Obra concursant: «Gràcies»

Feia temps que no trobava el sentit al meu treball, i, quan més desanimada estava va aparèixer un home que em va fer veure la importància de la meva existència.

Els primers cops que l‘Amir va venir estava sorprès. Qui era aquell home que cada dijous a la tarda canviava els diners del sopar per un parell d’hores d’Internet? Per què abans de demanar-me els meus serveis es pentinava nerviós davant el monitor? Mai m’havia interessat tant cap visita i esperava impacient la nostra cita els dijous a la tarda. A dos quarts de sis arribava l’Amir, llençava unes monedes sobre el mostrador i seia davant de mi. Segons desprès tu feies el mateix a molts quilòmetres d’aquí i, en aquell moment es parava el temps en un embolcall de mirades i somriures, de petons i carícies inventades, tatuades en la flaira d’un temps sense minuts, d’ una vida sense presa.  Quasi no parlàveu, i no us feia falta, perquè amb el temps veu aprendre a llegir-vos els ulls, a comunicar-vos amb un llenguatge impossible de sospirs y rialles, de mirades i gestos banyats d’amor, d’enyorança, de vida.  I jo, testimoni mut de dijous tarda m’apassionava amb les cartes d’amor que t’escrivia amb la mirada, amb les promeses eternes signades amb somriures i els silencis versats que no diuen res, perquè tot ho saben. Poc a poc vaig aprendre a descobrir-te en els seus somriures, a imaginar-te en els gestos de les seves mans nervioses, a olorar la teva infància en els contes que et relatava. Però, sobretot, vaig conèixer-te a través de la melancolia d’uns ulls de pestanyes infinites que, acaronades pel galopar furiós del temps, emmarcaven una mirada oculta de pupil·les palpitants, amagada darrere mitges llunes salades que banyen un temps remot, una rialla llunyana, uns ulls sabor foc, un ànima color olivera.

I així van passar els mesos, enamorant-me de l’amor, descobrint des de la meva posició privilegiada una història sorgida de les tecles, de la pantalla, de les ganyotes, de les rialles i de mi que omplia l’ambient donant-me la raó del meu treball: Ser portador de somriures i, com a bon amfitrió, oferir-vos entre els meus fils un racó on la geografia no existeix entre pare i filla, on allunyar-se de les distàncies, on crear una història d’amor sense fronteres. Gràcies per escollir-me testimoni, gràcies per deixar-me ser la vostra xarxa social.

Obra concursant: «Gris click»

“Click”. Aquest és el so que dona la benvinguda al nou món. Dos “clicks” hi sóc a Colombia, tres “clicks” sóc a Canada, quatre “clicks” torno a ser aquí, a Barcelona, asseguda al banc de sempre i en el parc de sempre. Realment no entenc com funciona aquest món, però veig ben normal que un “click” tingui la capacitat de poder comunicar milions de dades en un segon, tot i que ens trobem a milers de quilòmetres de distancia.
La tecnologia ens envolta, pantalles, milers de sorolls i imatges que corren per les xarxes, paraules en anglès que mai arriben a ser traduïdes al nostre idioma,… Comuniquem, compartim, riem, ens sorprenem i tot això ho podem fer per internet perquè les xarxes socials formen part de nosaltres.
Sintonitzem una emissora de radio i escoltem al presentador com ens parla de la gent que els esta seguint a partir del Facebook, Twitter o Tuenti; estem mirant la televisió i al mateix temps, opinem i debati’m d’aquest amb gent d’altres parts del món; llegim les noticies del que succeeix a altre països per Tuenti mentre anem a treballar amb el metro; tot navegant ens sorprèn un bloc de cuina que ens interessa i podem connectar amb l’autor mitjançant aquestes eines; passegem per les Rambles i un anunci crida la nostra atenció, al lateral podem veure “segueix-nos per Twitter o Facebook”, i així ens trobem amb un llarg etcètera de milers de situacions en les que escolten, diem o llegim el terme “Xarxes Socials”. Un concepte que ens ha colonitzat de tal manera que si desaparegués no sabríem viure sense la seva presencia. Les converses que deixem inacabades, per les preses del món al que vivim, les continuem mitjançant les xarxes socials. Què esta succeint? Quina revolució tecnològica és aquesta? Acabarem parlant amb els nostres amics mitjançant pantalles? El llapis serà substituït per un teclat? Els magnífics llibres de texts seran suplantats per ordinadors portàtils o tablets? Arribarà el dia en el que les biblioteques deixaran de prestar llibres per a convertir-se en grises bases de dades?

Juguem. Estem al any 2100 a la mateixa ciutat de Barcelona i clarament el món ha canviat, però com? Arribem al centre de la ciutat Comtal i comencem a parlar amb algunes de les persones que ens creuem per casualitat, els hi preguntem per els llibres, folis o bolígrafs, i no saben el que són, ho desconeixen, només alguns ho recorden gràcies a les Classes d’Història com si fossin papirs Egipcis. Parlen amb un caire molt mecànic, de forma aspra, tinc la sensació que el llenguatge ha perdut bellesa. Ens miren amb rostres estranys, creuen que estem bojos que ens inventem les paraules. Sorpresos seguim passejant, arribem al port, i allà trobem el que realment ha canviat, el mar és gris; sí, el mar és gris. No ens havíem plantejat que el futur es quedaria sense color, les seves persones, les seves robes, els seus edificis, el seu llenguatge, els hi falta color, els hi falta alegria.

Obra concursant: «Benvolgut Emili»

Benvolgut Emili.

Lluny de ser original, m’he passat tot el dia rumiant la manera de començar aquesta carta, no sabia com es feia en aquests casos i espero no resultar-te insolent però no he trobat millor manera que preguntant-te: Emili, com va la mort?

Per aquí bastant bé, no em puc queixar. Com tu, vaig deixar la meva illa per venir a Barcelona i he de dir que, per la meva banda, va ser una gran elecció. Tot i així hi torno sovint, com et pots imaginar allà ni els estius ni els horabaixes es viuen igual.

El fet és que per escriure m’he estat inspirant en com reaccionaries si tornessis al món.       I permet-me que hagi imaginat que en certes coses no seria tant diferent. Pel que fa a la ciutat, la trobaries canviada però de ben segur que t’hi adaptaries. Del que vas deixar queda la Rambla, plena de gent, el Fossar de les Moreres, el Parc Güell i les majestuoses obres de la Sagrada Família, entre d’altres. Evidentment, no falta qui et recorda, fins i tot han fet un premi literari al que tu hi poses nom.

Saps que mai he pecat de ser un rousseaunià, jo també sóc home d’avantguarda, però com et deia, crec que encara hi ha certes coses en les que no hem avançat. Quan tu hi eres ja havíem creuat mar i cel i travessat les muntanyes. Ara fins i tot ens podem comunicar des de qualsevol lloc del món. De fet, fa uns dies vaig parlar amb un amic que va marxar a Amèrica, ell afortunadament no es va haver d’exiliar. I tot i que ens separava un abisme, parlant des de tan lluny reconec que em vaig sentir sorprenentment a prop. I no tinc cap dubte que fos meravellós però més tard vaig estar donant-li voltes. La veritat és que em sembla paradoxal que després d’haver-nos acostat tant als que teníem tan lluny, dels que estàvem a prop hem seguit tan distants com sempre. Com veuràs, continuem sense poder fer front a aquell vell escull insalvable, aquell que encara que és ínfim aparenta infinit, com la distància que Aquil·les deixava a la tortuga quan ho narrava en Zenó.

El cas és que no sé si n’estàs al corrent però en els temps que corren (i mai millor dit) si no estàs al facebook no ets ningú i entre nosaltres Emili, tu no tens facebook. No obstant, podria ser pitjor, tinc un amic a la facultat que porta tres anys dient que a l’estiu, quan tingui temps, se’n farà un. Tot un trapella!

No faltaran en aquesta polèmica els que ens parlin tòpicament d’aquells temps millors, d’èpoques llunyanes i fraternals on la gent era simpàtica i empàtica. Personalment tinc  els meus dubtes…  Enmig de tot el debat, jo que sóc aficionat a l’apologia de la mesura opino que no és necessari patir de maniqueisme.  Les xarxes socials no tenen perquè estar contraposades a la vida real. A part de per tenir més de tres-cents amics, ens serveixen per moltíssimes coses com per exemple parlar sense que la distància en milers de quilòmetres suposi un problema o organitzar-nos a l’hora de realitzar certes tasques que requereixin coordinació. Evidentment, l’error serà pensar que aquesta mena de contacte pugui substituir algun dia al contacte real.

Emili, no em voldria allargar. Simplement dir-te que, si tornessis a viure probablement parlaríem més, però seguiríem sent tan amics.

P.D. A part del certamen també vaig trobar un hospital que porta el teu nom. He suposat que t’agradaria saber-ho.

Una abraçada.

Ousens

Barcelona, 12 d’Abril del 2012

Obra concursant: «Sóc jo, sóc la comunicació»

Sóc jo, sóc la comunicació

Sóc el problema de moltes parelles,
és el que pensen tants especialistes,
puc ser la clau de les obres més belles,
inspirant la major part dels artistes

Puc ser-hi present, a la guerra,
si s’envien missatges d’una centraleta,
també m’intento implicar en l’amor,
transmetent afecte i fent-lo arribar al cor

Pots entendre’m interpretant la paraula,
doncs és la meva manifestació més bàsica,
també és possible a través del moviment,
de forma semblant, però amb significat latent

Em considero omnipresent,
participant en totes les accions,
encara que la gent es mostri reticent,
doncs em mantinc al marge de religions

Puc relacionar l’ésser amb l’entorn,
o em puc implicar en l’homeòstasi,
què més dóna la situació?
Si tot es resumeix a sinapsis

No discrimino a animals ni a plantes,
pot ser que els escoltis o els nombris quan cantes,
no em limito al pla personal,
bé que existeixen les xarxes socials

Tinc la capacitat de ser poderosa,
pots fer diners utilitzant-me en la borsa,
puc dotar a gent de molts enemics,
explicant un fet real amb canvis de sentit

Si es pretén promocionar un producte,
en forma d’anunci busco persuadir-te,
si em presento en forma de novel·la,
és perquè m’he proposat divertir-te

Incideixo en processos de diplomàcia,
tot evitant una possible desgràcia,
intervinc en processos de caràcter informatiu,
enviant missatges absents de valor emotiu

Per adonar-me que algú em fa la guitza,
o que algú altre es troba malalt,
no em cal dir ni escoltar ni mitja,
doncs faig servir el meu cantó gestual

Em puc limitar a processos mentals,
o puc implicar-me en una determinada acció,
conformo la base dels vincles socials,
i és que qui parla sóc jo, sóc la comunicació

Obra concursant: «Efecte Streisand»

(Casa la Sònia i en Xevi: 2 ordinadors i dues pantalles grosses sobre els personatges amb la projecció del que fan amb els ordinadors.)

Sònia: Un dia,un reporter anomenat Kenneth Adelman,va fotografiar des de l’aire la costa de Califòrnia per mostrar l’agressió que aquesta patia. En una de les fotos, sortia l’habitatge de Barbara Streisand. L’artista, va demandar al fotògraf i al domini web per 50.000 dòlars, però va provocar que milers de persones volguessin veure la casa de l’actriu i cantant, a primera línia de mar. M’has sentit Xevi?

Xevi: Un moment que poso unes bledes al meu hort virtual.

Sònia: A què jugues?

Xevi: A un joc on m’han convidat. En un moment t’hi convido, ja veuràs.

Sònia: No, no fa falta. Et parlava d’aquest, al que el van demandar per la foto que havia fet i que la gent la va difondre arreu.

Xevi: No, no ho havia sentit mai. I aquí unes escaroles.

Sònia: És igual, deixe’m-ho, no se com pots estar-te hores jugant a aquests jocs del Facebook

@SofiaEspill: Hi ha gent que troba més interessants les granges virtuals que les de les cooperatives de consum. #odioFarmVille

Sònia: A qui li tocava fer el sopar.

Xevi: Crec que a tu.

Sònia: Bé, serà qüestió de tornar a Màtrix.

@SofiaEspill: Piulades, off.

Xevi: Què faràs per sopar?

Sònia: Bledes amb patates. No ho tornis a anunciar al Facebook que, el dia que vàrem fer mongetes, tothom se me’n reia preguntant-me si havia fet molts pets per la nit.

Xevi: És que realment els vas fer.

Sònia: Però no calia fer-ho públic, viam què en treu la gent de saber què sopem?

Xevi: Va ser divertit, dona. No te m’enfadis.

Sònia: Bé, és igual ara torno.

(Imatge del Facebook: Vol que aquesta aplicació pugui accedir a les seves dades de correu electrònic, contactes personals, historial, etc?)

Xevi: Caram, i el requadre d’anulació? Viam per aquí…no, no hi és… bah, ho poden saber per tants costats… Les màquines ho enregistren tot. Ja veuràs quan ho sàpiga en Joan …

La face de’n Xevi: 10ha plantades! Viam qui ho supera.

(Al comentari)@JoanPicapins: Ostres Xevi, qui hauria dit que et dedicaves a les verdures. (amb el meu compte a Identi.ca)

En Joan Picapins: Te fet un follow al Twitter, i t’he enviat una invitació per Identi.ca viam si actualitzes que no piules mai. Deixa les verdures i vine a #garrotweet a practicar la glosa.

La face de’n Xevi: últimament no estic massa inspirat. Com va l’n-1?

En Joan Picapins: anant fent, t’enllaço la beta, apunta’t-hi: n-1.cc

La face de’n Xevi: no hi ha res enllaçat.

En Joan Picapins: si home, escriu tan sols n-1 i cc (l’acrònim de Creative Commons) a la barra d’adreces. No cal que hi posis res més: n-1.cc

La face de’n Xevi: caram, quina bafarada, amb l’adreça exacta en tenia prou. (pausa, es visualitza la pàgina web d’n-1.cc i els canvis de pàgina de l’n-1 al Facebook per anar parlant)

La face de’n Xevi: Ostres, sembla com un blogger, distribuït en caixes temàtiques.

La face de’n Xevi: Blogs de gent,

La face de’n Xevi: Documents,

La face de’n Xevi: Grups de treball?

En Joan Picapins: Es poden generar grups i penjar documents, realitzar piratepads, fòrums de discussió, … i el que vagi programant la gent.

La face de’n Xevi: Interessant, a la Sònia potser li agradarà. Comparteixo.

En Joan Picapins: Faltaria més. :p

(al mur) La face de’n Xevi diu: M’agrada: n-1.cc col·laborar. Fan falta testejadores i programadores… viam què us sembla.

En Joan Picapins: Bé nen, he de marxar, obre’t un compte que ja et convidaré als grups on estic.

La face de’n Xevi: Què et sembla Xevinu?

En Joan Picapins: Tu mateix, t’envio en aquest nick la info. Siau.

La face de’n Xevi: Siau.

Sònia: Això ja està. Encara no has parat taula?

Xevi: Has vist aquesta pàgina?

Sònia: Ara no estic per pàgines. Això es refreda.

Xevi: Val, però has de visitar aquesta pàgina, te l’enllaço al Gtalk.

Sònia: Com vulguis. És curiós l’efecte Streisand.

Xevi: Dona, la gent se sent interessada i ho vol mirar. Jo trobo que és el que ha passat sempre. “La curiosidad rompió el saco” que diuen, no?

Sònia: Si, a tothom li pica la curiositat allò que diuen que no es pot veure. Ostres, recorda’m que piuli aquesta frase al Twitter, crec que te menys de 140 caràcters.

Xevi: En Joan m’ha fet un post al Facebook amb una versió de Twitter anomenada Identi.ca.

Sònia: En Joan, sempre amb els seus projectes, no se d’on treu el temps.

Xevi: Te una feina que li ho permet, si no el criden… pot fer. He visitat la versió i s’assembla força al Twitter i a més és Creative Commons.

Sònia: Gairebé tothom està al Twitter, a la gent els costarà molt canviar de xarxa. Haver-se d’identificar un altre cop més… La gent és mandrosa, els agrada que tot estigui fet i mastegat.

Xevi: Tens raó. (pausa) Hi deu haver alguna aplicació per a enviar missatges a diferents xarxes socials a l’hora. Així, seria fàcil generar un efecte Streisand.

Sònia: Home, per a difondre el que estem preparant amb el col·lectiu ens aniria molt bé. Crec que la Queralt ha programat quelcom semblant pel seu mòbil.

Xevi: I per difondre els teus petarronets també.

Sònia: Ni se t’acudeixi.

Xevi: Dona, però si sols va ser u… (fosc)

* * *

(Una taula amb gent prenent una cervesa a l’altre costat de l’escenari. La pantalla de casa de la Sònia i en Xevi ha quedat encesa, s’hi veu una imatge d’un Piratepad que mica en mica s’anirà omplint (Situeu el cursor a l’inici, premeu el play i en veureu l’evolució). Una pantalla a sobre d’ells on s’hi veuran els missatges que la Queralt va penjant tant al WatsUp, com a Identi.ca)

Joan: Ho he deixat penjat.

Alba: M’ho miraré quan arribi a casa.

Queralt: És estrany, no ho he rebut al mòbil.

Carles: Uuuuh, la Queralt sempre amb les seves paranoies…

Queralt: Me n’hagués adonat, no?

Joan: El vaig enviar ahir, cap al tard. Potser tindries el mòbil desconnectat.

Queralt: Tens raó, vaig anar a teatre i vaig desconnectar-lo. Després, entre tants correus no el devia veure.

Carles: Ostres! No sabia que fossis capaç de viure sense mòbil.

Joan: I va estar bé l’obra?

Queralt: Un xic confusa, però si, va anar bé. No vas veure el meu post al face, recomanant-la? Vaig penjar unes fotos de l’entrada del teatre moníssimes. Viam si ve la Mònica.

(a la pantalla)WuatsUp Queralt: Estem els de l’assemblea fent unes cerveses, t’hi apuntes?

Carles: Veus, ja t’ho deia que estava enganxada.

Alba: bé, el que dèiem… durant aquestes setmanes realitzem el perapad, pirtepad..,…piratepad, o com es digui. (Sona el mòbil de la Queralt, imatge a les dues pantalles dels seus WatsUp, una per la Queralt i l’altra per la Mònica)

WatsUp Mònica: Tia no vinc, em poso amb el que ha enviat en Joan. Molt guapa, per cert, l’aplicació. (L’altra pantalla mostra l’evolució del text del Piratepad on Mònica està escrivint)

Queralt: Bé, diu la Mònica que no vindrà, que s’ha inspirat i que està fent feina al Piratepad que vas enviar.

Queralt al WatsUp: Doncs fes, que aquí n’estem parlant.

Alba: Dius que funciona com qualsevol editor de textos.

Joan: Si.

Carles: I no fa falta que ens donem d’alta enlloc.

Joan: No, però tampoc hi poseu bestieses. Sempre poden saber la MAC de qui hagi posat un comentari fora de lloc.

Alba: Tranquil, que ja sabem què s’ha d’escriure i què no. (pausa)

Carles: I el dia D, cremarem el Parlament!

Joan: Tio, que no és per fer bromes!

Queralt: Podries dissimular una mica, no? Que estem en una terrassa. A mi no em vinguis amb violències, ha de ser una manifestació pacífica.

Carles: Au, va, per a que descobrissin aquesta pàgina, s’haurien de mirar els milers de trilions de pàgines d’internet. Diuen, que en un dia es genera la informació suficient, com per gravar 168 milions de DVDs. (pausa)

Queralt: Tinc unes ganes de començar a difondre… Quan sabràs lo del dissenyador?

Alba: Ja hem contactat amb la dissenyadora, diu que ha fet uns quants esbossos sobre el lema que li vàrem passar i que me’ls enviarà.

Carles: Perfecte, jo em puc encarregar de fer fotocòpies i de realitzar un mail viral.

Queralt: Viral? Si que te m’has tornat tècnic.

Carles: Dona, d’aquells de segueix la cadena i re-envia’l a tots els teus contactes.

Joan: No t’oblidis de recordar que la gent faci servir la còpia oculta.

Carles: Si tranquil, el correu advertirà sobre les màquines d’spam.

Joan: Jo, a la que estiguin els cartells, obro un esdeveniment al Facebook.

Alba: Com vols enviar l’esdeveniment al Facebook, si encara no sabem ni la data?

Joan: Si, bé, seria un tema a decidir, no? Què us sembla d’aquí 2 mesos…

Alba: Està bé, encara no hi haurà exàmens, ni masses entregues. A la gent li anirà bé.

Carles: Si, maig és una bona data. Podem aprofitar l’1 de maig per difondre-ho boca a boca.

Queralt: Ah, què vols dir que no hi haurà prou amb la difusió virtual i els cartells pels barris?

Carles: Potser si tenim el fullet, abans d’aquesta data, podríem repartir-los i convocar.

Alba: Fins i tot podríem dir-ho a les xerrades que fem.

Queralt: També és veritat, no ens hem d’oblidar de les antigues formes de comunicació. Per la data (la pantalla mostra el calendari que està consultant la Queralt) què us sembla el 15?

Carles: Una manifestació en diumenge?

Queralt: Ferrer i Guàrdia feia les xerrades per a adults en diumenge.

Joan: És un dia en que, crec, que a totes ens va bé. Confirmem-ho?

Queralt: He estat consultant l’agenda de l’Info Usurpa i per aquell dia no hi ha res convocat.

Joan: Bé, li comentaré a la Sònia si vol realitzar algun vídeo. Estaria molt bé que s’originés un meme.

Carles: meme?

Joan: Una idea que fecunda, perdura i que, encara que varii, no en perd l’essència.

Carles: Tal i com estan les coses és fàcil: (melodramàticament) està tot fatal. (normal) Actualment ho diu tothom.

Alba: Segur que la Sònia se’n surt millor que tu cercant idees que enganxin.

Queralt: Fa bons vídeos, ens anirà bé. Per cert i en Xevi què fa?

Joan: Vaig estar parlant amb ell, li vaig comentar lo de l’n-1. Li va encantar. Avui ja teníem 40 usuàries registrades.

Carles: Ho devia penjar al seu Facebook.

Joan: Clar, amb els centenars de seguidors que te.

Alba: Però segur que ell no s’hi va apuntar.

Joan: Oh i tant, el seu usuari és Xevinu.

Queralt: Quin nom més ridícul.

Alba: D’acord, contactaré amb ell per a que s’afegeixi al nostre grup. Haurem de fer més difusió d’aquest núvol col·laboratiu amb entorn social.

Joan: Tranquil·la, ho he fet jo després de penjar el Piratepad.

Queralt: Hauríem de contactar amb gent d’altres ciutats, amb l’n-1 podrem coordinar-nos i passar-nos material. Faré un grup d’internacional i obriré un fil al fòrum obert per a aquells que es vulguin apuntar.

Joan: Perfecte, a la que arribem a casa enviem invitacions de l’n-1 a tots els nostres contactes.

Carles: Als que et fitxen no els hi enviïs.

Joan: Et penses que soc tonto? Però davant d’això no hi podem fer res. La filosofia del projecte és que ho fem tots plegats, que entre totes teixim aquesta xarxa, que tothom pugui aportar. L’n-1 no fa distinció entre usuaris i trolls, així que, si en detectem algun, ja mirarem de d’expulsar-lo d’alguna manera. Hem dissenyat l’n-1 per a que això sigui possible, ara sols ens manquen els usuaris.

Alba: I aquesta beta dius que ja servirà.

Joan: Tranquil·la, l’entorn gràfic no és que estigui massa bé, però les funcions bàsiques funcionen perfectament i si configures el correu, rebràs les actualitzacions del grup per mail.

Alba: Si m’ajudes i m’ho expliques bé, realitzaré un petit manual per a dummies. El penjaré al fòrum general.

Queralt: Ok, em sembla molt bona idea. Ja he penjat el fil d’internacional al fòrum, vaig a comentar-ho per Identi.ca viam què.

@Queraltotal: Fil obert a qui vulgui participar en un bon sarau #lafaremgrossa http://ves.cat/a_m_

Joan: Tens sincronitzat l’Identi.ca amb el Twitter?

Queralt: Faltaria més. Ja saps que ho sincronitzo tot, aquest missatge ha aparegut al Twitter, al meu Face, a Identi.ca i, com és obvi, a la llista de comentaris de l’n-1.

Carles: Què bona que ets Queralt, ja et faré un retweet quan arribi a casa.

Queralt: Guaita, la Mònica que n’ha fet de feina al Piratepad del grup.

Joan: Llegeix, llegeix.

Queralt: Un moment, que no m’hi veig massa… ara “N’estem fartes, estem veient que últimament el nivell de corrupció del país és inaguantable. Estem fartes de Millets i Prenafetes que ens amaguen els diners que nosaltres hem pagat com a bons contribuents.

N’estem fartes de polítics que protegeixen als que més en tenen siguin del bàndol que siguin. La democràcia està de cap a caiguda, tan se val que votem cada quatre anys, els polítics amb diferents rostres acabaran fent el mateix. Volem poder decidir en tot allò que ens afecta, no votar al corrupte que ens manegarà durant quatre anys més.

N’estem fartes, la gent no arriba a final de més. Amb la crisi, moltes persones han quedat al carrer i diuen que aquesta durarà molts anys més. No ens la creiem aquesta crisi, mentre parlen de crisi, la banca envia els seus beneficis a paradisos fiscals amb el beneplàcit de les institucions polítiques. Crisi en diuen, nosaltres diem que son excuses per aplicar ajustos i fer-nos rebaixar el que els i les nostres besàvies van aconseguir amb tant d’esforç. Potser l’atur encara no ha arribat a les vostres portes, però penseu que també us afecta, aquesta crisi la faran durar fins que calgui per tal de re-estructurar el seu sistema en el seu benefici.

 Diuen que és un dels tans cicles del capitalisme, però hem de saber dir prou.
Ja ni ha prou, no som mercaderia en mans de polítics i banquers!
Hem de reaccionar, hem d’alçar la veu i dir prou,
prou d’impunitat econòmica,
prou d’impunitat legislativa,
prou de veure’ns trepitjats pels més forts.

Entre totes podem construir, podem realitzar, podem canviar la tònica del món.
No som mercaderia en mans de polítics i banquers.

Diumenge 15 de Maig, totes a pl.Catalunya!!
Comando Ubuntu, sense tu, jo no soc.

(aplaudiments)

Joan: Genial, ja tenim el fullet.

Carles: En dos mesos pot millorar.

Alba: Òbviament que pot millorar, per això l’hem penjat. Ja hi afegireu el que faci falta, però a mi em sembla que la Mònica ha estat molt inspirada.

Queralt al Watsup: Moniqueta! Q has fet un text molt guapo!

Mònica al Watsup: Espereu-me que vinc!

Queralt: Diu la Mònica que ara vindrà. Què voleu fer?

Joan: Podríem anar a sopar, hi ha sopador i festeta fins les dues al CSA Antiga Ballesta.

Carles: Qui cuina?

Joan: Els de la cooperativa de consum.

Carles: Mmm, menjar sa i ecològic. M’apunto.

Alba: Llàstima que no facin carn.

Joan: Si però l’Enric fa un seitan boníssim.

Queralt al WatsUp: Mònica anem a sopar a l’Antiga Ballesta, no passis per aquí.

Alba: Qui et diu que les plantes no pateixen quan les talles.

@Queraltotal: de verduretes a l’Antiga Ballesta… i festa fins les 2h, per fi és divendres!

Carles: Tonteries, anem?

Joan: Va som-hi. Espera que difonc el que hem fet.

Queralt: Repiula’m.

@JoanPicapins: RT @Queraltotal: Fil obert a qui vulgui participar en un bon sarau #lafaremgrossa http://ves.cat/a_m_

Carles: Ho veus com us esteu enganxant als mòbils aquests.

@Queraltotal: No piulo tant, oi?

Carles: Va, que no trobarem lloc!
(A l’escenari es fa fosc, queda la pantalla encesa amb el Piratepad, que mica en mica s’enfosqueix fins al fosc total)

* * *

(A casa de la Sònia i en Xevi. A la pantalla de la dreta, surt el Facebook de la Sònia que està mirant el compte d’una amiga. De cop i volta salta el xat)

En Joan Picapins: Sònia, pots parlar?

Sònia: Càsum el Facebook que activa el xat sense consultar.

FaceSofia: Si, digues.

En Joan Picapins: És estrany, vaig obrir un esdeveniment al Facebook per convocar a la manifestació del dia 15 i ha desaparegut.

FaceSofia: Has escrit bé el nom de l’esdeveniment?

En Joan Picapins: Clar, si el vaig crear jo.

FaceSofia: Espera, que jo el vaig veure l’altre dia i m’hi vaig apuntar.

Sònia: Els meus esdeveniments… sopar d’antics estudiants de la UB, Primavera per la Llengua, VIII Jornades d’Educació, …

FaceSofia: No, no el trobo.

En Joan Picapins: Ho veus, no hi és.

FaceSofia: Fem una cerca a St.Google… Tampoc.(pausa) És estrany.

En Joan Picapins: Viam si ens l’han censurat.

FaceSofia: Vols dir?

En Joan Picapins: L’últim cop que hi vaig poder entrar, hi havien més de 4000 persones apuntades.

(entra en Xevi a casa)

Xevi: Hola guapíssima, com va?

FaceSofia: El meu vídeo va fer el seu efecte, eh?

Sònia: Bé, parlant amb en Joan pel xat.

En Joan Picapins: Si, la setmana passada el va veure molta gent.

Xevi: Ostres, tu al Facebook, qui ho diria.

Sònia: Calla, que tenim un petit problema.

FaceSofia: Potser, com que tenia tantes visites, l’han catalogat com Spam. (pausa) També és possible que al “poder” li hagi fet por i que hagin demanat que l’eliminessin.

Xevi: Quin problema?

En Joan Picapins: És possible. Però això no pot quedar aquí.

FaceSofia: Ei, tampoc veig el meu vídeo al YouTube.

Xevi: Hola?

Sònia: Ens han censurat l’esdeveniment i el meu vídeo.

Xevi: Com?

En Joan Picapins: Definitivament han volgut que ningú més ho sabés.

Sònia: Que han esborrat l’esdeveniment i el meu vídeo d’internet. No en queda ni rastre.

Xevi: I ara què?

Sònia (mentre escriu, ho diu en veu alta contestant també en Xevi) FaceSofia: El torno a penjar, ho faré també al Vimeo. El penjo quatre cops i canviaré el nom en cada un, per a que sigui més difícil trobar-lo.

Xevi: T’ajudo?

Sònia: Si connectat per la intranet al meu ordinador i penja el meu vídeo com he dit.

En Joan Picapins: Perfecte, quant ho tinguis enllestit m’avises que l’enllaçaré.

FaceSofia: Ara tinc una mica d’ajuda. Podries fer una notícia al Meneame dient que ens han censurat?

(A la pantalla d’en Xevi, es veu com està penjant el vídeo a YouTube i com es connecta al Facebook per poder passar-li els enllaços a la Sònia)

Xevi: L’estic penjant al Youtube, el penjo també a Vimeo?

Sònia: Si, en quant acabi el procés, fes-ho, no sigui que se’t saturi l’ordinador. Passa’m l’enllaç quan ho tinguis.

La Face de’n Xevi: (A FaceSofia se li obre un altre quadre de xat) Aquí el tens. http://www.youtube.com/watch?v=1SAfFFpGF3E

Sònia: Merci guapo, difonem-lo!

(En el mur de’n Xevi apareix un altre quadre de Xat) Albabla: Xevi, li has preguntat a la Sònia lo de l’Streamming?

Xevi: Sònia, em pregunta l’Alba que com ho tens lo de l’streaming.

Sònia: Diga-li que amb el portàtil i la càmara digital ja en tenim prou. Pregunta-li lo de la wifi.

La face de’n Xevi: (a l’Albabla) L’Alba pregunta que com està el tema wifi, que lo altre està tot controlat.

Albabla: Bé, els de wifi.net ens deixaran una antena per a que pugueu retransmetre en directe la mani.

Xevi: Diu que cap problema. Wifi.net s’apunta a la moguda.

Sònia: Perfecte. Acabo d’enllaçar el vídeo en tots els meus comptes.

Xevi: Faig el mateix.

En Joan Picapins: Fet.

FaceSofia: Fet què?

En Joan Picapins: Que ja tenim la notícia del Meneame, un tal Carlos ho ha posat al seu blog i ja ho havia penjat al Meneame. http://www.meneame.net/story/comparte-facebook-no-censuran

Sònia: Em sembla que acaben de generar un altre efecte Streisand.

 (Fosc, queden les dues pantalles enceses amb el següent vídeo:

http://www.youtube.com/watch?v=H5w4amBIHj4

Fi del pròleg, la funció encara continua.

 

Obra concursant: «Aquells petits antulls i detalls»

Ja veus que encara no estic preparat per veure’t, se’m fa un nus a la gola parlar al teu davant. Acabo d’eliminar l’adreça electrònica que em lligava a tu, em pregunto com t’enviaré aquest escrit, potser per correu ordinari (encara deu d’existir suposo).
No sé ben bé perquè John Lennon sona en el meu cap com un oratjol constant “costa d’expressar el garbell d’emocions i de gratitud que hi ha dins meu, al cap i a la fi; sempre t’estaré en deute. Dona (…)” d’acord sí que ho sé, ressona en mi, com la mar, com el foc, com una gran veritat que m’acompanya i m’acarona. Ara em ve a la ment el record d’aquell rampell que vaig tenir en el teu cotxe aquell dia, de camí a la Bisbal… perquè parlo de coses que no venen al cas?
No penso mai en tu, potser creus que ho dic per ferir-te però és que si ho fes, llavors pensaria en mi, en tu i en mi, i en com era la meva vida abans, en aquella vida que vaig viure una vegada i que ja no existeix.
No hi vull pensar perquè és com tornar a la llar que un cop vàrem tenir, recordo amb sorprenent precisió aquells petits antulls i detalls de què està feta la felicitat i em veig molt lluny d’aquells dies i sento molta pena de mi mateix, entro en un pensament negre i espinós en el que em veig abandonat a la meva sort i a la meva temeritat, desterrat en un món sense cel ni sostre, on no hi ha un lloc per mi on caure mort.
Et semblarà fóra senyat i que no té sentit però la teva absència és la teva presència, després de tot el que m’has donat, de rebre tant de tu, ara que ja no hi ets és quan jo hi sóc de veritat.
Aquesta és l’altra cara de la dalla. Ara per ara, ets massa per mi, em sento molt poca cosa, necessito posar-me a poc a poc a lloc, en algun lloc, al meu lloc si és que hi és.
Me n’adono que he estat temps protegint-me del món, o deixant-me protegir per les teves mans i les teves carícies, atrapat en les teves cames infinites, refugiant-me de l’exterior, d’un fred sense sentir, sense saber el que hi faig en aquest món.
A vegades ni sento la tristor, la teva imatge em somorgolla, fent-me saltar les llàgrimes directament sense cap sentiment ni res, i és llavors quan veig clar que el dol està en mi en tot moment sense saber-ho, com un nen que mira al seu voltant i se n’adona que fa força estona que està perdut.
Amor meu, estic bé… o potser no, potser encara no, però ho estaré no en tinc cap dubte i faré tot allò que dius que s’ha de fer. Sortiré les nits amb els amics i beuré, i aniré a festes amb d’altres noies, no et preocupis.
P.D. De fet, ja no necessito tants amics, ni tantes amigues, ni tants links, ni tantes gigues, el valor d’allò que tenim entre les mans no el podem copsar fins que no ens desprenem de tots els nostres guants.
Saps? l’altre dia vaig estar… res, res, deixem-ho ací. Ja s’ha fet tard i el nostre temps ha passat, i tot el que et pugui dir no canviaria res, al contrari; potser faria que apropés encara més les nostres ànimes, ja de per sí enyorades.
Que no em vols en el Facebook dius? potser serà el millor.

Obra concursant: «Burb l’untigoti»

En Burb era un untigoti com un altre, tenia el cabell verd, un cap ovalat – potser una mica més estirat que molts altres, però res extraordinari –, cinc extremitats llargues, primes i morades i unes dents daurades que es tornaven blanques amb la llum de la lluna. Un untigoti com qualsevol altre, com podeu veure.

Vivia a la vora d’un petit estany al llindar d’un bosc, en una petita clariana on hi tenia la seva casa. De bon matí es llevava i abans tan sols d’esmorzar feia una bona passejada vorejant el llac. Li agradava donar de menjar als ànecs i peixos del llac, gairebé tant com a ells els agradava que en Burb els donés de menjar. Tot i que alguns, ja es veia venir això, eren força interessats i només s’estimaven en Burb perquè els donava de menjar, tan se’ls hagués donat que el menjar els hi donés algú altre. No obstant, d’altres se l’estimaven més, i s’atrevien a menjar de la seva mà. Una parella d’ànecs, fins i tot, sovint l’acompanyaven a fer tota la volta al llac encara que no li quedés menjar. Això era el més important que feia els dies de cada dia, després d’això anava a casa seva, es tancava, esmorzava i es posava a treballar. Treballava destil•lant fruits silvestres que el dilluns portava al mercat. Quan plovia s’estalviava d’anar i el dilluns vinent portava el doble de mercaderia, aleshores havia de demanar el tròfol a un veí amic seu per empènyer un vell carro de dos rodes.

Tret dels dilluns, que hi havia mercat, en Burb només sortia al llac a passejar i al bosc a collir fruits, ningú no sabia gaire cosa d’ell, tot i que era molt amable i educat quan era dia de mercat.
Un dia ben estrany, un dilluns amb un cel ben gris que amenaçava pluja, en Burb es va decidir d’anar a la ciutat tot i que, pel temps que feia, també s’ho podia estalviar. Era molt probable que plogués aquell matí, però en Burb tenia moltes ganes de vendre un destil•lat nou que havia aromatitzat amb uns rars fruits en una innovadora combinació. Preferia provar sort i creuar els dits per que el dia aguantés fins gairebé el migdia. Aviam si així podia vendre un parell de flascons i pel dilluns vinent saber si havien agradat. Així que va demanar el ròfol al seu veí Miquel – que tenia un nom ben estrany per un untigoti – i va marxar al poble.

Un cop al poble, va tenir el temps just d’establir la parada que ja va haver de retirar-la per les primeres gotes. A les primeres les van seguir les segones, i després d’aquestes unes quantes més que es van anar animant. Tal va ser que en menys de cinc minuts en Burb s’havia hagut de refugiar a corre-cuita a la taverna del Pard, un untigoti grassonet de cabells del color de festuc que parlava mastegant les paraules.

A l’aixopluc de la taverna, en Burb es va veure sol enmig de la gent. En Burb, que era molt educat, va saludar la parròquia i després saludà novament al amo, que el contestà amb un moviment de cap. Al local regnava el silenci, ningú parlava, mirava al seu voltant i només veia cabells verds, grocs i algun taronja d’un occidental. Tots els caps eren abaixats mirant amb atenció uns rars objectes que cada untigoti sostenia amb dos de les seves mans. L’únic que es va fixar en ell va ser en Pard, que s’estava repenjat a la barra i el mirava com dient “Què li poso?”. Però ni tan sols el volum del televisor estava donat.

– Posi’m un got de llet calenta i tres maduixes, siusplau – arrencà en Burb amb un murmuri.

Enmig d’aquell silenci era molt difícil alçar la veu. Mentre el Pard marxava a escalfar-li la llet, donà un cop d’ull al seu voltant, intentant descobrir què passava amb tota aquella gent que semblava com adormida. Al mirar amb atenció, va descobrir que de tant en tant algun somreia o assentia amb el cap, i algun fins i tot mirava instantàniament a un altre que el corresponia. Però aquest breu moviment no durava ni un sol segon, i quan en Burb s’adonava del moviment, ja l’havien rectificat. Els objectes que tenia cada untigoti eren diferents però molt similars entre sí. Feien mig pam, eren com de vidre i tenien forma de rajola o quelcom similar, per un moment va pensar si no serien televisors petits. Però va descartar la idea en mirar el televisor gran i comprovar que no feien cap partit de lacrosse. A més, si fessin un partit per televisió no hi hauria necessitat de tenir aquells estris petits per seguir-lo quan n’hi havia un de ben gran penjat a la paret.

Quan el cambrer va tornar va pensar en preguntar-li si passava alguna cosa, que li expliqués què eren aquells rars objectes que els altres untigotis sostenien entre les mans, però va marxar a buscar les maduixes abans que en Burb hagués pogut començar.

Què serien aquells rars objectes? es preguntava Burb, quin estrany poder tindrien sobre la gent, per què ningú parlava, per què ningú li deia res? Hauria passat cap desgràcia i la gent estava trista? El silenci era sofocant, va continuar mirant al voltant amb nerviosisme fins que en Pard va tornar amb les maduixes. Per fi tindria respostes, va agafar una maduixa amb una mà, va fer un quasi imperceptible gest amb ella – com assenyalant en Pard – a mode d’interpel•lació, i va començar “Escolta Pard,…”. Però al mateix moment es va sentir una vibració al seu costat, sobre el mateix mostrador de fusta i en Pard el va tallar “Perdona”. Dit això, en Pard va agafar l’estranya rajola del mostrador i va quedar captivat per ella tal com la resta d’untigotis.

En Burb va esperar i va esperar, va acabar-se una maduixa i una altre, va allargar la tercera fent petits mossecs. Finalment, va haver-se acabat les maduixes i la llet i en Pard continuava hipnotitzat. Va incorporar-se sobre l’alt tamboret, va posar-se d’en peus, va posar amb lentitud el moneder sobre el mostrador i va contemplar atònit com en Pard no reaccionava. Per un fugaç moment va sentir l’impuls de posar a prova la capacitat hipnòtica d’aquelles extraordinàries rajoles, va pensar en marxar sense dir res i sense pagar. Potser ningú se n’hagués adonat. Però al capdavall, va pensar, això era robar, i com a comerciant no podia tolerar-ho, tot i la ràbia que el corroïa.

“Dos amb cent tres?” va preguntar mirant en Pard fixament. Aquest, només va fer un gest d’assentiment amb el cap sense deixar de fixar els ulls a la peça que sostenia entre les mans. I sense esperar cap atenció més, en Burb va marxar de la taverna del Pard, va marxar del poble, i va tornar a casa seva per tancar-s’hi. Només aturant-se a casa el Miquel per tornar-li el seu ròfol, que malauradament no havia pogut aprofitar.

Obra concursant: «Comunicació i xarxes socials»

La comunicació s’estableix en el moment que es donen els cinc elements de la comunicació, és a dir: emissor, receptor, missatge, codi i canal. La condició indispensable per a l’aparició d’aquests és la subjectivitat dels individus, per tal que es pugin considerar un emissor i un receptor i la intenció d’un missatge. Mentre que el codi i el canal estaran supeditats a l’acte comunicatiu concret. És la comunicació, per tant, qualsevol interacció entre individus diferenciats determinada per la intenció de transmetre un missatge concret.

Les xarxes socials són plataformes que promouen la interacció comunicativa entre individus amb medis (o canals) molt diferents. Un exemple són les plataformes web d’internet, tant famoses com Facebook o Twitter.

No obstant, la rapidesa i contundència mediàtica de l’última generació de xarxes socials tenen una força centrípeta impressionant. Davant la coexistència de dos individus, el grau de comunicació (quantitat) es deriva de la capacitat de comunicació (potencial) entre ambdós. Aquesta última, ve determinada per diferents factors que podríem resumir en fluïdesa i temps. A major temps de coexistència – o coincidència en un temps i un espai determinat –, més comunicació; i a major fluïdesa – com a producte final de factors com la disposició i compatibilitat dels individus, capacitat del medi o l’adequació del context –, més comunicació (entesa en tots dos casos com a capacitat de comunicació).

Les noves xarxes socials, a més, multipliquen l’efecte d’un antic element: el receptor no previst o inintencionat. Si bé l’única audiència indispensable per a la situació comunicativa és el receptor, sovint es dóna el cas que el receptor intencionat no és l’únic receptor. De manera que podem parlar de receptors no previstos o inintencionats – atribuint la intenció al emissor, és clar –. De manera que l’acció comunicativa sovint està implicant a més individus dels que l’emissor pot preveure. A més, l’ombra del receptor no previst sol ser més llarga del que creiem, de manera que quan aquest no està present en l’acció comunicativa – per exemple, parlar en un lloc públic – tendim a ometre’l, i fins i tot quan sabem que està present podem no tenir-ne consciència explícita.

Normalment, per a solucionar el problema que planteja el receptor no previst, tendim a generar dos constructes diferenciats, que anomenem vida privada i vida pública. I la veritat és que no hi ha cap diferència real entre aquests dos constructes mentals, d’aquesta escissió del Jo. Només són dues o múltiples “cares” que genera l’individu per a relacionar-se més efectivament amb uns o altres individus. La finalitat d’aquests constructes, la manera de solucionar la problemàtica, és posar límits al grau de comunicació, és a dir condicionant en un sentit o altre la quantitat d’informació que es transmet a uns o altres individus. Amb aquest recurs, útil però problemàtic, es pretén reservar certa informació que pot esdevenir contraproduent.

Tanmateix, l’espiral de l’última generació de xarxes socials, ofereix tal rapidesa i tal capacitat de comunicació que ràpidament s’esgota la informació que estrictament pertany a la vida pública. I estan sovint dissenyades d’una manera prou seductora que provoca haver d’aprofundir en la vida privada sense establir una clara diferencia entre l’una i l’altra. De manera que l’exposició de la vida privada es deu en gran part al disseny (i la intenció que hi ha al darrere) de xarxes socials determinades, però l’èxit d’aquestes responsabilitza a la conducta dels usuaris, dels individus. Emperò, encara és d’hora per assegurar la condició favorable o desfavorable de l’ús massiu d’aquestes xarxes i de les conseqüències últimes d’exposar amb tal gratuïtat la vida privada que tant ens cuidàvem de resguardar. Si el fenomen actual és només una moda passatgera o una tendència a l’alça. Si avancem a la condemna o a una nova concepció. Tot això, encara resta d’esclarir.

Obra concursant: «Paraules digitals»

Et parlo i no em sents; T’escric i m’escoltes.

           La comunicació, actualment, és més escrita que mai. És cert que al llarg de la història hi ha hagut comunicació per carta, però la correspondència epistolar no estava a l’abast de qualsevol, ans al contrari. Bona part de la població, fins no fa tant (no ens enganyem) era analfabeta. Per tant, la comunicació sempre ha estat oral. Tanmateix, en el nostre temps, les xarxes socials han convertit la comunicació en un intercanvi lingüístic escrit, principalment. Aquest és un fet extraordinari, ja que persones que només havien escrit quatre paraules per fer la llista de la compra han pujat a bord del vaixell de l’escriptura.

            Les xarxes socials han permès comunicar-nos per escrit en tot tipus de registres i en diferents relacions socials. Mai fins ara hi ha hagut una comunicació mitjançant el text tan potent. L’escriptura porta les regnes de la comunicació, i la causa d’aquest fet són les xarxes socials. Hem deixat de parlar, explicar fets, anècdotes, cridar, parlar fort, o fluix, persuadir el veí, criticar algú en una conversa de cafè entre amigues, escoltar la gent de l’autobús, sentir, murmurar, parlar a cau d’orella, xisclar o expressar els nostres sentiments per fer-ho a través de les xarxes socials. Qualsevol opinió, desacord, pensament o sentiment pot esdevenir un text; és a dir, és una forma de comunicació que està a disposició de tothom. La persona menys esperada llegirà aquelles línies, aquella reflexió o creació. A més, el contingut d’aquest text pot ésser comentat, refutat, criticat o compartit per un altre lector/usuari de la xarxa social. Les xarxes socials, doncs, són una cadena virtual i humana, tot i que això pugui semblar una paradoxa. L’intercanvi de textos és la comunicació d’aquestes xarxes.

            L’escriptura té un poder cabdal en la comunicació a través de les xarxes socials. Aquest canal permet l’expressió del pensament d’una forma lliure, frase que pot tenir un aire a la llibertat d’expressió del franquisme, però no és aquest el sentit. Aquesta comunicació és individual i personal, atès que qualsevol persona pot dir el que pensa en qualsevol moment i des de qualsevol lloc. Pot expressar-se d’una forma extensa, o bé molt breu, amb un to irònic, melancòlic, realista o amarg, i es fa ús d’una tipologia concreta, etc. Les combinacions són gairebé infinites. No hem d’oblidar que en la comunicació escrita els elements gràfics hi tenen un pes molt contundent, i enriqueix el llenguatge escrit pel que fa a l’estètica visual: signes de puntuació, majúscules o els signes de puntuació comuns que, combinats entre ells, contenen un missatge propi.  És a dir, les xarxes socials, a més d’haver posat a l’abast l’escriptura a moltes de les capes de la societat, han produït la conjunció entre la creativitat i l’escriptura i, en els temps que estem, és gairebé insòlit. L’expressió creativa és allò que ens fa ser únics.

            Així mateix, la comunicació a través d’aquests canals té el poder d’immortalitzar el missatge. Les paraules se les emporta el vent, però el que està escrit pot perdurar al llarg dels segles. Només cal fer un repàs per les obres de la literatura universal, per posar un exemple, per veure els escrits de fa segles que perduren fins als nostres dies. A més, veure la difusió que es fa dels missatges escrits a les xarxes socials és descomunal. Ja siguin opinions personals, com transmissió de coneixement, aquestes xarxes tenen la virtut de poder intercanviar tot tipus d’informació. Això és extraordinari perquè ens permet descobrir coses o recordar-ne d’altres que ja sabíem.

            No obstant això, cal esmentar també que hi ha aspectes negatius, però dels mals hàbits se’n pot aprendre. Això pot semblar un tòpic, però si llegim la frase literalment, té una part de certesa. Les aberracions d’escriptura que es cometen en aquestes xarxes (qualsevol professor de llengua se’n faria creus), però tampoc és tan rar. Si tenim en compte, com hem dit abans, que la comunicació escrita és molt recent, vol dir que hi ha molts aspectes que han de millorar. S’ha de tenir consciència que escriure és el reflex d’un mateix. Quan escrivim un text, el nostre pensament es mostra al món. Per això és imprescindible aprendre a escriure i expressar-nos correctament, però algú podria dir que això forma part d’un altre debat.

            Així doncs, escriptura, creació textual, llenguatge, comunicació i xarxes socials van donades de la mà. Aquest tipus de comunicació permet l’expressió directe i agosarada, però això no és una novetat. La tradició literària ha deixat rius de tinta d’autors que s’han posicionat des de la més profunda sinceritat. Cosa que moltes vegades s’amaga en el llenguatge oral. Cal, doncs, aprofitar la força que conté la paraula escrita. Només es necessiten un mínim de dues persones, un missatge i un canal, i la comunicació està servida. La construcció d’un artefacte escrit amb un objectiu comunicatiu és el que ens proporcionen les xarxes socials, i si sumem l’intercanvi d’idees entre usuaris (o creadors, depèn com es miri) fa que aquesta comunicació sigui una de les eines més valuoses que posseïm. Les xarxes socials són les que fan possible que l’escriptura segueixi vigent. Esperem que el seu ús augmenti i que el trànsit de l’escriptura continuï viatjant per les xarxes socials. Expressar tot el que ens vingui de gust i compartir-ho amb els altres, aquest pot ser el primer pas perquè el nostre món canviï.

Obra concursant: «L’últim bus»

Com sempre revisà el seu mur. Res de nou. Cap missatge, cap comentari, cap notícia. I decidí sortir de casa sense tancar sessió. Fou després de tancar la porta quan l’avís saltà a la seva pantalla. Un nou missatge acabava d’arribar: ens veiem. No triguis o et vindré a buscar. Tu tries.

Passaren les hores i ja era tard. La foscor de la matinada queia sobre la ciutat. Els fanals encesos guiaven el camí de tornada a casa i el silenci s’estenia com una fina manta sobre el fred de la nit.

Algun gos llunyà bordava en busca de companyia; era aquest so el que trencava la tranquil•litat de la nit. Al mateix temps, unes passes cada vegada més apressurades es dirigien a l’únic punt encara despert de la ciutat: el metro. Sabia que aquell lloc no dormia. O això creia saber.

Les passes van baixar les escales. Ràpides, però insegures. Encara hi havia llum. Potser aquella claredat li va fer mantenir l’esperança encara que fos per uns segons.

-Està tancat.

Va voler pensar que no s’ho estaven dient a ella, però va poder comprovar que no hi havia ningú més al voltant.

-No pot ser. No és l’hora.

-Acaba de sortir l’últim metro.

Aquelles últimes paraules taparen els seus llavis i l’obligaren a retrocedir sobre les seves passes, que havien fet un llarg camí. No se sentia segura en la foscor de la nit. Era com un animal indefens que en qualsevol moment podia ser sorprès per una temible fera afamada.

Algú portava setmanes visitant el seu perfil de Facebook, deixant-li comentaris i assegurant que qualsevol dia es trobarien i que en aquell moment ella no podria fer-ne res al respecte. I des de feia uns dies tenia el mateix malson. Per tant, evitava passar pels llocs que hi apareixien, però aquella nit va caure en una xarxa que ella mateixa havia teixit. Aquella era l’estació i aquell, el moment.

No va saber dissimular la seva respiració nerviosa, les seves ganes de cridar i sortir corrent sense rumb fixe per resguardar-se de la seva pròpia por. Aquesta vegada tot era real, n’estava segura. No es despertaria al seu llit, sola i envoltada en suor, com de costum.

Va córrer pels carrers solitaris intentant deixar enrere l’escenari del malson, volent fer temps per a que els minuts no coincidissin. Anà carrer avall el més ràpid que pogué. Inevitablement, feia sonar els talons a cada passa que feia. Notava com allò li seguia i decidí girar per alguns carrers de manera imprevista. Així podria perdre de vista a l’ombra negra que cada cop estava més a prop, preparant les seves urpes per atacar en qualsevol descuit. Però els seus peus anaven frenant els seus impulsos, que l’empentaven a perdre’s pels carrers estrets. I de sobte, parà. Va creure que era inútil continuar escapant i es va girar lentament. El pànic de trobar-se alguna cosa inesperada immobilitzà el seu coll i gelà la seva esquena. Si aquell ésser volia fer-li mal estava trigant massa…

Quan va mirar enrere s’adonà que no hi havia ningú; només fulles seques. Cap ànima. Com era possible? Estava segura que qui la perseguia s’havia amagat. No podia ser que la seva vista li hagués fet una mala passada i tot allò fos producte de la seva imaginació. Havia vist aquella ombra tenebrosa que intentava empaitar-la!

Se sentia maldestra. Es tragué els talons i decidí seguir fugint. Mentre avançava s’adonà que en tot el camí no s’havia trobat a ningú. Era com si tothom també fugís d’aquell estrany ésser refugiant-se a les seves cases, temorós a la seva presència. En aquell moment, la seva única oportunitat era el Nitbus. Només portava a sobre un bitllet senzill amb el seu únic viatge intacte: el que la portaria a casa. Havia de trobar una parada.

Per moments li semblava que portava minuts passant pels mateixos carrers un cop rere l’altre; veient aquell gran cartell lluminós quan girava el xamfrà. Se sentia desorientada. De sobte, va reconèixer des de lluny una forma que li era familiar. Quan distingí el que era se li dibuixà un somriure al seu rostre pàl•lid. Semblava que tot el que li havia succeït no li hagués afectat. L’autobús groc s’anava aproximant i ella li va fer un gest amb les seves sabates, que encara portava a la mà. Estava buit. Un gran temor, nascut de la incertesa, tornà a envair el seu cos. Malgrat això, volgué entrar. El conductor l’estava mirant, esperant a que donés el pas definitiu que la fes pujar, però ella no reaccionà. No s’acabava de fiar. Es va quedar paralitzada, amb un peu dins del bus i un altre a la vorera. Era com si el temps s’hagués parat.

-Entra? – digué el conductor – He de continuar amb la ruta.

En el moment en el que es disposava a posar el segon peu notà una força sobrenatural que s’acostava a gran velocitat i que acabà derrocant-la. Un crit sec trencà el silenci de la nit i acabà amb la serenitat dels carrers. Al final succeí: el malson s’havia tornat a repetir. El coixí ofegà el crit que nasqué del seu somni i la tornà a la realitat. I ella es despertà envoltada en suor, sola. Així s’adonà que ja era massa tard: un altre cop havia perdut el bus que la podria haver salvat.