Lluís Anglada
Director de l'Àrea de Ciència Oberta
Consorci de Serveis Universitaris de Catalunya (CSUC)
Ficarra, Victoria; Fosci, Mattia; Chiarelli, Andrea; Kramer, Bianca; Proudman, Vanessa (2020). Scoping the Open Science Infrastructure landscape in Europe. [Apeldoorn]: SPARC Europe. Disponible a: <http://doi.org/10.5281/zenodo.4153809>. [Consulta: 30/05/2021].
En les darreres dècades, la ciència ha passat de ser una activitat modestament retribuïda a mobilitzar una quantitat considerable de recursos econòmics.1 Això ha atret –lògicament– l’empresa privada, cosa que no seria dolenta en si mateixa si no fos que es creu que la ciència hauria d’estar autogovernada i desenvolupar-se, exclusivament, per criteris científics.
La Ciència Oberta és un moviment que creu que la recerca millora si hi ha un accés lliure als resultats científics, més col·laboració entre investigadors i un apropament a la societat de la qual sorgeix i a qui retorna. Això és compatible amb el fet que les eines i infraestructures científiques –cada vegada més complexes– siguin gestionades per empreses privades?
L’any 2015, la Comissió Europea va iniciar els treballs per la creació de l’European Open Science Cloud (EOSC) que, cinc anys i 320 M€ més tard, va culminar amb un prototipus d’una infraestructura digital que persegueix la compilació de totes les dades, serveis i eines de la Ciència oberta que es generaran a la UE durant els pròxims anys, per posar-los a disposició de la comunitat científica. El projecte és ambiciós: vol transformar la manera en què els recercaires accedeixen a les dades i les comparteixen, posicionant la UE en el lideratge mundial en la gestió de dades de recerca. 
L’objectiu que persegueix l’informe és analitzar l’estat de les recerques i les polítiques científiques en ciència oberta, dades obertes de recerca i accés obert a Iberoamèrica, posant l’accent en la incidència d’aquests paradigmes en l’avaluació científica.
Des de fa algun temps, assistim a un procés de canvi en les polítiques d’avaluació de l’activitat científica, que tracta d’adaptar-se als nous escenaris que es plantegen, com també a les noves alternatives quant a indicadors i fonts per a l’avaluació. En aquest sentit, la implementació de la Ciència Oberta és un dels majors reptes als quals s’enfronten els decisors i els òrgans de govern d’universitats i institucions nacionals i supranacionals.
Si ens mirem els termes que el van precedir, el de «Ciència Oberta»1 no és el més descriptiu del que designa, i potser tampoc el millor, però ha tingut l’encert (o la sort) d’arribar en el moment que tocava i, indubtablement, s’ha consolidat com el que expressa aquest conjunt de canvis en la manera de fer ciència que s’estan vivint actualment. 
