Escric això a una pàgina del diari, no crec que es pugui considerar una entrada d’aquest. Si
no, més com una carta per a la meva mare.

No sé com començar aquesta carta, mentida, si sé que he de dir primer. T’escric perquè sóc
incapaç de parlar amb tu cara a cara, són temes delicats i que heu intentat ocultar-me. Així
que ara diré coses que vosaltres ja sabeu.

Un ocell m’ha explicat la teva joventut mare, una narració sense forats. Sé que vas néixer en
una família de pocs recursos, sé que vas fer treballs que mai em deixaries fer a mi i també
sé la història darrere del nom de David Penyes. No sé ni com contar-te el fastig que he
sentit en escoltar aquesta part, però per una part t’entenc. Entenc que estaves desesperada,
que en David et va oferir això que mai se’t va permetre somniar. Però no és excusa per
haver-te ficat en el seu llit, i no només això, sinó que vas aprofitar la seva edat avançada per
quedar-te amb la seva herència.

M’han passat milions de preguntes, però la que més por em dóna saber és. En David és el
meu pare biològic? Per temps encaixa, ja que als dies de morir te’n vas anar al llit amb el
teu marit actual.

No t’estic jutjant mare, perquè el teu marit també té una història molt fosca darrere de la
vostra primera trobada. No sé si tu ho sabràs, però aquella nit el teu marit fugia d’una dona
que havia deixat embarassada i no es volia fer càrrec, per perquè l’havia violat. De veritat
espero que això no t’enxampi de sorpresa, però és el que va passar, per moltes mentides
que aquest s’inventés.

El vostre començament és molt fosc, i crec que aquest secret és l’única cosa que us manté
units. Però és més que obvi que la vostra relació ha anat empitjorant, he escoltat les
baralles que teniu cada nit.

El teu marit, ja no sé si puc dir-li pare, és un home menyspreable. El fill únic d’una de les
famílies de més poder inquisitiu de Barcelona, sempre ha fet el que li ha rotat, sense
mesura les conseqüències, sense importar a qui trepitjava. No et pots ni imaginar la
quantitat de denúncies que mai han arribat a res perquè el seu pare sempre han pagat per
el silenci de les altres persones. Encara que crec que sí que ho saps, no? Els seus pares et
pagaven perquè et quedis al seu costat, veritat?

A cada paraula estic més segura que tu i el teu marit sou tal per al qual, els dos teniu una
aura fosca que us uneix.

Jo no seré així, ho tinc molt clar. Sé que mai passaré per la necessitat que tu vas passar,
perquè per sort he nascut aquesta família plena de privilegis.. Però mai seré un ésser de
foscor com vosaltres. Vull trencar això, vull començar de nou el que vosaltres heu tacat. Per
això, escric aquesta carta, més per desfogar-me que per donar-te-la.

Gràcies per tot el que m’heu donat, però començaré a buscar-me el meu camí propi. No diré
que ús odio, perquè crec que no podré mai. Però sí que he perdut molt del respecte que us
tenia.

Ho sento mare.

Pseudònim: Marina Little

Mires el pati amb els ulls plens de lleganyes i son encallada a les parpelles. La taula reposa
tranquil·la i els porticons de fusta blanca esblaimada retopen entre ells amb el vent. El vidre
que comunica amb l’exterior ara és un tel cristal·lí fet de vapor d’aigua que aplega i confon
els colors dels lilàs amb la mimosa i la glicina. L’inici de la primavera ha dut el desgel de la
gebrada i la llum dels dematins ja no porta el sol d’hivern.

T’empasses un glop de llet amb parsimònia i comptes en silenci per dins: Una, dues, tres i
quatre. Quantes capes té un mirall? Cinc, sis, set i vuit. Les orenetes ja voleien i xeriquen;
col·leccionen branquillons, borrissol de ploma i argila, i comencen a construir el seu niu
sota el ràfec de la teulada, a recer de la pluja i el vent. Suques les galetes al got i et mulles el
tou dels dits. De què està fet un mirall? L’aigua tranquil·la també pot reflectir la llum i crear
imatges nítides: la muntanya que al capvespre reposa a l’estany, el verd del salze blanc, dels
oms o del vern que s’emmiralla al cabal del riu lent, les botes grogues dels peus menuts i
encuriosits que salten a la vora un bassal. I si un mirall reflexa tota la llum, què veu el seu
interior?

La finestra resta tancada i a l’altre costat la imatge és clara i neta: L’arbre ple de flors, la
cadira de metall rovellada, les pedres grisenques i els pètals fràgils del jardí.
Com diferencies un mirall d’una imatge real? Cada cosa és com és perquè rebem el reflex
del seu color. La llum porta totes les longituds d’ona i, quan impacient impacta als objectes,
s’absorbeixen totes les ones en excepció del color que la vista rep.
El mirall, aleshores, també s’empassa tots els colors que no es veuen? O el seu interior és
opac? I si la llum és ona i partícula alhora, com s’ho fa per retornar-te la imatge sense
difusió i confusió existent? Què retorna cada feix de llum amb el seu angle precís?

T’alces i reculls les engrunes de les estovalles amb les mans; les espolses per la finestra
façana avall. Deixes el got a la pica, retornes la llet a la nevera i les galetes al calaix. Les
paraules han cristal·litzat els dubtes d’un trencaclosques invisible desfet i potser els mots
demà faran de fil i agulla de les preguntes i els pedaços esquinçats.

Baixes ràpid les escales: motxilla, moneder i auriculars. Agafes les claus del cotxe i el so de
Catalunya Ràdio a tot drap et desperta una mica més: Bon dia, són les vuit. Motor engegat,
calefacció encesa, fre desactivat, vidres que es comencen a desentelar. A fora fa un dia clar i
penses que la llum no es deu preguntar on anar a parar; ella es troba als llocs i s’escola
indiscreta per on l’espai li permet.

Arrenques el cotxe amb la pressa que fins ara no t’havia atrapat i al primer revolt t’has
d’aturar de nou perquè ahir no hi havia aquesta fissura tan gran. La carretera sembla
esmicolada, els dubtes de física quàntica ara els deixes per més tard. El mirall del retrovisor
s’ha esquerdat; a qui he de trucar per reparar-lo?

Pseudònim: Cuscueta

Quin sentit té mirar-se en un mirall, si aquest es troba trencat? O potser no és el mirall,
és qui s’hi mira, qui roman esquerdat pels quatre cantons, per la seva incapacitat de
mostrar-se al món tal com és, de deixar-se veure tal com sent. Una mena de càstig diví
de la vulnerabilitat per no ser elogiada o, sense anar més lluny, ni tan sols acceptada en
la societat.

Per algunes persones, el mirall està aparentment trencat. S’hi col·loquen davant,
esperant trobar-se amb el seu reflex, però no ho aconsegueixen. No s’hi veuen,
estranyades, inconscients que en realitat, el que es troba trencat no és el mirall, sinó
elles. És la voluntat d’invisibilitzar aquest dolor el que les fa, paradoxalment, invisibles
als seus propis ulls.

Desconeixen, però, que es tracta d’un mirall peculiar, el de la consciència i la sensibilitat.
Només aquelles que, amb una mica de por, o potser molta, s’aventuren a la introspecció,
a obrir de bat a bat la porta al dolor, a donar una càlida benvinguda al plor i a abraçar
ben fort la tristesa, poden rebre una imatge de tornada. El mirall no necessita ulls oberts,
sinó més aviat cors, oberts.

Aquest cristall no coneix un món de somriures fingits i rialles falses cap a una mateixa,
no entén dels “estic bé” d’autoengany que passen desapercebuts entre la gent. Aquest
mirall és només a qui accepta el propi patiment, a qui té la voluntat de fer-lo conscient,
que ofereix una petita fotografia. Un retrat cru, vertader, sincer. Quan, davant d’ell,
decideixes obrir-te sense miraments, com si d’una instantea d’analògica es tractés,
només cal esperar uns segons per veure la llàgrima prendre forma i precipitar-se
lentament.

És aquesta gota salada la clau per obrir l’espai entre el mirall i la imatge que et torna de
tu mateixa, ara capaç d’identificar, ara capaç de sentir teva. Trencada, per dins, pot ser
sí. Però visible, per fi.

El mirall no necessita ulls oberts, sinó més aviat cors,

oberts

i conscients.

Pseudònim: noméslletres

Una pols tímida de llum entra per la finestra i per l’estoig de joier entreobert, el que m’ha fet
de llar i de closca durant anys, i sento com l’escalforeta del fil d’or de pols de llum m’acarona
tota, em fa pessigolles i m’estremeix, em retorna de qui sap quins plecs i replecs profunds
adormits durant el gran hivernatge. Em sento desvetllar lentament d’una llarga letargia, d’un
son llarg i profund que torna mandrosament dels camins solcats per la nit dels temps. La
pols va recorrent la fredor metàl·lica i noble dels meus contorns, com una onada en cadena
que amanyaga i acarona cada racó, cada punta, cada fulla arrissada, cada pètal, cada àtom
sent el pessigolleig vibrant per dins i va despertant, tija amunt amunt fins a fer esclatar les
fulles curulles del ram vermell robí i brillants que em conformen i em fan esclatar de goig i
joia.

Poc a poc recupero el record, que em porta ecos d’altres temps, d’altres mans que m’han
acariciat, d’altres ulls que m’han cobejat i admirat. Jo que tant he vist, des del meu pedestal
de guaita privilegiada, testimoni i observadora de tants i tants miralls trencats a la proa
galopant de vestits bellíssims i elegants. I em porten noms i llocs i em xiuxiuegen Teresa, i
Sofia, què ha passat, i em perdo de sobte en la foscor, en algun racó oblidat i aquí perdo el
fil de la memòria, i l’obscuritat, i l’oblit, i les teranyines i les carícies d’éssers mig angelicals,
mig fantasmals que em reclamen i em volen lluïr però no poden. Recordo la llosa, la tapa de
l’estoig de joier, el clic de la closca-llar que es tanca i queda abandonada. L’hivern reposa
sobre el metall, glaça els brillants, apaga el foc dels robins. Pesa. M’endormisqueja com un
ram pansit en hores de fred i gebre.

Encara amb les flors mig badades i entreobertes, sento com unes mans de dits llargs i
blancs i joves i perfumats m’agafen i m’embolcallen i em freguen amb un mocadoret blanc
de fil fi humit que em petoneja i em pessigolleja i em canvia el vestit gris de la pols pel vestit
daurat de la llum del sol que em fa brillar descaradament i juga a fet i amagar amb la llum
més intensa i enlluernadora i em projecta en totes direccions com fragments d’un mirall de
la meva ànima irisada. L’escalforeta, la humitat del mocadoret blanc de fil fi excita els petits
brillantets de les meves formes, despunta els blancs i gèlids diamants, encén poc a poc els
vermells roents dels robins, i tota la meva estructura s’estira i s’allarga i s’espolsa la mandra.
Les tiges, recuperant saba nova i encara mig endormiscades, es despleguen i desarrissen
les fulles tan llargament ajagudes mig arronsades, i la seva força s’estén enllà enllà, i encén
l’esclat dels grans robins de les flors. Tot el ram que sóc és una festa que celebra aquest
retorn a la vida, jo que tanta n’he viscuda, a través de cada tros de mirall en el qual m’he vist
reflectida, joiosa, esplendorosa, brillant, en cada solapa, en cada tela fina, gruixuda, on
m’han ajustat, delicada. Les modes canvien, sí, però jo les he sobreviscut. He voltat món,
m’he passejat per moquetes i velluts granats i daurats de la gran Barcelona, he desfilat pels
escenaris més elevats a París, he corregut món, he sentit bategar ben de prop cors
galopants d’amors, de rancúnies, d’enveges, he bategat al son de grans passions humanes.
Teresa, Sofia, Amadeu… la perla gris… On ets, amor?

Sento el confort de les manetes de glop de llet que m’acaronen amb cura, amb tendresa,
amb il·lusió, claven la meva agulla a la solapa d’una jaqueta blanca, sento traspassar el fibló
fred a través de la calidesa del teixit suau i blanc, ai, i em fan ballar i em fan vibrar i em fan
brillar. Torno a florir en aquesta primavera exhultant, torno a ser a la llum, projectant la llum,
recullo l’esplandor del sol i l’expandeixo multiplicada esclatant en mil bocinets de llum
blanca i vermella, brillans i robins, els colors nupcials…

Miro al meu entorn, observo. La meva estimada i magnífica perla gris, companya de tanta
història viscuda, clavada ufanament en la punta d’una corbata encara joveníssima,
tremolosa.

Ja sento els acords que ens acosten a l’altar. Cadascú des de la seva atalaia, ens mirem,
ens soniem, mentre ens deixem guiar curulls de joia i d’alegria pel retrobament. Ens
emmirallem l’un en l’altra, perla i collaret.

Una mica més amunt, més enllà de la nostra presència, també hi ha dos parells d’ulls que
s’esguarden amb gran il·lusió, mentre avancen paral·lels, solemnes. Ella duu un gran ram
de violetes en una mà enmarcada de blanc. Veig la perla gris que ressalta, fina i elegant,
sostinguda i gronxada suaument en el marc de la corbata vermella, i juga a emirallar-se a la
seda gris i suau, cruixent, de la jaqueta del jove. Em mira.

Somriem, joiosos.

Pseudònim: Teresa Pla

Pseudònim: Teresa Pla

A dintre de la consciència cadascú hi està sol amb ell mateix.

Mercè Rodoreda, a Mirall Trencat (1974)

Aquella matinada d’agost va ser l’última que ens vam veure. No vaig poder aclucar els ulls en tota la nit. El cor em bategava tan de pressa que vaig creure que era el meu torn de marxar a l’altre barri. I, dins meu, ho agraïa. No sabia si tornaríem a veure’ns, però estava segura que allò que amagava no podia trigar gaire a veure la llum.

Ens vam acomiadar abans de la sortida del sol. Per última vegada em va regalar un ram de dàlies violetes, el color amb què m’havia promès l’eternitat els darrers quatre anys. Els seus ulls, tot i cansats, denotaven l’esperança de retrobar-nos i de construir un futur junts. Els meus, en canvi, no paraven de ploure desconsoladament. El meu reflex al mirall del rebedor sabia que no plorava per la incertesa de si ens tornaríem a trobar, sinó perquè jo havia trencat la nostra promesa abans que marxés.

En menys d’un mes semblava una persona diferent: vaig deixar el nostre pis al barri de la Ribera per traslladar-me a un àtic a Via Laietana. Quan intentava carregar amb tota la vida que hi quedava, el mirall del rebedor es va esquerdar: ja tenia l’excusa perfecta per deixar-lo allà, amb les dàlies, que s’havien assecat. No volia tornar-me a reconèixer com la Sra. Farré en un espill, ja m’enduia prou.

La Violeta va néixer amb el sol d’un matí de l’hivern següent, abans que l’esperéssim. Desitjava que tingués alguna complicació, que no pogués respirar, que res no hagués passat. Que visqués ella o que visqués jo.

La Rosa, la seva àvia paterna, se’n va fer càrrec. Amb allò que en Jaume havia deixat abans de marxar amb l’Exèrcit, va contractar una dida. Jo no volia veure la nena i la Rosa es va convertir en la seva mare, la va acompanyar i la va protegir perquè quan fos gran, no recordés res d’aquells primers anys de vida i pogués créixer al costat del seu pare. Mentrestant, jo em tancava a les golfes i pintava, pintava, pintava. Pintava i escrivia sobre papers que abans havien estat pintats. Només en sortia una vegada al dia per menjar i era aleshores quan la Rosa compartia amb mi qualsevol informació. Mai em parlava de la nena; sabia que si ho feia, jo marxaria.

Als dos anys de l’esclat de la guerra, vam rebre una notificació: en Jaume havia entregat el seu cos a Teruel. Mai tornaria a casa, ni tampoc coneixeria la Violeta. La Rosa va anar emmalaltint d’ençà de la notícia i vaig deixar les golfes per cuidar-la cada dia. Ella només tenia ulls per a la nena, que s’adormia escoltant les seves històries, dia a dia més curtes.

Ens va deixar el març següent. Aquell dimecres, després d’acomiadar-la, vaig tornar al barri de la Ribera. Una pila de sobres amuntegats m’esperaven a la porta de meva antiga llar. La Violeta m’hi va seguir, perquè jo mai li donava la mà, i semblava que entenia totes les meves passes, tots els meus moviments i les meves mirades.

Vaig obrir la porta i vaig tractar de trobar l’olor de les dàlies en aquell ram de flors assecat tres anys enrere. Els meus ulls es van trobar en aquell mirall del rebedor una mica més esquerdat, potser com el meu cor. Vaig agafar el darrer sobre, el més recent; era una carta que anunciava una tornada imminent. Com aquella matinada, vaig començar a plorar: res havia anat com esperava. En Jaume i la Rosa havien mort i jo, en canvi, seguia allà. La Violeta m’observava a través del mirall amb els ulls entretancats, es mirava les dàlies i semblava que ho entenia a tot. I jo només volia deixar-la allà.

Quan van tocar les campanes de les quatre de la tarda, es va aixecar i, sobtadament, em va fer una abraçada, la primera de la seva vida. Em vaig quedar quieta. No em vaig adonar que havia sortit del pis i la vaig sentir baixar les escales. Quan vaig sortir al replà, vaig trobar que faltaven les dàlies, ja descolorides. I vaig saber que s’estava acomiadant.

La porta de l’edifici es va obrir i, quan vaig sentir la seva veu, vaig saltar.

En tornar a trepitjar Barcelona, només tenia un lloc on dirigir-me: casa meva. Vaig obrir la porta i la vaig reconèixer: era filla seva, però no meva, i em mirava amb els mateixos ulls que el meu company ho havia fet durant l’any i mig que havíem compartit al front. Aquells ulls innocents entenien més que jo la realitat. Em va abraçar com si m’hagués estat esperant sempre.

Pseudònim: Jean-Luc

Diuen que lluny de la ciutat pots trobar pau, que l’aire és més pur, que el ritme del cor perd la velocitat de l’angoixa del fum i el soroll. Jo desitjava això, deixar per un temps la humitat que m’encoixia el cos i es colava dins els meus ossos encara que fos estiu. Fa molta calor a Barcelona, és una calor humida.

Però tot allò és mentida, des que vaig arribar a la casa familiar em sento pitjor. Em fa molt mal el cap, sento que les parets m’asfixien encara que les habitacions són àmplies. No hi ha ningú més, pensava que això m’aniria bé per oblidar-me de la feina, dels amics i fins i tot del meu marit. Però res no funciona, passo les hores estirada al llit sentint com passen les hores pel tic-tac del rellotge de l’habitació. No sé per què el van col·locar tan a prop del llit, sento que m’espia i em jutja marcant-me el temps que perdo per no ser capaç de fer front a la vida.
Aquí també fa molta calor. Surto al jardí per omplir-me d’aire nou i fresc els pulmons, però no funciona, el meu cos el rebutja, massa acostumat a les flaires nocives de la ciutat.

Ho he intentat tot, de debò. Aquest ha estat el meu últim recurs, abans de venir aquí m’he pres unes vacances, he anat al psicòleg… Res, res funciona. Sentia que havia de venir aquí, però, una espècie de magnetisme m’hi empenyia des del fons del cor.

Aquesta casa porta abandonada anys, des que l’àvia va morir ningú hi ha tornat. Quan passejo per les habitacions encara puc sentir la seva presència. Em passa sobretot a l’habitació principal, potser hi té a veure el quadre que ocupa tota la paret, situat just enfront del llit de matrimoni. No requereixo mirar el quadre per recordar les seves faccions, es troben gravades en foc a la meva memòria. Vaig intentar instal·lar-m’hi allà quan vaig arribar a la casa, però la seva presència era massa forta, sentia que els seus ulls em perseguien des del quadre, que vigilaven els meus moviments i em marejava massa. A més, m’he adonat que la caldera està trencada i al seu llit fa massa calor.

A l’habitació on m’he instal·lat hi ha una gran finestra que obro cada dia per ventilar. Era l’habitació de la meva mare quan era jove i on em quedava quan anava a veure l’àvia. És una sala petita, compta amb el llit on passo inexorablement les hores, la finestra que dona al jardí, un armari que encara conté la roba de joventut de la mare, el maleït rellotge i un mirall que va heretar de l’àvia.

No acostumo a mirar-me al mirall però avui he sentit la necessitat de mirar-m’hi. L’objecte em torna una imatge que em costa reconèixer. El cabell m’ha crescut molt en el temps que he estat en aquesta casa. Aquesta sóc jo? La figura que es veu reflectida és més petita que jo, més prima. Aixeco el braç i el bellugo lleugerament per assegurar-me que el que veig és real, la silueta m’imita. Veig com la seva pell empal·lideix. El cor s’accelera i em suen les mans, la meva respiració es torna dificultosa. Vull cridar, però no em surt la veu. Obro la boca, però no surt cap soroll. M’omplo els pulmons d’aire i obro la boca amb força, se m’esquinça la gola, però l’habitació continua en silenci. Els ulls s’omplen de llàgrimes per l’esforç i els músculs tot i que em cremen els sento encongits. No ho suporto, no puc continuar veient aquesta imatge.

La calor em puja per tot el cos i pràcticament no sento la meva mà quan es dirigeix a l’ampolla que havia deixat al llit, gairebé puc sentir els seus passos quan entrava a l’habitació, la seva veu quan em deia que era una rata traïdora que destrossaria la família quan li vaig dir que no tindria fills. La meva mare canviant tota l’habitació quan li vaig dir que vindria aquí en morir l’àvia, però va deixar el mirall. Mai vaig venir. Fins ara. Els seus ulls són els meus. No vull sentir la seva veu, no puc veure la seva imatge. No estic mirant quan la meva mà llença l’ampolla que colpeja el costat curvilini del mirall i l’esquerda, alguns trossos cauen a terra trencant-se encara més en bocins més petits. Em crema la pell quan em veig reflectida en un dels trossos. No és la meva cara, és la seva, la seva pell, les seves arrugues, com si la calor hagués fos la superfície i deixés reflectir el que hi havia darrere, qui no volia ser, però, aquí, amb mi, s’acabarà tot.

Pseudònim: Belisa

Portava una bona estona rumiant diferents escenaris per esbrinar què havia passat. Tant temps desitjant i esperant el dia i em desperto sense cap record. Totes les il·lusions fetes miques, ja eren uns miralls trencats.

Un tros de pizza i un pot de gelat a mig obrir. Això és l’únic que queda d’aquesta nit. Quan m’he despertat eren les tres de la tarda. Tots els gots, totes les serpentines i tot el menjar està recollit. Qui recolliria i netejaria tot, pols inclosa i deixaria un miserable tros de pizza i gelat descongelat sobre la taula? 

Miro de buscar més pistes. Alguna cosa que m’indiqui qui i què ha passat aquí. Surto al jardí i és aleshores que veig tot l’enrenou. Hi ha ampolles a la piscina i vidres trencats que no sé d’on provenen. Hi ha les cadires desplegades i restes de patates sobre la gespa. Faig un pas per seguir observant el panorama. És llavors quan noto un fort dolor a la planta del peu. M’he clavat un tros de vidre. Quan l’agafo delicadament i l’acosto a la cara veig que és un mirall. És el mirall. Immediatament em paralitzo. Això no pot estar passant. 

Pujo corrents a l’habitació i efectivament veig que l’encanteri s’ha esfumat. Intentar col·locar les peces juntes no servirà de res. El mirall s’ha trencat i res podrà arreglar-lo. 

Quan torno derrotada a la cuina i veig la pizza i el gelat sé de sobte que és un missatge. Sé que ha estat la mare qui ha vist primer els miralls trencats. Sé que és ella la que estava recollint quan se l’han endut. Sé que ha deixat aquestes restes perquè sapigués que em perdonava. Perquè és l’únic que ha pogut fer. Una pizza i un gelat era el què compartíem un dia a la setmana. Quan seiem davant el mirall i li pregàvem per bondat. És el record que m’ha volgut deixar, perquè serà l’últim que em podrà donar.

Pseudònim: Follet del bosc

L’Anna va rebufar, exasperada, després de tornar a mirar les agulles d’aquell rellotge que semblaven estar suspeses en el temps. Es ben cert que havia sortit de casa massa d’hora, però aquella ocasió bé s’ho mereixia. Tot i l’angoixa, el camí fins a l’hospital li havia resultat meravellós.

L’hivern començava a donar treva, i ja s’entreveien els primers brots de primavera. L’ambient, -tret dels típics “homes i dones de ciutat gran i cor petit”, com ella els anomenava, aquells que sempre van tard i mai tenen temps-, era festiu. El sol escalfava més del que hauria tocat per l’època de l’any en la que estava, i les terrasses eren plenes. Àvies petant la xerrada, adolescents que es demostraven l’amor sense cap pudor, demostrant que es cert allò de que “la primavera la sang altera” i joves que, davant d’una cervesa, semblava que canviarien el món.

L’Anna se’ls mirava caminant, però no va poder evitar que una punxada de melancolia li traspassés el cor. Ella també havia sigut una adolescent embriagada d’amor que, amb els anys, s’havia convertit en una jove embriagada de la vida. També havia volgut canviar el món en una terrassa d’un bar. Ara, en canvi, es preguntava si algun dia també arribaria a ser una àvia petant-hi la xerrada.

Si li haguessin preguntat unes setmanes abans que en pensava, d’envellir, hauria dit que li feia angúnia. Mai es seria tant jove, tant plena de vitalitat, com ho era en aquell moment. El futur li quedava llunyà, ella vivia en un present constant.

En canvi ara, després d’aquell maleït 28 de febrer, era el que mes desitjava en el món; envellir. Com podia arribar a ser la vida d’agre-dolça que, en el dia mundial de les malalties rares, li havien detectat una. El metge, amb una expressió dolça, li explicava que significava, això de conviure amb un monstre així. Ella però, no se l’escoltava. Tot i l’angúnia d’envellir, en el fons del seu cor sempre havia tingut clar el que volia. El present i el futur s’entrelligaven formant una espècie de record ben nítid, ben viu, tot i no ser real.

Si veia ella i al seu costat l’amor de la seva vida, agafant a una petita nena de cabells color xocolata i ulls verds, com els de la seva àvia. La imatge, segons abans de desaparèixer, sempre li mostrava a una senyora de cabells blancs blanquíssims, com la neu. L’Anna sabia que era ella, dons hi reconeixia els seus ulls i unes arrugues fruit d’haver rigut molt de jove, un riure ben gran i ben ample, d’aquell que la seva àvia en diu de “pulmons forts i cor net”.

La imatge sempre li apareixia cada cop que es mirava en un mirall, com si el mirall fos un petit forat on xafardejar un futur que d’altre manera li semblava ben incert. Ella, que li encantava fer safareig amb les seves amigues sempre que podia, ja li estava bé aquella imatge, li donava confort.

Aquest cop però, va ser diferent. Les agulles del rellotge van marcar en punt i unes campanades van sonar a la llunyania, fent que la seva ment deixés de divagar per tornar en aquella sala d’hospital, blanca i freda.

El seu metge va sortir del despatx per fer-la entrar, tal i com havia fet durant les últimes setmanes que portava venint a l’hospital, però ja no l’acompanyava la mirada dolça que el caracteritzava. Els seus ulls, d’un blau que li recordava el mar, aquest cop li van semblar gèlids, glaçats.  I va ser conscient que ja no hi haurien més mirades de futur, ara tot el que quedava eren miralls trencats.

Pseudònim: Mussels