Envellir es un procés inevitable i irreversible, però no necessàriament negatiu. Francesc Formiga insisteix a remarcar el vessant positiu de l’envelliment: els guanys que també comporta créixer. És doctor en Medicina per la Universitat de Barcelona, i dirigeix el programa d’envelliment de l’Hospital Universitari de Bellvitge. Va ser coordinador nacional del Grup de Treball sobre Insuficiència Cardíaca de la Societat Espanyola de Medicina Interna i investigador principal del Grup de Recerca de Malalties Sistèmiques i Envelliment de l’Institut d’Investigació Biomèdica de Bellvitge. És redactor en cap de la Revista española de geriatría y gerontología, i autor de més de dos-cents cinquanta articles que ha publicat en prestigioses publicacions científiques. La seva especialitat és l’envelliment i les patologies associades amb l’edat, en particular la insuficiència cardíaca, la demència, les caigudes i l’osteoporosi.
Què és envellir des del punt de vista biològic?
No es pot definir amb exactitud, però la idea més acceptada és que hem de considerar l’envelliment com una part més de la vida. En el cicle vital, una persona recorre diverses etapes: el naixement, la infància, l’adolescència, l’edat adulta i, a partir d’un cert moment, comença a envellir. Tanmateix, aquesta darrera etapa no s’inicia en el mateix moment per a tothom; ni tan sols els òrgans de la mateixa persona envelleixen alhora. És difícil concretar què és envellir perquè no es tracta només d’una pèrdua: amb l’edat, les persones adquireixen coneixement o experiència, que són valors positius. Cal parlar de l’envelliment com un fenomen global, físic però també psicològic, social, etc. És cert que, des del punt de vista estrictament biològic, sembla que sí que hi ha òrgans que comencen a perdre funcionalitat. Però no es pot generalitzar, s’ha de valorar cada individu: algunes persones envelleixen més ràpidament i d’altres ho fan més lentament.
I quina és la diferència entre edat cronològica i edat biològica?
L’edat cronològica és la que figura en el carnet d’identitat: és la suma dels anys que tenim i és l’única objectiva. En canvi, la biològica és l’edat que sembla que tenim. Per exemple, hi ha gent de noranta anys que n’aparenta setanta. Aquestes persones estan millor que la majoria de gent de la seva edat. Això es pot quantificar d’alguna manera, però és difícil fer-ne una valoració global, perquè potser algú té la mateixa capacitat renal als vuitanta anys que als cinquanta, però, en canvi, camina molt a poc a poc o és socialment inactiu. En qualsevol cas, calcular l’edat biològica és molt difícil.
Quan comencem a envellir? I quan comencen a fer-se evidents els símptomes de l’envelliment?
A partir dels trenta anys la massa òssia ja no augmenta. També diuen que a partir d’una certa edat el cervell ja no té la plasticitat per aprendre tantes coses. I la qüestió hormonal és bàsica: la menopausa en les dones, la disminució de testosterona en els homes, etc. Hi ha gent que creu que envellim des que naixem, però jo entenc l’envelliment com el procés en què la majoria de funcions comencen a minvar més que a créixer: tenim menys neurones, menys nefrones, menys força muscular, etc. I això, si parlem de l’envelliment normal, perquè també hi ha el patològic i l’òptim. L’òptim és l’envelliment satisfactori, i en parlarem a la Conferència Internacional sobre Envelliment Saludable (el doctor Formiga és membre del comitè científic que ha elaborat el programa).
L’envelliment no és una patologia per se, sinó que afavoreix l’aparició d’una sèrie de malalties. Quins són els símptomes de l’envelliment -és a dir, els processos que afecten tots els individus- i quines són les malalties principals que sobrevenen amb l’edat?
“L’envelliment no és una patologia, sinó una característica més de la vida”
Evidentment, l’envelliment no és una patologia, sinó una característica més de la vida. En relació amb els símptomes, n’hi ha de molts tipus: els cabells es tornen blancs, els homes poden quedar-se calbs, necessitem ulleres per veure-hi de prop, hi sentim menys, etc. D’altra banda, hi ha factors que poden afavorir l’aparició de malalties: el pàncrees envelleix, deixa de segregar insulina, ens tornem diabètics, ens engreixem, generalment els vasos es tanquen, hi ha possibilitat d’hipertensió arterial, i tot això pot derivar en una embòlia o en un infart de cor. Si, a més, la persona fuma, beu o té hàbits poc saludables, el risc de patir malalties augmenta.
Tot i que hi ha altres factors que cal tenir en compte, la majoria de malalties s’associen amb l’edat i, per tant, amb l’envelliment. En la gent gran el percentatge de càncer, d’insuficiència cardíaca o de demència és més alt. I, a mesura que l’edat augmenta, el percentatge puja. Almenys fins als vuitanta anys, perquè a partir dels vuitanta i noranta trobem gent (escapers) que ha escapat d’aquestes malalties, per raons genètiques o a causa de les bones condicions ambientals. Estem aprenent moltes coses d’aquestes persones, però és evident que la majoria de la població, per sort o per desgràcia, patirem malalties associades amb l’envelliment.
Què és la longevitat i què és l’esperança de vida?
El concepte que ara mateix es fa servir més és esperança de vida. Longevitat és la durada de la vida, els anys viscuts, però no és un terme que fem servir des d’un punt de vista científic, sinó més aviat descriptiu. L’esperança de vida és la mitjana d’edat que viurà la gent que ha nascut un any determinat. I és clar, va creixent. Així, la meva esperança de vida és inferior a la del meu fill, però molt superior a la dels meus pares. El 2013, l’esperança de vida a Espanya era de vuitanta-dos anys o vuitanta-dos i mig. En el cas dels homes, era d’aproximadament setanta-nou o vuitanta anys i en el de les dones, de vuitanta-cinc.
Aquesta diferència d’esperança de vida entre homes i dones té més a veure amb els hàbits i les condicions ambientals que no pas amb la genètica?
Sí, i precisament sembla que la tendència es va igualant. Històricament els homes han begut més, han fumat, han treballat amb asbest, han patit més accidents de trànsit, etc. Tots aquests motius han provocat que morissin abans. Una dada curiosa, però, és que ara els homes que arriben als vuitanta-cinc o noranta anys —almenys a Catalunya ho hem comprovat—, en general, estan millor que les dones. En canvi, les dones acostumen a arribar a edats avançades perquè eviten més els riscos, i les malalties que s’associen amb l’envelliment apareixen més tard.
I quins factors han contribuït a allargar l’esperança de vida?
L’augment de l’esperança de vida és absolutament multifactorial: els nens i les dones ja no es moren en els parts, s’han reduït els accidents laborals, etc. Així i tot, el més determinant d’aquesta millora són les mesures higièniques i dietètiques, i el control de les infeccions. De fet, allò que diferencia l’esperança de vida d’aquí i de Nigèria, per exemple, són aquests factors, perquè allà la gent es mor de gana, de malària, d’altres infeccions i, en definitiva, de molts problemes que se solucionarien amb vacunes, antibiòtics i una alimentació adient.
Per contra, quins factors l’amenacen?
L’envelliment —que jo penso que hem de considerar com una epidèmia positiva— té sempre connotacions associades amb malalties i discapacitats. Les més freqüents són el càncer, l’Alzheimer, la demència i els trastorns cardiovasculars.
I quins desequilibris pot generar aquesta tendència a l’envelliment de la població?
Per invertir la piràmide poblacional hi ha d’haver més natalitat, i cal evitar l’envelliment patològic i aconseguir l’envelliment òptim. Perquè nosaltres volem que la gent visqui molts anys en les millors condicions possibles. Ara tenim —i és el que consumeix més despesa sanitària— molta gent amb mala qualitat de vida els quatre o cinc anys abans de morir. En aquest sentit, la prevenció consisteix a promoure l’envelliment actiu i saludable. Per tant, és cert que hi ha una part genètica i epigenètica determinant, però també hi ha decisions que depenen de nosaltres mateixos. Una de les més importants és cuidar-nos, perquè la dieta i l’exercici poden aconseguir que, a part de viure més anys, els vivim millor.
Però això implica un canvi cultural. Cal mentalitzar la gent sobre la importància de cuidar-se?
Sí. És prioritari. Tothom parla de la necessitat de conscienciar la gent sobre l’envelliment actiu, però si després organitzem un seminari no s’hi apunta ningú. Per exemple, jo penso que hi hauria d’haver una assignatura a la universitat que tractés aquests aspectes, optativa en totes les carreres i obligatòria a Medicina, perquè els metges som els que hem de fer aquesta tasca de promoció de la salut. Cal aquest canvi.
Potser és exagerat dir-li a algú que es comença a envellir als trenta anys -tot i que és veritat, encara que no es noti-. Però és evident que com abans ens cuidem, millor. Un nen amb sobrepès, per exemple, segurament tindrà problemes. Hi ha infants que ja són diabètics, i serà més difícil que arribin als vuitanta-cinc anys o a l’esperança de vida que hi hagi en aquell moment. Tampoc no ha de ser una obsessió, però cuidar-se és realment important. A més, cal tenir en compte una altra cosa: jo, com a metge clínic, tinc tendència a parlar d’exercici i de dieta, però també és important estar en forma socialment, sortir, entrenar la memòria, aprendre idiomes, etc.
El sistema sociosanitari està preparat per absorbir aquest volum creixent de trastorns crònics i malalties? Quina valoració feu dels dispositius assistencials actuals?
“La promoció dels hàbits saludables és, en realitat, una inversió que ens farà estalviar”
El problema és que tothom és molt conscient que la sanitat s’ha d’optimitzar i s’ha d’adaptar a aquest canvi del teixit demogràfic, però no hi ha consens sobre com —ni quan— s’ha de reorganitzar el sistema. I cal trobar-hi solucions, perquè a aquest percentatge mínim de pacients es dediquen bona part dels recursos i la tendència, amb l’envelliment progressiu de la població, creixerà. A més, la inversió de la piràmide poblacional ha coincidit amb la crisi econòmica, cosa que dificulta la implementació dels bons projectes. En aquest sentit, hem de tenir clar que reformar el sistema d’atenció i apostar per la prevenció és car a curt termini, però esdevé rendible i econòmic a la llarga. La promoció dels hàbits saludables és, en realitat, una inversió que ens farà estalviar.