Category Archives: Obres concursants 2015

Viure, sense saber el perquè ho fas, caminar, sense saber cap a on vas, i parlar, sense saber el que dius, però sobretot sense saber a qui li dius.

M’agradaria emprendre un viatge, per fugir del que em passa, pujar a un tren, oblidar el passat i baixar en qualsevol parada.

Aleshores, començar de nou, tornar a néixer, buscant un nou sentit a tot allò perfecte.

Sense enyorar el que em feia feliç, però que vaig allunyar de mi, com amb tot el que em feia por, però no sabia com afrontar.

I canviar, sobretot canviar, canviar aquest sentiment de rebuig, canviar aquesta immensa por a canviar, i canviar les ganes de ser gran.

Era un fred matí del mes de febrer; els primers rajos de sol començaven a treure el nas entre les cortines de vellut color vi, empolsegades i gastades al cap dels anys.

Em vaig llevar ben d’hora perquè havia d’anar a treballar i m’esperava un dia dur. Recordo que el dia anterior havien anunciat que podria nevar a cotes baixes però no n’havia fet gaire cas. A més, em sentia exhausta ja que feia moltes nits que devorava fins tard les pàgines dels únics sis llibres que havia escrit Aïda Gadel, l’autora que m’havia captivat feia unes setmanes i de la qual mai ningú n’havia vist el rostre. Es mantenia en el misteri de l’anonimat i això encara havia alimentat més la meva ànsia per llegir totes les línies que havia escrit. Estranyament, segons havia llegit recentment, ningú no en sabia res des de feia poc més de sis mesos.

Després de saltar del llit i posar els peus descalços al terra glaçat per la fredor de la nit, em vaig dirigir a la cuina per fer-me un cafè amb llet i esmorzar, enmig d’una pila de plats encara per fregar. La meva companya de pis, com sempre, devia haver arribat de matinada després d’haver begut una mica massa; la delatava l’escampall de roba que hi havia sobre les rajoles del menjador, visible des de la cadira on jo endrapava l’últim fragment de torrada.

Em vaig dutxar i vestir d’una revolada, abans de cordar-me l’abric i posar-me un buf de llana de colors llampants que havia comprat uns dies abans. Com sempre des de feia uns mesos, vaig palpar-me una última vegada la cicatriu detectable entre els cabells, encara rugosa, desitjant que aquell dia prengués significat. Finalment, vaig tancar amb un cop sord la porta d’aquell quart pis sense ascensor que ara era la meva llar.

El vent congelat del matí em va fuetejar les galtes en sortir al carrer i de sobte em vaig trobar enmig d’una munió de persones que corrien amunt i avall per no fer tard a les respectives obligacions. Cares grises i buides que no em portaven cap record; persones desconegudes que potser en algun moment entrarien dins el camí de la meva vida.

Cada dia la mateixa història: tres minuts a peu fins la boca del metro, vint minuts de trajecte i cinc més fins la porta de l’oficina. La feina que havia aconseguit recentment em suposava una distracció per la ment i a més, allà, no havia de donar explicacions a ningú de la meva vida. Ni tan sols m’havia presentat als companys, que em llançaven mirades furtives desitjant esbrinar alguna cosa de la meva trajectòria o, si més no, com em deia. Per a ells era una persona gairebé invisible, sense nom i envoltada de misteri.

Aquell dia, però, tot es va aturar. No sabria explicar exactament com van esdevenir-se el seguit de fets consecutius que van trencar el ritme de la meva nova existència. De sobte, una trucada de telèfon, sortir corrents de l’oficina sense donar explicacions i agafar un taxi amb la mirada enterbolida per les llàgrimes, donant la direcció de manera entretallada a un conductor confós i, tot d’una, estressat.

Deu minuts més tard, vaig arribar esbufegant a la porta de la comissaria i vaig prémer el botó de l’ascensor. Aquella màquina infernal no em feia gaire gràcia i hi vaig entrar pensant en el moment de sortir-ne. D’altra banda, l’esperança em recorria cada terminació nerviosa del cos i desitjava amb totes les meves forces que aquell fos el dia en què recuperava la meva identitat.

Feia uns mesos m’havia despertat al llit d’un hospital amb res més que una cicatriu a la pell que recobreix el crani i la roba esquinçada a causa del que semblava un atracament que, per sort, no havia acabat del tot malament.  Des d’aleshores vivia en un pis cedit per l’ajuntament a persones anònimes com jo i tenia una identitat fictícia, a l’espera que algú es recordés de mi i del meu passat.

Vivia sense records, construint un present basat en l’esperança de recuperar la vida oblidada. El meu document d’identificació nacional no reflectia res que realment fos cert i ningú, excepte la policia i els metges que m’havien tractat, sabien res de la meva història.

Em sentia buida. Ni jo mateixa em reconeixia realment i el meu nom, Amèlia, tan sols era un pseudònim fins que recuperés la memòria o bé alguna ànima caritativa em recordés i pogués deixar enrere l’anonimat.

Aquell dimecres, però, el vaig retrobar al despatx de l’agent que portava el meu cas. Les faccions de la seva cara van ser la primera cosa que el meu cervell detectava com a familiar des de feia molt de temps. Els seus ulls, dues perles cristal·lines de color maragda em deien que sí, que el coneixia i que hi podia confiar.

Tot i així, no les tenia totes. Per què de sobte algú s’havia recordat de mi? Ja feia cinc mesos que era fora del centre sanitari i això és molt de temps per no recordar-se d’algú que estimes. Milers de preguntes em bullien al cervell i tot d’una em vaig sorprendre començant a balbucejar la qüestió que m’havia tret el son durant les nits d’aquell malson:

• Tinc fills? – Vaig demanar-li a l’home que seia a la cadira esquerra de davant l’escriptori.
• No m’esperava menys de tu! Com sempre, dues passes per davant de tothom. No vols saber primer com et dius o qui sóc jo? – El somriure que se li havia dibuixat als llavis em va semblar preciós. Com un raig de llum després de tot aquell temps fosc d’incertesa. Vaig saber, instantàniament, que es tractava de l’home de qui m’havia enamorat.
• Tens raó, – vaig reconèixer – però promet-me que no em tornaràs a deixar sola.

No vaig poder evitar somriure jo també i va ser així com l’Andreu, el meu company d’aventures des de feia més de deu anys, em va explicar que m’havia estat buscant d’ençà que havia marxat. Havíem discutit, i no era la primera vegada que me n’anava sense deixar rastre durant un temps. Tot i així, sabent que normalment trucava o donava senyals de vida al cap d’unes setmanes va començar a preocupar-se.

Vivíem a Nova York i jo, sorprenentment, havia aparegut a Barcelona. Pel que em deia, feia molts i molts anys que no hi havia tornat des que desgraciadament la meva tia, l’única família que em quedava, havia mort a causa d’un accident de trànsit. A més, era gairebé impossible que ningú em reconegués ja que només algunes antigues amistats haurien pogut saber qui era i pel que semblava, la majoria havien marxat a viure fora de la ciutat. Així doncs, li havia costat molt de temps localitzar-me a través de l’FBI i la Interpol.

Després d’unes hores lligant històries i redescobrint detalls de la meva vida anterior em vaig adonar que havia sembrat una trajectòria envoltada de misteris i marcada per la privacitat absoluta. Tot quadrava amb la persona que havia estat fins feia poc més de mig any: Aïda Gadel, l’escriptora anònima que mai s’havia mostrat.

Irònicament, la vida m’havia revelat les dues cares de l’anonimat; escollit, semblava una gran opció per alimentar el misteri artístic que envoltava el meu renom com a escriptora i oblidar un passat ple de tristor. En canvi, en el moment en què et trobes immersa per força en una vida sense records ni persones conegudes, tot s’esfondra i la incertesa t’esclafa sota una llosa que no et deixa respirar.

Així doncs, vaig decidir que aquell seria l’últim dia de vida d’Aïda Gadel i és per això que avui, deixant enrere una vida entre les ombres, jo, Amèlia Gadel, em presento davant de tots vostès recollint aquest premi literari. Bona nit, moltes gràcies i fins aviat.

Tothom té problemes, però de vegades no ens adonem. La majoria dels cops aquests vénen creats per una por irremeiable que no podem ni sabem controlar, ja que no naixem amb la lliçó apresa. Ens centrem massa en nosaltres mateixos i no veiem que el món és enorme, o més aviat, no ens importa tan gran sigui.

Hi ha bons moments a la vida en els quals tot ho considerem meravellós, però quan arriben els no tan bons, creiem que la vida s’acabarà, que mai hi trobarem sortida.

Quan tot va bé i gira a la perfecció, sempre arriba “la pedra de les pors”. Aquella que et fa caure de la muntanya de la felicitat, però el que no veus és que cadascú decideix el seu destí i que a poc a poc som nosaltres mateixos els que posem aquestes pedres al camí. A la vida hi trobarem de tot, gent que et traurà la pedra del camí i, en canvi, d’altres que te les posaran perquè ensopeguis.

És per això que moltes, moltíssimes vegades preferiríem quedar-nos al llit, desaparèixer fins que es fonguessin els problemes. Voldríem fugir, crear una altra realitat per tal de no enfrontar-nos a la real.

Veure a la gent per la finestra de l’habitació i reflexionar: Tanta gent al món, cada un d’un pare i una mare diferents, amb vides desiguals. No hi ha cap vida igual, cap, pot haver-hi alguna semblant, però igual, ni una.

Aleshores, pensem que la vida dels altres és perfecta, que ningú té problemes, ningú menys nosaltres. Ho veiem  tot negre, sense sortida. Però amb el pas del temps t’adones que no val la pena estar així, i que com diu la tradicional frase: “La vida són dos dies i passa rapidíssima, massa ràpida, fins i tot sembla que vola”.

Hem de viure la vida amb forces per continuar, arriscant, amb ganes d’aixecar-nos cada dia i dir… Què em tindrà preparada avui la vida? Viure intensament cada moment i mirar cap endavant, amb l’objectiu d’arribar al cim més alt que puguem aconseguir.

Jo era anònima quan em van deixar allà. Era un orfenat fred, amb una catifa aspra amb olor a humitat, com les parets de pedra, freda i sola, com jo.

Érem pocs, petits, abandonats. Ningú em coneixia, ningú ens coneixia. No existíem.

A un dels meus germans que també havia resultat anònim el van forçar sense que ningú ho sabés. La seva veu no feia soroll, ni la seva cara congestionada es veia enlloc.

A una altra germana se la van emportar un dia quan uns homes amb llargues gavardines negres i aspecte malalt van parlar en veu baixa amb una de les infermeres, que va cridar a la directora de l’orfenat. La meva germana era anònima com jo, i va desaparèixer de la mateixa forma que va desaparèixer el seu nom del món quan va entrar a l’orfenat.

Els ossos d’un altre germà enterrat al jardí de l’orfenat també eren anònims, i també els seus òrgans venuts a traficants.

L’orfenat, anònim, com tots nosaltres, com tots els orfenats, sense nom, només amb un número, el número 2. Estava en cap lloc, no tenia persones a dins, tenia desconeguts, nens que no existien allà fora.

Ell em va veure un dia, ningú sap perquè, si realment jo no existia… Va torçar el gest primer, i va somriure. L’hospital, anònim, em recollia sola i sense moure’m. Però ell em va veure.

Ara entenc perquè em va veure; el meu pare ja sabia com em deia.

De sobte, ja no era anònima. De sobte, era jo.

Autora: Julya.

Som una minúscula part dins d’aquest enorme univers i sempre ens capfiquem en fer coses grans, en intentar sorprendre a la major quantitat de persones possibles, en actuar amb un pensament relacionat amb l’entorn llunyà i no l’immediat. Tots aquests elements són importants a l’hora d’intentar fer un canvi, d’intentar transmetre les teves idees a una altra persona, d’intentar ajudar a aquelles persones que ho necessiten… però estaria bé també centrar-nos una mica més en allò que tenim al costat. Parem a pensar un moment en la importància d’escoltar un amic, el teu pare, la teva mare… També són imprescindibles les mostres d’afecte i amor en les nostres vides, que prenen una gran quantitat de formes. El fet de deixar seure a una persona gran en el transport públic, de donar roba que ja no ens posem a aquelles persones que més ho necessiten, de reciclar i no llençar papers a terra, d’agafar un gos de la gossera… són una quantitat reduïda d’exemples de gestos que la gent pot fer de manera anònima, és a dir, sense que tothom se n’assabenti; potser només ho fas per les persones que coneixes, potser ho fas només per tu mateix. Però de ben segur que totes les teves accions faran un canvi cap a positiu en el món i les persones, animals, societat o qui hi estigui implicat t’ho agrairà. Per tant, encara que ens pensem que no són coses tant importants perquè ens semblen petits gestos, no ens hem d’oblidar de tot allò que tenim al nostre abast per millorar. Arribat a aquest punt una conclusió important que podem fer és que els humans tot i que som “puces” si ens comparem amb el món, moltes coses depenen de nosaltres i estan a les nostres mans.

Segur que no totes les persones saben o sabran què has fet, què has aportat al món, a la gent del teu voltant, però de vegades hem de pensar més en aquesta mateixa gent i actuar. Perquè potser no podem aconseguir arribar a tothom, però si cadascú, des del seu anonimat, pot transmetre la seva manera de ser, les seves idees, el seu positivisme… i en definitiva el seu granet de sorra per intentar que la societat i tot el que ens envolta funcioni millor aquell entorn immediat es convertirà en un entorn més feliç.

Hi ha moltes persones famoses en el món, però no són res comparades amb la immensa quantitat de persones que existeixen. Hi ha una idea popular que es basa en les accions que un humà ha de fer per deixar petjada en el món: “tothom hauria de tenir un fill, plantar un arbre i escriure un llibre”. Aquestes tres accions representen allò que cal fer abans de morir per no caure del tot en l’anonimat, per deixar una part de tu en el món quan ja no hi siguis, per a les generacions futures. Però per què centrar-nos només en aquestes accions? Per què no ens centrem en fer felices a les persones que ens envolten i a viure els petits moments d’alegria del nostre dia a dia? Potser hi ha persones que faran tot el que diu, potser n’hi ha d’altres que no faran cap de les coses, potser n’hi ha una altra que en farà alguna o algunes. Cadascú és lliure de fer el que vulgui, d’intentar aconseguir el que vulgui. Potser algú vol ser famós i no ho aconsegueix, potser algú no ho tenia pensat i acaba sent-ho. Però el més important i el que vull intentar fer entendre amb aquest escrit és que l’important no és què som, sinó qui som i com ho mostrem. M’agradaria que tots els “famosos” ja que tenen l’oportunitat de dirigir-se a tantes persones, que són observats i imitats fins i tot per moltes d’aquestes, fossin conscients d’això i ho aprofitessin o, si més no, anessin amb compte amb les seves actuacions. Pel que fa a la gran majoria d’aquells que romanem en l’anonimat, tot i que en la meva opinió si tens persones que t’estimen al teu costat aquesta paraula hauria de deixar d’existir, penso que hauríem de deixar de pensar tan enllà i actuar més a prop, millorant el nostre món, relacionant-nos i fent feliç a les persones del nostre voltant.

REFLEXIONS ANÒNIMES

Anònim. A (sense) Nònim (nom). Sense nom? Què o qui? Cosa, animal, vegetal o persona? Tot depèn d’aquesta última. Que una cosa, un animal o un vegetal no tinguin nom és lògic, normal i comprensible. No el necessiten. L’home, en canvi, té una necessitat vital de nomenar les coses. Va començar amb el nom, després va inventar els cognoms, després va inventar uns números (dni / passaport / seguretat social) i…. NO està satisfet. Cada cop vol més. Probablement, d’ací a uns anys, hom durà un xip a la orella. I d’ací a un segle hom anirà deixant un rastre continu electromagnètic en cada actuació que faci o estarà sota el registre constant d’un ordinador. Ja es veurà.

Per què aquest afany de nomenar? L’home –convençut que és un ésser únic amb el monopoli de la intel·ligència en aquest món- té por a ser ignorat, a que no se sàpiga qui és. I per això s’ha d’identificar. Algunes de les paraules més antigues en qualsevol cultura són “poble”, “família-clan-tribu”, “home”, “jo”, etc. De la descripció es va passar a la abstracció i l’home va inventar els noms (sons agradables que no volen dir res excepte en les pelis de pells roges). Com tots els invents, n’hi ha de bons i de dolents. I els descendents d’aquells inventors han demostrat no tenir tanta imaginació com llurs progenitors. Ni de bon tros.

Uns van inventar i els altres van sistematitzar. Així doncs la Humanitat es va dividir en 3:

– Alguna gent va decidir fer un llistat de noms i de dies i, d’acord amb el nom del personatge a qui s’havia encomenat el dia, qui nasqués aquell dia es diria així. El sistema és pràctic però si l’hagués dissenyat un matemàtic jo em diria 18-07. és a dir Divuit de Juliol. Bèstia, no? Doncs igual de bèstia que un nom qualsevol.

– D’altres van optar per seguir “el costum familiar”. I així l’avi, el pare i el nen es diuen igual (per exemple: Lluís). Per a distingir-lo s’ha de dir “avi, pare i Lluiset”. És a dir, 3 Lluïsos i, a cap se l’anomena pel seu nom.

– I un tercer grup va decidir alliberar-se del dos sistemes anteriors i va decidir posar el nom que li vingués en gana: existís o no. Deixant de banda que, durant anys, molts noms han estat prohibits en el Registre Civil d’aquest estat (marca España), la simplicitat dels sistemes anteriors esdevé desitjable quan s’observa com s’aplica el tercer sistema: Tant el pare com la mare fan llistes inacabables de noms estranys; tota la família, els amics i els coneguts hi diuen la seva, sempre amb opinions contràries i amb les justificacions més pelegrines. A la fi, el resultat pot ser qualsevol. I així ens va.

El pitjor dels casos és que, sigui quin sigui el sistema dels progenitors, hi ha persones que –només nèixer- els hi cau al damunt un nom que els pesarà com una llosa. Una forma d’evolucionar seria que, en fer la majoria d’edat, o quan la persona vulgués, pogués triar el nom amb que vol ser coneguda. I es tornarien a inventar noms. Algú es diria “.com o .cat o .es”. I què? És més ridícul que Josep o Higinio?. És una arbitrarietat com tantes en aquesta vida.

Això pel que fa al nom. Però…. i el cognom? A la gent li agrada esmentar de quina família ve. El sentit de clan perdura en aquestes petites coses. Es vol evitar com sigui l’anonimat i ja no val tenir un nom. Cal quelcom més. Som més primitius del que sembla. I seria interessant poder canviar. Així un es podria nomenar Pérez un dia i Canals al següent. Si la música et fa canviar d’estat d’ànim… t’imagines llevar-te amb ganes de fer negocis i decidir que aquell dia et diràs Calé Abundant i Pertothom?

Un lloc sense nom és quelcom que està oblidat i –a vegades- no cal ni recordar. Un dels exemples més cèlebres va ser escrit en castellà: “En un lugar de la Mancha de cuyo nombre no quiero acordarme…”. Hom celebra aquesta frase com que quelcom del que no es vol saber ni el nom no val gaire o no val res. No és important. Si, en canvi, digués: “Un habitante de La Mancha de cuyo nombre no quiero acordarme..” hom consideraria immediatament que –qui parla- no sols el sap perfectament, sinó que molt probablement el té gravat a sang i foc i, segur, també el de tota la seva família; sobretot l’ascendència materna.

El diccionari considera més aviat l’anonimat com “autor desconegut, de qui no es coneix el nom”. Potser l’origen d’aquesta consideració és doble: d’una banda, la publicació dels escrits fa que s’hagi d’identificar a l’autor però a vegades l’autor no deixa constància de llur autoria (modèstia? por a represàlies?) o, simplement, s’ha perdut amb el pas del temps. Altres vegades, algú s’apropia dels èxits d’altres i la gent oblida o no arriba a conèixer mai a l’autor veritable.

Personalment, cenyir l’anonimat a l’autoria de quelcom, em sembla molt pobre. Prefereixo considerar l’anonimat d’una manera més àmplia. La humanitat és gregària i, en el gregarisme, només destaquen uns quants. La resta, una majoria anònima, va seguint com pot al ramat; a vegades fent pinya, a vegades dividint el ramat.

Una altra senyal de la por atàvica a l’anonimat és que, fins i tot, ha arribat a ésser un terme pejoratiu dir d’algú que és un “no ningú”. I un desastre, quelcom horrorós és quelcom que “no té nom”; Això que has fet “no té nom”. D’altra banda, el terme “sense nom” té connotacions de rebel·lia i, fins i tot, romàntiques. Algú recorda la película “La llegenda de la ciutat sense nom”? O la cançò “A horse with no name”?.

Cal tenir present que –en aquest món en què qualsevol notícia, fotografia, escrit, etc.- dóna la volta al món en un instant, l’anonimat és quelcom desitjat i cercat pels…. “famosos”. Els famosos de veritat, els que no criden als periodistes ni als fotògrafs. Perquè els “famosets” (autèntic allau en aquest món mediàtic) els podeu reconèixer de seguida ja que són els únics que fan amb ulleres de sol –grans i antiquades- en mig de l’aeroport. Encara que plogui. Els que gaudeixen de fama real, per llur feina, esport, coneixements, etc. no desitgen que se’ls aturi cada cinc minuts i se’ls hi faci preguntes o se’ls hi expressi qualsevol opinió sense respectar el dret a la intimitat del famòs. Desitgen ésser invisibles, anònims. Curiòs, no? I és que hom desitja allò que no té.

En fi, per acabar, sempre he trobat que aquest tema està perfectament explicat en un acudit enginyós i molt breu, consistent en una conversa entre dos amics:

– Ningú és perfecte.

– D’acord. Però…. qui vol ser ningú?

Signat: A. Nònim

Pot ser jo… Sóc un altre fracassat anònim que ni tan sols gosa anomenar el seu nom en veu alta! Encara que, no m’avergonyeixo de la meva existència, tot i que tants i tants de vosaltres la considereu miserable. A mi tant se me’n dona. Em dona exactament igual. Me la bufa. I sabeu per què? Perquè no en teniu n’idea de mi. No sabeu absolutament res de com sóc, ni de les meves circumstàncies, ni del meu entorn… Per no saber, no sabeu ni com em dic! Ara si, no us cansareu d’utilitzar la vostra màquina inesgotable d’etiquetatge i la vostra veu amb un clar to desqualificatiu i de menyspreu contra mi. Maleïts…

Per a tots vosaltres, potser jo, nomes sóc un borratxo, un boig, un tarat, un ganàpia, un curt de gambals… Però no os adoneu del que està passant? No esteu parlant vosaltres, si no la vostra ira, els vostres prejudicis, el vostre odi i rancor, la vostra falsa percepció de que la única realitat absoluta és la que no vas més enllà dels vostres propis ulls!

Per això que, vosaltres, precisament tots vosaltres, no teniu ninguna mena de dret a faltar-me al respecte a mi, innocent de mi que no faig cap mal a ningú!

Pot ser jo, no “aprofito”, entre cometes, el temps com ho feu vosaltres, anar al cinema, anar a la platja, fer fotografies com posseïts per un esperit que sembla que us obligui a fotografiar cada moment de la vostra vida, veure la televisió 53 hores a la setmana perquè la conversa amb els vostres amics i amigues no sigui tant i tant monòtona i avorrida com sempre… No, jo no les faig aquestes coses! Ni m’agrada anar de compres hores i hores, regalimant saliva per cada aparador de les botigues de luxe imaginant-me que un dia guanyo la loteria i tot el que desitges fos meu, com si es tractés d’aquell que converteix amb or tot el que toca amb el dit! No em dona la reial gana! I a sobre, això es el que més em fot, a sobre de tot, jo sóc la persona anòmala, estranya, aïllada, extraterrestre… Això em toca molt els nassos! Què passa, que tot el que no és exactament com vosaltres, com si del reflex d’un mirall es tractés, és erroni o no és vàlid ni respectable? Doncs no senyor, no hi ha dret. Ja n’estic ben tip! I no penso callar més… Porto tants anys observant empassant-me les meves respostes, la meva dignitat i el meu orgull per tal de no causar problemes ni de ferir la sensibilitat de la gent… Total perquè em tracteu així? No val la pena.

Pot ser jo, nomes estic delirant amb tot el que us estic dient. Pot ser jo, m’equivoco totalment. Pot ser jo, tinc tota la raó del món. Pot ser jo, mai serè escoltat amb plena atenció per ser un altre fracassat anònim que ningú coneix ni la societat accepta. Pot ser jo…

No ets persona d’escriure a raig, més aviat sempre cerques una singularitat. Una manera d’expressar-te per escrit que et faci sentir bé, que potser sense pretendre-ho sigui reconeixible i segueixi seduint a les persones del teu entorn més proper. Tothom et comenta, sense aconseguir-ho la majoria de vegades, que hauries d’escriure més, llençar-te a lligar, jugar, moldejar les paraules seguint el teu instint.

T’ho has repensat i et deixes portar per la necessitat de retrobar-te davant el full en blanc. Aprofites aquest impuls per a demostrar-te un cop més que no tems el repte que suposa desenvolupar les primeres paraules d’una idea que anirà agafant la forma d’un petit relat. També ets conscient que aviat et guanyarà la sensació, força recurrent, de ser algú que no coneixes. Que solament t’ajuda a ampliar els teus dubtes quan t’angoixes  pensant si ets tu qui pensa i va escrivint tot aquest seguit de frases.

Moltes vegades has provat d’analitzar-ho buscant una explicació. Aleshores et dóna per fer un repàs a la teva vida, perquè creus que, senzillament, ha d’haver-hi dintre teu quelcom oblidat, reservat, desconegut, però que s’activa aprofitant aquests moments de debilitat.

Ets molt àgil, directa i intuïtiva a l’hora de resoldre moltes qüestions i com a contrapunt terriblement innocent envers la teva quotidianitat. Reconeix que et va costar passar el miratge dels Reis Mags d’Orient, veies com el teu cos anava transformant-se en forma versemblant al dels teus companys/es i amics/gues. Somiaves, respiraves, existies com tothom, però et costava d’entendre el fet que, com un corcó, hi havia alguna cosa que notaves diferent quan t’expressaves per escrit, com si no fossis tu.

El teu tarannà, sempre perfeccionista, racional i tossut, defugia el fet d’esdevenir més d’una persona. Que a vegades mostrem diferents personalitats segons l’entorn i les persones que ens envolten, d’acord. Que ens refugiem, com si volguéssim saber qui som, rere cuirasses que ens vesteixen amb l’abric de la seguretat, d’acord. Però quan necessitem escriure, esdevenim éssers nus, anònims. Llavors cal que ens preguntem de debò: Qui ets? On t’amagues?