L’astor com a indicador de qualitat forestal

Durant el segle XX, els boscos mediterranis han sofert un augment de la seva superfície i densitat a causa de l’abandonament rural, la desaparició d’activitats tradicionals i la disminució de l’explotació forestal. Recentment, l’aprofitament de biomassa forestal per a ús energètic ha comportat una revaloració d’aquest recurs. Aquest fet, juntament amb algunes polítiques de prevenció d’incendis, han suposat un increment de les actuacions forestals sense que s’hagi estudiat detingudament els efectes que això pot tenir sobre la biodiversitat. L’astor (Accipiter gentilis), és una espècie utilitzada de manera habitual com a bioindicadora de boscos madurs i amb elevada densitat. Malgrat que el seu ús com a espècie bioindicadora és habitual en boscos boreals i temperats, no és així en boscos mediterranis.

Per aquest motiu, vam realitzar un estudi al massís de Sant Llorenç del Munt i serra de l’Obac per tal d’aprofundir en l’ús de l’astor com a bioindicador de qualitat forestal dels boscos mediterranis i poder així desenvolupar recomanacions de gestió i de pràctiques forestals sostenibles. Per fer-ho, es van estudiar els factors que afecten la selecció de l’hàbitat de cria de 13 territoris d’astor a tres escales espacials, arbre del niu, àrea de cria i territori, mitjançant treball de camp i l’ús de sistemes d’informació geogràfica. Al mateix temps, es van comparar les variables obtingudes en els territoris ocupats per astor amb les obtingudes en 30 localitzacions establertes a l’atzar dins l’àrea d’estudi.

Els resultats obtinguts van mostrar que l’astor selecciona els boscos més madurs, menys alterats per l’acció antròpica i més allunyats d’infraestructures. Aquests tenen més densitat de pins madurs i menys de pins joves, més densitat de planifolis joves i major cobertura arbòria i arbustiva, i es troben més allunyats de carreteres i urbanitzacions que els boscos on l’astor no és present. Algunes de les recomanacions de gestió que es poden extreure d’aquest treball són la necessitat de mantenir no només els arbres més grans, sinó també rodals grans amb diversos arbres grans on els astors puguin fer-hi el niu i un sotabosc ben desenvolupat que probablement també actuï com a element de protecció, per exemple, de les molèsties humanes.

Aquest estudi, realitzat amb el suport i col·laboració del Parc Natural de Sant Llorenç del munt i l’Obac de la Diputació de Barcelona, i concretament dels tècnics i guardes encarregats del seguiment d’aquesta espècie al Parc, ens mostra que la presència de l’astor és una bona eina per tal de detectar els boscos més madurs i amb més biodiversitat, així com per a realitzar explotacions forestals més sostenibles amb la biodiversitat.