Sorteig en línia – RodaGimcana 2023

Estimats concursants: el dijous 13 d’abril a les 12:00 podreu veure, a través de l’enllaç que teniu a sota, si sou una de les persones guanyadores de la RodaGimcana:

Categoria alumnat: SORTEIG RODAGIMCANA 2023 ALUMNAT

Categoria PDI i PAS: SORTEIG RODAGIMCANA 2023 PDI I PAS

Un cop sapiguem qui són els quatre afortunats que han guanyat 100 €, ens hi posarem en contacte. La resta tindreu un obsequi d’agraïment per la vostra participació. Us escriurem per explicar-vos com podeu recollir-lo. Si podeu, reserveu-vos el dijous 20 d’abril a les 12:00.

IMPORTANT: entre tots els participants (que sou més de tres-cents!) hem fet un sorteig perquè alguns de vosaltres pugueu visitar el refugi antiaeri del Palau de les Heures. La visita serà dijous 20 d’abril a les 12:30. Aviat contactarem amb les persones afortunades per donar-los els detalls i demanar-los confirmació d’assistència.

Gràcies a tothom i fins aviat. Sort!!

Última pregunta de la RodaGimcana

6. Petita gran FAMÍLIA de concursants de la RodaGimcana: heu arribat a l’última pregunta! I us demanem, justament, què designava en llatí la paraula família. Ho sabeu?

A. El mateix que designa actualment: el conjunt de parents d’algú.

B. El conjunt de criats i esclaus d’una casa.

C. El conjunt de frares d’una crongregació (framília, amb caiguda de la r).

Pista: ja us vam dir que als diccionaris hi ha més informació de la que sembla. Per exemple al GDLC…

La resposta correcta és la B!

Com heu pogut veure al GDLC, la paraula família ve del llatí famĭlĭa (‘conjunt de criats i esclaus d’una casa’), que a la vegada ve de famŭlus (‘criat’). 

Amb aquesta pregunta hem arribat al final de la RodaGimcana, que aquest any ha estat especialment curta… però intensa!!

No ens cansem de repetir-vos com us agraïm que ens acompanyeu. Gràcies per ser aquesta petita família encuriosida per la història de Mundet i de les paraules. Família en el sentit actual, perquè us desitgem que no sigueu mai esclaus de res ni de ningú!

Aviat us informarem sobre el sorteig que farem entre els que heu encertat totes les preguntes. També farem un sorteig entre tots els concursants per visitar el refugi antiaeri del Palau de les Heures. La visita serà el dia 20 d’abril al migdia, coincidint amb l’entrega dels premis. Us anirem informant.

Fins aviat i gràcies de nou!

Cinquena pregunta de la RodaGimcana

5. Els caps de setmana, a les Llars Mundet s’hi feia esport, teatre, cinema… i també neteja: el que coneixem com «fer dissabte». Sabeu quin origen té aquesta expressió?

A. Està relacionat amb la persecució dels jueus.

B. Està relacionat amb el planeta Saturn.

C. Està relacionat amb el salari, que es cobrava els dissabtes. 

La resposta correcta és la A!

Per als jueus era pecat treballar en dissabte (sabbath significa ‘descans’). Quan els van començar a perseguir, una manera de salvar-se era dir que s’havien convertit al cristianisme. Ho demostraven netejant la casa el dissabte, amb les finestres obertes perquè tothom veiés que treballaven. D’aquí hem agafat aquesta expressió, que ara, per sort, té una connotació molt més positiva!

Quarta pregunta de la RodaGimcana

4. Avui, dia de la dona, parlem de dones. Quina de les següents NO dona nom a cap de les cinc vies principals de Mundet?

 A. Olympe de Gouges (autora de la Declaració dels drets de la dona i de la ciutadana, el 1791).

B. Hipàtia d’Alexandria (filòsofa i mestra neoplatònica).

C. Sor Juana Inés de la Cruz (autora del poema Hombres necios que acusáis).

Que tingueu molt bona diada del 8 de març!!

La resposta correcta és la C!

Totes tres són figures destacades de la història i per això les vam voler recordar el dia de la dona. Esperem que us agradés el poema!

Tercera pregunta de la RodaGimcana

3. Al Palau de les Heures hi ha amagat un refugi antiaeri ben poc conegut. Sabeu per a qui es va construir?

A. Per a Manuel Azaña, aleshores president de la República.

B. Per a Frederica Montseny, primera dona ministra d’Espanya.

C. Per a Lluís Companys, aleshores president de Catalunya.

La resposta correcta és la C!

El Palau de les Heures va tenir un paper important durant la Guerra Civil: hi va viure Lluís Companys, aleshores president de la Generalitat, per protegir-se dels bombardejos que patia Barcelona. Per a més seguretat, s’hi va construir un refugi subterrani d’uns 80 metres de llarg (un dels més de 1.400 que es van excavar a la ciutat durant la guerra). 

Si el voleu visitar, contesteu totes les preguntes i entrareu en el sorteig per entrar-hi amb nosaltres!

NOTA: si contesteu totes les preguntes, entrareu en un sorteig per visitar el refugi la setmana de Sant Jordi! Hi podran entrar 30 persones. Que tingueu sort i gràcies per seguir-nos!

Segona pregunta de la RodaGimcana

2. De les criatures, com aquestes que us miren, sovint es diu que són innocents i ingènues. La paraula ingenu prové del llatí ingenuus. Sabeu què significava a l’antiga Roma?

A. Nascut lliure.

B. Nascut net.

C. Nascut enginyós.

Pista: als diccionaris sovint hi ha més informació de la que ens pensem!

La resposta correcta és la A!

A l’Imperi Romà els ingenuus eren les persones nascudes lliures i que mai havien sigut esclaves. El terme venia a dir ‘pur de naixement’, i d’aquesta puresa es va passar al sentit d’innocència i candidesa, sense maldat, que tenen els ingenus actuals. Si us diuen ingenus, doncs, no us ho prengueu malament i penseu en el que volia dir abans: lliures!

Benvinguts a la RodaGimcana i moltes gràcies per participar-hi!

Benvinguts a la dotzena edició de la RodaGimcana, un concurs que ja fa dotze anys que es proposa donar a conèixer, mitjançant el joc, la història de Mundet.

Si ens acompanyeu, descobrireu el passat del campus i podreu veure fotografies que us sorprendran. I un any més, també ens endinsarem en la història d’algunes paraules per saber-ne l’origen… perquè les paraules, ja ho sabeu, també tenen passat! Gràcies de nou i molta sort!!

Aquí teniu la primera pregunta:

1. Els nens de la foto van viure fa anys a Mundet, als mateixos edificis on ara es fan classes. En aquells temps el campus era un centre per a nens i nenes orfes. Sabeu com es deia?

A.      La Pietat de Mundet.

B.      Hogares Anna Gironella de Mundet.

C.      Casa de la Misericòrdia. 

La resposta era la B!

Al que més tard es va anomenar Llars Mundet hi vivien nens i nenes orfes. Al recinte hi cabien 720 nens i 720 nenes, separats en edificis diferents. Aquí teniu una foto d’algunes de les nenes que hi van viure i estudiar als anys seixanta!

Els cirerers (obra concursant al Premi Emili Mira 2023)

Cada dia més comentaris. Si parlava molt, una pesada; si no parlava, una sonada. Massa prima, massa grassa. Massa alta, massa baixeta. Granets a la cara. Ulleres horribles, però sense elles, pitjor. Rara i lletja. Lletja i, a més, rara.

         Per això els seus pares li havien pres el mòbil, i s’havien desfet dels miralls de casa. Però ella, en secret, guardava un de butxaca. Sempre el portava a sobre. Dormia amb ell dins el pijama. El portava d’amagat a l’institut.

         Igualment, no el necessitava. Es mirava a les finestres, als aparadors de les botigues, als bassals els dies tempestuosos. A la cara de la gent. Els atacs més dolorosos, provenien d’ella mateixa.

Una tarda d’abril, mentre florien els cirerers, al seu cor plovia. Estava sola, dins la seva habitació. Es mirava al mirall. Un cop i un altre. Amb cada parpelleig, queia una llàgrima.

         De cop, quelcom inexplicable li va recórrer el cos, des del cap fins als peus. Va llençar un crit i, amb el crit, va llençar el mirall, que va quedar destrossat i fet bocins a terra.

         Es va ajupir i va continuar plorant, tapant-se les galtes vermelles amb els braços. No va ser fins que va sentir un soroll màgic, acompanyat d’una dolça olor de flors, que va aixecar el cap. No s’ho podia creure. Una fada, blanca i rossa, no gaire més gran que el seu polze, havia aparegut del no-res, i li va dir:

         – Hola. Ja soc aquí.

         Del mirall m’ha fet sortir el teu patir.

         Ella va quedar bocabadada.

         – Qui ets, tu? Què fas aquí? Dec estar somiant.

         – No, això que veus és real.

         Tant com la teva sang.

         Soc una fada, i si d’esperança et queda un esquitx,

         et podré concedir un desig.

         – Què dius? Això no és cap conte de fades. No sé què està passant, però si és una broma no fa gràcia. Em ficaré al llit, a veure si així s’acaba tot.

         – Escolta, sé que no estàs d’humor,

         però estic aquí per fer fora el dolor.

         El teu desig puc complir.

         Tu, només, confia en mi.

         No tenia cap intenció de sentir el patètic discurs d’aquella criatura. Ni tan sols creia que fos real. Però va pensar que, si estava somiant, així s’acabaria el malson.

         – Està bé. A veure si em desperto d’una vegada… Vull… M’agradaria… –va sospirar–. Desitjo ser bonica, que la gent m’admiri i m’accepti, que envegin la meva aparença. Això és l’únic que desitjo.

         – No em pertoca dir-ho a mi,

         però… segur que vols aquest camí?

         La bellesa és passatgera,

         sent objectiva i sincera.

         La veritat, que no es veu fora,

         és la qüestió més duradora.   

         – M’és igual el que diguis. Volies un desig i aquí el tens. Ara fes-lo realitat i desapareix d’una vegada. Vull estar sola…

         – Està bé… Per la rosa roja

         i la blanca margarida,

         aquí tens el somni de la teva vida.

         De sobte…

         Foscor.

Es va llevar. El mirall, bocins inclosos, havia desaparegut. Tot semblava igual al seu voltant, però ella se sentia diferent. Es va tocar la cara. Semblava més suau i fina. Els seus cabells eren sedosos i el seu cos, perfecte. El seu desig ja era real. Per fi, era bella. La noia més bella de totes.

         Es va posar una samarreta de ratlles i una faldilla que mai no s’havia atrevit a vestir, i va sortir corrents perquè feia tard a classe.

         Quan va arribar, va començar a saludar a tothom amb el seu millor somriure. La miraven esbalaïts. “És ella?” “Apa, està increïble!” “Sembla una altra persona…” “Com ha canviat!” “Tant de bo jo fos igual!”        

Sentia els xiuxiuejos i les exclamacions al seu voltant, però no li importaven. S’estimava, es valorava i s’acceptava, com ho feia la gent.

Des del rebedor, va veure una cosa inesperada: havia aparegut un mirall gegantí a la paret de la seva habitació. No podia esperar per veure el seu nou rostre perfecte.

No entenia res. Res no havia canviat. Continuava tenint la seva cara horrible de sempre i el seu cos fastigós. El seu desig no s’havia complert?

         Què havia passat? A l’institut, l’havien admirat i somrigut.

         Aquells miralls li havien tornat una imatge que no havia descobert abans, li havien dit que era bonica.

         Llavors, ho va entendre.

         Sempre ho havia sigut.

         Va mirar-se de nou al mirall. Per primer cop va veure que irradiava una llum pura i sincera. “La veritat, que no es veu fora, és la qüestió més duradora.” Va començar a plorar, sense deixar de somriure.

La nostra protagonista no té nom. Podria ser Natàlia, Cecília, Cristina o Teresa. Podria ser jo. O podries ser tu.

         No importa, perquè totes som vàlides.         

Sempre.

D’aquí poc tornaran a florir els cirerers.

         Qui sap.

         Un dia, fins i tot tu, podries florir.

Pseudònim: Agatha

Enuig (obra concursant al Premi Emili Mira 2023)

El pom de la porta girava: era la senyora. “Déu meu, quina olor d’espígol!” Donà un cop d’ull al seu voltant i dirigint-se a la Lluïsa digué: “No es descuidi de planxar-me el vestit crem i l’abric marró de seda; ho necessitaré demà a la tarda”.

El meu enuig és triangular. Isòsceles. Els vèrtexs es mouen i canvia el sentit de la recta. El triangle, però, és el mateix.

La incomunicació de les emocions en el meu nucli familiar m’incomoda, em fa sentir estranya i em provoca neguit. Les victòries a casa es celebren sense moure un múscul de la cara. Mai saps si aixecar o no les mans, si obrir el millor vi de la casa o si beurem aigua, com cada dia. En canvi, quan apareix el problema, l’expressivitat creix a la velocitat de la llum. Sempre he suportat millor la derrota que la felicitat. 

Aquest aspecte fa ballar el triangle. Però també hi ha d’altres. 

Els membres de la meva família sembla que visquin en competició. Hi ha una rivalitat que ve de bressol. El meu pare per ser el germà gran, la meva tieta per ser dona i el meu tiet per demostrar que és el més llest dels tres. Creen una tensió que és un problema no resolt entre ells, però que ens esquitxa a totes. I a mi, particularment, em fa sentir desvinculada del concepte de família. Per això vaig marxar, vaig que sí de fugida, que és un mal camp.

L’única persona que abraça el que ens fa bé és la meva àvia. Per què cap dels que hi són han après? Ella és llum i pateix, per cadascun de nosaltres. És l’únic nexe que sento, que encara viu, que ens uneix si l’alegria cau a casa. Ara ja no la tinc prop. Disposo de trenta minuts, un cop cada dos mesos, per fer un truc. Les trucades amb la meva àvia sempre tenen un patró: riem com a mínim dues vegades durant 10 minuts. Això fa viure. És la persona que escullo per perdre i guanyar el temps.

Crec que va ser en un moment que em vaig anar fonent sense adonar-me. He deixat anar a una persona, ara en soc una altra. He de tornar a construir i em fa por no cimentar prou bé. I davant del mirall:

M’he desviat del camí que tenia pensat per a mi. No sé si he anat massa lluny, però m’estic cansant d’on estic ara. Sovint penso en fer un gir de timó, sortir de matinada. Quantes vegades estarà permès començar de 0? No em sento preparada per arriscar i perdre després de tot. Començo a no ser feliç i només penso en com em quedaria a mi el seu vestit:

Entenc on és l’origen del teu dolor. La diferència i la manca d’escalfor. La normativitat que no tens t’esclafa el cervell. Somies sovint que voles: obres els braços, t’impulses lleugerament amb els peus i ja hi ets, sobrevolant el cel, sentint que el teu cos és poderós i no et limita, que ho tens tot i t’és fàcil. Però, en la realitat, no ho és.

Les arrels no es poden modificar.

T’aniria bé saber dir que no més vegades. Encara no la tens, la força. És una maduixa verda. T’asseguro, però, que enrogirà i serà un dels vermells més bonics que hauràs conegut mai. Vermell interior, brillant. I quan els nos comencin a sortir d’entre les dents, que l’atrapen, quan del pensament, de l’aire imberbe, en facis so: Quina alegria més viva!

Et reconeixeràs i ens reconeixerem.

Pseudònim: Fuet de la terra