«El creixement del coneixement és exponencial: cada deu anys es duplica el volum d’informació que tenim —i es debat si no és ja cada lustre. Quan un professional de la sanitat acaba la carrera, encara li manca més de la meitat del coneixement que necessitarà al llarg de la vida per exercir la seva feina. I el que ha après a la facultat, d’aquí a vint o trenta anys quedarà obsolet, llevat que opti per un programa d’educació continuada». Així de contundent es mostra Jim Roldan, conseller delegat de l’empresa Linkcare, quan avalua el flux del coneixement: la rapidesa amb què circula i es renova. En aquesta lleugeresa, Roldan ha sabut veure-hi una oportunitat. Potser, també, una solució.
«L’envelliment de la població és molt substancial. Un 80 % de la despesa del sistema públic de salut s’inverteix en l’atenció de persones més grans de cinquanta anys. Per això, a mesura que la població envelleix, la demanda sanitària augmenta. El model actual no funciona gaire bé, entre altres coses perquè s’ha basat principalment en metges i especialistes, pensant en una població que té malalties agudes. I ara, bona part dels pacients són gent gran que necessita una atenció diferent: el seguiment de l’evolució de la malaltia, l’encoratjament i la socialització. Els perfils professionals, per tant, no són els adequats. Cal una altra mena de professional sanitari. En alguns països ja hi ha aquesta figura, que rep el nom de gestor de casos».
A partir de la conjunció d’aquests factors, Jim Roldan ha ideat un sistema d’atenció sanitària que es basa en el coneixement compartit. Es tracta d’una estructura en què s’intercanvia informació de manera horitzontal i vertical. En la col·laboració horitzontal, els metges s’agrupen en funció de l’especialitat i comparteixen protocols d’actuació i dades clíniques —sempre amb l’autorització del malalt i de manera anònima. És com una espècie de xarxa social, amb zones de debat entre gent que té interessos comuns. Per a Roldan, però, l’autèntic repte és aconseguir la col·laboració vertical, que consisteix a traslladar moltes de les decisions que ara prenen els especialistes a nivells assistencials de més proximitat amb el pacient.
«Necessitem duplicar el nombre de professionals de la salut en menys d’una dècada»
I aquí és on intervenen els gestors de casos, un nou perfil professional que hauria de gestionar la salut d’un malalt sense afeccions greus d’acord amb un protocol, i derivar el pacient a un nivell assistencial superior en cas que necessiti el suport d’un especialista. «L’equivalent, aquí, seria el metge de família. Però un metge de família triga deu anys a formar-se, i nosaltres necessitem duplicar el nombre de professionals en menys d’una dècada. O habilitem el doble de facultats de Medicina, o inventem una nova titulació semblant a un graduat mèdic, però de la durada d’infermeria. Hi ha països que han encomanat la gestió de casos al metge de família; en d’altres, és una activitat pròpia de la infermera general (nurse practitioner)».
Aquest sistema cobriria tota la vertical fins a l’últim responsable de la salut, que és el ciutadà. Des de Linkcare proven estratègies d’apoderament del pacient com ara la ludificació, que converteix la gestió de la pròpia salut en un joc; o els monitors de salut, dispositius mòbils que monitoren el grau d’exercici que s’ha fet i que, associats a protocols mèdics, al final del dia envien una anàlisi a l’usuari sobre la seva activitat. «Són projectes que tenen estudis pilot en marxa. Així i tot, malauradament, encara no hi ha desplegaments massius en cap districte sanitari».
«Però Catalunya es troba en el camí correcte, perquè hi ha una reorganització sanitària en districtes i es crea un espai per al diàleg entre la gent que forma part d’aquesta comunitat. Parlo dels consorcis sanitaris, que tenen un altre avantatge: han de fer més coses amb menys recursos. Les restriccions econòmiques hi són, i això els obliga a sortir de la zona de confort i buscar estratègies més efectives a un cost més baix». Les condicions per proposar —i provar— alternatives a l’assistència sanitària convencional són, per tant, òptimes.