana? A la llar que van
fer germinar els meus avantpassats i que, durant el transcurs de les generacions, hem
anat regant fins a fer de la terra fèrtil una llar on l’amor i la força criarien aquells que
naixerien en un futur? Ara ja ben segur que això no seria possible. No pas, després de
deixar caure la primera detonació.

Si tancava els ulls, encara sentia la gran deflagració que va fer vibrar el terra fins al punt
de recórrer per tot el meu cos la trepidació que semblava que anés a fer-me esclatar. El
cor anava a sortir del meu pit d’una forma tan real i tan crua que gairebé em temia
l’acomiadament del món allà al mig de la plaça. Tothom va començar a cridar, tothom
començava a córrer, i jo estava allà al mig, quieta entre la gent i els crits com si la sang
se m’hagués congelat.

«Què acaba de passar?», em preguntava. Però quan m’anava a girar per donar-li la mà al
meu germà, aquest havia desaparegut entre l’aglomeració. Ens havíem separat. Només
havia de fer una cosa i havia fallat en allò que en aquells moments havia estat necessari.
Com havia pogut ser tan idiota de no reaccionar a temps?

«El món s’està acabant», pensava jo. «El món s’està acabant i la gent de fora no ho veu,
no ho sap, no ho percep.» Podia reafirmar una vegada i una altra allò que regia al fons
més profund de les meves emocions. «Però jo, que estic fugint de la llavor de la guerra,
ho veig i ho reconec com la veritat que va matar la meva mare, el dol que va acabar amb
el meu pare i l’esglai que va fer desaparèixer el meu germà petit.»

Els meus oncles s’acomiadaven de mi com si fos la filla que mai no havien arribat a
tenir. Entre llàgrimes m’intentaven fer creure que allò era el millor per a la nostra gent.
Havia de marxar. I és que la felicitat del meu poble havia caigut i esdevingut soterrada
amb tots els somriures que durant molts anys havien brotat entre les generacions.
Els nens jugaven a les bombes, a la guerra; potser així vivien millor la tragèdia.
Nogensmenys, a mi ja no em quedava gairebé res; únicament, un declivi emocional que
lentament s’aproximava cada cop més ràpid a l’abisme.

El trajecte cap a la frontera va ser esgotador. Estava cansada d’escoltar dones i nens
esgargamellant-se en observar com havia quedat la nostra terra. Havent arribat allí, la
munió de gent restava inquieta, a l’aguait d’allò que pogués produir-se. «Ens deixaran
marxar de la nostra llar?», em preguntava quan vam arribar al territori limítrof amb
Polònia. A contracor havíem d’abandonar el que havia estat el nostre país. «Hi tornarem
mai?».

Adeu al paska, el meu plat preferit. El solia fer la meva mare seguint una recepta
familiar, la qual solia fer-me vestits per tots els meus aniversaris. Em sentia tan estúpida
i impotent: mai vaig arribar a aprendre-la i mai ho faria.

Adeu a la brusa tacada del meu pare, que mai més tornaria a ser exhibida amb honor,
com si fos una peça especial de marca. La lluïa quan anava a l’església per celebracions
importants.

Adeu a l’entremaliat del meu germà, el Pavlo, que no passava cap dia sense que em
recordés que ell era el petit de la casa i que sempre tenia la raó. Déu meu, fins i tot
enyoro que em tragués de polleguera enganyant els meus pares sobre alguna malifeta
que ell havia orquestrat. I és que realment em sentia òrfena perquè òrfena era.

Quan ja érem a Polònia, vaig tenir l’impuls d’observar per última vegada casa meva. Va
ser aleshores quan vaig poder veure com els rostres de la quitxalla i de les dones
mudava progressivament, com si les seves ànimes estiguessin atrapades en un hivern
que ja mai tornaria a minvar.

No volia mirar. La seva expressió desesperançadora era el reflex del meu poble. Tots els
somriures s’havien esborrat. Només quedaven les llàgrimes, els llamps i els trons.
Els núvols s’havien esvaït i les estrelles es veien reflectides sota la volta celeste que
havia deixat enrere la tempesta. Podia distingir, ara des del cotxe cap a la meva nova
llar, la comunió d’estels que formaven constel·lacions. Però no tan sols eren éssers
eteris singulars, sinó que dubtava si havien compartit quelcom que anava més enllà de
les seves diferències. Semblava que tots els estels havien format una única constel·lació
davant dels meus ulls. No sabia si era real. M’era igual, de fet.

Els pares d’acollida m’anaven mirant de reüll i no sabien si havien de somriure o
plànyer-se pel fet de refugiar-me, però hi havia alguna cosa que em deia que naixeria
una unió d’amistat que mai hagués cregut concebible. Grans nombres de persones
d’arreu del món s’unien per contribuir en una causa inhumana en què ningú veia clar un
final escrit. Una infinitat; gairebé tantes persones com estels al cel.

Els astres eren allà a dalt; aquell mateix cel que els meus oncles veien des del meu
poble, que el meu germà segurament en aquell moment estava contemplant en algun
indret que ningú coneixia; aquell cel que havia acollit els meus pares, i que jo sabia que
em seguirien allà on anés.

L’única cosa que desitjava més que fugir de la guerra, era tornar i reunir-me amb els
meus com si res s’hagués produït. La humanitat compartia una bestiesa, una bestiesa
que havia esdevingut una desgràcia com la que feia anys que no es veia. Uns la vivien
més que uns altres, però el que no suposava cap mena de dubte era que aquella calamitat
no entendria de vencedors i de perdedors.

Les estrelles enlluernaven el meu rostre amb quelcom que em revelava un polsim
d’esperança per aquest món. Per primer cop en molt de temps, la humanitat s’unia per
defensar uns drets fonamentals per a la llibertat. Però una de les coses que havien
suggerit més penediment a molts dels que s’havien llevat a última hora per ajudar-nos a
sobreviure era el fet que la unió més humana vista fins al moment només es produïa
quan les detonacions d’una guerra emergien entre el silenci.

Pseudònim: Bonnie i Clyde

Res no uneix tant com una bestiesa compartida (obra concursant al premi Emili Mira 2022)

Passàvem les hores al carrer. Des de petits desdibuixàvem somriures entre les voreres a mig construir. Tot semblava encaixar i el vincle que ens unia mostrava la fermesa similar a un arbre centenari. Però, de cop i volta, va passar. Un ésser de bellesa única i extraordinària es va creuar en les nostres vides desbaratant-ho tot al seu pas.

Nosaltres, innocents despreocupats fins aleshores, no ho vam saber gestionar, ambdós volíem ser els escollits d’aquella majestuosa mortal d’aparença divina. Llavors, a poc a poc, els somriures es van anar diluint acompanyats del temps que no espera a ningú. Va arribar un moment que la tensió era palpable, els sentiments d’amistat contra la voluntat del desig estaven a punt de col·lidir, com un meteorit trobant-se en direcció a un altre cos estel·lar.

Així va ser, un divendres a la tarda, aparentment plàcid, de sobte el big bang va tenir lloc i la violència va caracteritzar aquells carrers que antany estaven plens de felicitat. Cop rere cop, ferides crues i salvatges tacades d’emocions complexes que no concebien un bon desenllaç van desembocar en l’antònim més sorprenent i afable, una abraçada. Finalment, vam comprendre que la idealització no és bona, que cap raó passatgera pot acabar amb un llaç realment sòlid i que res no uneix tant com una bestiesa compartida.

Pseudònim: Ciaber

Un sopar divertit (obra concursant al Premi Emili Mira 2022)

Va riure i caure mort.
La boca ben oberta.
Les dents ben brillants.
L’alè de cervesa ben càlid.

Tots s’hi van acostar.
els ulls morbosos observant
la mirada perduda,
però encara brillant de diversió.

Congelat en el temps
el seu gran somriure.

Xavi, es deia, l’home mort.
En Xavi i les seves extremitats inertes.
En Xavi i el seu pit quiet.

“Quina mena d’acudit li has explicat?”
xiuxiueja un comensal.

“Ja saps, un clàssic”

Llorenç, es deia, l’assassí.
En Llorenç i les seves bestieses.
En Llorenç i la seva bona voluntat.

“Repeteix-lo” diu un altre.

Va riure i caure mort.
I el del costat, també.
I tothom qui ho va escoltar, també.
Els llavis tibats enmig d’una rialla.

A comissaria, un escàndol.
En Llorenç es resisteix.

“No m’obligueu” suplica.
“Ara o mai, pallasso”.

Riuen i cauen morts.
I així un darrere l’altre.
A comissaria,
al jutjat,
a la presó.

Tots riuen i moren
i quan es troben a l’altre món
segueixen rient.
“No hi ha res com una bestiesa compartida” diu Déu.

A Déu li agrada la companyia
i tenir molts convidats
que sàpiguen riure els seus acudits.

Pseudònim: Somriure

El dia d’abans (obra concursant al Premi Emili Mira 2022)

Els dies ja són freds i aviat fosqueja. Continuen sortint a passejar, però a les sis i mitja de la tarda tornen al pis. En Hilari fa una visita al lavabo i, després, recolzant el bastó en el marc de la porta, pren el seu lloc al sofà. Mentrestant, la Mabel engega la televisió, l’estufa i un fogó, que queda escalfant una paella amb oli. En el que triga a borbollejar, bat un parell d’ous en bols separats i, l’un darrere de l’altre, els aboca i converteix en dues truites franceses. Passades pel microones, divideix les restes de mongetes verdes del migdia i surt de la cuina amb dos plats idèntics, que col·loca l’un davant de l’altre. Acaba de parar taula, omple els gots amb vi i gasosa i, per últim, avisa en Hilari. L’avi dubta uns segons, estén les mans des del sofà i s’agafa a la vora de la taula.La Mabel l’ajuda a encastar-se a la cadira abans d’ocupar la seva.
Independentment del menjar, els àpats són cada cop més secs. En Hilari parla poc, només si la Mabel li pregunta, i ella tracta de no distreure’l: té un aire molt concentrat, gairebé solemne, efectuant amb la forquilla els vaivens del plat a la boca. Mastega feixugament i empassa amb esforç, acompanyant el ritu amb grans glops de vi. Només aixeca els ulls, plorosos i vermells, en deixar el plat net. Llavors mira la Mabel, que ha acabat de sopar fa una estona i s’afanya a desparar taula. Ella l’apropa les pastilles, un got d’aigua i, després de vessar-li unes gotes medicinals als ulls, l’ajuda a desvestir-se, a introduir-se al pijama i a lligar el cordell del batí blau. La dona es posa el pijama a la seva habitació i torna al menjador, on resten una horeta junts en el sofà, veient la televisió i creuant alguna paraula.
És típic de n’Hilari quedar-se clavat en un pensament, i aleshores no hi ha qui el desbloquegi. Aquesta nit tenen la culpa els anuncis, roses i blaus, que ja es comencen a dirigir als més petits de la casa. De sobte, un vell pressentiment arruga el front de n’Hilari, que anuncia: “En poc temps vindran els Reis”. La Mabel s’ho aclareix: “Els Reis Mags no existeixen; la festa serveix per il·lusionar els nens i per fer gastar els pares”. I n’Hilari sembla comprendre-ho, però al mig minut pregunta: “On ens deixaran els regals?”, i afegeix: “Hem de posar l’arbre, i posar decoració, i posar el… això”. “El pessebre”, li recorda la Mabel. “El pessebre”, repeteix ell. De poc serveix que els anuncis facin pas al resum de la jornada esportiva: n’Hilari no deixa de remugar sobre l’assumpte, i la Mabel, atabalada, avança el moment d’anar a dormir. Sort que les obsessions de l’avi duren només un dia.
Però el maldecap es perllonga en el temps, perquè la campanya nadalenca s’intensifica. N’Hilari, que absorbeix la publicitat, no es distreu ja ni fent tombs pel carrer. Pedalejant a les bicicletes del parc, li recorda a la Mabel: “M’hauràs d’ajudar a fer la llista”, i algun cop s’apropa als nens per consultar-los el nom de les seves joguines. Durant el sopar de Nadal (a casa d’en Marc, el fill gran) no parla d’una altra cosa, i durant la festa de Cap d’Any (a la llar de la Raquel, la seva filla petita) no admet un altre tema. I quan la Mabel els adverteix que comença a mostrar-se violent, els fills es resignen: compren un arbre barat, el decoren amb boles vermelles, desempolsen l’antic pessebre i… es retroben amb el Nadal de la seva infància.
“Què cotxe més bonic!”, exclama en Pere. L’Hilari mira el seu nét i, orgullós, fa que sí amb el cap. Amb mà insegura, marca amb una creueta el cotxet i volteja la pàgina del catàleg. “Un…”, assenyala n’Hilari. “Un gos de peluix. Tu tenies un gos, el Rumi, et recordes?”. L’avi assenteix amb el cap i canvia de full. Sense dir res, selecciona amb un asterisc una nina. “Molt maca!”, opina en Pere. En anar-se’n, el jove s’emporta el catàleg de joguines. La Mabel el reposa amb un de nou,
per evitar conflictes.
“Aquesta nit vénen els Reis”, anuncia la Mabel amb to il·lusionat. Fumejant a la taula, dos plats de sopa amb galets i una font de gambes. En contra del seu silenci acostumat, n’Hilari està xerraire i rialler durant la vetllada, i en acabar, nerviós, no vol allargar-la veient la televisió. En canvi, la Mabel l’encén i sintonitza el telediari, en el qual no triguen a aparèixer Ells a sobre de les seves carrosses, llençant caramels a una catifa de caps infantils. “Vas entregar-los la meva carta, oi?”, desconfia en Hilari. Afirmativa, la resposta de la Mabel dibuixa un somriure de satisfacció en la cara del vell.
De bon matí, desperten la Mabel crits del seu nom. És n’Hilari, que ja remena els paquets embolicats amb papers de colors, i que no aguantarà molt més la temptació d’esquinçar-los. A la fotografia que reben els fills, apareix el vell sense mirar a càmera, en pijama i descalç, sostenint un regal a mig obrir mentre els altres resten a la vora de l’arbre. En Marc, la Raquel i els seus fills no triguen gaire a presentar-se. En Pere i la seva cosina, na Teresa, no són tan petits (ni tan grans) com per creure en els Reis Mags. Però els seus germanets, en Quim i na Viola, no dubten a llençar-se al terra de l’ample rebedor i acompanyar en Hilari. Arrossegant el flamant cotxet vermell, en Quim tracta d’atropellar la nina maca, salvada pels reflexos de na Viola, que col·loca les sabatetes de plàstic al sostre de l’automòbil. Però les dues joguines s’allunyen espantades,
perquè un dinosaure se’ls apropa colpejant el pis. Orgullós i rugent, n’Hilari el manega.
“Quina bestiesa!”, declara en Pere. “I que ho diguis”, reconeix na Teresa. El mateix comenten en Marc i la Raquel, els fills. Però tots somriuen, perquè així solia jugar n’Hilari amb ells.

Pseudònim: Emily Looks

La bestiesa de compartir la meva solitud (obra concursant al Premi Emili Mira 2022)

Ningú ho sap, però tots opinen: si plores, si rius, si t’enfades, fins i tot  si calles.

Tots en algun moment sentim la necessitat de jutjar, opinar, de suplir  a qui sembla perdut o angoixat dels quals creuen tenir una bestiesa de coneixement i saviesa, i només és un grapat de material incandescent sense sentit que ningú ho ha demanat.

És la solitud la millor opció?, és legítim voler no parar esment al que atordeix els nostres pensaments, al que fereix el nostre cos? Som  millor persona si continuem la línia marcada per la majoria, aquesta que es mouen com a autòmats de la nostra Societat?

És més fidel qui no s’arrisca?

Aquesta vida no viscuda ens consumeix no sols de dolor, solitud o hipocresia, no, ens consumeix la dissort del silenci imposat, de la raó no donada i abocada a l’oblit perquè algú un dia va dir, NO!, així NO!..

Plou, però no vull amagar-me de la pluja, ni de la gent sota un paraigua. No m’importa sentir el fred mentre es mulla la meva roba, això només indica que estic viva.

Ells insisteixen: Per què no surts a ballar?, què puc contestar!?. Jo ballo amb les gotes, la seva tritllejo a la meva  pell, en el sòl, és la música que porta a moure els meus passos com surant en un núvol.

No estic sola, sento una pau immensa. Miro al cel, aquests núvols negres no representen el meu cor, potser només s’assemblen a l’aldarull de pensaments que a vegades tinc i penso que em tornaran boja, potser ja ho estic, o potser soc la més entenimentada, aquesta corda que estiren i tiren creient trencar, i encara així, continuo més sencera del que ningú pot veure.

Ai de mi que no el vaig veure partir, com es va partir la confiança que en ell vaig prendre, la vaig prendre d’il·lusions, de tant d’amor, que vaig confondre els seus batecs amb els trossets que vaig recollir del meu cor. Però aquí estava la meva solitud, quieta , expectant al meu abandó, a aquesta veu en silenci que t’adorm com la cançó de bressol. Aquesta solitud que t’acompanya perquè dol menys que sentir-se traïda, t’acaricia com la mentida més desitjada.

Que curiosa la humanitat, alhora que t’abraça, t’espia, espia les teves ànsies i les teves pors, abraça la teva feblesa mentre t’aspira l’ànima fins a deixar-te seca. Tornen els teus dubtes i de nou, cerques en la teva bogeria el que calmi les veus d’un buit que es va fer la teva millor companyia, no fa mal, no et rendeix comptes, és igual si rius, estàs o et perds. Que gran amiga la solitud que de tot t’aïlla, ella que et convenç que de tot et protegeix.

Potser no és la humanitat el que ens aïlla, volem aïllar-nos de l’aïllament que va construint aquesta cada vegada menys empàtica societat, volem sentir-nos part d’una vida que no construïm de somnis, sinó que la vam fer més gran de derrotes, paraules buides, vides trencades. Si vull, no puc. Deixa’m, però vulgues-me, Escolta, però no pensis. Solta, però no deslliguis la corda que em reté a terra ferma.

Quina bestiesa compartir el que el teu cor escolti, ¡escolta!: millor que la resta no sàpiga que pateix…

Pseudònim: Lucía Libre

Gelosia (obra concursant al Premi Emili Mira 2022)

Avui la nit està estavellada
i em contempla sense pudor.
No diu res i no obstant això
les meves oïdes s’omplen de belles paraules,
paraules que el cel em murmura
quan veu que ploro per tu.

Que ximpleria pensar que ets aquí,
quina bestiesa pensar que tot el que
plorem, m’uniria a tu.

Els meus somnis intenten realitzar-se,
abrigallats en les estrelles que els
il·luminen sense deixar que morin.
El cel sap i s’engeloseix de l’amor
tan boig, intens i alhora
tan simple que sento per tu,
perquè sap que ni el sol ha
sentit amor més pur des que
Déu el va crear.

Que bestiesa pensar que així seria
el que tu i jo vam compartir,
que cega jo, que cec el meu tou cor.

Jo m’aniré, tu t’aniràs,
quedaran els somnis, aquests, no moriran.
Quedarà la meva ànima, segellada en tu,
quedaran uns petons, els que no et vaig donar,
s’aniran els desitjos, els que vaig tenir de tu,
però les paraules d’amor que vam dir,
totes, per molt simple que jo et sembli,
Es van unir a tu.

T’aniràs, m’aniré,
el vent ens acostarà, com acosta els
núvols al sol per a poder-lo tocar, els
ocells cantaran els nostres poemes perquè
altres ànimes s’omplin d’elles, que
ironia que tanta neciesa uneixi  i separi altres.

Paraules en el fons, però no igual a les que
llegim en les pàgines dels llibres, són una mica
més, sentiments que queden segellats,
com quedaran tot el que ens vam dir
en l’eternitat…

Pseudònim: Lucía Libre

Vermell (obra concursant al Premi Emili Mira 2022)

“El color vermell t’afavoreix”, va dir-li mentre el cambrer li omplia la copa del Pétrus Pomerol pel qual s’havien decantat a l’hora d’escollir el vi negre que acompanyaria el magret d’ànec que degustarien aquell vespre. El restaurant el va proposar l’Eslie car la Noa era relativament nova a la ciutat; una prestigiosa escola de dansa havia acceptat la seva candidatura per a que hi entrenés la següent temporada i tot just feia tres mesos des que havia aterrat a Stuttgart. En canvi, la primera n’era ciutadana de tota la vida.

Li va fer ràbia, no pel comentari en si sinó perquè unes hores abans havia estat dubtant en si dur una brusa vermella entreoberta que deixés veure, com qui no vol la cosa, la tela d’encaix del sostenidor, conjuntada amb uns pantalons d’imitació de pell negres acampanats i unes botes altes que hauria lliscat sota els pantalons; però va decantar-se per posar-se el vestit negre de setí que sempre duia a les seves primeres cites, ja que preferia no prendre riscs i apostar segur.

“Ei! No se t’han posat bé l’entrant?” L’Eslie s’havia deixat endur pels seus pensaments arrels del cometari que la Noa li havia fet i havia mantingut una cara molt seria des del que llavors ja faria uns 10 segons. Deu segons poden semblar molt poc, l’espai de temps entre dos parpellejos, entre dues inhalacions… però de silenci en una conversa entre dues persones deu segons poden semblar eterns.
Va riure i li va explicar el que pensava entre rialles per a que no s’adonés que realment sentia moltíssima ràbia envers ella mateixa.

Ella era així, de família de classe mitjana tirant cap a alta i molt conservadora, des de ben petita era una noia exemplar: a l’escola mai havia tret una nota inferior a l’excel·lent, no havia volgut emprendre mai una activitat extraescolar per por a fracassar i freqüentava les mateixes amistats, amb qui mai havia tingut cap disputa, des de la guarderia (fills i filles d’amics dels seus pares) i mai havia sortit d’aquest cercle; mai, fins que un dia que estava visitant una exposició, una activitat familiar molt recurrent que acostumava a passar cada dos dissabtes, va separar-se del grup per anar al lavabo. Quan va arribar-hi, la qual cosa va costar-li moltíssim, ja que l’exposició es trobava en una sala d’un gran teatre on es duien a terme moltes altres activitats, va trobar-se a una noia, més o menys de la seva edat, picant unes puntes de ballet a la cantonada de la pica. L’Eslie li va preguntar que si estava enfadada, la Noa va veure que la noia no en tenia ni idea de dansa clàssica, i amb un somriure tímid va dir-li que així era com preparava les puntes noves abans de poder utilitzar-les. Tot seguit va proposar-li anar a veure l’assaig que començava en dos minuts i sense haver d’insistir massa l’Eslie va cedir. Ambdues noies van dirigir-se al teatre, en van entreobrir la porta un mínim per a poder passar, i es van amagar darrere l’última fila de butaques. Al cap d’uns deu minuts el telèfon de l’Eslie va emetre un to de trucada estrident que va alertar les ballarines i la professora de la presència de les noies. Aquestes, en un pic d’adrenalina, van sortir corrents per la porta i van començar a córrer pensant que serien perseguides, però, al contrari, van sentir com la música de Tchaikovsky reprenia així que van aturar-se i van seure en un esglaó de les escales fredes de marbre per tal de reprendre l’alè, es van mirar i van començar a riure. Però una veu femenina va interrompre les seves rialles. Era la mare de l’Eslie, la qual va preguntar-li, amb una mirada de superioritat envers la noia que continuava asseguda a la vora de la seva filla, que qui era la seva nova amigueta i si no havia vist els seus incomptables missatges i trucades. I així començà la rebel·lió.
Des de llavors l’Eslie recollia el material cinc minuts abans que la classe acabés i en pic sonava el timbre que anunciava la fi de la jornada escolar sortia disparada corrents cap al teatre. De vegades les dues noies miraven un assaig juntes i de vegades era la Noa qui assajava. Però mai podia quedar-se fins al final, ja que la seva mare l’esperava per berenar.

Un parell de mesos havien passat des de la seva primera troballa i ja semblava que es coneguessin de tota la vida; al final ja ni miraven la dansa quan estaven juntes sinó que s’asseien a l’escala a parlotejar.
Un dia d’aquests, la Noa va proposar d’anar a sopar juntes. L’Eslie mai havia anat a sopar sola amb algú, bé sí, però només amb nois amb qui els seus pares esperaven que s’ajuntés, com havien fet ells; no obstant això, mai havia anat a sopar sola amb algú que li interesses conèixer de debò, amb algú que respectava i la respectava a canvi.

Quatre hores abans l’hora de quedada, l’Eslie ja s’estava exfoliant la pell amb un nou producte especial per a pells sensibles que la seva mare li havia comprat feia mesos, però que ella mai havia utilitzat prèviament. Per altra banda, la Noa no havia entrat a la dutxa fins trenta minuts abans de marxar, ni tampoc va haver de donar massa voltes a què es posaria, ja que únicament posseïa una muda de roba que no era d’esport. Consistia d’un vell conjunt d’americana i pantaló de pinces del seu pare, d’un estampat de ratlles blanques sobre un fons gris fosc, que havia cosit per a que li quedés a la seva mida.
Ella venia d’una família d’emigrants de la guerra freda que havien trobat refugi en una casa de dos pisos i quatre habitacions als Estats Units on convivien catorze persones. Sempre havia dut una vida modesta, sense grans luxes, encara ara que havia obtingut una beca d’esportista d’elit on tenia totes les despeses pagades, de fet, aquesta era la primera nit de la seva vida on menjaria en un restaurant.

Ja havien acabat de sopar i les dues noies estaven al mateix lloc on havien quedat per a trobar-se a l’anada, un semàfor, on el pas de vianants separava els seus carrers, barris, classes, vides… un semàfor que es va posar en verd massa aviat per a que haguessin tingut temps d’acabar d’abraçar-se en mig del carrer i un camioner nocturn premés l’accelerador mentre deixava anar l’embragatge.
“El color vermell t’afavoreix” va dir-li mentre les ambulàncies feien sonar les sirenes, la banda sonora que acompanyaria el malson que viurien aquell vespre.

Pseudònim: Ale

Lluita interna contra la meva psique (obra concursant al Premi Emili Mira 2022)

“Res no uneix tant com una bestiesa compartida” (Joan Fuster)
I què en seria, sinó, de la vida, si no fos eixerida?
I qui m’ho diria, que un dia, ni jo mateixa m’ho creuria,
que aquells moments que vàrem compartir
serien l’inici d’un tèrbol seguit de crims:

Em vaig veure obligada a obrir les ales
quan seguia dins el capoll.
Em vaig veure atrapada en un món ple d’opinions;
jo no estava preparada per afrontar les meves pors,
vaig arriscar-me per tu, i al final vaig perdre(‘m) jo.

No sé en quina realitat he estat vivint.
No sé per què he tardat tant a acceptar que jo soc així.
Hi ha ferides que no es curen i que tanquen molts camins.
Per què he deixat que la meva ment hi interferís?

Fingint per encaixar en un món superficial.
Plorant pensant que em mereixia tots els mals.
Actuant contra allò que anomeno els meus ideals,
per complaure els dimonis del meu cap.

He pecat, m’he traït a mi mateixa.
M’he forçat, m’he obligat a créixer.
He perdut, m’he hagut de conèixer.
I m’he trobat que aquesta por,
no eren més que ínfimes queixes:

El temor que suposava el fet d’autoconèixer-me.

Pseudònim: Pa amb tomàquet

La dona marinera (obra concursant al Premi Emili Mira 2022)

Amiga meva,

t’escric com et vaig prometre abans que pugessis al vaixell. Ja he tornat a casa, i totes les ombres de les habitacions pregunten per tu.
Qui diria que els nostres camins es tornarien a creuar? I beneït fos el moment que vas decidir quedar-te a ca la teva mare una setmana després d’anys sense veure’ns! Ara que estàs vivint lluny, perseguint somnis a la gran ciutat més enllà de l’horitzó del mar, suposo que hauràs estat aclaparada pels records. Els meus petits somnis, però, tornen a viure ara que sé que la meva millor amiga de la infantesa és feliç.
Aquesta setmana amb tu he sentit el meu cor escapant-se per les comissures dels meus llavis. El vell gronxador del parc semblava que ens deia “jo també us he trobat a faltar, mainada” quan ens vam gronxar l’una a l’altra, com quan érem dues criatures. Te’n recordes quan tu no podies suportar les faldilles i, per tant, jo em posava la teva damunt la meva? Quan el florista ens donava una flor a cadascuna quan passàvem davant de la seva botiga i jo et donava la meva flor? Ai, no hauria pogut imaginar que podria tornar a ser una nena petita amb algú. Al teu costat el sol matinal escalfa, ja no crema; aixecar-me torna a tenir sentit.
Ara que has marxat, no sé a qui li cantaré si la casa és buida.

Ens veiem aviat,
Raquel


Amiga estimada,

t’escric amb suor al front i amb mal d’esquena. Acabo de despertar d’un malson que em persegueix fins i tot desperta. I no t’ho he explicat els dies que hem estat juntes, Cristina estimada, perquè soc una covarda, una mentidera. Continuaràs sent la mateixa ànima que un cop vaig conèixer un cop t’hagi declarat la causa del meu pitjor turment?
El meu pitjor malson té nom, cognoms i un rostre d’àngel que es transformava en un dimoni cada cop que la porta de casa es tancava darrere meu. Quan vas marxar, un noi em va atrapar entre les seves urpes; i jo, que mai he dubtat de males intencions, hi vaig caure de quatre grapes. Vaig ser una núvia que cada dia caminava cap a la guillotina; el meu ram de flors eren els meus grillons. Cada dia ell m’esperava a l’altar, amagant el ganivet i llepant-se els llavis. I ara soc un xai que ha fugit del seu pastor. Quan ho vaig fer, tothom al meu voltant em va mirar horroritzat. El grup d’amics que jo estimava com germans es van convertir, simplement, en espectadors; els espectadors volien una ballarina de porcellana i, quan aquesta va trencar-se després de tota una vida entretenint, van marxar a les grades d’un altre escenari.
Potser si t’ho hagués explicat abans hauries entès aquesta fúria fúnebre. És tan fàcil dir-li això a una multitud o, en canvi, a un paper en blanc. S’ha tornat costum viure en una casa d’ossos enmig d’un bosc en flames mentre contemplo com es redueix a cendres. El meu cap noestà bé, Cristina, i em sento completament engabiada.
No sé si els barrots del meu cap són reals o no, però vull sàpigues que, malgrat estar paralitzada en el temps i glaçada de fred, la teva xemeneia m’ha escalfat com mai ningú ho ha
fet.

Sempre teva,
Raquel

Estimada,

et demano que acceptis les meves disculpes si la carta anterior t’ha preocupat. Sé que, en primer lloc, hauria d’haver-t’ho comunicat quan vaig tenir l’oportunitat. Aquest tema impedeix que em comuniqui amb propietat: em sento un enigma que ni jo mateixa puc resoldre, una ombra que surt a passejar quan tothom dorm.
Sé que hauria de controlar les meves emocions. Per això, faré cas al que em vas comentar en la teva darrera carta: necessito enfrontar-me als seus fantasmes. Necessito deixar de veure els seus braços al voltant del meu coll quan camino pels llocs que ell conservava com un secret.
Sovint em pregunto com és possible que tu, viatgera atabalada, vas decidir pujar al meu tren amb un milió d’històries per explicar i mil bestieses per compartir. I, malgrat tot, això és el que t’ha lligat a mi.
Qui t’estima i t’adora com la vora del mar que espera les onades?

La teva Raquel

Estimada,

aquesta setmana està sent desastrosa. Les veus han tornat i ja no murmuren, sinó que xisclen com gossos en la nit.
Aquesta nit he tornat a sortir a passejar pel mar. Em preguntaves on li veig la gràcia a caminar per la platja quan el sol ja s’ha amagat i l’aigua està massa freda; després d’una llarga jornada, el mar de mitjanit té secrets que només vol confessar-me a mi.
És en moments com aquests que me n’adono com de sola em sento, vida meva. Visc amb la por de ser un cérvol sempre llest per fugir, però la realitat és que soc, més aviat, un gos que plora en un racó. Necessito estar sola. Necessito que ningú dubti del meu criteri; la veritat és una corda fluixa i jo camino sobre ella. Sé que em diràs que la veritat la tinc a la mà; que la veritat objectiva és que he passat per les urpes d’un monstre, tothom ho va saber i va mirar a un altre costat. Però tinc por. Tinc por a convertir-me en un secret, en un enigma per descobrir. Tinc por que tothom hagi marxat de debò; si qui soc és allò que he construït al voltant del plaer aliè, llavors qui soc, si no hi ha ningú?
Estaràs cansada d’escoltar-me parlar de la mateixa història altre cop. Sovint, quan xiuxiuejo secrets inconfessables al cel, sento que, més enllà de les parets del cel i a l’altra banda de l’horitzó, tu estàs parant l’orella.

Pensa en tu, ara i sempre,
Raquel

Amor del meu cor,

encara continuo sense creure que ens tornarem a veure aviat. Abans que me n’adoni, tornaré a estar damunt del penya-segat mirant l’horitzó, buscant com el teu vaixell s’apropa, com fan les dones dels pescadors quan esperen que tornin a casa.
Malgrat la il·lusió d’aquesta notícia, els meus ànims no han canviat gaire de l’últim cop que et vaig escriure. Perdo la memòria de la mateixa manera que se m’escapa l’oxigen entre les costelles. Els meus camps de batalla ara són de color vermell i els meus soldats ploren com nens petits.
Prego que les veus del meu cap mai callin els meus “t’estimo” que ressonen com mil timbals, com un cor d’església. El teu amor és com una lluerna enmig del bosc del llop: com més fosc es fa, més crec en tu. El meu far en la foscor vas ser tu, la meva estrella polar sempre vas ser tu. Només tu coneixes el camí cap al meu cor embrancat, només tu veus a través de la boira, només tu amanses les bèsties que em persegueixen. Al teu costat, els raigs de sol arriben als meus amagatalls més profunds i recòndits.
Si somio amb els àngels, somiaré amb tu i amb el teu vaixell flotant fins a mi. Portaré la faldilla i les flors per tu.

Ens veiem aviat,
Raquel

Pseudònim: Resiliència

La unió entre l’aspiració imaginativa i la realitat que la conforma (obra concursant al Premi Emili Mira 2022)

Avui amb les pestanyes creuades per l’angoixa de l’aixecament cap a la realitat,
m’imagino un dia ple d’alegria on surto de la quotidianitat, i quan a l’hora intento
aixecar-me contemplo la meva falta d’identitat. Em miro al mirall i no em reconec,
llambrego el meu diari per observar que vaig fer ahir, però no trobo resposta, el diari
ha desaparegut. El mòbil comença a sonar i al mateix temps un home em crida per la
finestra. No em queda més remei que sortir a passejar. Ell em conta un ventall
d’anècdotes que desconec, però la seva mirada comporta una bellesa bestial. Qui és
aquella persona? A què ha vingut? De fugida, ens troben en un bosc frondós, em
deixo guiar, no sé on anem a parar, però em recorda que l’esperança està molt
propera, i el descobriment ja no es pot ocultar. Aquell home porta el meu diari, i inspirat
per la bellesa natural comença a cantar. L’acompanyo amb aquella cançó, pareix un
record intacte de la meva memòria. Cantem tots plegats, però de seguida amb una
passa aquell home cau al pou. I ara què faig? Intento agafar una corda que plena de
rames es configura davant la meva vista, l’imagino?, o és realitat? La llenço quan
l’home comença a bramar. Qui o què ha caigut? És un home o un animal? Alleugero
el meu pesar i l’ansietat per sotmetre la meva ajuda. O Déu, a qui li dec la meva
persona? Qui sóc i què puc fer? Em decideixo a baixar al pou, i quan esterrejo poso
les meves mans sobre els seus ossos romputs. Una lluentor comença a enlluernar la
foscor. Què passa em pregunta amb aquella bellesa bestial? —Ara sé quina és la
meva identitat, he sigut curandera en altres èpoques i vostè qui és? —Soc el teu diari
mostrat en aparença, són els teus somnis compartits el que m’han creat i han fet que
et reconeguis tal com volies fer-ho—, sense enganys.

Pseudònim: Galilea

La nit amb tu (obra concursant al Premi Emili Mira 2022)

Ell és com el raig de sol de l’hivern, aquella petxina blanca poc erosionada que trobes a la vora del mar, o l’última xocolata del calendari d’advent. Ell és tot això i més en la meva tempesta, plena de dubtes i alegries. Tendresa és l’adjectiu que millor li queda, a més de fatxenda, sobretot quan em porta en moto i em fa saltar enlaire unes mil·lèsimes de segon, igual que si estiguéssim en una pel·lícula dolenta d’acció. I és aquest punt on comencen les aventures. Baixo la visera del casc per protegir-me els ulls de possibles llàgrimes a causa de l’aire i la velocitat i em faig una cua perquè els cabells no em tapin les vistes. També ens saltem algun que altre semàfor en vermell i quan no ho fem, agafada còmodament a la seva cintura, aprofito per quedar-me meravellada davant dels colors del cel quan el sol es pon sobre el mar. Mentrestant, algunes nenes petites observen com ens donem cops de casc l’un contra l’altre i riuen. Arranquem de nou sense pensar en la frenada i finalment arribem sans al nostre destí -més, amb l’adrenalina encesa, tot sigui dit-. Aparca la moto davant del portal, em descorda el casc i ens carreguem el pes de les bosses a les mans. Noto que em comencen a fer mal les espatlles de portar a l’esquena la teva motxilla plena de llibres d’economia. I de sobte tinc ganes de notar l’escalfor de casa. Dalt ens espera un sofà blanc arrambat a la barana del balcó, el qual fa joc una tauleta de fusta plena de paquets de tabac acabats, un cartell il·luminat de party i tres espelmes d’aquestes que fan olor. Les encens amb un magiclick perquè mai li són retornats els encenedors que deixa, i un suau aroma a vainilla aflora l’ambient. Es prepara un combinat de Coca Cola i Brugal, s’enrotlla un cigarro i surt al balcó amb una manta que usa per cobrir el meu cos, perquè jo ja m’havia tombat al sofà. A poc a poc es va apropant a mi, amb cautela, com si fos la primera vegada que em volgués abraçar i desconegués per on començar. Acaba acomodant-se al meu costat i em fa festetes a la panxa. Li dic que no m’agraden els pèls que tinc al voltant del melic, que són foscos i que n’hi ha masses. I aprofita per jugar amb ells, dient que són els pèls de voltant de melic més bonics que ha vist mai. I com que no m’ho crec, com a acte de rebel·lia, comences a fer-me les típiques pessigolles que es transformen en petons. Uns petons que es perden entre la comissura dels llavis per endinsar-se en la incertesa de l’altre. Petons fràgils, però innegables, entregats sota una lluna que observa com estem junts la nit que ens retrobem després d’un llarg temps. Una lluna que ens admira divertida i ens escolta discutir sobre quantes setmanes té un any. La lluna s’ha vestit molt elegant per assistir a una nit màgica i plena d’estrelles, absent de núvols i de fred, i la qual únicament il·lumina les carícies de dos joves atrapats en un nosaltres. Res uneix tant com una vida compartida al seu costat.

Pseudònim: Piscis

La màgia del coincidir (obra concursant al Premi Emili Mira 2022)

Hi ha persones que pensen que l’amor inclou penes, i d’altres defensen que si l’amor és
de veritat, és absent de mal. La Lola mai ha tastat cap d’aquests amors en els seus trenta-quatre anys de vida. Mai ha sentit la sensació de tenir un cor trencat com una polsera
de cuir que porta estius al canell d’una jove rebel.

Els dissabtes la Lola acostuma a fer-se una copa de vi al Deessa, el bar més maco de
l’esquerra de l’Eixample, situat al xamfrà més assolellat de Barcelona. Les tardes que hi
va queda embadalida per un home d’uns cinquanta anys, amb mitja vida feta ja i canes
als cabellsllargs en conseqüència. Ell sempre duu unes ulleres de pasta vermelles i porta
camises de colors, sabates marrons, sempre les mateixes, i un posat més aviat divertit i
de persona poc organitzada. Arriba sempre amb un paraigua, perquè diu que el seu
cabell és el seu bé material més preuat. Aquest home de poca traça per no entrebancarse seu sempre al tercer tamboret de la barra i demana un cafè llarg amb llet de soja. La
Lola no pot estar-se’n d’observar-lo, tant li fa que ell s’adoni o no, de fet, ja es coneixen
les cares i a vegades intercanvien algunes sobres de sucre. La Lola és columnista al Diari
de Barcelona i ell és un arquitecte ben plantat del qual la Lola jura pels Déus olímpics
haver-se enamorat amb tota la poesia de la seva ànima.

Així que una vesprada de primavera, en arribar a casa i col·locar al gerro les tulipes i
margarides que havia comprat a la floristeria Carolina de les rambles, va agafar un paper
reciclat de la impressora i el seu bolígraf de la sort. Va començar a escriure:

Estimat home volàtil que fins i tot lúbric,


No puc evitar deixar els meus sentiments a part i fer veure que no existeixen. És
que els sentiments em fan por, demostrar-los, senzillament. Em fa vergonya, però, pel
fet que la persona que imagino que cada nit m’abraça abans d’anar a dormir sigui algú
que no conec. Potser és simple innocència, o il·lusió, però m’agrada pensar en un
possible nosaltres. Tothom cridant a quatre vents carpe diem fins que se’t planteja la
felicitat de veritat i es paren, com si en un tres i no res aquesta fugís com un llampec. És
por a perdre l’alegria, o millor dit a tenir por a ella? Si qüestions més senzilles no les han
pogut resoldre els filòsofs de l’Antiga Grècia, tampoc crec que resolgui jo ara aquesta.

En tot cas, he agafat un full blanc per escriure sobre el que em remou l’estómac.
I això comença quan m’imagino que et poses nerviós quan ens mirem als ulls. Jo dibuixo
un somriure a la cara i després el dibuixes tu, tot i que només aprecio el somriure un
segon perquè de seguida mires cap altres direccions. Llavors es quan començo a riure i
em retornes la bona vibra. També penso en com mous la cama esquerra, sembla que
segueixis una cançó de rock, com la d’Hungry Heart, amb un ritme marcat i persuasiu.
Per no parlar del posat que tens, per impressionar segurament, posant les mans a la
butxaca i parlant amb la cambrera de les diferents gammes de colors que poden quedar
bé en un despatx. Són nits boniques i estem envoltats d’amics que més aviat considerem
família. Nogensmenys, tinc la sensació que tu i jo ens trobem en un altre planeta. Fins i
tot ara m’adono que tinc les galtes vermelles, desconec si és per l’estufa que tinc a
l’habitació o per un altre motiu més profund.

Però és que la teva cara alienada com els astres és suficient perquè se’m posin
els pèls de punta. De moment, el teu somriure és el més trapella que he vist mai. I sincer
i expressiu també. I aquells ulls marrons i profunds, els quals crec que amaguen
bastantes inseguretats, són tendres com l’entrecot de Cal Xec, prop de la Carretera de
les Aigües. Per no parlar de la clapa que tens al costat dret del cap, la que tothom
comenta i a mi em sembla molt divertida. jo arribava 7 minuts abans al Deessa. Sempre
calculo el temps que em suposarà fer determinades accions a casa, i aquell vespre vaig
arreglar-me 7 minuts abans perquè de camí al bar havia de desviar-me per retornar-li la
postal de Nova Delhi que el meu cosí va enviar-me, però just vaig calcular malament
l’hora de tancada i quan vaig arribar a correus ja estava tancat. Per tant, vaig entrar al
Deessa, vaig anar al lavabo i després vaig seure a la taula on sempre seies tu i vaig
demanar una copa de vi de la casa. I en pocs minuts vas entrar per la porta, i que guapo
estaves. Crec que mai t’hi havia vist tant. Vas agafar-me pel coll delicadament fins que
vas plantar-me el petó als llavis més dolç de tots. Em va recórrer un calfred. Vaig
assaborir cada un dels seus racons, uns llavis suaus i enèrgics. Era com si fos la primera
vegada que tastava el cacau de Ghana. I després vaig adonar-me que eres incapaç de
mirar-me als ulls durant més de tres segons, i vaig deixar-me endur per la felicitat de
l’instant. Vam sopar i vam decidir anar a fer un volt, agafats de la mà, sabent que no era
amor, però que tampoc calia ser-ho. Direcció a la porta, vas aguantar-la mentre em
posava bé l’abric, et vaig mirar i vaig pensar en tot el que havíem passat junts aquells
mesos. Tant de bo fos una història real, com aquelles que expliquen els i les àvies als
seus nets. Trobo que potser, i només potser, hauria de deixar-me anar més i deixar que
tot flueixi, sense pensar en tant en el que vindrà o pot deixar de venir. Que sigui quelcom
simple i real, com tu.

La veritat és que no em fa extrema il·lusió continuar aquesta història escrita
perquè he après a viure del moment i que els records en ment són més poderosos que
els escrits. Però necessito escriure el que visc perquè les paraules són el meu únic refugi.
No considero purament necessari amagar els sentiments, havent-me pres tota la
gosadia d’anomenar-ho així. Estic acostumada a creuar els límits sentimentals, però m’és
inevitable no fer-ho, i les persones del meu voltant ja ho saben prou bé. I és que res no
uneix tant com aquesta bestiesa a la que anomenem deshonradament amor.

Signat Malva

Pseudònim: Malva

Res no uneix tant com una bestiesa compartida (obra concursant al Premi Emili Mira 2022)

La Marta em mira, s’allunya una mica de mi, i m’explica amb brillantor als ulls com de bé s’ho passa amb la Bel. Em diu, “mai havia congeniat amb algú tan ràpid”. Jo li dic que me n’alegro moltíssim, molt i molt, i continuo repetint molt i molt, per omplir el silenci que cau entre nosaltres. “De debò, molt.” Hi ha tensió. Li hem estat cantant lloances a la Bel durant uns bons 20 minuts. Ens hem quedat la Marta i jo soles, després de sortir de festa amb el grup, assegudes en unes roques del parc, parlant de coses íntimes.

Ella m’explica que està explotant d’alegria per la nova amistat amb la Bel. Que ella li fa cas, vol quedar, i queden, i, em diu, “sobretot, és que m’ho passo molt bé amb ella, molt bé.” I és cert, quan les veig juntes sempre riuen, sempre es toquen. La Marta em diu que és una xeringa de dopamina. Li veig l’alegria als ulls, com es queda pensativa mirant el no-res amb un petit somriure als llavis; li veig el cos atonyinat per diferents coses i diferents persones, i penso en com d’important és que se senti valorada per algú així, algú que li retorni la passió que ella sent per la vida, que li retorni l’amor que ella dóna als altres. Les bones persones haurien de ser felices.

“No romànticament, eh”, em diu la Marta. Jo li dic, “no, no”, i ella em diu, “és que tothom s’ho pensa; m’ho van dir la Natàlia, la Laia, i no sé qui més…”. “Ah, sí?”, li contesto. “Quan va ser això?” I em diu un dia en què jo no hi era. “Ah, sí”, li dic, “jo no hi era aquell dia, crec.” La conversa cau al buit per un moment. La Marta la reprèn. “Tothom s’ho pensa, que com ella i jo som dues noies, doncs ha de ser romàntic” (per posar-nos en context, la Marta és lesbiana), i jo li dic, “no, no, t’entenc; les amistats existeixen”. Miro el terra i m’hi quedo fixada. Espero no estar deixant entreveure la meva tristor amb la mirada. Sé que aquell nivell de passió no és amistat; no ho pot ser.

La Marta em diu que és una nena de 3 anys per dins -m’ho ha dit moltes vegades, ja-, i jo sempre li responc, “ah, sí?”, perquè no m’imagino com deu ser ésser així, i no sé què més dir-li. Sempre he pensat que sóc un gran desert sec dins meu, sense gota d’aigua, sense planta brotant, sense oasi, només dunes i més dunes àsperes que s’allarguen indefinidament i freguen els seus llavis amb el cel negre. La serietat total. Nihilisme, escepticisme. El despull del miratge de qualsevol cosa bona a la vida. És una escopinada, un dit del mig, una puta nit d’estels en soledat, on pots admirar la brillantor de móns llunyans mentre et podreixes de set. La Marta, en canvi, és un pou d’il·lusió i amor; vol viure, cantar, riure, i passar-s’ho bé, i passar-s’ho bé, i passar-s’ho bé…

Això em recorda a una conversa que vaig tenir amb un company de classe al Batxillerat. Estàvem treballant algun pensador o altre a la classe de filosofia, i jo li deia al meu company que estava d’acord amb un d’ells, que si la vida no va acompanyada de reflexió, no val la pena. Ell em va contestar que pensava que hi havia persones tan immiscuïdes en la reflexió que oblidaven viure, i que allò sí que no valia la pena. Em vaig quedar callada, jo que sempre tenia resposta a tot per arrogància, tartamudejant davant del mirall que m’havia enquistat enfront dels ulls. “No és veritat això”, vaig pensar, sentint un nus a l’estómac de penediment. Em va sobrevenir un sentiment d’urgència molt gran.

Tornant a la Marta i a la seva edat de 3 anys: la Bel també és així. Vol mirar i remirar High School Musical. Les coses petites sense importància els donen vida. Parlen de bajanades i es peten de riure. S’expliquen anècdotes i es peten de riure. Quan som en grup, jo també gaudeixo molt d’això, de fer tonteries i de passar-nos-ho bé, passar-nos-ho bé, passar-nos, passar… passar. Passar. I passar i passar i passar. Tic, toc, tic, toc. El temps corre. Tic, toc, tic, toc. I ja no m’ho passo bé.

Em pregunto a mi mateixa, “Riure és agradable, però és significatiu?”

I ja no m’ho passo bé.

Quan ens quedem la Marta i jo soles, no vull passar, vull quedar-me. Vull entrar, de fet. (No sexualment… tot i que també). Vull allargar el braç i estrenyir-li el cor amb els dits. La vull conèixer a fons. No vull riure, vull plorar com ella ha plorat. Vull sentir el seu patiment. No vull ballar, vull que em pinti els seus somnis al cap. No vull explicar coses que m’han passat, vull fondre’m en els seus ulls per mirar-ho tot des d’allà. Segur que tot és més bonic.

I bé, amb tot això, que quan vaig veure la proposta d’escriure alguna cosa sobre la frase “res no uneix tant com una bestiesa compartida”, em va venir al cap el contrast entre la Bel i la Marta, i la Marta i jo. Em va venir al cap la fredor de la nit quan ella i jo parlàvem, la pena en les seves paraules i expressions quan m’explicava coses que li havien fet mal, i com després li va tornar la calidesa a les galtes al parlar de la Bel, altra vegada, i de com de bé s’ho… passen. Al marxar, la Marta es va equivocar i em va dir Bel, i jo em vaig sentir molt impotent, perquè després d’explicar-li algunes coses que m’afectaven, i després que ella fes el mateix, i després que estiguéssim juntes a soles durant més d’una hora, ella estava per una altra cosa; per les bestieses compartides, suposo.

Pseudònim: Laura Balena