Si senyora, em dic Júlia Duarte Sureda. Aquesta vegada no penso fer-me gaires il•lusions. És la quarta entrevista de feina que he tingut fins ara. Coneixements? Què vol escoltar, la meva veritat? Tot allò que he anat posant, modificant i afegint al currículum per a sentir-me segura? O prefereix els dubtes de si realment sé, domino, entenc, estic capacitada per… Què vol que li digui?
Potser començaré per a explicar-li la meva segona entrevista. Em vaig trobar un senyor que duia unes ulleres amb una muntura vermella i que em mirava fixament tota l’estona. Generava una estranya empatia i reconec que quan va dir: “vostè què va aprendre a l’escola?”, una gran escalfor va sorgir pel darrera de les meves orelles. Ni m’ho havia plantejat. Sempre que penso en l’escola, recordo les taules, les carteres, els colors, els quaderns, les agendes, els companys, la professora de cinquè, les escales… Aprendre? He après que la memòria és com un traster, en el que vas emmagatzemant coses com ara: pors, manies, idees, converses, abraçades, necessitats, anglès, ecologia i medi ambient, àlgebra… No ho sé, em va donar la sensació d’estar despullada i de no tenir prou mans per a amagar la nuesa. Què hi feia jo allà asseguda?. Home, l’escola va tenir molta influencia en el meu aprenentatge, suposo. M’ho vaig passar bé. Els meus pares estaven molt contents, sempre m’ajudaven amb els deures… No els podia decebre. El pare, a vegades, el dia que no viatjava, em preguntava què havia après des del darrer dia que ens havíem vist. Penso que sé moltes coses, perquè tothom diu que he assolit una bona formació. Era evident que no n’hi havia prou. Necessitava donar una resposta a la pregunta que m’anava martiritzant. Li vaig somriure i només un “no ho sé” va trencar el meu silenci.
Ja sé que així no vaig enlloc -tothom m’ho diu-: “No s’ha de perdre la confiança, la seguretat, la il•lusió”, “ja veuràs que…” Sap quantes vegades faig el repàs a tot el que m’ha empès a que estigui aquí, davant seu, esperant? La tira. És com un menú: uns entrants en una guarderia, 6 primers a una escola de primària, seguits de 6 segons vivint l’institut i la selectivitat darrera d’unes ulleres. I, finalment, les postres: el grau universitari i el màster com a cafè. Què li sembla? Encaixo dins el perfil que estan buscant o sóc massa semblant a la resta de candidats? És clar, no m’ho pot dir. Els que hem seguit un mateix itinerari, tenim uns trets identificatius: un grapat de coneixements que ens han permès superar proves, avaluacions i exàmens… No n’hi prou, oi?
Tenen per a escollir. La mica d’empatia que hi haurà a l‘entrevista dóna el consol de ser-hi, de participar. Perdoni que li digui, però jo busco feina; no més experiència en cercar feina. Ja m’entén, uns diners; vull poder fer coses. Si m’ho prenc com una cursa és evident que a molts ens manca l’equipament necessari.
En darrer lloc, m’agradaria que veiés en mi una seguretat que a estones vol amagar-se. Tot i que he seguit el model prototípic d’estudiar, fer els deures, esforçar-te en tot allò que mes m’agradava i amb unes notes que permetien passar de curs, sóc diferent. Encara no em conec massa, però l’únic que sé és que m’agradaria que al final de l’entrevista veiés en mi el que puc arribar a ser d’aquí uns anys.