Ell és com el raig de sol de l’hivern, aquella petxina blanca poc erosionada que trobes a la vora del mar, o l’última xocolata del calendari d’advent. Ell és tot això i més en la meva tempesta, plena de dubtes i alegries. Tendresa és l’adjectiu que millor li queda, a més de fatxenda, sobretot quan em porta en moto i em fa saltar enlaire unes mil·lèsimes de segon, igual que si estiguéssim en una pel·lícula dolenta d’acció. I és aquest punt on comencen les aventures. Baixo la visera del casc per protegir-me els ulls de possibles llàgrimes a causa de l’aire i la velocitat i em faig una cua perquè els cabells no em tapin les vistes. També ens saltem algun que altre semàfor en vermell i quan no ho fem, agafada còmodament a la seva cintura, aprofito per quedar-me meravellada davant dels colors del cel quan el sol es pon sobre el mar. Mentrestant, algunes nenes petites observen com ens donem cops de casc l’un contra l’altre i riuen. Arranquem de nou sense pensar en la frenada i finalment arribem sans al nostre destí -més, amb l’adrenalina encesa, tot sigui dit-. Aparca la moto davant del portal, em descorda el casc i ens carreguem el pes de les bosses a les mans. Noto que em comencen a fer mal les espatlles de portar a l’esquena la teva motxilla plena de llibres d’economia. I de sobte tinc ganes de notar l’escalfor de casa. Dalt ens espera un sofà blanc arrambat a la barana del balcó, el qual fa joc una tauleta de fusta plena de paquets de tabac acabats, un cartell il·luminat de party i tres espelmes d’aquestes que fan olor. Les encens amb un magiclick perquè mai li són retornats els encenedors que deixa, i un suau aroma a vainilla aflora l’ambient. Es prepara un combinat de Coca Cola i Brugal, s’enrotlla un cigarro i surt al balcó amb una manta que usa per cobrir el meu cos, perquè jo ja m’havia tombat al sofà. A poc a poc es va apropant a mi, amb cautela, com si fos la primera vegada que em volgués abraçar i desconegués per on començar. Acaba acomodant-se al meu costat i em fa festetes a la panxa. Li dic que no m’agraden els pèls que tinc al voltant del melic, que són foscos i que n’hi ha masses. I aprofita per jugar amb ells, dient que són els pèls de voltant de melic més bonics que ha vist mai. I com que no m’ho crec, com a acte de rebel·lia, comences a fer-me les típiques pessigolles que es transformen en petons. Uns petons que es perden entre la comissura dels llavis per endinsar-se en la incertesa de l’altre. Petons fràgils, però innegables, entregats sota una lluna que observa com estem junts la nit que ens retrobem després d’un llarg temps. Una lluna que ens admira divertida i ens escolta discutir sobre quantes setmanes té un any. La lluna s’ha vestit molt elegant per assistir a una nit màgica i plena d’estrelles, absent de núvols i de fred, i la qual únicament il·lumina les carícies de dos joves atrapats en un nosaltres. Res uneix tant com una vida compartida al seu costat.
Pseudònim: Piscis