Com em dic

Em dic cremada, espantada i tancada.
Em dic terrenal, celestial i mortal.
Em dic lesionada, malalta, em dic no-sana.
Em dic abric, em dic punxeguda agulla.
Em dic trista, em dic boja i nul·la.
Em dic senyoreta, em dic estúpida.
Em dic abusada, violada, em dic abandonada.
Em dic amor, em dic odi, em dic indiferent.
Em dic brusca, descarada, exigent.
Em dic blanca i negra, em dic freda i calenta.
Em dic herniada, em dic operada.
Em dic mans a les butxaques i mans a l’aire.
Em dic pobra, em dic incapaç, em dic vagabunda.
Em dic harmoniosa turbulència.
Em dic Organització Límit de la Personalitat, em dic narcisista, em dic empàtica, em dic promíscua, em dic violenta, em dic sensible, em dic psicòpata, em dic dependent, em dic comprensiva, em dic odiosa, em dic histriònica, em dic apassionada.
Em dic tot el contrari al que he dit.

Em dic el que tinc, el que visc i el que sóc.
Però mai em diran pel meu nom.

Autora: Julya.

ELS AMANTS

La carn vol carn
Ausiàs Marc

 No hi havia a València dos amants com nosaltres.

 Feroçment ens amàvem des del matí a la nit.
Tot ho recorde mentre vas estenent la roba.
Han passat anys, molts anys, han passat moltes coses.
De sobte encara em pren aquell vent o l’amor
i rodolem per terra entre abraços i besos.
No comprenem l’amor com un costum amable,
com un costum pacífic de compliment i teles
(i que ens perdone el cast senyor López-Picó)
Es desperta, de sobte, com un vell huracà,
i ens tomba en terra els dos, ens ajunta, ens empeny.
Jo desitjava, a voltes, un amor educat
i en marxa el tocadiscos, negligentment besant-te,
ara el muscle i després el peçó d’una orella.
El nostre amor és un amor brusc i salvatge,
i tenim l’enyorança amarga de la terra,
d’anar a rebolcons entre besos i arraps.
Què voleu que hi faça! Elemental, ja ho sé.
Ignorem el Petrarca i ignorem moltes coses.
Les Estances de Riba i les Rimas de Bécquer.
Després, tombats en terra de qualsevol manera,
comprenem que som bàrbars, i que això no deu ser,
que no estem en l’edat, i tot això i allò.
No hi havia a València dos amants com nosaltres,
car d’amants com nosaltres en són parits ben pocs.

Vicent Andrés Estellés (Llibre de meravelles)

Zumaia

Una paret em lliga la mirada
amb fel, i amb esprai negre, i esquinçalls
de crides i d’eslògans, noms de morts,
retrats de presos i taques de verdet,
i amb vent de mar, i pixades de gossos,
i amb fum d’unes graelles que rosteixen
uns peixarrots gruixuts com una cuixa.
Faig el retrat i giro el cap enrere:
al mig del port es bressolen les barques,
juguen uns nens, em miren des d’un vidre.
Tinc una angúnia que pesa com una àncora,
com els canons que ara fan de balustres
prop del mercat on les dones trafiquen
i l’aire és net i tot sembla pacífic.

Joan Casas (Tres quaderns)  

L’ANY XXV DE LA SEVA VIDA

Va regularment a la taverna
on s’havien conegut el mes passat.
Ha preguntat, però no sabien dir-li’n res
Per les paraules comprenia
que havia conegut un personatge ben obscur,
una de tantes obscures i suspectes
formes joves que passaven per allí.
No obstant, va regularment a la taverna, de nit.
S’asseu i fixa els ulls a l’entrada;
fins que es cansa, mira cap a l’entrada.
Potser vindrà. Potser entrarà aquest vespre.

I prop de tres setmanes resta així.
La ment s’ha emmalaltit per la luxúria.
A la seva boca resten els besos.
Sofreix del perdurable desig tota la seva carn.
El tacte d’aquell cos viu damunt d’ell.
I amb ell desitja la unió altra vegada.

Per no trair-se s’esforça, es comprèn.
Però alguna vegada resta indiferent,
ja sap, d’altra banda, a què s’exposa ,
ja s’hi ha resignat. I no és gens inversemblant
que aquesta vida seva
el porti a un escàndol perniciós.

 K. Kavafis
Traducció d’Alexis E. Solà

Contar-te vull la història…

Contar-te vull la història
d’aquell Ahmed tan bell,
tan jove i elegant,
tan educat i digne
i reputat poeta.
El recordes, amic?
Aquell Ahmed bellíssim
va morir d’una mort
tan trista com sobtada:
el van trobar negat
al pou de casa seva.
El seu germà Saïd
va fer cobrir després
amb reixes i filferros
tots els pous del seu tros.
Pobre Saïd!: ell sempre
va pensar que era el pou
allò que matà Ahmed,
aquell Ahmed tan bell
tan elegant, tan jove,
l’Ahmed, aquell Ahmed
que llegia poemes
mirant-se dins un pou.

E. S. (Mirador)

ELL

Je dirai quelque jour vos naissances latentes…
Arthur Rimbaud

A Joan Pere Viladecans

Ell, solitari i fosc com una cova,
príncep de les repúbliques perdudes
tan irreals com un miratge encès,
diu el vermell dels mots, de les paraules,
el groc de fi setí, la gola negra,
l’adveniment de sants i deus al blanc,
i la verda tristesa del trist verd.
T’incitarà a comprar per Sant Martí
uns núvols, un arquer i algun prodigi,
i et dirà el seu amor policromat,
usant uns verbs, utilitzant uns sons
d’aquella cova fosca i solitària.

E. S. (Mirador)

Drap de la pols, escombra, espolsadors,                   
plomall, raspall, fregall d’espart, camussa,
sabó de tall, baieta, lleixiu, sorra,
i sabó en pols, blauet, netol, galleda.

Cossi, cubell, i picamatalassos,
esponja, pala de plegar escombraries,
gibrell i cendra, salfumant, capçanes.

Surt el guerrer vers el camp de batalla.

M. Mercè Marçal (Cau de llunes i Bruixa de dol)

Just igual a un déu em sembla aquest home…

Just igual a un déu em sembla aquest home,
home, si és permès, que supera els déus,
que estant-se assegut davant teu tothora
mira i escolta

quan dolçament rius. I a mi això em fa, míser!,
perdre els sentits. Perquè quan et miro,
Lèsbia, no em queda ni un fil de veu
entre els meus llavis.

S’atura la llengua i, lleu dintre els ossos,
puja una escalfor; dringuen dins l’orella
sons inatesos; i els meus ulls els tanca
doble tenebra.

Catul, l’oci et porta, sempre, malastres,
l’oci et fa exaltar i emprens massa coses,
l’oci és qui, de sempre, ha malmès els reis
i ciutats més pròsperes.

Catul. Traducció d’Ignaci Ciruelo i Jaume Juan.

SENSACIÓ

I

Pels vespres blaus d’estiu aniré pels conreus,
picotejat pels blats, sollant l’herba menuda.
Somniós, sentiré la frescor sota els peus,
deixaré el lliure vent banyar ma testa nua.

No pensaré en res, no parlaré per res,
mes l’amor infinit m’inundarà l’entranya.
I aniré lluny, ben lluny, de mi mateix desprès,
feliç, per la Natura -com amb una companya.

II

Pels vespres blaus i verds aniré pels conreus,
esgarrinxat pels blats i petjant l’herba fresca.
Sentiré palpitar la terra sota els peus
com si una dona nua s’oferís a ma destra.

Sens parlar, ni pensar, ni enyorar-me de res,
l’ample vent m’ompliria els narius i l’entranya.
I aniré lluny, molt lluny: allí on és defès
-tot sol, amb mi mateix- com amb una companya.

III

Pels vespres blaus de verd aniré al groc de I’aire
amb les cames ferides per espases de blat.
Sentiré sota els peus aquell ventre apagat
que les bèsties oloren amb un desig minaire.

I emmudit -el cap nu-. irremeiablement,
em donaré amb furor al gran desig de l’aire,
i em deixaré bressar com una lleu sement
que fecunda una flor -altiva i solitària.

IV

En els blaus i en els verds, a l’estiu, prop de l’aire,
fecundat per llavors que prodigava el vent,
aniré, sense nord, com una rel dansaire,
per la muntanya amunt, cercant el meu ponent.

Vegetal -o animal- i sens bri de raó, confós amb la natura ardent i solitària, seré el pol·len que duu el vent de la tardor,
quan la tempesta brunz i s’alça l’alimària.

V

Sense blaus, sense verds, perdut en mi mateix,
conqueriré l’altura que el sol llaura.
Sense fred, sense vent, madura d’un sol bleix,
l’antiga terra encara trepitja Minotaure.

Si la font ni la flor no troben la paraula,
la pedra la dirà com el meu front.
En el desig del vent se’n va la vella faula.
El front, la pedra, occeixen. -Resta el desig pregon.

J. Palau i Fabre (Poemes de l’alquimista)