Les obres guanyadores del X Premi Emili Mira i López a la qualitat lingüística són les següents:

1r premi: Mireia Iglesias Martínez amb l’obra <<Les dues cares>>

2n premi: Betlem Verdaguer Pascual amb l’obra <<Les tres dones>>

3r premi: Cèlia Torns de Yzaguirre amb l’obra <<Crisàlide>>

 

Les dues cares – Mireia Iglesias Martínez

Era un fred matí del mes de febrer; els primers rajos de sol començaven a treure el nas entre les cortines de vellut color vi, empolsegades i gastades al cap dels anys.

Em vaig llevar ben d’hora perquè havia d’anar a treballar i m’esperava un dia dur. Recordo que el dia anterior havien anunciat que podria nevar a cotes baixes però no n’havia fet gaire cas. A més, em sentia exhausta ja que feia moltes nits que devorava fins tard les pàgines dels únics sis llibres que havia escrit Aïda Gadel, l’autora que m’havia captivat feia unes setmanes i de la qual mai ningú n’havia vist el rostre. Es mantenia en el misteri de l’anonimat i això encara havia alimentat més la meva ànsia per llegir totes les línies que havia escrit. Estranyament, segons havia llegit recentment, ningú no en sabia res des de feia poc més de sis mesos.

Després de saltar del llit i posar els peus descalços al terra glaçat per la fredor de la nit, em vaig dirigir a la cuina per fer-me un cafè amb llet i esmorzar, enmig d’una pila de plats encara per fregar. La meva companya de pis, com sempre, devia haver arribat de matinada després d’haver begut una mica massa; la delatava l’escampall de roba que hi havia sobre les rajoles del menjador, visible des de la cadira on jo endrapava l’últim fragment de torrada.

Em vaig dutxar i vestir d’una revolada, abans de cordar-me l’abric i posar-me un buf de llana de colors llampants que havia comprat uns dies abans. Com sempre des de feia uns mesos, vaig palpar-me una última vegada la cicatriu detectable entre els cabells, encara rugosa, desitjant que aquell dia prengués significat. Finalment, vaig tancar amb un cop sord la porta d’aquell quart pis sense ascensor que ara era la meva llar.

El vent congelat del matí em va fuetejar les galtes en sortir al carrer i de sobte em vaig trobar enmig d’una munió de persones que corrien amunt i avall per no fer tard a les respectives obligacions. Cares grises i buides que no em portaven cap record; persones desconegudes que potser en algun moment entrarien dins el camí de la meva vida.

Cada dia la mateixa història: tres minuts a peu fins la boca del metro, vint minuts de trajecte i cinc més fins la porta de l’oficina. La feina que havia aconseguit recentment em suposava una distracció per la ment i a més, allà, no havia de donar explicacions a ningú de la meva vida. Ni tan sols m’havia presentat als companys, que em llançaven mirades furtives desitjant esbrinar alguna cosa de la meva trajectòria o, si més no, com em deia. Per a ells era una persona gairebé invisible, sense nom i envoltada de misteri.

Aquell dia, però, tot es va aturar. No sabria explicar exactament com van esdevenir-se el seguit de fets consecutius que van trencar el ritme de la meva nova existència. De sobte, una trucada de telèfon, sortir corrents de l’oficina sense donar explicacions i agafar un taxi amb la mirada enterbolida per les llàgrimes, donant la direcció de manera entretallada a un conductor confós i, tot d’una, estressat.

Deu minuts més tard, vaig arribar esbufegant a la porta de la comissaria i vaig prémer el botó de l’ascensor. Aquella màquina infernal no em feia gaire gràcia i hi vaig entrar pensant en el moment de sortir-ne. D’altra banda, l’esperança em recorria cada terminació nerviosa del cos i desitjava amb totes les meves forces que aquell fos el dia en què recuperava la meva identitat.

Feia uns mesos m’havia despertat al llit d’un hospital amb res més que una cicatriu a la pell que recobreix el crani i la roba esquinçada a causa del que semblava un atracament que, per sort, no havia acabat del tot malament.  Des d’aleshores vivia en un pis cedit per l’ajuntament a persones anònimes com jo i tenia una identitat fictícia, a l’espera que algú es recordés de mi i del meu passat.

Vivia sense records, construint un present basat en l’esperança de recuperar la vida oblidada. El meu document d’identificació nacional no reflectia res que realment fos cert i ningú, excepte la policia i els metges que m’havien tractat, sabien res de la meva història.

Em sentia buida. Ni jo mateixa em reconeixia realment i el meu nom, Amèlia, tan sols era un pseudònim fins que recuperés la memòria o bé alguna ànima caritativa em recordés i pogués deixar enrere l’anonimat.

Aquell dimecres, però, el vaig retrobar al despatx de l’agent que portava el meu cas. Les faccions de la seva cara van ser la primera cosa que el meu cervell detectava com a familiar des de feia molt de temps. Els seus ulls, dues perles cristal·lines de color maragda em deien que sí, que el coneixia i que hi podia confiar.

Tot i així, no les tenia totes. Per què de sobte algú s’havia recordat de mi? Ja feia cinc mesos que era fora del centre sanitari i això és molt de temps per no recordar-se d’algú que estimes. Milers de preguntes em bullien al cervell i tot d’una em vaig sorprendre començant a balbucejar la qüestió que m’havia tret el son durant les nits d’aquell malson:

  • Tinc fills? – Vaig demanar-li a l’home que seia a la cadira esquerra de davant l’escriptori.
  • No m’esperava menys de tu! Com sempre, dues passes per davant de tothom. No vols saber primer com et dius o qui sóc jo? – El somriure que se li havia dibuixat als llavis em va semblar preciós. Com un raig de llum després de tot aquell temps fosc d’incertesa. Vaig saber, instantàniament, que es tractava de l’home de qui m’havia enamorat.
  • Tens raó, – vaig reconèixer – però promet-me que no em tornaràs a deixar sola.

No vaig poder evitar somriure jo també i va ser així com l’Andreu, el meu company d’aventures des de feia més de deu anys, em va explicar que m’havia estat buscant d’ençà que havia marxat. Havíem discutit, i no era la primera vegada que me n’anava sense deixar rastre durant un temps. Tot i així, sabent que normalment trucava o donava senyals de vida al cap d’unes setmanes va començar a preocupar-se.

Vivíem a Nova York i jo, sorprenentment, havia aparegut a Barcelona. Pel que em deia, feia molts i molts anys que no hi havia tornat des que desgraciadament la meva tia, l’única família que em quedava, havia mort a causa d’un accident de trànsit. A més, era gairebé impossible que ningú em reconegués ja que només algunes antigues amistats haurien pogut saber qui era i pel que semblava, la majoria havien marxat a viure fora de la ciutat. Així doncs, li havia costat molt de temps localitzar-me a través de l’FBI i la Interpol.

Després d’unes hores lligant històries i redescobrint detalls de la meva vida anterior em vaig adonar que havia sembrat una trajectòria envoltada de misteris i marcada per la privacitat absoluta. Tot quadrava amb la persona que havia estat fins feia poc més de mig any: Aïda Gadel, l’escriptora anònima que mai s’havia mostrat.

Irònicament, la vida m’havia revelat les dues cares de l’anonimat; escollit, semblava una gran opció per alimentar el misteri artístic que envoltava el meu renom com a escriptora i oblidar un passat ple de tristor. En canvi, en el moment en què et trobes immersa per força en una vida sense records ni persones conegudes, tot s’esfondra i la incertesa t’esclafa sota una llosa que no et deixa respirar.

Així doncs, vaig decidir que aquell seria l’últim dia de vida d’Aïda Gadel i és per això que avui, deixant enrere una vida entre les ombres, jo, Amèlia Gadel, em presento davant de tots vostès recollint aquest premi literari. Bona nit, moltes gràcies i fins aviat.

Les tres dones – Betlem Verdaguer Pascual

La dona del mirall sempre em mira estranyada. Sembla que no li agradi haver-me de saludar cada matí. És tan vella i tan arrugada que em vénen ganes de cridar-li que la vida ja no és per a ella. Que la vida és per als vius.

Mai no contesta les meves preguntes, només repeteix lentament les meves paraules, assegurant-se d’articular cada síl·laba com si fos jo mateixa qui les pronuncia. No m’agrada la dona vella. En canvi, la joveneta rossa que balla mentre dormo si que m’anima el cor. És tan alta i tan riallera que aconsegueix calmar les meves pors. Em recorda a mi mateixa en un temps llunyà.

Ara ja no sé ben bé qui sóc. Sé que no sóc la dóna vella i arrugada ni la joveneta rossa i riallera. Sé que no sóc qui voldria ser, perquè llavors em recordaria. Tampoc sé si sóc una persona que riu o plora, només sé que tinc por. A més a més, desconec si la llum vol dir que el sol està despert o si la foscor m’indica que la lluna em guarda. Foscor. És tot el que conec. És immensa i freda, i un cop entres dins seu et perds pel laberint de la memòria buida.

El temps és un amant ben capritxós. Sembla que al meu voltant tothom el vol controlar. Miren el rellotge esclaus del seu reflex. En canvi, jo no entenc el seu valor. Per a mi seria molt més important saber on sóc, per què em miren les noietes de bata blanca com si fos un objecte trist que ja no val per res. La desesperació de no entendre el món que m’envolta ni per què les persones em parlen amb veu de cadell consum el meu esperit i s’endu les poques forces que em queden. De veritat ningú em pot ajudar?

I de nou l’hora d’aixecar-se, d’esmorzar, de mirar a l’infinit, de dinar, de dutxar-se, de mirar a l’infinit, de sopar i de dormir. Com a mínim a les nits torna la joveneta rossa. Ella sí que sembla que em coneix i comprèn el que realment estic sentint. La foscor acompanya cada pas i cada record i cada instant. La foscor m’ha perdut a un món que no és el meu. Potser sóc a un altra època i per això ningú parla el meu idioma ni em reconeix. De vegades apareix una família amb dos nens petits d’ulls blaus. La dona té un aire de la joveneta rossa i riallera, però no són ben bé iguals. Ella no està contenta, sembla afligida cada cop que em veu asseguda. No entenc per què venen. És cert que els dos petits em fan riure, però l’home sempre em porta galetes que vol que mengi. Potser en algun moment em van agradar?

Llavors torna la nit. M’agrada estirar-me al llit i tancar els ulls. Imagino històries que s’entrebanquen les unes amb les altres de manera que el final sembla un quadre ple d’esquitxades de tots els colors. Tan de bo algú m’oferís un pinzell. Ni tan sols necessito la paleta. Només necessito sentir el tacte sobre el paper. És un desig ben estrany, ja que per molt que ho intento, no recordo haver pintat cap quadre. La meva habitació és plena de paisatges penjats per totes les parets blanques i tristes. Alegren el meu dia. Fins i tot en un racó s’amaga un retrat, la dona té els mateixos ulls blaus que els dos nens que em visiten. És una dona elegant i molt ben vestida. La seva mirada transmet fermesa i serenitat. M’agradaria conèixer-la algun dia. Potser quan aconsegueixi tornar al meu món. El més curiós del quadre és que sé que la dona guarda un secret. És un secret molt important que sembla voler transmetre’m tant si com no. M’encongeix el cor que no pugui compartir el que sent, perquè conec de primera mà la tristesa que això comporta.

I quan sembla que la por i la tristesa estan a punt d’endur-se l’última flama de vida que brilla tènue al meu cor. Quan el temps ja ni tan sols passa als rellotges aturats del meu cap. Quan el meu voltant es torna també fosc com el meu esperit. Només aleshores. Quan la desesperació em fa cridar i trenca la meva ànima. Només aleshores, apareix ell. Les llàgrimes s’aturen de sobte, el cor deixa d’intentar escapar-se del meu pit i els peus ja no volen córrer lluny. Poc a poc i amb suavitat, el noi de bata verda col·loca sobre les meves orelles uns auriculars negres. Comença la música, i es fa la màgia.

Sé qui és la joveneta rossa, sé qui es la dóna elegant, sé qui es la vella arrugada. Sé qui sóc jo. Només durant un instant, torno a la vida. Desapareix el malestar, donant pas a una cançó de la meva infantesa, lliure de l’esclavitud de la malaltia de l’oblit. La memòria és el nostre major tresor i quan la vida te’l pren, te l’ arrenca, es fa la foscor.

Només durant un instant, torno a la vida. Encara que no sé quant dura un instant. Potser és tota una vida. I és que un efímer record és tota la meva vida.

Crisàlide – Cèlia Torns de Yzaguirre

Aquest arbre està ple de forats.
No sé si vas poder notar les meves arrels,
que van anar creixent per dins teu i et van arrelar a mi.
Ara es van desfent; es van desdient:
Ja no sé qui sóc.

He anat a parar en aquest tros de paper,
com un intent més de formular-me.
He obert la finestra, per deixar passar la llum,
i la foscor il·luminada té un color preciós.

Estava tan ben amagada,
que em sento com una criatura mal formada,
tremolosa i desemparada,
que amb escassa destresa sorgeix de sota terra.

De sensacions que vaig collint,
gosaria precisar que sóc de mil maneres,
en multitud d’instants,
que caminen, per fi, de les mans.
Trossets de temps, trossets d’espai,
que abans no tenien ocasió de ser.

He anat a parar en un nou bosc, on mai he estat,
en el qual tinc intenció de començar a arrelar-me.
Vaig filant trossets de mi, per a repartir-los entre els arbres,
per si no sé tornar, poder tenir referències que existeixo.

Transitant un nou camí: sortint de l’anonimat.