biografia

Simone Weil neix el 1909 a París. Alumna d’Alain, comença a participar en activitats polítiques ja d’estudiant. El 1931 comença a treballar com a professora de filosofia, inicia contactes amb diversos sindicalistes revolucionaris i escriu nombrosos articles per a revistes obreres. Fa un viatge a Alemanya el 1932 per estudiar les característiques de l’auge dels totalitarismes. El 1934 publica les Réflexions i entra com a obrera en una fàbrica fins l’estiu de 1935. Descobreix el Cristianisme, experiència que li permet obrir-se al pensament místic i religiós, també d’altres cultures, i incloure’l dins la seva obra. Va com a periodista a la columna Durruti però en torna desil·lusionada. El maig de 1942 la família Weil s’exilia als Estats Units, però Simone retorna a Europa, establint-se a Anglaterra per col·laborar amb la resistència francesa. Durant aquest període comença a escriure L’Enracinement. El 1943 emmalalteix i, finalment, mor.

sinopsi

Simone Weil comença descrivint la dramàtica situació social contemporània i, posteriorment, procedeix a fer una anàlisi del terme revolució, esperança buida dels temps de patiment, i de la teoria marxista que la suporta. La crítica weiliana descobreix que el marxisme està influenciat pel culte a la força. Justament des d’aquesta noció, i de la de lluita pel poder que n’és l’expressió en la societat, es pot entendre l’opressió i les seves causes. Més endavant, Weil defineix la llibertat i descriu el tipus de societat que podria assegurar-la en major mesura. Finalment, retorna a l’anàlisi de la societat contemporània per mostrar que està màximament allunyada de l’ideal d’una organització social alliberadora.

ressenya

Una amenaça pesava sobre l’Europa dels anys trenta. Aquesta amenaça no la constituïa tant el totalitarisme com la causa profunda que va fer possible que aquest s’acabés imposant. Enfront de la violència, el dolor i l’esclavatge que el capitalisme i les condicions de la indústria moderna generaven – també a la URSS –, Simone Weil reivindica per damunt de tot la reflexió atenta, el pensament curós. En lloc d’exigir sacrificis per la revolució, en lloc de deixar-se arrossegar per la inèrcia i la velocitat d’un món en guerra, Weil procura fer un examen atent de les paraules que capitanegen la dinàmica social contemporània. El que cal, sobretot, és fer filosofia, i fer filosofia vol dir entendre el significat dels termes, els seus límits i les seves condicions materials de realització. La raó sempre està del costat de la limitació. Allò il·limitat, allò confús, ens mena a una acció cega que pot tenir conseqüències fatals. Les paraules buides de significat són l’instrument més adient per a la lluita cega i boja pel poder, l’instrument més adequat per arrossegar les masses oprimides en defensa dels interessos privats de dominació, al servei d’aquella lluita – s’expressi aquesta com a lluita per l’acumulació de capital, pel domini del partit o la nació o simplement com a guerra despietada.

Per damunt de tot, cal entendre què és l’opressió, per tal de saber què és allò que cal evitar i quines accions concretes podem realitzar per tal d’eradicar-la o minimitzar-la. Cal també entendre què és la llibertat, per tal de saber per a què lluitar i quina organització social pot assegurar-nos-ho en un grau més alt. Una tal organització ha de tenir com a cor, centre i nucli el treball, però un treball que exigeixi la reflexió i promogui la consciència, per tal que sigui compatible amb la llibertat. Un treball lliure que no s’ha de confondre amb un treball abandonat als desitjos irreflexius de cadascú, sinó que cal relacionar amb una actuació sobre la realitat que va acompanyada d’una reflexió esforçada sobre les seves condicions i possibilitats de realització. L’esforç conscient té a veure amb la llibertat; l’actuació mecànica en absència de l’esperit té a veure amb l’opressió.

Tasca difícil, la de la filosofia, però per Weil abandonar-se a la irreflexivitat és abandonar-se totalment a la força. No són els totalitarismes els que impedeixen el pensament, sinó, al revés, és l’absència de pensament el que permet l’auge dels totalitarismes. Cal, per damunt de tot, pensar i no deixar-se arrossegar ni per la follia col·lectiva ni pels somnis agradables, encara que això impliqui, en certs moments, acceptar una difícilment suportable solitud.