Afegeix un nou comentari

El cercle viciós de la invisibilitat de les biblioteques especialitzades (i com trencar-lo)

Versió per a imprimirVersió per a imprimir

Miquel Navas
Centre de Documentació
Museu de Ciències Naturals de Barcelona (MCNB)


Fernández Miedes, Luisa Inmaculada; Muntaner Sans, Natividad (2021). Informe global: situación de las bibliotecas especializadas en España: directorios y catálogos colectivos autonómicos. Madrid: Consejo de Cooperación Bibliotecaria, Comisión Técnica de Cooperación de Bibliotecas Especializadas. Disponible a: <https://www.ccbiblio.es/wp-content/uploads/Informe-Global-Catalogos-y-Directorios-Bibliotecas-Especializadas-2022.pdf>. [Consulta: 13/04/2023].


El Consejo de Cooperación Bibliotecaria (CCB), òrgan interadministratiu depenent del Ministeri de Cultura, va ser creat el 2008. En forma part la Comisión Técnica de Bibliotecas Especializadas, que és l’autora d’aquesta publicació de 2021.

L’informe parteix de les dades disponibles al directori Alzira, així com de les proporcionades per les comunitats autònomes que disposen de directori propi, com és el cas de Catalunya. És un document curt, de 22 pàgines, sense tenir en compte els annexos, on hi ha els informes de cada comunitat. S’hi analitza el nombre total de biblioteques (2.291) i, tant en l’àmbit estatal com de comunitat, es descriu la seva distribució per tipologia i titularitat, i la situació de l’automatització. Les dades, presentades en taules i gràfics (que són de sectors tot i que per a variables múltiples serien més indicats els gràfics de barres), mostren la prevalença de la titularitat pública (72 %) sobre la privada, de les biblioteques governamentals (31 %) sobre la resta, la manca de pàgina web (quasi la meitat, un 47 %, no en té) o OPAC (48 %), i el domini del programari Absys, que està present en més de la meitat de les biblioteques que sí que tenen OPAC. S’indica que existeixen pocs portals i catàlegs de biblioteques dedicats a les biblioteques especialitzades. 

Pel que fa a Catalunya, és la comunitat autònoma amb més biblioteques especialitzades (18 %), seguida de la Comunitat de Madrid (17 %) i Andalusia (12 %). Això no obstant, és l’única comunitat que no ha facilitat el seu informe. No hi ha dades específiques sobre el programari, però sabem que Absys no és el dominant com a la resta de l'Estat. L’utilitza principalment la Xarxa de Biblioteques Judicials mitjançant el Catálogo Colectivo del CENDOJ (Centro de Documentación del Consejo General del Poder Judicial), mentre que les Biblioteques Especialitzades de la Generalitat (BEG) tenen Millennium d'Innovative (adquirit per Clarivate), les biblioteques catalanes del CSIC formen part del catàleg estatal amb Alma d'ExLibris, i entre la resta de biblioteques hi ha una gran diversitat de sistemes de gestió.

Però, de què parlem quan parlem de biblioteca especialitzada? Lògicament, no és el mateix una col·lecció de llibres més o menys organitzada, que un equipament dotat d’una col·lecció documental diversa i ben descrita, gestionada amb personal qualificat, i amb serveis adreçats a usuaris determinats (ja siguin interns –de la institució mateixa– i/o externs –el públic general o una comunitat específica). Si aquí tinguéssim tant col·leccions de llibres com biblioteques amb servei professional, seríem davant d’un univers molt heterogeni amb unitats difícilment comparables entre si. De la mateixa manera, també es podria considerar que una biblioteca especialitzada pot constar d’un servei d’informació i/o documentació sense una col·lecció física molt nombrosa, tals com àrees o centres de documentació amb arxiu administratiu i històric o amb responsabilitat en la gestió de sistemes d’informació com intranets, portals i newsletters... Aquest fet afectaria en l’univers estudiat, sobretot en l’àmbit privat.

A més a més d’analitzar dades, les autores aporten conclusions i recomanacions. Ens recorden les eines que el CCB posa a l’abast, com ara el directori Alzira, el Portal de Bibliotecas Especializadas, i el projecte d’un generador automàtic de seus web per a biblioteques, ja utilitzat amb èxit a les públiques. També mencionen que, en el marc de les competències del CCB, «s’ha de continuar treballant a visualitzar les biblioteques especialitzades com un servei per a tota la ciutadania» i fan esment al seu rol de garantir «l’accés a la informació, la cultura i el coneixement». Aquesta afirmació és discutible, donat que no totes les biblioteques especialitzades estan adreçades al públic general. Moltes tenen una funció interna important a les seves institucions, i si es desatén aquest fet natural buscant realitzar serveis de biblioteca pública, també es pot morir d’èxit. Simplement, és important que cada biblioteca defineixi bé els seus usuaris i serveis, i a partir d’aquí estableixi objectius i identifiqui oportunitats.

Continuant amb el tema de la (in)visibilitat, les autores afirmen que s’ha de «trencar el cercle viciós» segons el qual el desconeixement porta a la infradotació, i aquesta manca de suport és un llast per a la visibilitat, i tornem a començar. Molt cert, però, com lluitar per trencar-lo? A mode de consells, les autores posen el focus en la necessitat de catalogar els fons (i especialment el patrimonial al Catálogo Colectivo del Patrimonio Bibliográfico Español), col·laborar amb Alzira, digitalitzar patrimoni, complementar fons de biblioteques universitàries i de recerca, fomentar la col·laboració amb biblioteques de titularitat privada... Són bones idees, però novament ens trobem amb la gran diversitat existent entre aquestes biblioteques i amb la dificultat de la cooperació ja no només dins la mateixa administració o govern, sinó més enllà dels seus límits. No hi ha una recepta única per a totes, i potser el primer pas seria identificar partners i xarxes, i no només dins la mateixa institució o administració, sinó per afinitat temàtica o tipus de públic, per exemple. Cal superar barreres geogràfiques, institucionals i administratives, simplificar processos, no posar les col·leccions al centre de la nostra acció sinó els usuaris, i aconseguir que les biblioteques especialitzades i els centres de documentació siguin importants al si de les seves institucions (participant dels seus projectes, treballant transversalment, assumint reptes i sortint de la zona de confort). Hem de buscar les oportunitats, no esperar-les. Avui dia, hi ha moltes eines per col·laborar en l’àmbit interterritorial i interadministratiu, com podem veure a la xarxa RECIDA i DocAmbCat, o xarxes socials per difondre col·leccions i serveis de manera no oficial (per exemple, Bibliotecas Especializadas de Zamora, tot i que està inactiva des de 2021). Tal com l’informe destaca, la voluntat del personal de treballar en xarxa és vital per cooperar. I és encomiable en molts casos, suplint també la manca en l’àmbit de l’associacionisme, on es parla sobretot de biblioteques públiques i universitàries, però poc d’especialitzades, quan actualment (segons consulta el 19.04.2023 al Directorio de bibliotecas españolas) representen el 29 % a Espanya, només per darrere de les públiques, que en són el doble. En aquest sentit, faltarien seccions dedicades a les associacions professionals, o una SLA com als EUA.

Quant al suport, és cert que cal el «normatiu, institucional i econòmic». Però aquí hi ha un problema recurrent, i és que molts dels esforços que fan les administracions són per a les biblioteques públiques i les especialitzades queden a l’arbitri de les institucions o departaments de què formen part. Per exemple, a Catalunya el Servei de Biblioteques del Departament de Cultura dona suport a les BEG, mitjançant el catàleg unificat i altres recursos. Però no hi ha una oficina o òrgan per gestionar-les o impulsar-ne la cooperació, a diferència de les universitàries, que tenen el CSUC. És la Comissió Gestora de les BEG qui es reuneix i planifica, però sense poder de decisió final, que correspon a cada institució propietària de la biblioteca. Tanmateix, com hem vist abans, és important superar l’àmbit governamental per identificar socis. Seguint amb el cas de les BEG, realment té molt en comú una biblioteca d’un departament, la d’un museu, un centre de documentació d’un parc natural i una biblioteca auxiliar d’un arxiu històric? Podrien col·laborar més enllà de tenir un catàleg comú? Tindria més sentit buscar aliances amb biblioteques similars fora d’aquesta xarxa o fins i tot fora del territori? La resposta és: sí, i tant, i de fet, algunes ho fan.

© Imatge de Gerd Altmann a Pixabay