És l’amor una escriptura?

Pol Guasch, investigador predoctoral al centre de recerca ADHUC, defensarà la tesi doctoral És l’amor una escriptura? Una interpretació de l’amor com a tecnologia d’escriptura en l’obra de Marina Tsvetàieva, Franz Kafka i Clarice Lispector, dirigida per Joana Masó.

Aquesta tesi doctoral estudia l’amor com una tecnologia d’escriptura, mitjançant el diàleg amb les propostes hegemòniques dels estudis contemporanis sobre l’amor, principalment la sociològica, encapçalada per Eva Illouz, i proposa tres aproximacions a tall d’exemple d’aquesta nova interpretació a partir de l’obra de tres autors del segle XX: Marina Tsvetàieva, Franz Kafka i Clarice Lispector. L’anàlisi consisteix en una primera part d’aproximació comparatista que repassa les disciplines contemporànies que exploren l’amor, alhora que desenvolupa la proposta del concepte “tecnologia d’escriptura”, traçant la genealogia del terme des de Martin Heidegger a Walter J. Ong. Posteriorment, la recerca indaga en tres poètiques canòniques que no han estat historiades com a poètiques de l’amor, fet que demostra l’oblit constitutiu de la literatura com a disciplina que pensa l’amor, i indaga en la manera com el concepte “tecnologia d’escriptura” il·lumina prismes oblidats de l’experiència amorosa en paral·lel a l’escriptura. El recorregut inicial permet comprendre el menysteniment contemporani de la literatura per a declinar l’amor malgrat el lligam històric de tots dos fenòmens. Posteriorment, encunyar el terme “tecnologia d’escriptura” pretén recuperar aquesta dimensió oblidada en els estudis recents: el terme aprofundeix en la dimensió artificial i escriptural de l’amor, a la vegada que incideix en la rellevància que té per a la construcció subjectiva i social de l’individu com una tecnologia del jo que s’articula amb l’escriptura. El terme, alhora, es planteja com un marc de lectura a través del qual s’apropa a l’obra de Marina Tsvetàieva –considerada per Joseph Brodsky com una “tecnologia”–, la correspondència amorosa de Franz Kafka –qualificada per Elias Canetti com una “obra literària”– i alguns contes de Clarice Lispector –emblema de l’écriture féminine, segons Hélène Cixous, terme que comparteix diverses qualitats amb el de “tecnologia d’escriptura”. Tots trets autors tenen en comú la relació complexa amb la llengua d’escriptura, la idea d’origen i l’enunciació escriptural de l’amor, incidint tots ells en la dimensió artificial tant de l’escriptura com de l’experiència amorosa, més enllà de formar part, cadascú en el seu sistema literari, d’una “literatura menor”, en els termes de Deleuze i Guattari. Així doncs, la lectura triangulada demostra la necessitat d’ampliar les preguntes i les respostes sobre l’amor contemporani tot recuperant l’estudi del text literari a través d’un concepte que explora la seva dimensió artificial, protètica i de construcció subjectiva, social i col·lectiva.