Resposta a la novena i última pregunta de la RodaGimcana i acomiadament!

La resposta a la novena i última pregunta és la C!

La paraula brindis va entrar a través de l’italià i el castellà i prové de la frase alemanya ich bring dir’s (t’ho ofereixo / t’ho porto).

I amb aquest brindis nosaltres us oferim el nostre agraïment per haver fet possible la desena edició de la RodaGimcana! Estem molt contents d’haver fet 10 anys i que ens hàgiu acompanyat. Ich bring dir’s!!

Aviat us enviarem un correu amb indicacions sobre el sorteig i els premis. De moment, els que sabeu que heu encertat totes les preguntes (us ho confirmarem) reserveu-vos el 21 d’abril a les 10 h per recollir el vostre petit obsequi a Mundet!

Novena (i última) pregunta de la RodaGimcana

9. Última pregunta!! Per això volem fer un BRINDIS per vosaltres, que ens heu fet companyia durant més de dos mesos. Així, brindant, us donem les gràcies per seguir amb nosaltres. Digueu-nos… de quina llengua prové la paraula brindis i què significava?

A. Del francès, i significava ‘sort’.

B. Del gaèlic irlandès. Era una onomatopeia del so de dues Guiness xocant.

C. De l’alemany, i significava ‘t’ho ofereixo’ / t’ho porto’.

Pista: recordeu que podeu trobar fàcilment l’origen etimològic d’algunes paraules al diccionari de la Gran Enciclopèdia Catalana. Sort, que és l’última!

La resposta és la C!
La paraula brindis prové de l’alemany, i significava ‘t’ho ofereixo’ / t’ho porto’.

Vuitena (i penúltima) pregunta de la RodaGimcana

8. Avui us regalem una frase de Joan Fuster: «Des d’un punt de vista seriós i utilitari, és preferible que s’escriguen plagis de coses sensates que no que s’escriguen ximpleries originals». Per si de cas, no caigueu en la temptació i digueu-nos: d’on ve la paraula plagi?

A. Del grec plagali, que significava plaga, perquè s’escampa com una plaga.

B. Del grec plágios, que significava enganyós, perquè qui comet plagi està enganyant.

C. Del grec plágitium, que significava equilibri i d’aquí al sentit actual, perquè cal fer equilibris perquè no et detectin.

Pista: recordeu que el diccionari de la Gran Enciclopèdia Catalana inclou informació etimològica, és a dir, sobre l’origen de les paraules!

La resposta és la B!

La paraula grega plágios significava ‘enganyós’. Després va passar al llatí amb el sentit de ‘segrest, robatori d’esclaus’, i d’aquí al sentit actual en català. Sobre el plagi com a engany i robatori, Joan Fuster encara va fer una altra reflexió molt ben trobada:

«El pitjor del plagi no és que siga un robatori, sinó que és una redundància».

Setena pregunta de la RodaGimcana

7. Qui va enviar una fotografia aèria del Palau de les Heures a les tropes franquistes perquè el bombardegessin?

A. L’arquitecte, August Font i Carreras, perquè no li agradava com havia quedat.

B. El marquès d’Alfarràs, propietari del Laberint d’Horta, perquè li feia enveja que el palau fos més fastuós que el seu.

C. El propietari, Josep Gallart, perquè al Palau hi havia, amagat, el president Lluís Companys.

La resposta correcta és la C!

El Palau de les Heures va ser expropiat pel Govern republicà i s’hi va construir un refugi antiaeri per a Lluís Companys. Josep Gallart, el propietari, dolgut per l’expropiació i perquè era d’ideologia contrària, va enviar un plànol del Palau al responsable de l’aviació franquista perquè el bombardegés. Se l’estimava més destruït que expropiat.  

El món des del meu jardí (obra concursant premi Emili Mira 2021)

Valentina és el seu nom, heretat de la seva àvia. Com cada vespre a la mateixa hora, obre de bat a bat el vell finestral que dóna accés al balcó, i rega les plantes. Costa distingir la seva silueta entre aquell jardí que bé podria passar per una jungla. Està envoltada de volum i colorit, entre petúnies, surfinies, geranis i heura.

Aquell lapse del día és el més feliç per a ella, el moment de connectar amb els seus petits tresors, regals de la seva filla Angèlica a qui quasi no veu des que es declarés l’estat d’alarma ja fa gairebé tres mesos.

Ella li fa la compra i li deixa les bosses en l’estora de l’entrada. Abans que obri la porta, la Angèlica ja està en el cotxe i des d’allà la saluda amb la mà. Li sap greu no poder estar aprop de la mare i abraçar-la, però aviat cumplirà els 82 anys i ha d’anar amb molta cura.

Cada vespre, després de mimar les seves estimades plantes, la Valentina es recolça sobre l’únic espai de barana que queda lliure i es posa a contemplar la vida a l’exterior amb ulls plens de curiositat. Al davant hi ha un parc grandiós que segles enrere havia sigut la casa senyorial dels marquesos de Monistrol. Al cor del parc s’hi troben uns immensos i magnifics jardins romàntics de finals del segle XIX que donen lloc a petites escenes.

El primer pla l’ocupa una parella d’ancians que travessen els jardins de la mà, buscant el contacte visual i verbal l’un amb l’altre a cada pas. Tot i els quilòmetres de distància que separen el seu balcó del parc, la Valentina arriba a percebre la química que desprèn la parella. Li recorda la connexió que tenia ella amb el seu marit, que va partir d’aquest món fa sis anys. —Ai, Aureli del meu cor— diu en veu alta —com t’anyoro!.

La Valentina i l’Aureli es van conèixer en els balls d’estiu que feien al poble cada diumenge. Ell acostumava a anar amb la colla, malgrat el ball no era quelcom que li fascinés. Era massa tímid per atrevir-se a convidar a alguna noia a ballar. Ella, en la seva vintena, tot just era la primera vegada que trepitjava el que era el lloc per excel·lència de la joventut per conèixer-se i passar l’estona. Estava acompanyada de dues de les seves cosines, més grans que ella, i empolainada de cap a peus amb el clàssic vestit dels 50, d’espatlles a mig descobrir, cintura i bust ben marcats, i faldilla de tres quarts de teixit gruixut i molt de vol.

De presència imponent, la Valentina cridava l’atenció de tots els homes, i dones també, en aquell recinte. Excepte el noi que romania dempeus i fora de la pista, des que sonés la primera cançó feia dues hores.

No podia evitar clavar la mirada en aquells ulls de cel, incapaços de sostenir la mirada tres segons. Aviat es va convertir en un joc de què tots dos eren partícips i amb el que es divertien, tot i les constants interrupcions dels joves que s’arrimaven. Abans d’acabar el ball, la Valentina, amb la personalitat atrevida i decidida que la caracteritzava, ja s’havia apropat al que, dos anys més tard, es convertiria en el seu marit durant 54 anys.

Torna a focalitzar la seva atenció en el parc, i observa, molt atenta, els diferents actors que irrompen en l’escena. La mirada es deté en una mare que s’exercita fent footing aprofitant que passeja el seu nadó en cotxet. Es deixa encandilar per l’energia i vitalitat que desprén.

La Valentina sempre havia sigut defensora de dedicar-se temps a una mateixa. Li agradava arreglar-se cada matí, encara que no hagués de sortir. I li agradava veure l’Aureli arreglat també. Mai els veuries sense pentinar o amb roba trista. I això no va canviar quan va nèixer l’Angèlica, malgrat anar de bòlit entre les jornades a la fàbrica i la cura de la llar.

Més enllà de la dona amb el cotxet, hi ha una família. Un pare que puja a collibè al seu fill i la mare que es posa a la gatzoneta per examinar, amb el fill més petit, el naixement de les roses plantades en el camí de terra. El panorama entendreix la Valentina. Dona una ullada a les seves plantes, la seva Angèlica. I esbossa un càlid somriure en el seu rostre.

Molt prop d’ells, una dona asseguda en un dels bancs de fusta sota les pruneres vermelles. Està sola, malgrat que sembla gaudir d’aquest moment a soles, envoltada de vegetació. La dona mira fixament cap algun lloc. Costa distingir-ho per l’ombra de les pruneres. Però ben bé sembla mirar en direcció al jardí.

Asseguda al banc, la Martina contempla la tonalitat cautivant de les fulles de les pruneres vermelles. Comencen a caure lleugeres gotes de pluja sobre els pétals de les roses que hi ha plantades en els camins. La barreja de colors i d’olors de les plantes, els arbres i l’herba fan que, per un instant, la Martina quedi esbalaïda. Torna a fer una ullada al balcó abans de córrer a refugiar-se de la pluja.

Després de la tempesta arriba la calma. Això diuen. Per fi es pot sortir al carrer, encara que sigui per donar un passeig, encara que no es pugui sortir del municipi, i encara que sigui en determinades franges horàries. —Després de mesos sortint només per anar al super i anar

a la farmàcia, això es glòria— es diu cap a ella. Es va acabar adaptant al teletreball tot i les dificultats de compaginar la jornada laboral amb la vida familiar, en parella i amb la nena.

Ara que es pot sortir, la Martina aprofita per escapar-se una hora al parc al que acostumava a anar en família els caps de setmana. Necessita desconnectar i estar una estona a soles amb si mateixa. Ho fa des de fa dues setmanes. Li agrada seure en els bancs de fusta que hi ha a prop de les pruneres vermelles. S’estira, es relaxa i observa el seu voltant.

Sempre ho fa a la mateixa hora. Com la senyora que viu al quart pis de l’edifici que hi ha davant del parc, i que, cada vespre, a la mateixa hora, surt a regar les plantes. Després de regar, es queda una estona mirant el parc des del seu balcó. Li recorda la seva mare, amb la que té una estreta relació des de molt petita. Ara, però, només es veuen per videotrucada per seguretat. Ja és gran i no poden córrer riscos.

Feia una setmana que no veia sortir la senyora al balcó. Estava preocupada. Tot i que no la coneix, no pot evitar pensar en la seva mare. Però avui, entre les gotes de pluja que queien del cel, ha vist de nou la seva silueta. I, aquesta vegada, acompanyada d’una altra persona. Potser la seva filla. —És el moment de visitar la mare i donar-li una bona abraçada.

Pseudònim: May

Qui és el virus? (obra concursant premi Emili Mira 2021)

Confinament.

Acció de confinar o de confinar-se en un lloc

Pena restrictiva de la llibertat, aplicada generalment a delictes polítics

Permanència obligada d’una persona en un indret

Aïllament de la persona que està confinada

Una explosió em desperta de matinada, sento passar un cotxe de bombers pel meu carrer. Els ocells em diuen que el món d’una veïna ha esclatat; una guspira de veritat ha incendiat l’aire del seu pis, ple d’expectatives combustibles.

Les notícies diuen que el primer món ha col·lapsat. La corresponsal mira de somriure a través d’un morrió mentre ens explica que la mort s’ha posat de moda.

Renta’t les mans 15 vegades al dia, coreografiadament.

Tanca’t a un espai reduït, però ventila’l 24 hores al dia.

Està prohibit fer qualsevol activitat que impliqui treure’s la mascareta: prohibit menjar, beure, parlar, respirar. Prohibit existir.

Comprova que portes el gel hidroalcohòlic a la motxilla i aprèn a parlar amb els ulls.

Comprova-ho de nou.

Posa’t un vestit de plàstic i la mirada de fàstic.

Deixa la roba a la porta de casa i renta’t l’ànima amb lleixiu.

Qui són els bojos, ara?

A qui hem de tancar per a recuperar l’ordre social?

Potser si alliberem les preses, les immigrants, les malaltes mentals, les que viuen amb els seus agressors, les dependents, les addictes en rehabilitació, les refugiades, les que viuen a la frontera, les que no tenen on viure, les il·legals i les dissidents  es dóna un efecte de compensació kàrmica i tot torna a la normalitat. Tot torna a ser normal, com ha estat sempre. Ordre, llei, repressió i llibertat condicionada.

Enterrem les realitats que fan nosa a una fossa comuna i hi tirem molta terra, com vam fer amb els milers de víctimes del franquisme que tenim oblidades a les cunetes. Netegem la memòria i omplim l’aire de fum, de soroll, de paraules i de raons.

“El confinament del color (o simplement confinament) és una propietat física de les partícules elementals que posseeixen una càrrega de color. Aquestes partícules no poden estar aïllades, no poden observar-se lliures, sinó únicament en combinació amb altres partícules, de manera que la combinació formada sigui blanca, és a dir, que la seva càrrega de color total sigui nul·la.”

La llibertat és per a qui se la pot permetre. És el confinament un privilegi o una opressió?

Qui no pot pagar el preu de viure no mereix existir i queda confinat als marges, més enllà d’una línia abismal.

Així doncs… Qui és el virus?

Pseudònim: Fèlix

Valents, beneits i agosarats (obra concursant premi Emili Mira 2021)

En aquest últim any ens hem convertit en experts dels confinaments espacials. D’aquells que, impedint-nos la llibertat de moviment, ens han fet anhelar les coses més senzilles del dia a dia. Però, sense por a equivocar-me, penso que l’expertesa en confinaments la duem integrada en cadascun de nosaltres per l’aprenentatge que la vida ens ha ofert.

Ja no parlo de restriccions físiques, sinó que accentuo aquelles menys terrenals. Les que ens remouen per dins, les que ressonen en el nostre indret més fràgil. Aquelles que més sovint del que voldríem ens autoimposem. Parlo de les restriccions de les emocions, dels sentiments, del cor.

Les experiències viscudes, més freqüentment del que ens agradaria, ens situen davant l’obligació d’aïllar-nos afectivament. Qui no s’ha limitat a si mateix certes interaccions per evitar repetir dolors del passat? Aquells dolors que et deixen estàtic, immòbil enfront esdeveniments que seguiran succeint davant d’ulls impassibles. Penes que en el seu moment van deixar reduït en engrunes el nostre centre.

Quan estimes, prengui la forma que prengui, t’exposes plenament al dolor. I ho fas de manera agosarada, sense mitges veritats, perquè és el que sents. Estimar omple el cor íntegrament. Però, per aconseguir-ho, ens exposem sense armadures que puguin oprimir-lo, perquè volem experimentar-ho en la seva plenitud. Una cuirassa impediria la seva màxima expansió, impediria la màxima expressió d’aquest amor que sentim.

Valents, i potser beneits, ens aventurem a experimentar completament el que sentim, arriscant-nos a un fatídic revers que ens porti al màxim desconsol. Perquè ens sembla que val la pena. I ens ho sembla fins moments abans de veure’ns reduïts a mil bocins, incapaços de saber per on seguir. Perquè l’amor és incoherent, es deslliga del pragmatisme i de la racionalitat amb una facilitat embriagadora.

El dolor, la tristesa, la pena, el desconsol, o com ho vulguem anomenar, que l’amor comporta, ens porta a la sentència unilateral del confinament. Ara sí que sorgeixen les armadures, cuirasses i defenses. Ens allunyem de qualsevol font d’estimació que ens pugui fer recaure en aquest patiment que ens sembla impossible d’afrontar.

Ens confinem a viure en les banalitats del dia a dia, distants i cohibits. Esperant esmorteir la pèrdua fins que ens sigui tolerable. Assolint parsimoniosament el retorn a la tan esperada normalitat. Prometent-nos no tornar a passar pel mateix, ara sí amb força per moure’ns, però encara amb les defenses ben altes.

Com n’és d’incoherent l’amor però, que, quan encara la por ens fa avançar amb modestos passos, no ens n’adonem que ja estem prescindint d’algunes proteccions. Que les restriccions autoimposades cada vegada són menys estrictes o severes, concedint primer diminutes escletxes per, més tard, donar pas a finestrals. Mica en mica tornem a desvestir-nos completament.

Mai tornarem a ser els mateixos, ni hauríem d’esperar ser-ho. Els bocins s’han recompost deixant presents i visibles les empremtes del que hem viscut. Tanmateix, ja no causa turment. L’amor que vam sentir o que potser encara sentim, de manera silenciosa, ens guiarà en el d’avenir. Ja no des del dolor, sinó des del traç que al cor ens ha llegat.

Recobrarem la valentia, i la beneitera, serem novament agosarats, perquè l’amor, en totes les seves formes, ha sigut i serà, de la mateixa manera que ho és dels confinaments, el mestre dels desconfinaments i les noves oportunitats.

Pseudònim: Rosa Vermella

Una vida a través d’una finestra (obra concursant premi Emili Mira 2021)

Mandrosament vaig anar obrint els ulls i em vaig estirar; des de fora l’habitació m’arribava el flaire de cafè acabat de fer i pa torrat. Em vaig arrossegar sense gaires ganes cap a la finestra de la insípida habitació blanca i la vaig obrir de bat a bat; una lleugera brisa primaveral, el cel blau i les jaquetes lligades a les cintures dels vianants em van avisar que la meva estació preferida havia arribat.

En aquest moment hauria donat qualsevol cosa per ser jo també fora. M’hauria conformat en ser lleugera i flonja, i com una fulla deixar-me caure des del balcó de la meva habitació, arrossegada pel vent i a poc a poc acabar al carrer. Primer un peu, després l’altre, gairebé amb timidesa, tocaria per fi l’asfalt. Fred, rugós i molt probablement poc higiènic. Tant me fa! En la meva imaginació no importen els gèrmens, sóc forta i sana, i camino com una persona més pels carrers de la ciutat. El meu habitual xandall es converteix en un suau vestit blanc i estiuenc, i els cabells, sempre recollits en un monyo despreocupat, aquest cop em cauen desordenats sobre les espatlles, sense res que els condicioni, rebels i lliures. Així em sentia jo, rebel, lliure i amb ganes de menjar-me el món.

La realitat, però, m’arriba en forma de xisclet estrident que ens avisa que l’esmorzar ja està punt. M’arrossego amb desgana lluny de la finestra i del raig de sol que m’esquitxava la cara i, tal com si es tractés d’un raig de llum diví, de seguida la foscor m’embolcalla.

No és una foscor nova i per tant no m’espanta, hi estic molt acostumada jo a la foscor. M’hi sento còmode, com a casa, segura. Potser no és la millor casa, però és la meva casa, la que m’agrada a mi, i això hauria de ser suficient.

Evidentment jo no puc exterioritzar aquests sentiments, tots ells s’espantarien, em dirien que estic pitjor, em castigarien… Ells. Tota la culpa és d’ells. Per la seva culpa estic confinada entre aquestes quatre parets blanques. Reclosa, segrestada… em sento com aquella princesa aïllada en una torre, en espera del seu príncep blau. L’única diferència és que la meva salvació no està en mans de cap príncep blau, només jo em puc salvar, fugir, i per desgràcia d’ells, dels meus captors, se exactament el que haig de fer.

Practico davant el mirall el millor somriure del què sóc capaç, em pentino els cabells esbullats durant la nit i surto de l’habitació.

Al menjador ja estan tots asseguts, i m’acomodo a l’únic lloc que queda lliure, feliç per estar a prop de la finestra i, d’alguna manera, ser a l’exterior.

Els veig, els veig com em miren, vacil·lants, expectants de qualsevol moviment, qualsevol mal gest em podria delatar… així que respiro profundament i actuo amb normalitat. Somriu -em dic-, desitja que passin un bon dia, comenta com de bo està el cafè…

Durant el dia els meus captors cometen descuits, n’he presenciat més d’un; oblidar-se de revisar si ens hem acabat el dinar (on hi preparen minuciosament les dosis de droga per tenir-nos controlats), no revisar a fons els calaixos de l’armari (on et guardo a tu, estima’t diari, l’únic amic que em fa companyia en aquesta odissea), i en especial, no tancar amb clau la porta del despatx quan fan la pausa del dinar.

Tota la nit roman tancat, i la resta d’hores del dia sempre hi ha un captor, estudiant-nos, planejant com atrapar a més desgraciats que, com nosaltres, estaran condemnats a una vida trista, dedicada al no-res.

Però oh els beneïts trenta minuts de pausa per a dinar, si era astuta, si era valenta… podrien ser el meu tiquet cap a la meva llibertat.

En acabat d’esmorzar fem les activitats de sempre; exercitem els músculs adormits d’estar allà, pintem, parlem entre nosaltres… activitats ridícules per mantenir-nos ocupats, distrets. A alguns fins hi tot sembla que els hi agrada, que en gaudeixen.

Jo els imito; els comentaris banals sobre el temps, somriures estúpids que es dediquen els uns als altres… fins hi tot ajudo a parar taula pel dinar. Això sembla que els hi agrada, i em feliciten amb gestos d’aprovació.

Millor per a mi -penso- així me’ls guanyo i sospitaran menys. A mig dinar demano d’anar el lavabo, una urgència, suplico. Al principi semblen dubtar, però finalment em deixen.

Com a premi pel teu bon comportament -comenta l’home gran i fort que em bloquejava la porta, i tot seguit s’aparta i em deixa passar. Camino lentament, pausada, però no puc evitar que els nervis m’impulsin gairebé a córrer. El cor em batega tan de pressa que penso que en qualsevol moment em sortirà per la gola i correra també amb mi.

Entro en el lavabo perquè sé, tot i no veure’ls, que encara em vigilen. Els noto, noto la seva mirada clavada al clatell, pendent de mi, calculadora.

Em mullo la cara i el coll d’aigua freda i aixeco la mirada. Al mirall, una bonica noia que no reconec em retorna la mirada. Sembla nòrdica -penso-, la pell blanquíssima i els cabells de color de blat em semblen bonics, però els seus ulls, d’un blau tan intens com no havia vist mai, em miren i se’m gela la sang. Dintre d’ells hi veig molt dolor però sobretot, maldat.

Per uns instants se m’oblida el món extern, les meves intencions, però de seguida me’n recordo del meu objectiu i surto del lavabo. Miro a un costat i a l’altre i ningú em mira a mi, parlant entre ells pensant que encara estic dintre.

La distància que em separa del lavabo al despatx em sembla eterna, però un cop sóc dins, amb la porta tancada al meu darrere, el goig que experimento és immesurable. Vull saltar i cridar, però em controlo. Només una petita finestra em separa de la meva anhelada llibertat, només cal fer un petit salt i deixar per sempre més el confinament en aquest horrible lloc.

Somric només de pensar-ho i em noto la sang, calenta, bategant-me fort el cor. Pujo a la taula per arribar a la finestra, però un full em crida l’atenció. No és com els altres, aquest porta el meu nom. N’estic segura d’això perquè és el nom que porto a la polsera del canell.

“Informe psiquiàtric de la pacient” hi diu com a títol. Segueixo llegint i com més llegeixo menys entenc. Les paraules em semblen alienes a mi, llunyanes i em costa comprendre el seu significat, com quan estàs dintre l’aigua i la remor i els xiscles de la gent són molt lluny de tu.

“Trastorn Límit de la Personalitat”, “Trastorn de personalitat antisocial”, la pacient és incapaç de discernir entre el bé i el mal, al·lucinacions, paranoies… a la fi de l’informe una fotografia.

La mateixa noia del lavabo em mira, aquest cop els seus ulls no em transmeten dolor, només maldat. Són freds i buits, sense rastre d’empatia, sense rastre d’humanitat.

Un corrent d’aire fred que es cola per la finestra em deixa gelada. La finestra. Salto i deixo enrere la noia dels ulls gèlids.

Llibertat.

Pseudònim: Mussels

Rere la paret (obra concursant premi Emili Mira 2021)

Confinat, igual que un peix dins una peixera,
aparentment tranquil i sense cap problema,
però em sento tancat a una presó de vidre,
veient la llibertat tot i ser invisible.

Cau la nit i la soledat es fa present,
la que s’amagava darrere la pantalla,
doncs ara perd la màscara i es treu el vel,
mor la pau del llit i és el neguit el que mana.

La fredor s’amaga darrere la paret,
com si a l’altra banda hi hagués un oceà, 
somio bussejar i escapar més enllà,
nadar lluny d’aquest confinament de la ment,

m’imagino travessant-la, puc respirar,
imatges que venen quan es congelen les hores,
quan la tristor mou les agulles del rellotge,
quan tot sembla infinit, que no pot acabar.

Abans volia tenir el temps lliure,
ara el temps està confinat amb mi,
ara vull ser lliure del temps i viure,
que els somriures no amaguin ganes de fugir.

Diuen que és època de reflexió, és cert,
jo he descobert el món de la introspecció,
un univers que per a mi és un gran tresor,
que guardaré al fons del mar, rere la paret.

Pseudònim: Introspecció

Una primavera diferent (obra concursant premi Emili Mira 2021)

La primavera sempre havia sigut la meva estació preferida, sempre m’havia sentit feliç i emocionada en veure els arbres florits i escoltar el cant dels ocells. Amb els pares sempre havíem anat a veure’ls i aprofitàvem per sortir fora i gaudir d’aquesta estació tan bonica .Des de que era molt menuda he dibuixat i he escrit històries sobre la primavera però aquest cop, ho hauré de fer des de la meva habitació. Per sort, tinc finestra. Des de l’habitació puc veure els arbres fruiters de les Terres de Lleida i m’ajuda a veure a distància el procés de la floració i pol·linització de les abelles. Alguns dels meus companys de 6é no han tingut tanta sort com jo, ja que alguns viuen en pisos tant petits que ni tenen una habitació per a ells sols. Sóc molt afortunada.

Uns sis dies abans que comences la millor estació de l’any, es decreta l’estat d’alarma i confinen a 47 milions de persones a Espanya. La nostra vida va canviar completament i per tant, va esdevenir una primavera diferent. La situació que el 2020 ens plantejava era extreta d’una pel·lícula de ciència ficció, mai vist abans.

Els primers dies de confinament eren estranys ja que la meva estimada escola on hi havia estudiat des de que tinc consciència era tancada durant els propers 15 dies. Malauradament, al final van resultar ser uns quants més. L’organització de l’escola des de la primera setmana va ser bona ja que ens van enviar deures pel correu electrònic de l’escola. A més, el fet de tenir al meu pare a l’escola m’ajudava molt per qualsevol dubte que tingués en l’àmbit de continguts o deures. El meu pare és tutor de 2n de Primària i des de sempre m’ha fet molta il·lusió tenir-lo a prop.Quan era més petita, solia demanar anar al lavabo durant la classe per anar a la porta de la seva classe i saludar-lo amb la mà. Després de fer-ho tornava corrents cap a la meva classe.

El primer dilluns confinat vam començar les classes online i no tenia res a veure amb les classes presencials, on compartim els coneixements amb els meus companys. D’aquesta manera, adquirim un aprenentatge significatiu a través dels grups interactius. Molts companys meus han tingut molts problemes de connexió i per tant no s’han pogut connectar tants cops com els hi agradaria. Per sort a casa, com que el meu pare és mestre, ja teníem instal·lat un bon wifi abans del confinament, així que no vaig tenir cap problema tècnic. Tot i que puc fer les classes online amb una bata per sobre, trobo molt a faltar els grups interactius amb els companys i els jocs al pati.

A mesura que anaven passant els dies, la meva tristor i desànim anava augmentant i la meva mare, que exercia com a psicòloga em va detectar simptomatologia depressiva. La seva raó per la qual em comentava aquest aspecte era perquè tenia dificultat a l’hora de concentrar-me, plorava cada dia i ja no tenia interès per la pintura. Aquell dia em va abraçar ben fort i em va comentar que a ella també es sentia molts cops així.

A més a més, ho vaig poder comprovar quan un dia vaig sentir la meva mare plorar al despatx on solia fer el teletreball. En aquell moment estava parlant amb una amiga, també psicòloga. Entre diversos temes que vaig escoltar a l’altre costat de la porta, la seva amiga li deia que tenia contratransferència i que era molt normal tenir-ho en aquelles setmanes.

Al principi no vaig entendre el significat d’aquell mot però vaig dreçar les orelles durant una bona estona i finalment vaig entendre que era el bloqueig que tenia la meva mare a l’hora d’ajudar als seus pacients perquè estava molt angoixada. Aquell dia, després d’aquella trucada amb aquella amiga, li vaig regalar un dibuix de nosaltres dues i li vaig dir a cau d’orella que l’estimava molt.

La meva tutora i companya de treball del meu pare va proposar a la meva mare poder fer una sessió de Mindfulness amb la meva classe per internet . La meva mare va acceptar fer aquesta sessió i a més a més, va enviar un dossier de psicoeducació per als pares. Ella va voler involucrar-se des del primer moment ja que sempre als sopars havia comentat la importància de la salut mental durant aquells dies complexos.

El juny va arribar i el desconfinament va començar a ser una realitat esperada i cada vegada més aprop i per tant, la fi de la primavera. La primavera insòlita que havia viscut, ens havia ensenyat molts aprenentatges difícils d’oblidar ja que aquells mesos tancats no havien sigut gens fàcils. Així doncs, els fruits que hem collit desprès d’aquesta primavera amarga han sigut els diversos aprenentatges durant el confinament. Aquests aprenentatges serien el valor de la salut, la família, les abraçades, els amics, el dia a dia i el poder estar vius. En conclusió, el fet d’estar vius i amb salut són joies que no valorem prou fins que ho estem a punt de perdre. Probablement, aquesta primavera no hagi pogut passejar pels fruiters florits i poder veure les flors però no necessito sortir fora per veure flors, tinc dos flors sempre a casa: el meu pare i mare. Per acabar, espero que en els pròxims anys no oblidem mai d’aquests aprenentatges i cuidem els tresors que la vida ens ofereix.

Pseudònim: Michaela