Com viure més i millor. L’envelliment òptim
//Políticas europeas en materia de envejecimiento
Les projeccions demogràfiques indiquen que l’any 2060 l’edat mitjana de la població de la Unió Europea s’estabilitzarà en 47,6 anys (prop de quinze anys més que el segle passat). El percentatge de persones més grans de seixanta-cinc anys també creixerà: del 9 % de 1960 al 27 % que s’espera el 2050. De la mateixa manera, la proporció de gent de més de vuitanta anys que ha escapat de malalties augmenta; en concret, representa el 15 % del total de la població prevista en països com ara Espanya o Alemanya d’aquí a quaranta anys.
Així, doncs, els europeus viuen cada vegada més. Però viuen millor?
Cal tenir en compte que l’envelliment i la cronicitat són dos fenòmens molt relacionats: el 49 % de les dones europees i el 39 % dels homes de més de cinquanta anys pateixen almenys dues afeccions cròniques simultànies. La cronicitat repercuteix en la qualitat de vida dels pacients, però també en el sistema, ja que l’atenció mèdica requereix una gran inversió de recursos econòmics i humans. Es preveu que el 2060 la despesa pública augmentarà aproximadament 4,1 punts percentuals respecte del producte interior brut a la Unió Europea, i gran part d’aquest increment es destinarà a les pensions, les cures de llarga durada i l’assistència sanitària.
«Actualment, quatre europeus treballen per mantenir-ne un jubilat; això evolucionarà cap a dues persones que en mantindran una»
L’índex de dependència gairebé es doblarà i, com a conseqüència d’això, disminuirà el de població activa. María Iglesia-Gómez, responsable d’Innovació per a la Salut de la Comissió Europea, ho explica d’aquesta manera: «Actualment, quatre europeus treballen per mantenir-ne un que ja s’ha jubilat; això evolucionarà cap a dues persones que en mantindran una. Per evitar-ho, és important prendre mesures, cosa que implica un canvi de model social. L’estructura clàssica en la qual els joves treballen i la gent gran queda a casa desapareixerà. L’expectativa de vida serà llarga, però les condicions de salut complicades. De moment, gastem el 20 % de la vida en mala salut. La idea és intentar reduir aquest percentatge i viure més, però viure millor». Iglesia-Gómez dirigeix un equip que es dedica específicament a elaborar estratègies per assimilar l’impacte de l’envelliment demogràfic i garantir la sostenibilitat del sistema. Per contribuir a aquesta tasca, les autoritats europees han fixat un primer objectiu d’aquí al 2020, molt concret i ambiciós: augmentar en dos anys l’esperança de vida saludable; és a dir, la quantitat d’anys que la gent viu sense ser dependent. El mitjà més important per aconseguir-ho és la promoció, en tots els àmbits, d’un envelliment actiu i saludable.
L’envelliment actiu i saludable
L’Organització Mundial de la Salut defineix l’envelliment actiu i saludable com el procés d’optimitzar les oportunitats de salut, participació i seguretat amb la finalitat de millorar la qualitat de vida a mesura que la gent envelleix. Aquesta definició s’aplica tant als individus com als grups de població. Saludable fa referència al benestar físic, mental i social; actiu, a la participació continuada en afers socials, econòmics, culturals, espirituals i cívics, no només a la capacitat de ser físicament actiu o de treballar.
L’envelliment òptim requereix conservar com més temps millor la facultat de prendre decisions sobre la vida d’un mateix i la capacitat de viure quotidianament sense l’ajuda dels altres (o amb la mínima possible). Per assolir aquest objectiu, és fonamental que els individus adoptin hàbits saludables en relació amb l’alimentació, l’exercici i la higiene postural, l’estimulació cognitiva, la prevenció de l’estrès emocional, el control de les emocions i de l’ansietat, la participació social, la cultura i l’oci com a factors de desenvolupament, i l’ús adequat dels medicaments. La reforma dels serveis d’atenció sociosanitària i l’aplicació de les noves tecnologies també poden contribuir a perllongar l’autonomia de la gent gran, a retardar el problema de la dependència i, si es produeix, a proporcionar eines que facilitin l’autogestió.
Les polítiques europees sobre l’envelliment
«Vam entendre que això no podia ser un procés regulador ni legislatiu. Havia de ser un procés de col·laboració, i vam decidir associar-nos amb tots els agents implicats: els professionals de la salut, les empreses del sector, els cuidadors, les universitats, els centres de recerca, les autoritats públiques i, per descomptat, la gent gran. Així va sorgir l’Associació Europea per a la Innovació en Envelliment Actiu i Saludable.» María Iglesia-Gómez fa al·lusió a més de tres mil entitats, organitzades en grups d’acció, que ja treballen en les sis prioritats que ha identificat el seu equip amb l’assessorament de trenta-tres experts dels àmbits de la innovació i de l’envelliment.
«Les prioritats que ens hem fixat són el control del compliment dels tractaments que es prescriuen; el diagnòstic precoç i la prevenció de caigudes —que ara per ara són una de les principals fonts d’ingressos clínics—; la prevenció del deteriorament funcional i de la fragilitat; l’atenció integral que implica conciliar els serveis sanitaris i els socioassistencials; la interoperabilitat dels estàndards dels països de la Unió Europea, i el disseny d’entorns que afavoreixin l’envelliment actiu i saludable amb la creació d’una xarxa de ciutats amigues».
La Comissió Europea proposa el marc d’actuacions i els agents locals s’encarreguen d’executar-les. «Es tracta d’una experiència innovadora en què nosaltres tenim un paper completament secundari: identifiquem les necessitats principals i comprovem si els projectes que es duen a terme funcionen. Elaborem una sèrie d’indicadors per mesurar l’eficàcia de les accions dels nostres socis; així, la participació és voluntària, però hi ha el compromís de presentar resultats i de deixar-se avaluar.» Els paràmetres que intenten determinar la dificultat de garantir la sostenibilitat del sistema són dades com ara l’estalvi en llits hospitalaris o la reducció de la despesa en polimedicació que comporten algunes iniciatives.
El plantejament és el següent: les accions que es comprova que són útils es poden transferir a altres realitats. Per això, es potencia l’intercanvi d’informació, d’experiència i de recursos entre els diversos grups; s’afavoreixen les connexions interregionals, i s’ha creat una xarxa de centres d’excel·lència en què ja s’apliquen polítiques d’envelliment actiu amb èxit. «Vam fer un rànquing per constatar que, efectivament, aquest model funcionava. Cada àrea havia de presentar les millors pràctiques basades en criteris d’innovació i impacte sobre els ciutadans, amb resultats quantificables i extrapolables. Així, vam identificar trenta-dues Zones de Referència i setanta-una bones pràctiques.»
«Cal situar les persones en el centre i redissenyar els serveis d’acord amb les seves necessitats»
Entre les àrees capdavanteres figuren Escòcia, que ja disposa de balanços definitius, Dinamarca, el sud d’Itàlia i Catalunya. «El problema és que aquests casos s’haurien d’estendre de manera generalitzada a tot el continent. I això implica una reforma del model. Per exemple, hem detectat que en l’atenció de la gent gran la clau són les cures més que el tractament. I les que s’efectuen a casa, de manera racional i personalitzada són més econòmiques per al sistema i més eficients per als pacients. Per tant, considerem que cal situar les persones en el centre i redissenyar els serveis d’acord amb les seves necessitats».
Ens hem de familiaritzar amb alguns conceptes: l’atenció integral, multidisciplinària i personalitzada; la vida quotidiana assistida per l’entorn; l’alfabetització en salut i l’apoderament del pacient; la salut electrònica o la salut mòbil. La sanitat ha de tenir en compte tot això per sobreviure. S’han de cercar pràctiques sostenibles per al sistema i adients per als pacients, i bona part dels projectes que s’assagen a Europa ja apliquen aquesta idea. Tot aquest flux d’accions ha generat, a més, una consciència política sobre la necessitat d’intervenir-hi.
«Parlem d’una agenda europea per a l’envelliment actiu que ha d’anar més enllà de la participació voluntària dels nostres socis. Els estats membres treballen en aquesta línia, amb decisions com ara incorporar la Salut, el Canvi demogràfic i el Benestar com a un dels reptes socials que cal resoldre en el programa Horitzó 2020; iniciar accions conjuntes en relació amb l’envelliment i algunes malalties associades amb l’edat, o anunciar la creació d’una Comunitat de Coneixement i Innovació sobre envelliment actiu i saludable. Però nosaltres insistim que l’envelliment de la població comporta una sèrie de mesures inevitables a mitjà i llarg termini si volem mantenir el sistema». I això, és clar, ha d’anar acompanyat d’un canvi d’hàbits dels ciutadans. Perquè el repte per al segle XXI ha de ser que poguem viure més, però amb una qualitat de vida òptima.