Les dues cares

Era un fred matí del mes de febrer; els primers rajos de sol començaven a treure el nas entre les cortines de vellut color vi, empolsegades i gastades al cap dels anys.

Em vaig llevar ben d’hora perquè havia d’anar a treballar i m’esperava un dia dur. Recordo que el dia anterior havien anunciat que podria nevar a cotes baixes però no n’havia fet gaire cas. A més, em sentia exhausta ja que feia moltes nits que devorava fins tard les pàgines dels únics sis llibres que havia escrit Aïda Gadel, l’autora que m’havia captivat feia unes setmanes i de la qual mai ningú n’havia vist el rostre. Es mantenia en el misteri de l’anonimat i això encara havia alimentat més la meva ànsia per llegir totes les línies que havia escrit. Estranyament, segons havia llegit recentment, ningú no en sabia res des de feia poc més de sis mesos.

Després de saltar del llit i posar els peus descalços al terra glaçat per la fredor de la nit, em vaig dirigir a la cuina per fer-me un cafè amb llet i esmorzar, enmig d’una pila de plats encara per fregar. La meva companya de pis, com sempre, devia haver arribat de matinada després d’haver begut una mica massa; la delatava l’escampall de roba que hi havia sobre les rajoles del menjador, visible des de la cadira on jo endrapava l’últim fragment de torrada.

Em vaig dutxar i vestir d’una revolada, abans de cordar-me l’abric i posar-me un buf de llana de colors llampants que havia comprat uns dies abans. Com sempre des de feia uns mesos, vaig palpar-me una última vegada la cicatriu detectable entre els cabells, encara rugosa, desitjant que aquell dia prengués significat. Finalment, vaig tancar amb un cop sord la porta d’aquell quart pis sense ascensor que ara era la meva llar.

El vent congelat del matí em va fuetejar les galtes en sortir al carrer i de sobte em vaig trobar enmig d’una munió de persones que corrien amunt i avall per no fer tard a les respectives obligacions. Cares grises i buides que no em portaven cap record; persones desconegudes que potser en algun moment entrarien dins el camí de la meva vida.

Cada dia la mateixa història: tres minuts a peu fins la boca del metro, vint minuts de trajecte i cinc més fins la porta de l’oficina. La feina que havia aconseguit recentment em suposava una distracció per la ment i a més, allà, no havia de donar explicacions a ningú de la meva vida. Ni tan sols m’havia presentat als companys, que em llançaven mirades furtives desitjant esbrinar alguna cosa de la meva trajectòria o, si més no, com em deia. Per a ells era una persona gairebé invisible, sense nom i envoltada de misteri.

Aquell dia, però, tot es va aturar. No sabria explicar exactament com van esdevenir-se el seguit de fets consecutius que van trencar el ritme de la meva nova existència. De sobte, una trucada de telèfon, sortir corrents de l’oficina sense donar explicacions i agafar un taxi amb la mirada enterbolida per les llàgrimes, donant la direcció de manera entretallada a un conductor confós i, tot d’una, estressat.

Deu minuts més tard, vaig arribar esbufegant a la porta de la comissaria i vaig prémer el botó de l’ascensor. Aquella màquina infernal no em feia gaire gràcia i hi vaig entrar pensant en el moment de sortir-ne. D’altra banda, l’esperança em recorria cada terminació nerviosa del cos i desitjava amb totes les meves forces que aquell fos el dia en què recuperava la meva identitat.

Feia uns mesos m’havia despertat al llit d’un hospital amb res més que una cicatriu a la pell que recobreix el crani i la roba esquinçada a causa del que semblava un atracament que, per sort, no havia acabat del tot malament.  Des d’aleshores vivia en un pis cedit per l’ajuntament a persones anònimes com jo i tenia una identitat fictícia, a l’espera que algú es recordés de mi i del meu passat.

Vivia sense records, construint un present basat en l’esperança de recuperar la vida oblidada. El meu document d’identificació nacional no reflectia res que realment fos cert i ningú, excepte la policia i els metges que m’havien tractat, sabien res de la meva història.

Em sentia buida. Ni jo mateixa em reconeixia realment i el meu nom, Amèlia, tan sols era un pseudònim fins que recuperés la memòria o bé alguna ànima caritativa em recordés i pogués deixar enrere l’anonimat.

Aquell dimecres, però, el vaig retrobar al despatx de l’agent que portava el meu cas. Les faccions de la seva cara van ser la primera cosa que el meu cervell detectava com a familiar des de feia molt de temps. Els seus ulls, dues perles cristal·lines de color maragda em deien que sí, que el coneixia i que hi podia confiar.

Tot i així, no les tenia totes. Per què de sobte algú s’havia recordat de mi? Ja feia cinc mesos que era fora del centre sanitari i això és molt de temps per no recordar-se d’algú que estimes. Milers de preguntes em bullien al cervell i tot d’una em vaig sorprendre començant a balbucejar la qüestió que m’havia tret el son durant les nits d’aquell malson:

  • Tinc fills? – Vaig demanar-li a l’home que seia a la cadira esquerra de davant l’escriptori.
  • No m’esperava menys de tu! Com sempre, dues passes per davant de tothom. No vols saber primer com et dius o qui sóc jo? – El somriure que se li havia dibuixat als llavis em va semblar preciós. Com un raig de llum després de tot aquell temps fosc d’incertesa. Vaig saber, instantàniament, que es tractava de l’home de qui m’havia enamorat.
  • Tens raó, – vaig reconèixer – però promet-me que no em tornaràs a deixar sola.

No vaig poder evitar somriure jo també i va ser així com l’Andreu, el meu company d’aventures des de feia més de deu anys, em va explicar que m’havia estat buscant d’ençà que havia marxat. Havíem discutit, i no era la primera vegada que me n’anava sense deixar rastre durant un temps. Tot i així, sabent que normalment trucava o donava senyals de vida al cap d’unes setmanes va començar a preocupar-se.

Vivíem a Nova York i jo, sorprenentment, havia aparegut a Barcelona. Pel que em deia, feia molts i molts anys que no hi havia tornat des que desgraciadament la meva tia, l’única família que em quedava, havia mort a causa d’un accident de trànsit. A més, era gairebé impossible que ningú em reconegués ja que només algunes antigues amistats haurien pogut saber qui era i pel que semblava, la majoria havien marxat a viure fora de la ciutat. Així doncs, li havia costat molt de temps localitzar-me a través de l’FBI i la Interpol.

Després d’unes hores lligant històries i redescobrint detalls de la meva vida anterior em vaig adonar que havia sembrat una trajectòria envoltada de misteris i marcada per la privacitat absoluta. Tot quadrava amb la persona que havia estat fins feia poc més de mig any: Aïda Gadel, l’escriptora anònima que mai s’havia mostrat.

Irònicament, la vida m’havia revelat les dues cares de l’anonimat; escollit, semblava una gran opció per alimentar el misteri artístic que envoltava el meu renom com a escriptora i oblidar un passat ple de tristor. En canvi, en el moment en què et trobes immersa per força en una vida sense records ni persones conegudes, tot s’esfondra i la incertesa t’esclafa sota una llosa que no et deixa respirar.

Així doncs, vaig decidir que aquell seria l’últim dia de vida d’Aïda Gadel i és per això que avui, deixant enrere una vida entre les ombres, jo, Amèlia Gadel, em presento davant de tots vostès recollint aquest premi literari. Bona nit, moltes gràcies i fins aviat.