Versió per a imprimir
Ignasi Labastida
Cap de la Unitat de Recerca del CRAI
Delegat del Rector per a revistes científiques i ciència oberta
Universitat de Barcelona
Treadway, J., Labastida, I., Melinščak Zlodi, I., & Proudman, V. (2025). Building bridges to Open Access. Paths to Institutional Rights Retention in Europe 2024 (Versión v1). Zenodo. https://doi.org/10.5281/zenodo.15078315
Des que l’any 2021 el grup d’agències de finançament conegut com a Coalició S impulsés l’estratègia de retenció de drets com una de les possibles opcions per assolir l’accés obert immediat, diverses institucions europees han optat per adoptar aquesta iniciativa com a política pròpia. La retenció de drets consisteix a no cedir de manera exclusiva els drets d’explotació de les publicacions a les editorials. Normalment aquesta cessió es fa mitjançant la transferència de la titularitat dels drets o bé signant una llicència de publicació exclusiva. L’estratègia impulsada per la Coalició S, com a part del seu Pla S, consisteix a impedir aquesta cessió perquè hi ha una obligació prèvia vers l’agència finançadora. Els investigadors no poden assignar tots els drets als editors perquè ja tenen una obligació adquirida.
Aquesta estratègia també ha estat adoptada per la Comissió Europea en el marc del programa Horitzó Europa i s’aplica en els projectes finançats on es demana que els beneficiaris retinguin els drets necessaris per complir amb els requeriments d’accés obert. De fet, aquesta petició de demanar que els investigadors retinguin els drets també es va incloure en la llei de la Ciència estatal quan es va modificar el 2022: «Los beneficiarios de ayudas y subvenciones públicas se asegurarán de que conservan los derechos de propiedad intelectual necesarios para dar cumplimiento a los requisitos de acceso abierto»
A partir de 2022 algunes universitats britàniques van adoptar polítiques institucionals que incloïen aquesta retenció. Els autors de publicacions científiques cedien a la institució el dret a publicar la versió acceptada en el repositori institucional de manera immediata i amb una llicència que en permet la reutilització sense restriccions. Entre les primeres universitats a adoptar aquestes polítiques destaquen les universitats d’Edimburg i de Cambridge. Cal dir que aquestes polítiques no eren noves perquè l’any 2008 la Universitat de Harvard ja havia adoptat una política similar per difondre les publicacions científiques a través del repositori institucional.
En el marc del programa Knowledge Rights 21 impulsat per l’IFLA i finançat pel fons Arcadia, SPARC Europe ha liderat el projecte Retain per accelerar l’adopció de polítiques institucionals on s’inclogui la retenció de drets. El projecte es va iniciar el 2022 i s’ha desenvolupat en dues fases fins al març de 2025.
La segona fase s’ha acabat amb la publicació del segon informe del projecte on es descriuen deu casos d’estudi sobre l’aplicació de la retenció de drets a Europa. La primera part d’aquest informe recull informació ja publicada quan va finalitzar la primera fase. S’analitzen les diferents tipologies de polítiques institucionals, els factors que cal considerar per adoptar-les i els objectius que es volen assolir. Abans de presentar els deu casos de manera detallada, s’introdueixen els diferents contextos estudiats. La situació als deu països analitzats és força diferent perquè en alguns s’han articulat iniciatives legislatives que inclouen la retenció de drets, com en el cas d’Eslovènia, o que han introduït el dret de segona publicació, com França o els Països Baixos. En altres, com en el cas del Regne Unit o Noruega, les polítiques institucionals es van estenent pel treball col·laboratiu entre institucions que comparteixen bones pràctiques i solucions davant del repte que suposa aquest canvi de relació amb els editors. També cal destacar que l’estratègia de retenció de drets es veu com una via més per assolir l’accés obert a les publicacions científiques, que complementa altres com pot ser la publicació en accés obert mitjançant pagaments (els anomenats APC) o en revistes diamant (sense pagaments per publicar), o els anomenats acords transformatius amb els editors que cobreixen la lectura i la publicació.
Dels deu casos estudiats podem veure com França i els Països Baixos, on ja hi ha el dret de segona publicació, estan avaluant la possibilitat de complementar aquest dret amb polítiques institucionals de retenció de drets. Algunes de les principals agències estatals de finançament són membres de la Coalició S i requereixen que els resultats no només siguin públics sinó que siguin en accés obert mitjançant una llicència d’ús. Aquest requeriment va més enllà del dret de segona publicació inclòs a les lleis que permet difondre els resultats finançats, però no de manera immediata ni facilitant-ne la reutilització. A més, en els dos països, les institucions estan revisant les normatives de propietat intel·lectual per veure com podrien estructurar aquesta retenció de drets.
Els països on hi ha més polítiques institucionals són el Regne Unit i Noruega, on aquesta estratègia els està ajudant a assolir pràcticament el 100% d’accés obert de les publicacions científiques. Aquests països tenen acords de lectura i publicació consolidats de fa molts anys i la retenció de drets els ha servit per complementar les accions per assolir l’accés obert total.
A la zona dels Balcans ens trobem amb tres situacions diferents. A Sèrbia les iniciatives encara són incipients, però a l’estudi es remarca que els drets d’explotació de les publicacions recauen per llei en les institucions, la qual cosa podria permetre instaurar polítiques institucionals que incloguessin la retenció de drets. A Eslovènia, l’any 2023, es va promulgar un decret pel qual els investigadors que reben finançament públic no poden cedir en exclusiva els drets sobre les publicacions als editors, establint la retenció d’aquests drets. En aquest país s’estan desenvolupant diverses iniciatives per consolidar la ciència oberta que caldrà anar seguint. Finalment, a Bulgària s’ha aprovat una llei que inclou l’obligació i el dret de la segona publicació sense esmentar la retenció de drets.
L’informe també inclou els casos de Finlàndia, Irlanda i Itàlia. A Finlàndia es treballa per adoptar una política de retenció de drets a nivell estatal seguint les passes de Noruega i el Regne Unit. La previsió és aprovar-la a principis d’aquest any. A Irlanda, el fòrum nacional de ciència oberta ha creat un projecte per treballar en la possible reforma legislativa per aplicar la retenció de drets i introduir el dret de segona publicació. El cas italià ens mostra l’intent que es va fer per introduir aquest dret i que no va reeixir per la falta de suport. No obstant això, diverses organitzacions s’han mobilitzat per conscienciar a la comunitat científica de la necessitat d’adoptar polítiques per enfortir la ciència oberta.
Caldrà veure com evoluciona aquesta estratègia a Europa i si s’estén a altres països amb l’adopció de noves polítiques institucionals en universitats i centres de recerca. També caldrà veure si la retenció de drets queda recollida en la futura llei de l’espai europeu de recerca (ERA Act). De moment, els impulsors del projecte Retain continuen amb campanyes de difusió i han impulsat una comunitat de pràctica de retenció de drets per tenir un espai d’intercanvi d’experiències.
© Imatge inicial generada amb intel·ligència artificial (DALL·E, OpenAI).
