Respostes Roda Llengua 2025

Pregunta 1

Comencem el concurs RodaLlengua amb una pregunta sobre el premi que us podeu endur si responeu totes les preguntes. Sabeu que us regalarem productes de merchandising de la UB? Ep, o ho hem de dir d’una altra manera, en català?

a. Merxandising

b. Merxandatge

c. Marxandatge

La resposta adequada és la C. Marxandatge és la forma normalitzada aprovada pel Consell Supervisor del TERMCAT i, per tant, és la paraula en català que cal fer servir en comptes del manlleu merchandising. Més informació.

Pregunta 2

Masculí, femení, singular, plural… Sovint certs mots presenten dubtes pel que fa al gènere o al nombre, sobretot per interferència del castellà. Quina és l’opció adequada?

a. Una anàlisi exhaustiva ha confirmat la hipòtesi inicial.

b. Un anàlisi exhaustiu ha confirmat la hipòtesi inicial.

c. Un anàlisi exhaustiu ha confirmat la hipòtesis inicial.

La resposta adequada és la A. Anàlisi és un mot femení en català i hipòtesi s’escriu sense essa final per al singular. Més informació.

Pregunta 3

Que què fem amb els diacrítics? L’accent diacrític permet de distingir mots que tenen una mateixa forma gràfica però un significat diferent i, per tant, serveix per evitar possibles confusions. Trieu la frase que tingui els accents ben utilitzats.

a. Saps què és i on es fa la Primavera de la Llengua?

b. Saps que és i on es fa la Primavera de la Llengua?

c. Saps què és i on és fa la Primavera de la Llengua?

La resposta adequada és la A. Què és un pronom interrogatiu i, per tant, s’escriu amb accent. És, quan és una forma del verb ser, també s’escriu amb accent. En canvi, es s’escriu sense accent quan és un pronom. Recordeu que amb la publicació de l’Ortografia catalana (2016) van desaparèixer molts accents diacrítics, però encara en queden alguns. Més informació.

Per cert, la Primavera de la Llengua és una jornada en la qual s’organitzen un conjunt d’activitats relacionades amb la llengua i la cultura. Es fan al Campus Mundet a finals d’abril amb l’objectiu de promoure l’ús del català a la universitat. El RodaLlengua és una d’aquestes activitats.

Pregunta 4

Els pronoms febles, que no faltin! Quina d’aquestes frases és adequada?

a. El llibre, a la professora, la hi portaran demà.

b. El llibre, a la professora, li portaran demà.

c. El llibre, a la professora, l’hi portaran demà.

La resposta adequada és la C. En aquesta oració cal substituir dos elements (el llibre i a la professora) i el pronom li no els pot substituir tots dos. La combinació l’hi (CD masculí singular + CI) és l’adequada en aquest context. En canvi, la hi es faria servir per a la combinació CD femení + CI (per exemple: La llibreta, a la professora, la hi portaria). Més informació.

Pregunta 5

Ser o estar, aquesta és la qüestió. Hi ha cap diferència entre la frase 1 i la frase 2?

1. El Campus Mundet és preciós.

2. El Campus Mundet està preciós.

a. No, volen dir exactament el mateix.

b. Sí, la primera vol dir que el campus té la bellesa com a qualitat permanent i la segona, que el campus té aquesta qualitat de manera transitòria.

c. Sí, la primera vol dir que el campus té una bellesa de manera transitòria i la segona, que el campus té aquesta qualitat de manera permanent.

La resposta adequada és la B. En general, es fa servir el verb ser si l’atribut indica una qualitat definidora o una característica permanent. Per exemple: El campus és preciós avui i sempre. En canvi, generalment es fa servir estar per expressar un estat transitori. Per exemple: El campus està preciós ara que és primavera i els arbres estan florits; a l’hivern, en canvi, no està tan bonic. Més informació.

Pregunta 6

Amb aquesta pregunta arribem al final de la primera edició del RodaLlengua. Les majúscules tenen una funció distintiva i el seu ús, en alguns casos, és convencional. Com s’escriu aquesta frase segons el Llibre d’estil de la UB?

a. Faig el màster en Psicologia de l’educació.

b. Faig el màster en Psicologia de l’Educació.

c. Faig el Màster en Psicologia de l’Educació.

La resposta adequada és la B. El genèric que defineix el tipus d’ensenyament s’escriu en minúscula i el descriptor específic, en majúscula. Els substantius, adjectius i verbs que formen part del nom dels estudis s’escriuen amb majúscula inicial. També s’escriu amb majúscula inicial l’adverbi no. Per exemple: l’assignatura d’Aprenentatge No Supervisat. Més informació.

Gràcies per totes les respostes i per haver fet possible aquesta primera edició del RodaLlengua!

Lliurament de Premis del XIX concurs Emili Mira i de la XIII RodaGimcana

El 24 d’abril es va celebrar el lliurament de premis del 19è concurs literari Emili Mira i López i de la 13a RodaGimcana en un acte celebrat a la sala de graus Margarida Comas de la Facultat d’Educació. L’esdeveniment va ser presentat per Maria Casals, responsable dels Serveis Lingüístics del Campus, i va començar amb la interpretació de la cançó Over the Rainbow pel trio musical format per Eugènia Arús, professora agregada del Departament de Didàctiques Aplicades i pianista, Salvador Oriola, professor agregat del Departament de Didàctiques Aplicades i clarinetista, i Mireia Bartolí, membre dels Serveis Lingüístics de la UB i violinista.  

Després, es va fer entrega dels premis del concurs literari Emili Mira i López, aquest any dedicat a Joan Salvat-Papasseit i al vers «Vosaltres no sabeu què és guardar fusta al moll». Les obres guanyadores van ser:

  • Primer premi per Blanca Just, estudiant del grau en Psicologia, per l’obra en format vídeo «Seca».
  • Segon premi per Oriol Rodríguez, estudiant del Màster en Formació del Professorat d’Educació Secundària Obligatòria i Batxillerat, Formació Professional i Ensenyament d’Idiomes, pel poema Si sabéssiu.
  • Tercer premi per Anna Gas, estudiant del grau en Psicologia, per l’obra en format vídeo «Clarividència».
  • Tercer premi per Xènia Moseguí, estudiant del grau en Mestre d’Educació Primària, per l’obra L’ofici de viure s’aprèn durant tota la vida.

L’acte va continuar amb el lliurament de premis de la 13a RodaGimcana. Els guanyadors es van triar per sorteig entre totes les persones que havien encertat la totalitat de preguntes del concurs. Els guardonats van ser:

  • Inma Peiró i Mari Aguilera, com a membres del PTGAS i PDI
  • Ibrahim Tahiri i César Pardillo, com a estudiants

Per tancar l’acte, el trio musical format per Eugènia Arús, Salvador Oriola i Mireia Bartolí, va interpretar la cançó Per què he plorat?, del musical Mar i cel.

Obres guanyadores 2024

Primer premi, dotat amb 200 euros, per a:
Blanca Just Cots
Estudiant del grau en Psicologia
per l’obra Seca, escrita amb el pseudònim Blanc trencat.

Segon premi, dotat amb 175 euros, per a:
Oriol Rodríguez Vía
Estudiant del màster en Formació del Professorat de Secundària Obligatòria i Batxillerat, Formació Professional i Ensenyament d’Idiomes
per l’obra Si sabéssiu, escrita amb el pseudònim Oril vilar.

Tercer premi, dotat amb 125 euros, per a:
Xènia Moseguí i Lloret
Estudiant del grau en Mestre d’Educació Primeria
per l’obra L’ofici de viure s’aprèn durant tota la vida, escrita amb el pseudònim Llagosta.
Anna Gas Serra
Estudiant del grau en Psicologia
per l’obra Clarividència, escrita amb el pseudònim J. Caplan.

Sorteig RodaGimcana 2024

Estimats concursants!

La resposta a l’última pregunta era la A: si heu seguit la pista que us vam donar, heu vist que enyorar ve d’ignorar, que va prendre el sentit de no saber on és algú i, després, de trobar-lo a faltar.

Tot i que hem trigat a donar-vos la resposta, us assegurem que no us hem ignorat!!! Al contrari: sabeu que sempre us enyorem, i ara que s’ha acabat el concurs… molt més!!

Us trobarem a faltar i ho sabeu, però esperem veure-us a l’entrega de premis, el 24 d’abril, de 13:00 a 14:00.

De moment us deixem el sorteig per saber qui són els guanyadors. Tal com us vam anunciar, com que hi ha hagut moltes persones que han encertat totes les preguntes, el premi es decideix per sorteig. Els hem generat en línia (un per a cada categoria).

Els resultats sortiran en directe el 17 d’abril a les 12 h. Aquí teniu els enllaços:

Sorteig alumnat

Sorteig PDI i PTGAS 

Si teniu algun problema per accedir-hi no patiu, perquè un cop sapiguem el resultat avisarem els guanyadors per correu.

L’entrega de premis als guanyadors, i d’un obsequi per a la resta de participants del sorteig (us avisarem), es farà el 24 d’abril, de 13.00 a 14:00, a la sala de graus Margarida Comas de l’Edifici de Migdia I.

US DESITGEM MOLTA SORT!!

Vespre de novembre, hi vols jugar? (obra concursant al Premi Emili Mira 2024)

Mai no m’ha agradat sortir de la meva zona de confort, però una part de mi té un poder
estrepitós per obligar-me a fer-ho, suposo que per aquest motiu em vaig trobar caminant
cap al cinema, el vespre abans de marxar quatre mesos a Londres, maleint-me unes tretze
vegades per minut, però alhora sense canviar la direcció de les meves passes. Sabia que
en aquella sessió hi hauria altres admiradors de l’artista a qui veuríem cantar durant tres
hores al concert gravat que es projectava als cinemes. Però no en coneixia ni tan sols un. I
la il·lusió de conèixer-los quedava a l’ombra dels mots enverinats que sentia dins el meu
cap; “què redimonis faràs tres hores enmig de desconeguts?” “Estàs boja si penses que
t’acolliran si no saps ni ballar”.
No sabria explicar com, però el cas és que em vaig trobar, a l’espai entre les butaques i la
gran pantalla, en rotllanes de gent tan apassionada com jo, que cantaven les cançons com
si els hi haguessin clavat una espasa i els haguessin aixecat flotant en un núvol de
camèlies. Dit senzillament, les cançons ens feien sentir a la glòria encara que ens fessin
sentir un dolor molt intens. La bellesa i la tortura de la sensibilitat. Benauradament,
acompanyada de gent que d’alguna manera sap exactament què és guardar fusta al moll.
En aquests moments no hi ha espai per inseguretats, només per gaudir sent tu mateix, així
que interaccionava amb els recentment coneguts com si els conegués de tota la vida. A
mesura que avançava el vespre, cada cop em costava més treure els ulls de sobre d’un noi
que tenia a prop. Cantar-nos frases mirant-nos els ulls se sentia igual que dir-nos “et
salvaria d’aquest turment provocat per melodies encara que fos l’última cosa que fes”.
Entre cançó i cançó, vaig aconseguir saber el seu nom: Henry. Tot i que, sent honestos, no
era una informació molt rellevant tenint en compte que el més important d’ell ja ho sabia, li
havia llegit l’ànima com un llibre en els seus ulls, mirades, gestos i moviments.
Cap al final de la sessió, van passar uns segons que em perseguirien durant els dies
següents. O els anys següents. Estàvem l’un al costat de l’altre quan va començar aquella
cançó, i, en cantar-nos “l’amor és un joc, hi vols jugar?”, vam fer una encaixada de mans
com si fóssim uns empresaris que acaben de tancar un negoci, com si afirméssim amb la
major convicció del món que efectivament l’amor és un joc i que acceptàvem jugar-hi, un joc
d’inicis borrosos i durada indefinida.
Però diuen que tot té un final, oi? Les últimes cançons les vaig passar amb un neguit
creixent que va desaparèixer en veure que, quan es van encendre els llums, en Henry no
estava marxant de la sala com havien previst els meus fantasmes sinó que estava caminant
cap a mi. Sense deixar de mirar-nos, vam avançar i l’instint va conduir-nos a una abraçada
sense articular ni una síl·laba prèviament. Em vaig sorprendre en sentir la meva veu
xiuxiuejant-li entranyablement un “Henry”. I la sorpresa es va multiplicar de cop quan vaig
notar un petó suau a la galta dreta per resposta.
Quanta estona va durar l’abraçada és una pregunta a la qual no vull saber la resposta, l’únic
que sé del cert és que pràcticament vaig sentir com se li esmicolava el cor en haver de
dir-me que si no marxava ara, perdria l’últim tren per tornar a casa. Vaig veure com li creixia
la culpa als ulls en intercanviar-nos els telèfons i advertir-lo que marxava demà a Londres,
que no ens podríem veure aviat, i va ser l’únic motiu pel qual vaig esforçar-me a somriure i
dir-li que anés tranquil, tot i que cada cèl·lula dins meu cridava ferotgement perquè tornés.
Vaig veure com desapareixia rere la porta i vaig anar a acomiadar a les altres persones
simpàtiques a qui havia conegut. Vaig pensar que no tenia sentit sentir aquesta pena per
algú que fins feia tres hores no sabia de la seva existència, però també que necessitava aire
fresc. Abans d’arribar a canviar de carrer, vaig veure en la distància una figura que corria, a
l’instant sabia qui era i em vaig posar a córrer jo també fins que la pena es va difuminar als
braços quan em van rodejar amb força. Als seus braços. Era una abraçada intensa, plena
de pors que volien entrar entre la capa de calma que semblava separar-nos de la resta del
món i del temps. I allà, sense saber què passaria el minut següent i encara menys els
pròxims mesos, oblidant tota incertesa, vaig sentir que havia trobat una zona de confort molt
millor que la segura de sempre. Plena de vida. I que potser el tracte que havíem acceptat de
jugar al joc de l’amor duraria més que la cançó on ens ho vam dir.

Pseudònim: camèlia nocturna

VENTS ESTRIDENTS (obra concursant al Premi Emili Mira 2024)

Un, dos tres…

Paraules perdudes, queixes mudes,

pors i neguits, enterrats dins el pit.

Un, dos, tres…

Secrets vermells, cels negres,

traïció creixent, passió ardent.

Un, dos, tres…

Veïns que s’abracen, relacions que creixen

lluita i coratge fan un ball salvatge

Un, dos, tres…

Onades inquietes i vents que ressonen,

Vaixells carregats, navegant per la mar

Un, dos, tres…

Cançons no cantades, paraules no dites,

l’aventura es dibuixa, on la vida no s’atura

Un, dos, tres…

Trons i llampecs murmuren entre ells,

Fent ressò d’històries escrites a l’aigua salada,

Tres, dos, un…

I en aquesta dansa de nombres i somnis,

Acabem el trajecte amb els peus sobre el sòl.

Pseudònim: Aludania

Evitern (obra concursant al Premi Emili Mira 2024)

El sojorn nu,

el xot noctàmbul udola, encara.

L’Alba no s’adorm, em duu.

La terra assossegada,

s’inaugura l’any i és un eco de l’ahir.

Tot igual, jo més vella.

L’aixada em pesa, m’aguanta el cos.

Les herbes, víctimes, i

l’eixutesa em fa plorar l’ànima.

I jo, pena eterna, de nou.

Aguanto passiva la repulsió,

no em permeto parar, no puc.

Demà el mateix.

He oblidat el retrat, m’avisava:

sempre hi ha esperança.

Pseudònim: Estel

Nota de l’autora: Ha de ser llegit escoltant Adagio for Strings de Samuel Barber.